dilluns, 31 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 27

Javier Aparicio, una amistat

El nostre sistema universitari té un problema enorme: la manca de duresa i la feblesa en l’obtenció d’elits. Crec que tothom que vulgui ha de poder arribar a la universitat, però també crec que el sistema universitari ha de crear un procés de selecció, ha de suposar una elevació del nivell intel·lectual que realment estigui a l’abast de poca gent i que suposi que un títol universitari valgui alguna cosa. Quan vaig començar a estudiar, el 1995/96, a la Universitat de les Illes Balears, hi havia un professor que estadística en mà ens va reconèixer que només passaríem del primer curs el 40% dels matriculats i que només ens llicenciaríem en cinc anys el 20% dels matriculats. No passava res, només un 30% dels que estàvem allà superaríem la carrera –en cinc o més anys- i allò seria bo per a nosaltres i per al país. I que els temes dos i tres anaven pel nostre compte i per descomptat entraven a l’examen final, de cinc hores, una per pregunta, “de la qual ja en saben una i per tant, si són intel·ligents vendran tenint un 20% de l’assignatura aprovat”. Jo sóc del 70% que no es va llicenciar, ni tan sols vaig acabar el primer curs en aquell llunyà 1995/96 perquè el Diario Baleares va iniciar la seva singladura més important i es va convertir en Diari de Balears el primer de maig de 1996. Llavors jo formava part de la tripulació que ho va fer possible i aquell diari es va convertir en la meva universitat fins al curs 2005/2006 en què vaig començar la carrera d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Llavors el sistema educatiu del país ja havia entrat en una nova debacle i el Bup i Cou s’havia transformat per ves a saber quines noves i absurdes sigles i a la Universitat es començava a parlar d’una vergonya anomenada Pla Bolonya.

La universitat actual, com a mínim en algunes carreres que conec, no és res més que una guarderia amb una mica de contingut –mínim, no fos cosa que als estudiants els donàs per pensar pel seu compte i volguéssin fer ves a saber quina nova revolució- on els professors tenen un percentatge màxim d’alumnes que poden suspendre per curs i on, per força, el nivell s’iguala per sota enlloc de per sobre, i on l’objectiu és treure al carrer molta gent amb un títol de llicenciat que no val per a res perquè en aquest país qui més qui manco és llicenciat i no en té ni puta idea d’arreglar el filtre de la rentadora. Les universitats reben un diner des de les institucions per nombre d’alumne matriculat i l’alumne paga les taxes corresponents cada any –de cada vegada més cares. Per això a les universitats els agrada ser atraients per a un nombre cada vegada major d’alumnes que garanteixen recursos per a la universitat. Per ser atraients han de demostrar que són fàcils d’aprovar, que el nivell no és d’una gran exigència. Si això s’aprèn a una de les universitats públiques més elitistes del país no vull saber què deu passar a les altres.

Però com en tot en aquesta vida de tant en tant et trobes alguns professors brillants que no estan disposats a jugar a aquest joc i que continuen fent classes on parlen de conceptes que de vegades no s’han sentit mai –com la famosa anisotopia semàntica- i pensant que si un alumne ha aconseguit arribar a la universitat serà suficientment capaç d’espavilar-se i trobar i tenir curiositat i ganes de satisfer el coneixement. Aquests professors fan bé, perquè si bé és cert que la gran majoria dels alumnes continuarà sense saber què és allò que el professor ha dit i no pretendran en cap moment anar a buscar-ho sinó fer el possible per aprovar, sempre n’hi haurà algun que voldrà demostrar que a la Universitat s’hi va per adquirir coneixement. Només per aquell ja haurà valgut la pena gastar saliva durant dues hores. A la facultat d’humanitats de la Universitat Pompeu Fabra hi ha alguns excel·lents professors que saben provocar aquestes recerques: Fernando Pérez Borbujo, Enric Ucelay, Josep Pich, Albert Garcia, Jordi Mir, Ana Delgado, Eduard Cairol, Joaquim Albareda, Eloy Martin... però un dels més sensacionals i extraordinaris és Javier Aparicio.

El professor Aparicio és, a més a més, un amic. Crec que la nostra amistat va començar gràcies a un senyor anomenat Roberto Bolaño. Un dels primers treballs que s’havien d’entregar era el retrat d’algun personatge famós, però no era un retrat qualsevol, sinó que havia de contenir com a mínim una vegada el sintagma nominal en cada una de les seves funcions en llengua castellana i com a mínim el sintagma verbal també en cada una de les seves funcions possibles. Davant d’un treball com aquest només hi ha tres opcions possibles: maleir per a sempre l’assignatura de llengua castellana; escriure el que et roti i meam què passa o agafar-se la cosa com un desafiament intel·lectual, com un joc, com una manera d’aprendre. M’ho vaig passar molt bé amb el repte i a partir d’aquí va venir una relació d’amistat basada en la franquesa i iniciada en l’escriptura, però fonamentada en l’oralitat.

He estat becari del professor Aparicio durant nou mesos, repartits en dos cursos escolars diferenciats, i he estat i som amic seu durant molt més temps i puc assegurar que és una de les persones més divertides i intel·ligents que conec, perquè a aquestes alçades del partit tots vosaltres, hipotètics lectors d’aquestes línies (si no és que són només per a mi) sabreu ja ben de sobres que la intel·ligència sense bon humor i sense diversió és només un foc d’artifici. Aquest home que tracta de vostè als alumnes a classe –donant importància al que realment en té, una aula magna en una universitat pública, encara que les lleis del nostre país vulguin desprestigiar-ho tot, començant per l’ensenyament i l’educació- és un dels pocs tipus exigents que es passegen per les universitats nostrades, la qual cosa ja diu molt a favor seu. He estat alumne seu de llengua espanyola i de literatura contemporània i aquesta darrera l’he gaudida com poques coses al llarg de la carrera, perquè possiblement sigui un dels homes que transmet una major passió pels textos literaris i per la literatura en estat pur. I he parlat de llibres, de la vida, de futbol, de la universitat. Cada vegada que he quedat amb ell i que he estat amb ell he après alguna cosa nova i això és quelcom que no es pot dir cada dia. L’he vist treballar dins el caos, dins la voràgine del dia a dia i he après més de noves tecnologies i de la postmodernitat amb aquest apassionat pel teatre de Calderon que amb molts dels pijoprogres que emborronen les pàgines dels diaris on ell sovint fa crítiques literàries d’aquestes que valen la pena. Hom les llegeix, aprèn moltes coses sobre l’autor en qüestió i a més a més sap si el llibre li ha agradat al crític o no, cosa que avui en dia, amb aquesta baixesa moral dels ressenyadors que no es mullen per guardar les formes i els interessos comercials dels diaris on treballen, també és una altra de les coses que s’agraeixen.

Fan falta més persones com el Javier Aparicio, contundents en les seves idees i forts a l’hora d’expressar-les, homes i dones que parlin de futbol i d’economia sense despentinar-se perquè ja s’han llegit tots els llibres del món i encara tenen tots els dels altres móns plens de paperets grocs amb idees brillants. Fan falta més professors que tractin de vostè als alumnes –arribarà un dia, en aquest país, que la forma vostè ja no existirà, com gairebé ha desaparegut el vos en una Mallorca de cada cop més irrespetuosa, el vostè desapareixerà perquè els cambrers ara et tracten de “chicos” i els guardes de seguretat dels aeroports només saben pronunciar paraules soltes sense conjugació “cinturón, zapatos, ordenador”, i evidentment només en castellà encara que siguin a l’aeroport del Prat- i que tenguin un nivell d’exigència alt, que valorin les coses en la seva justa mida. No pot ser que sempre igualem el nivell per baix, no pot ser que constantment estiguem fent concessions i renúncies, no pot ser que de cada vegada l’elit intel·lectual del país sigui més escassa i estigui més perseguida, perquè en aquest país és veritat que necessitam una bona base d’acció, però també convindria que algú tingués clar de cap on cal anar.

4 comentaris:

Salvador Iborra ha dit...

Em pense que s'escriu "anisotropia", i mira, tinc curiositat, home; qui inventa el terme i de què va? Vull dir, a quin llibre se'n parla i s'aplica? A què s'aplica? Per a què? quins solen ser els resultats i respecte a què innoven? Pel que fa a la teua reflexió sobre la Universitat, crec que és més intel·ligent callar molt del que pense, i sí, convindre que, malgrat que les coses han anat a pitjor, sempre es va a pitjor quan tractes la gent com si fos idiota, com també va a pitjor si fomentes l'elitisme en no facilitar-li les coses a l'estudiant quan acabes entusiasmant-te, del grec enthós i zeós, que vol dir omplir-se de Déu, per dir-ho clar: "endiosar-se" i tractar l'estudiant amb una sobèrbia immerescuda (i jo respecte molt qui se la mereix, però qui se la mereix?) i la política de "chupapollisme" que se'n deriva i que, com es pot comprovar, t'allunya de certs aspectes de la realitat portant-te a l'esquizofrènia acadèmica. No sé, parlar de tu o de vosté ho trobe una xorrada, no crec que siga la qüestió, com enfocar la docència, facilitar o posar difícil sí, però jo sempre renegaré de la visió justiniana del dret. No em valen Robespierres amb deliris napoleònics per fer classe, com tampoc inútils passats d'anys, o gent que no sap fer autocrítica (sobre el seu corpus teòric, naturalment) perquè l'ego no li ho permet. I de bons professors, estimat Tià, crec que no n'hi ha tants i de dolents, crec, que n'hi ha no només pels motius que argueixes. Només és una opinió.

Salvador Iborra ha dit...

De tota manera, si açò va d'Aparicio, diré que no conec cap alumne que no el considere un imbècil, ho escric perquè estic segur que ell ho sap, la qüestió és quina lectura en farà de tot plegat. Jo no l'he tingut de profe, però t'assegure que ganes no em falten. Enyore moltíssim tindre un bon professor de teoria, i tu no parlaries així si no ho fos, amic teu o no. En vora quinze anys que et conec no ho has fet mai, però és molt més profund que no això. No sé, igual és el doctor House de la crítica teòrica, si fos veritat, no m'importa que fent classes siga un imbècil, però em pense que jo ja mai el tindré. Una vegada més, per això ho escric.

Tià ha dit...

Estimat, tens moltes raons en moltes coses, però darrerament m'he adonat que sí que hi ha millors professors del que em pensava, o com a mínim que el que m'han ensenyat m'ha servit més del que em pensava. Pel que fa al Javier, és una llàstima que no l'hagis tengut, ell m'ha ensenyat a llegir d'una altra manera i només per això ja val la pena... anisotopía semántica (doncs, en parlam una nit amb copes per endavant, ok?) Ferrada forta

Salvador Iborra ha dit...

Home, amb copes... millor amb un cafè!! De tota manera si saps d'articles d'alguna revista indexada on se'n parle, o d'algun llibre, podria anar fent boca si més no.