dissabte, 26 de juny de 2010

Opinió
Sebastià Bennassar, Periodista
L'estiu amb Jaume Cabré
22/06/2010
Arribats ja de ple a l’estiu convé anar preparant la llista de llibres que durant l’any –o els anys anteriors- no s’han pogut llegir. Acaba de sortir en la seva versió de butxaca Les veus del Pamano, l’extraordinària novel·la del darrer premi d’honor de les lletres catalanes, Jaume Cabré. La novel·la de Cabré és excel·lent per entendre moltes coses sobre les manipulacions de la història, però sobretot constitueix un homenatge a les terres indòmites del Pallars, una d’aquestes contrades pirinenques que, com tot el Pirineu, es troben sota l’amenaça de la pressió urbanística (i si voleu saber de què va la cosa una de les millors lectures és Pirineus en venda, de Rafael Vallbona, publicat per Ara Llibres fa cinc anys, amb la qual cosa igual que a les llibreries ja no es troba, així de desgraciat és aquest país nostre). La novel·la de Cabré és una delícia i paga la pena la seva lectura durant aquest estiu (i si vau tenir la desgràcia de veure la mini-sèrie de TV3 abans de llegir el llibre, oblidau-la –deu ser l’única cosa bona de no veure la televisió autonòmica que tots volem en aquesta terra nostrada-).

A més a més, Jaume Cabré és un d’aquests escriptors compromesos amb la realitat social i cultural del seu país. No té cap problema per declarar-se independentista quan l’entrevisten –a casa i a fora i això és fonamental perquè és un dels autors nostrats amb més repercussió a l’exterior, especialment Alemanya i França i per tant és fonamental que tothom, inclosos els escriptors, facin pedagogia sobre els Països Catalans i la independència a l’exterior- i té molt clar quins són els mals que ens afecten com a cultura i com a país. És un plaer veure que el premi d’honor de les lletres va a parar a algú que l’honora.

De totes maneres, el millor que es pot fer és deixar-se de xarrameca i aquest estiu endinsar-se dins les pàgines de Cabré. I després, si s’escau i va bé, anar a descobrir per on s’escola el riu Pamano i en tornar cap a casa no oblideu la loteria. A Sort sempre toca, diuen.

Europa dels pobles?

Sebastià Bennasar. Portugal i Espanya han celebrat aquests dies el 25 aniversari de la seva entrada en la Unió Europea i ho han fet reclamant més potència per a Europa i més presència i poder per a l’estructura macroestatal. Una de les veus que s’ha aixecat amb més força en aquest sentit en els darrers temps ha estat la de l’expresident espanyol Felipe González, un dels màxims artífex de l’entrada d’Espanya dins la Unió Europea. La Unió Europea i els seus fons estructurals podrien haver anat molt bé a l’Estat espanyol si el sistema de propietat no estàs encara en mans dels de sempre, començant per la Duquesa de Alba. Molt sovint les subvencions europees han estat mal enteses i han beneficiat molt més als propietaris que els productors, però les lleis són les lleis i allà on hi ha una llei i ha una trampa. A Portugal els diners d’Europa varen servir per crear milenars de petites empreses –bàsicament petits bars, cafetons i pastisseries- que amb les diferents crisis han hagut de plegar. Només a Irlanda hi va haver miracle, però fa temps que s’ha acabat i que les taxes d’atur tornen a estar a unes alçades impressionants. D’Islàndia val més no parlar-ne que igual apareix un volcà i impedeix que es publiqui aquest article.

De totes maneres, Europa està a mig fer i el problema no és tant la seva política agrària comuna –que protegeix els nostres pagesos de les invasions alimentàries de vés a saber on i que també ens protegeix a nosaltres- com la cessió de poder per part dels Estats Nació. Si entram una mica a fons en la qüestió i sense voler ser extensius veurem que a l’Europa comunitària hi ha un problema notable de nacions i nacionalitats: gallecs, bascs i catalano-parlants a Espanya; corsos, bretons, occitans, catalans, bascos i normands a França; gal·lesos i escocesos a la Gran Bretanya; flamencs a Bèlgica, sards i catalans a Itàlia; macedonis a Grècia; lapons a Noruega i Finlàndia... i una llista que podria omplir tot l’article si començam a fixar-nos en les nacionalitats desplaçades derivades del desmantellament de l’imperi austro-hongarès i de l’imperi turc que encara no ha estat paït i que s’ha saldat amb neteges ètniques variades als Balcans (per cert, qui vulgui entendre una mica què és Europa i què ha estat després de la segona Guerra Mundial i fins als nostres dies el millor que pot fer és llegir Postguerra, de Tony Judt).

Doncs això, en el moment en que els artífex d’Europa reclamen més poder per a Europa ens hem de plantejar seriosament si els estat nacionals estan disposats a cedir el poder a Europa i a les entitats regionals i territorials més petites. Només així, amb un macro-estat Europeu amb molt més poder i flexibilitat i estalviant-nos les administracions estatals per passar a les nacionals Europa tendrà sentit. És a dir, necessitem una Europa dels pobles i no una Europa dels Estats. Ara veurem si algú ho va entenent i no fan falta 25 anys més.

La ciutat dels horrors

Sebastià Bennasar. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha inaugurat fa poc temps una exposició sobre Barcelona, València i Palma i les seves relacions. El comissari de la part palmesana és l’escriptor i bon amic Melcior Comes. La mostra romandrà oberta fins al 12 de setembre i pretén veure com es relacionen les tres capitals dels Països Catalans entre elles i el seu desenvolupament en els darrers anys. No us en puc dir gaire cosa més perquè encara no l’he vista, tot i que està a l’agenda. De totes maneres, qualsevol exposició del CCCB és sempre recomanable, la qualitat i prestigi de l’indret parlen per si sols, així que ànims i endavant les atxes.

El que us volia dir, però, és que a més a més aquesta és una exposició que permet que tothom hi pugui participar. Com? Doncs molt senzill, els comissaris estan buscant els racons més lletjos de cada una de les ciutats per exposar-los tant físicament en un panell que es va renovant com a través de la pàgina web http://www.cccb.org/laciutatdelshorrors/ que és on es poden llegir les instruccions per participar en aquesta iniciativa. De moment he vist que ja hi ha un bon grapat de propostes, algunes de les quals ben estètiques, com si els participants en aquesta singular iniciativa haguéssin volgut demostrar que tenen nivell per estar penjats al CCCB.

Hi ha qui ja ha criticat als comissaris per la iniciativa. No ho entenc. Estam ja farts de veure preses de pèl en forma d’art d’avantguarda que sota un simple títol en francès o en anglès el que pretenen és captar les nostres emocions davant una successió d’imatges dites i anomenades vídeo-art; ens fan entrar en exposicions que resulta que són “instal·lacions” i mostres d’art efímer; i ens foten capses de sabates buides pintades de blanc i ens diuen que amb la mostra el que ha volgut l’artista és copsar la forma amb que Déu s’ha de dedicat a fer sil·logismes amb els collons de l’abisme i ara ens posarem les mans al cap perquè la gent pot enviar fotografies dels llocs més horrorosos de les seves ciutats? Doncs sí que anem malament d’osques.

La iniciativa del CCCB és, al meu modest entendre, boníssima. Per una banda permet la participació de la gent i la seva implicació en el projecte de reflexió que sempre ha caracteritzat les mostres d’aquest espai. De l’altra ens permet obtenir un conglomerat d’imatges que també formen part d’aquestes ciutats. I encara més, fomenta el debat intern. Per exemple, per a un ciutadà de Palma el lloc més horrorós de ciutat pot ser la seu d’un partit polític en una clara al·lusió als casos de corrupció, o la plaça de Cort o el Consolat de Mar si és un anarquista. També pot ser el carrer de Jaume III i totes les seves botigues incitant al consum massiu o el centre comercial de Porto-Pi o el Passeig Marítim. Per a mi, el pitjor lloc de Palma és una platja infestada d’alemanys vessant crema bronzejadora i sangria per tot arreu. Potser al final els enviaré la foto.

Article a L'Espira

Maria La Piedra
i la independència
Vilaweb, que en els darrers temps ens ha donat
unes quantes lliçons bastant importants sobre tractaments
informatius, ha penjat fa alguns dies un
vídeo on es recull la votació per la independència
de Maria La Piedra, actriu que acaba de debutar en
el cine convencional després d’una llarga carrera
eroticopornogràfica. L’al·lota dipositava en una
urna un “Sí” a la independència que és d’allò més
encoratjador.
En les seves declaracions, assegura l’actriu que
“sóc llicenciada en filologia catalana i vaig fer un treball
de recerca sobre la independència de Catalunya”.
A la seva pàgina web s’especifica que, amés a
més, hi va obtenir lamàxima qualificació possible,
la matrícula d’honor. Es veu queMaria La Piedra ha
nascut a Les Borges Blanques el 1984 i que del seu
pas perMollerussa es guarden les excel·lents qualificacions
en el col·legi catòlic de La Salle.
Les declaracions de l’actriu són d’allò més fascinants.
En primer lloc perquè per ser un país normal
hem de tenir actrius (i actors) pornogràfiques independentistes
–de directors ja en tenim, com en Conrad
Son, l’autor del clàssic Les excursionistes calentes–,
i en segonllocperquèamésamés es veuquehi
toca bastant: la seva crida a la participació és notable
i interessant, perquè vincula dues coses importants,
com ara que no es pot estar criticant constantment
els polítics i la situació que s’està vivint i després,
quan arriben possibilitats d’emetre opinions de manera
democràtica, no utilitzar aquest dret.
Maria La Piedra explica també en el vídeo que
s’emprenya com una mona cada vegada que a Madrid
afirma que és catalana i li diuen allò de “bueno,
no se puede ser perfecto”. I aquí ve el drama. Aquesta
al·lota, independentista, catalanista i compromesa
(ha anat fins aMollerussa a votar per la independència)
ha d’estar aguantant el que aguanta a Madrid
–ep, hi ha anat voluntàriament i ningú no l’ha
obligada a dedicar-se al que es dedica– perquè a
casa nostra tenim un problema d’indústria cinematogràfica.
Gairebé no es fa porno en català i no es
pot viure de la indústria derivada (la seva botiga eròtica
i els xous en directe a discoteques, entre altres
recursos).
Al final, si algun dia s’aconsegueix el lloable objectiu
de la independència dels Països Catalans, ens
haurem de plantejar que per ser un país normal,
hem de tenir de tot. Parlat en català, per descomptat.
Fins i tot una indústria potent del porno, per
cert, una de les primeres activitats econòmiques
d’Hongria.

dissabte, 12 de juny de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 34

La Bòbila, el miracle quotidià

Que el nostre és un país civilitzat es demostra en la molt excel·lent xarxa de biblioteques que hi ha al país. Les de la diputació de Barcelona són modèliques en el seu funcionament urbà i àrea metropolitana i ja no tenen el mateix servei i la mateixa excel·lència quan s’abandona Barcelona, però continuen essent referencials. Durant molt de temps els responsables de la gestió pública de les biblioteques de Mallorca varen anar a Barcelona per intentar implementar el seu model a l’illa, amb uns resultats encara incerts, perquè les diferències culturals entre les pedres que suren al mig del mar i el continent són molt més que notables encara que de cada vegada es vagin escurçant. La burgesia il·lustrada catalana pot ser titllada de moltes coses, però com a mínim era il·lustrada, mentre que la classe hotelera de Mallorca no deixen de ser uns tipus vius per al negoci però als quals la cultura els importa tan poc que no es mereix cap mena de preocupació a no ser el preu de metre quadrat de quadres per omplir les parets nobles dels seus hotels més glamourosos.

Tenc la sort de conèixer també dues o tres biblioteques de les contrades gironines i puc dir que les que conec funcionen molt i molt bé: la d’Olot amb un nombre de socis i de préstecs de documents que fa molta enveja –igual que les instal·lacions, és una biblioteca càlida, humana, molt ben pensada des del punt de vista de l’arquitectura- i la de Tossa de Mar, que és també un prodigi com el centre històric de la vila, que encara recorda que una altra preservació del litoral hauria estat possible. També és una biblioteca molt interessant amb molts documents locals de primer ordre.

A Lleida hi conec bé el bibliobús Pere Quart, que dóna servei, entre altres, al Pallars i a l’Alta Ribagorça. L’arribada del bus cada quinze dies carregat de llibres és una festa en molts pobles de la contrada, i especialment entre els més petits, i crec que és un dels millors serveis que s’ofereixen i que fan gran aquest país. El bibliobús i l’aposta per acostar la cultura a tot arreu és una de les eines més importants que hi ha per fer de casa nostra un lloc on tothom tengui les mateixes oportunitats. Que aquest autobús, a més a més, dugui el nom del grandíssim escriptor que va ser Pere Quart és a més a més un motiu d’alegria. De fet, un dels escriptors joves contemporanis més importants, el portuguès José Luis Peixoto sempre diu que ell és el que és, gràcies a l’existència del bibliobús de l’Alentejo. Evidentment queda molt de territori de Catalunya per cobrir i el servei segur que es pot reforçar, però l’existència del bibliobús és encoratjadora.

Doncs bé, la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet també és una d’aquestes biblioteques especials, un d’aquests petits miracles quotidians que fan que hom se senti orgullós de ser d’aquest país. Es tracta de la primera biblioteca especialitzada en gènere negre de l’Estat espanyol i ja fa més de deu anys que dura la broma. La seva programació cultural és de primer ordre i s’està fent una feina fonamental en la difusió del gènere negre que fa que sigui un dels epicentres per als amants d’aquest tipus de literatura, que de cada vegada som més perquè la novel·la negra és una eina fonamental per entendre la realitat social del nostre país de nom plural i administració disfuncional.

La Bòbila és un dels espais on els investigadors sobre novel·la negra han de passar si volen fer la feina ben feta, però a la vegada és una biblioteca que dóna servei i cobertura a totes les necesssitats del barri de l’Hospitalet on es troba inserida i que presenta una de les taxes migratòries més brutals. Hi ha la gent gran que llegeix el diari i també hi ha els estudiants que hi busquen informacions més generalistes. Hi ha la gent que s’hi acosta simplement perquè la connexió a internet i el wifi és de franc o perquè pot treure pel·lícules gratis i veure-les a casa. Hi ha qui hi llegeix i qui s’emporta els llibres a casa, siguin o no novel·les negres. I a més a més hi ha un fons notable de llibres en altres idiomes. La Bòbila s’ha convertit en una molt bona biblioteca que intenta sobreviure com pot a retallades econòmiques i a una de cada vegada major exigència de serveis per part de la ciutadania. Hi ha llum, una plaça a la vora on es poden comprar xurros autèntics i acabats de fer, i amb el metro t’hi plantes en un moment.

En aquest país les biblioteques estan fent una feina social brutal que molt poques vegades té el reconeixement que hauria de tenir per part de les nostres administracions que encara no han entès que a l’hora de fer retallades pressupostàries hi ha unes quantes coses sagrades que no es poden tocar i una d’elles és la partida destinada al manteniment d’una xarxa pública de serveis al voltant de la societat de la informació on les biblioteques són el punt central des del qual s’han de gestionar i coordinar moltes iniciatives. Entre tots hauríem de fer el possible per fer-lis entendre que invertir en cultura avui és garantir el desenvolupament de la societat del present i del demà. Però de vegades es té la sensació d’estar pegant cops amb un martell minúscul per tal de derrocar un mur de formigó compacte i grandiós. Això sí, continuarem picant, només faltaria.

article a Mallorca Progrés

La Roja costa 250 becaris durant 4 anys

Sebastià Bennasar. Mentre el país sencer entra en el despropòsit econòmic més gran liderat com sempre pel nostre comandant en cap José Luis Rodríguez Zapatero, àlies Sant Pere (ja sabeu, aquell personatge d’aquell bestseller anomenat La Bíblia, que va arribar a negar fins a tres vegades els seus principis més sagrats), i mentre el cul dels treballadors fa avui més xup-xup que avui però menys que demà –perquè igual arriba el dia que haurem de pagar perquè ens acomiadin- i aquí ningú no gasta ni un duro perquè vés a saber si demà podrem pagar el menjar o haurem d’engreixar la cua de Càritas, resulta que hem decidit enviar a 25 tipus a Sudàfrica de vacances –pensau que allà hi fa fresqueta i s’hi està bé- perquè juguin a futbol defensant aquesta cosa tan ridícula que és la samarreta de La Roja i l’escut d’Espanya. Diuen els molt hipòcrites dels convocats –enguany no hi ha anat el sonat del Güiza, que a més a més era tan curt que es creia un elegit per Déu- que per a ells és un orgull defensar la selecció nacional, però el que no expliquen és que si guanyen el mundial entre tots nosaltres els haurem de pagar 600.000 euros per barba.

Vagi d’entrada que crec que espectacles com els mundials de futbol i les olimpíades i totes aquestes collonades que serveixen per representar estats amb l’excusa de l’esport no haurien d’existir. Els futbolistes –i tots els altres esportistes, no fotem, que sembla que això ho monopolitzi- es deuen únicament i exclusiva als clubs que els paguen perquè juguin per a ells (i aquí que cadascú pagui allò que vulgui que per a alguna cosa són societats anònimes i amb els seus quartos que facin el que vulguin). Jo crec que si un club ha pagat una morterada per un jugador no li deu fer gens de gràcia que se’n vagi a jugar amb la seva estúpida selecció nacional, sigui quina sigui. A quina nació representa una selecció com la francesa? Als bretons? Als occitans? Als corsos? Als catalans? Resulta que en aquests moments hi ha molt pocs estats i moltes nacions i per tant potser seria millor suprimir això dels mundials i la pasta que ens costa a tots plegats.

Anem al cas espanyol. Si La Roja (ai, si Franco aixecàs el cap, veure que a la seva selecció l’anomenen com a les dones dels enemics) guanyàs el Mundial –esperem que sigui bona la dita i això del futbol sigui aquella cosa on juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya o Itàlia- ens costaria a tots els ciutadans la xifra de 15 milions d’euros, que és el mateix que costa mantenir a 250 becaris durant quatre anys a les universitat espanyola. Crec que ens hem de replantejar a què jugam i que volem. En un moment de crisi com aquest és una vergonya que haguem de pagar això als ja rics jugadors de futbol. Si per a ells és un orgull jugar amb la selecció el mínim que podrien fer és jugar gratis.

L'ARTICLE DE LA VEU DE MALLORCA

Elogi de Helen Thomas
10/06/2010

Helen Thomas és un mite vivent del periodisme. La degana dels corresponsals a la Casa Blanca –hi cobria informació des de Kennedy i fins fa pocs dies- ha hagut de plegar als 89 anys d’edat després de, simplement, dir el que pensa i el que pensam molts dels israelians: que marxin de Palestina que ocupen il·legalment des de 1948. Dir això en un país tan cagat a les calces davant dels sionistes com són els Estats Units li ha costat el lloc i la columna d’opinió que mantenia als diaris del grup Hearst –ai, qui els ha vist i qui els veu, exercint la censura per no irritar l’administració americana- i ha acabat amb la carrera brillantíssima d’una periodista de raça descendent de libanesos que s’havia guanyat a pols el dret a fer la primera pregunta davant la compareixença dels presidents.

Que el lobby sionista és molt poderós als Estats Units i arreu del món ho demostren fets tan vergonyosos com la resolució de Nacions Unides davant la mort de nou persones en aigües internacionals en ser atacat un comboi d’ajuda a la Franja de Gaza. Thomas ja havia escrit sobre això i havia qualificat de patètica la postura mantinguda pels EUA. Molts l’acusen de ser la veu de Hezbolà o de Hamàs a la Casa Blanca, però el cert és que amb la seva retirada forçada –simplement per expressar una opinió en un país que es vanta de ser progressista i de tenir una constitució que permet moltes coses però on per exemple hi ha estats que encara ensenyen a la universitat el creacionisme o prohibeixen el sexe anal i per tant les relacions homosexuals completes- es perd una de les persones millor informades i amb més memòria històrica del món. El periodisme perd una baula fonamental només perquè ha expressat la seva opinió, dissident i discordant envers els interessos dels que mouen el món. Aquesta és la magnitud de la tragèdia, que avui en dia no se pot ser anti-ianqui i anti-israelià dins els EUA, perquè et pot costar el càrrec. Per molt que siguis una llegenda vida del periodisme que et dediquis a fer la teva feina: posar el dit a la nafra del poder.

dijous, 10 de juny de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 33

El país dels traductors

En els darrers temps he passat molta estona envoltat de traductors i traductores, que són els més maltractats dels creadors literaris i que són, a la vegada, els homes i dones que fan que en el nostre país poguem tenir un plus d’imaginació gràcies a que ens acosten altres móns, altres formes de pensar, altres realitats. Certament, en un temps com el nostrat en què el domini de llengües estrangeres és limitat –de fet, crec que mai no s’arriba a dominar bé una llengua estrangera, perquè és impossible pensar o expressar sentiments en una llengua no materna, vull dir que per molt bilingües que siguem sempre fem l’acte de la traducció encara que sigui instintiu- i per tant no som capaços de llegir tot el que es crea en altres llengües que no sigui la pròpia i com a màxim dues o tres més, la feina dels traductors és del tot capital. Aquest país nostrat és un país de traductors, d’excel·lents traductors. I si bé és cert que en un principi hi havia molt d’amateur en la professió, de cada vegada tenim més i millors professionals que ben sovint són desprestigiats per la indústria que no col·loca els seus noms en llocs ben visibles i que sovint paga tard i malament quan ells estan contribuint a la creació d’un país millor i més lliure.

Gràcies a la lectura de la tesi d’Àlex Martin dedicada a Manuel de Pedrolo, Rafel Tasis i Jaume Fuster, he pogut descobrir molts aspectes sobre les misèries editorials a què van haver de front els tres pares de la novel·la negra en català. La tesi de l’Àlex, que a més a més ha tengut la valentia de presentar-la en català en una universitat com Salamanca i que ara pot refregar el seu cum laude per la cara de qui durant molts anys li feia befa per això, és impecable i estremidora en alguns passatges. Es impactant veure com el Rafael Tasis, en el París ocupat, es dedicava a traduir novel·les de Simenon a marxes forçades –en castellà- fins a un ritme endimoniat de 14 en 4 mesos, mentre en Simenon no parava de produir i ell veia que mai no aconseguiria treure’s la feina de sobre.

En el cas de Pedrolo de tots és conegut la seva vocació editorial i la creació de la Cua de Palla, possiblement una de les millors col·leccions de novel·la negra mai publicada, però en la qual també s’ha de reconèixer que les traduccions són bastant millorables. Això sí, aquella col·lecció va servir perquè tota una generació que venia després començàs a escriure novel·la negra en català adaptada a la realitat social del nostre país. I només per això les feines de Tasis i Pedrolo i del mateix Jaume Fuster en el camp editorial són de primer ordre.

Per sort, avui en dia els traductors de cap al català són molt més professionals que aquests pioners de la novel·la negra i s’acosten molt més al model de l’excel·lència dels traductors de la Bernat Metge que ens deixaren un llegat cultural de primer ordre gràcies a les seves versions de clàssics grecs i llatins, clar que entre els traductors hi havia primeres espases com Miquel Dolç o el grandíssim Carles Riba, l’únic capaç de plasmar en català els versos homèrics. Un dels motius que poden explicar l’excel·lència de la nostra cultura és, precisament, haver tingut una col·lecció com la Bernat Metge, un prosista com Josep Pla i les novel·les negres de la Cua de Palla. Amb això ja n’hi ha prou per començar a posar els pilars d’una cultura arrelada d’una banda a la tradició mediterrània, d’una altra al seu propi paisatge i tarannà i com a tercer pilar interconnectada amb el món actual i la crítica social. La col·lecció Bernat Metge, a despit de les barrabassades que després va fer el seu màxim impulsor, el senyor Cambó. Reconeguem-li el mèrit: hi ha cultures europees que no tenen els clàssics grecs i llatins traduïts a la seva llengua i això és un mèrit de primer ordre, perquè gràcies a la Bernat Metge els herois i els Déus parlen en català i no en un català qualsevol, sinó en el català d’alguns dels més excelsos poetes.

En els darrers temps la indústria s’ha normalitzat i amb aquesta normalització també ho ha fet la feina dels traductors. Evidentment, hi ha editorials que paguen millor unes que les altres i editorials que tracten millor als traductors unes que les altres. També hi ha traductors millors i pitjors. El que sí que és cert és que encara no tenim un bon sistema per buscar les traduccions. Els catàlegs de les biblioteques i de les llibreries de casa nostra encara no permeten fer recerques per traductors. Jo ja conec gent que en anar a una llibreria el que fan és cercar el nom del traductor i comprar el llibre en funció del respecte i la credibilitat que els hi mereix, independentment de l’autor i del títol. I posats a fer, davant l’allau de novetats que omple cada dia els prestatges i les taules de les llibreries, no em sembla un mal criteri.

Hi ha pocs premis destinats a la traducció literària i potser se l’hauria d’estimular més com a propi gènere, i fins i tot tenim l’escola catalana de traductors del portuguès que té les seves arrels a Mallorca i un dels responsables màxims en la figura de Perfecto Cuadrado, excels professor de Zamora sur Mer, que és com signa bona part dels seus correus electrònics aquest home que ha fet més per la difusió de la cultura portuguesa que moltes campanyes internacionals i que avui per avui és el director del Centro de Estudos do Surrealismo Portugués que dirigeix amb mà ferma en els trajectes entre Mallorca i Vila Nova de Famalicão. És a dir, un professor de Zamora que viu a Mallorca dirigeix una fundació portuguesa dedicada al surrealisme... doncs això, l’ombra de Perfecto Cuadrado és tan allargada que arriba fins a Biel Sampol, Marta Ferré, Nicolau Dols, Antoni Xumet... i altres traductors del portuguès vinculats a Mallorca, però que no són els únics perquè a Catalunya tenim altres traductors del portuguès ben notables com el Joaquim Sala, el Pere Comelles, o el Joan Casas...

De totes maneres, hi ha dos traductors especials que tenen en comú moltes coses i una d’elles és haver acostat al català l’obra de Robert Louis Stevenson. Es tracta de Joan Sellent i Dolors Udina. Vaig coincidir amb els dos el dia 28 d’abril a l’Espai Mallorca per presentar un llibre sensacional com és Els mars del sud de l’Stevenson, que havia traduït la Dolors. L’edició ha anat a càrrec de l’editorial El Salobre, que és un d’aquests petits miracles culturals que passen de tant en tant a Mallorca i que té al darrere a un dels malalts de lusofilia, el poeta i traductor Antoni Xumet. L’edició del llibre d’Stevenson és modèlica, i la traducció de la Dolors Udina és impecable. Stevenson és un dels grans genis de la literatura i possiblement un dels que millor fa el pas de la literatura del segle XIX al XX amb la seva concepció de la barreja d’estils. Els mars del sud és una clara mostra de com es barreja la ficció i la no ficció i com el mateix llibre pot ser novel·la, dietari, llibre de viatges, tractat d’antropologia, recull de llegendes i catàleg de llocs paradisíacs. És un llibre d’una modernitat absoluta que en català sona meravellosament bé gràcies a la tasca d’Udina.

Amb Joan Sellent el deute és encara més gran, ja que ell és el traductor –entre moltes altres coses- del millor llibre que mai s’ha escrit, L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson. És una vergonya que en el nostre sistema educatiu es consenti que hi hagi gent que arribi a la universitat sense haver llegit aquest llibre –ep, i sencer, res de les desgràcies editorials de llibres escapçats-. Que considerem que aquest és un dels millors llibres de tots els temps és una de les poques coses que tenim en comú un servidor i un personatge tan sinistre com Fernando Savater –que tot i això té algun llibre sensacional com és Criaturas del aire-. Doncs Joan Sellent i Arús és el responsable que poguem llegir aquest llibre en català (és quelcom que s’ha de fer cada dos anys) i per això el meu agraïment ja arriba a proporcions siderals. La feina acuradíssima de convertir un llibre tan complex com és L’illa del tresor en quelcom que soni i que olori a mar, pirates, illes i navegació com ho fa la versió del Joan Sellent és un miracle. I no oblidem que el seu avi ja va traduir aquest llibre, o sigui que la fixació per Stevenson ve de lluny.

Parlem de llibres i parlem de mar, d’Stevenson i de la infantesa. Jo que ara sóc tan agnòstic com puc –els ateus, en realitat són tan creients com els creients, perquè ells creuen fermament que Déu no existeix, la qual cosa ja és una creença, mentre que els agnòstics tenim un punt més de bon vivant, de fer la viu-viu i que no ens emprenyin, preocupem-nos de problemes menors i ja ens ho trobarem- vaig fer la comunió en el seu moment, quan tenia onze anys i sabia que l’única cosa que m’interessava de tot això eren els regals. Els meus pares devien tenir amics savis perquè de la comunió hi ha dos regals que sempre recordaré: la bicicleta que em va donar una certa autonomia vital en un poble com el Pla de Na Tesa i una fantàstica col·lecció de llibres que era un enciclopèdia de països de lloms blaus i fantàsticament ben editada i una col·lecció de clàssics juvenils de tots els temps on els dos llibres que més destacaven eren L’illa del tresor de l’Stevenson i L’illa misteriosa del Juli Verne. No cal dir que han estat els meus llibres preferits i els que més he llegit i rellegit al llarg de la vida, especialment el primer.

Vaig guardar-me el llibre d’Stevenson per llegir-lo a l’estiu a bord del Ballaruga i a poder ser en aigües de Cabrera. Mai no he gaudit tant una lectura com aquella primera vegada amb Stevenson al maig d’un dels meus paradisos de la infantesa. Per això quan veig la porqueria que fan llegir en molts de casos a les aules de primària i secundària m’entra urticària. Hi ha un llibre sensacional, meravellós, escrit per aquest home que és un prodigi per a una cultura com la nostra: Vicenç Pagès Jordà. Es tracta de De Robinson Crusoe a Peter Pan, un cànon de la literatura juvenil. És l’únic llibre que crec que hauria de ser de lectura obligatòria per a tothom que tengui alguna cosa a veure amb l’ensenyament: des del ministre del ram fins al darrer dels professors que acaba d’entrar a la llista de substitucions de secundària. Si es fes llegir els llibres que proposa en Vicenç a la secundària i s’aprofitassin les seves propostes didàctiques, un altre món seria possible. I tot gràcies als traductors que ens han aportat la riquesa de la literatura universal a la nostra llengua.

dilluns, 7 de juny de 2010

JOAN FRANCESC MIRA


El professor d'història és una novel·la sensacional, de les que canvien la vida, però no podia deixar de posar aquí aquesta reflexió sobre el món universitari:

"La diferència era que en aquell corralet acadèmic ridícul, cau de sectes hostils i no seu de la saviesa, barreja d'abelles, moscardes i vespes, l'únic objecte del joc és satisfer la vanitat, i en aquest país d'universitats sense aurèola de prestigi, ni antic ni modern, ací no hi ha cap Cambridge ni Sorbona ni Princeton, la vanitat és més gran com més ineptes i insignificants són els seus portadors, funcionaris inflats de publicacions sense un gram de substància, productors de papers inservibles, d'aportacions al no res universal, a la no ciència vàcua pagada amb els diners del contribuent"

diumenge, 6 de juny de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 32

Violències II (El Raval)

Al barri xinès de la ciutat de Barcelona sempre s’hi han explicat les histories més dures i inversemblants però certes. És un barri fet de carrerons que exhalen misèries i on la sang hi ha corregut a balquena, fins i tot des dels temps llunyans en que el hi havia el fabulós romànic de Sant Pau del Camp situat precisament al camp, fora per complet de la ciutat. Ara és part del centre històric de la ciutat. El Raval, com tots els Ravals, va néixer fora de les murades de la ciutat antiga, més enllà de les Rambles, llit d’aigua que marcava el límit entre la seguretat de la Barcelona segura entre les seves murades –segura i de cada vegada més insalubre a mesura que hi anaven augmentant els seus habitants, que es multiplicaven de forma exponencial- i l’exterior, el camp, el món on els cavallers sortien a recórrer les seves aventures i on el poble pla sortia a córrer les seves desgràcies. Avui en dia el monestir encara hi és i fan pagar entrada per visitar-lo. És un dels pocs espais amables que queden en aquesta contrada barcelonina ara que ja tot forma part de la gran Barcelona, una vegada que s’han fagocitat Sants i Sarrià i la vila de Gràcia, ara que Barcelona ja ocupa un espai sense solució de continuïtat fins a l’Hospitalet i el Prat i Badalona per l’altre costat i no se suma al Vallès perquè gràcies a Déu hi ha Collserola pel mig que aporta una mica d’aire i de verd a la ciutat. El Raval és el Raval des de fa molt poc temps. Ignoro si abans ho era i és molt possible que sí, però després va passar a ser el districte cinquè o el barri xinès, depenent de qui era el qui parlava de Barcelona. Era un lloc on fins i tot hi vivia una vampira en el carrer Ponent, la famosa Enriqueta Martí, que ha donat material per a novel·les excelses com la de Marc Pastor, La mala dona, que ens va descobrir la corrupció i el dolor de la Barcelona del 1912, l’Enriqueta Martí que vivia al carrer que ara és de Joaquim Costa, i mira que era maco això del nom del carrer de Ponent, però mira, les ciències avancen que són una modernitat, que deia aquell, el mateix carrer amb noms diferents i on abans l’Enriqueta segrestava nens per prostituir-los per als rics de la ciutat ara hi ha bars on colles de pseudointel·lectuals devoren gin tònics i fums intentant convèncer algú per no acabar la nit en companyia d’un llibre de Cortazar o escoltant tristes cançons passades de moda dels Dire Straits.

La violència al Raval és brutal i té un doble caire: l’institucional i el social. Una de les principals necessitats que ha tengut Barcelona en els darrers anys ha estat acabar amb la imatge perjudicial dels seus barris més conflictius i per això la inversió pública en infraestructures ha estat brutal: la creació del Museu d’Art Contemporani de la Ciutat; la facultat de Geografia i Història, el CCCB... tot això a la part Nord del barri. La inversió pública ha atret també la inversió privada: la llibreria la central del Raval, la seu del grup 62, l’Espai Mallorca, la reforma del teatre Goya... tot per donar una nova vida a un barri on hi havia viscut el més tronat de la bohèmia nostrada i on ja no queda res dels futbolins del carrer Tallers on en els anys setanta el Roberto Bolaño somiava amb ser un gran escriptor. Per sort, salvats de l’especulació brutal que ha comportat també la instal·lació de la universitat Ramon Llull , hi queden alguns bons restaurants com Ca l’Estevet, que encara té el seu aire encantador i de nostàlgia, i algunes places que si bé han mudat la fesomia no ho han fet pas tant, com la del Padró, territori d’infantesa d’escriptors com Manuel Vázquez Montalbán o Jaume Fuster per posar només dos noms sobre el tauler d’escacs. La violència institucional també té noms de carrers: la Rambla del Raval que va tirar a terra cases i més cases, la futura filmoteca o l’hotel Barceló, a la vora de la plaça de Manuel Vázquez Montalbán, dura com tota la pedra que hi ha en aquesta ciutat que no ha entès encara que el concepte plaça és molt vague i permet múltiples possibilitats més enllà del ciment i la duresa i la desgràcia. Aquesta violència institucional és la que ha convertit un restaurant com Casa Leopoldo en un restaurant de luxe –abans hi anava el Carvalho a les novel·les, ara dubto que pogués pagar-ne el preu a no ser que acabàs de resoldre un cas sucós i ben pagat- i la que ha expulsat a milenars de persones fora de les seves cases, això sí, en un període més dilatat de temps que no la barbàrie que va suposar la creació de la Via Laietana i l’especulació que se’n va derivar. Ara aquesta intervenció pública que ha posat de moda verbs com ravalejar i que ha fet que aquesta sigui una de les zones de la ciutat més multiculturals –hi ha qui entén la multiculturalitat com una gran avinguda on pots trobar quinze restaurants de shawarma, dos xinesos i una freiduria andalusa- ha aconseguit crear dos Ravals molt diferents, el Raval Nord, per sobre del carrer del Carme, i el Raval Sud, per sota, on continua havent-hi una bona mostra del que era aquest barri xinès de la ciutat, amb les prostitutes al carrer Robadors –i propers- que ara són noies silencioses de l’Est d’Europa o de Nigèria, o ionquis que passegen els seus protocadàvers per les voravies reclamant una dosi a qualsevol preu. El Raval Sud s’ha convertit en el lloc on s’exerceix la violència social, la privada, la que consent que hi hagi propietaris de pisos que fan pagar milionades als llogaters només perquè són vinguts de fora i estan en una situació desesperada que els fan compartir cases amb moltes persones més per tal de poder estalviar al màxim i envair doblers de cap a casa.

Són les mateixes persones, aquestes de l’especulació, que han propiciat el despoblament del barri, que fan que hi hagi de cada vegada més persones grans que ja no reconeixen els indrets on han viscut tota la vida, que no saben a qui acudir si els passa alguna cosa. El Raval Sud és avui per avui el més semblant a una ciutat àrab on tampoc no hi ha solidaritat entre els veïns, entestats en una més de les seves lluites absurdes entre les diferents comunitats, en aquest cas per fer-se amb el control dels negocis, entre els paquistanesos i els magribins, que de vegades ha acabat amb sang i sense cap preocupació social en els mitjans ni en la resta de la comunitat –de fet, no és res més que una nova manifestació del mentre es matin entre ells a mi ja m’està bé que ja hem vist altres vegades-. La violència social és la que permet que en pisos infames hi visqui una dotzena de persones, que hi hagi noies que es prostitueixen al carrer amb temperatures baixíssimes forçades per màfies i proxenetes, i que hi hagi una religiositat de cada vegada més brutal planant per sobre de les llibertats individuals de les persones: mesquites plenes des d’on es transmeten missatges ben perillosos i gens conciliadors que fan que les dones continuïn sent submises i que la democràcia no sigui precisament el millor dels valors possibles ni la menys dolenta de qualsevol forma de govern possible als ulls d’aquesta gent. La violència social s’exerceix cada dia en un barri on molts ciutadans de Barcelona no s’hi endinsarien mai i que està ple de petits secrets i tresors com la llibreria Milà o com el Mesón David –on fan el millor lechazo de tot Barcelona i on les taules de fusta dura i noble et reconcilien amb l’essència de la vida- o com la redacció de vilaweb i del Punt, dos dels prodigis culturals d’aquest país nostrat o l’escola oficial d’idiomes i el Museu Marítim. La violència social és la que ha creat barris d’exclusió mentre s’esperen noves operacions urbanístiques i requalificacions que permetin convertir el Raval, el districte cinquè, el barri xinès, en una nova zona bona de la ciutat, perquè aquí sempre ens movem així, a cop de talonari i de gran inversió. Per ventura la maleïda crisi haurà servit per repensar el futur en un lloc on s’exerceix la violència de forma quotidiana i on, potser, una altra manera d’entendre les ciutats és possible.

divendres, 4 de juny de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 31

Violències I (el Gòtic)

El barri Gòtic va ser durant molts anys el lloc de totes les batusses de Barcelona. No estava sol en aquesta geografia de la destrucció i de l’horror, el barri xinès, el districte cinquè, li guanyava la partida per mà, però s’ha de reconèixer que allà on hi ha putes hi ha violència però menys, i en canvi allà on hi ha droga hi ha violència però més. I al barri gòtic hi ha hagut, hi ha, i sembla que hi haurà molta droga i molta violència. És curiós veure com es realitzen els processos de degradació de les ciutats. Vaig anar a viure en ple cor del Gòtic, al carrer de la Palma de Sant Just, el 2006, a l’estiu. Va ser l’únic tranquil. Supòs que la ciutat vivia encara en la bonança econòmica, el preu dels immobles continuava essent molt car o hi havia més vigilància policíaca al carrer, però durant tot aquell any mai no vaig tenir cap sensació d’inseguretat ni de violència. Però en el 2008, el darrer any complet que hi vaig viure les coses es varen començar a posar dures de veritat. Va començar la boja. La boja és una senyora d’uns quaranta anys que sempre es posava al pedrís de sota de casa i que té el cervell del tot devastat per les drogues –i pel que es veu en el seu cos devien ser intravenoses-. Té converses imaginàries amb moltes persones a la vegada a crits, la qual cosa li ha costat més d’una vegada una bona poalada d’aigua gelada fins i tot en ple hivern per part de veïns més bèsties que jo. No censuraré l’efectivitat dels seus mètodes davant de la impassibilitat de la Guàrdia Urbana, que només reaccionava quan la trucava dient-li que estava fent una foguera a la porta d’una fusteria i que sortiríem tots volant si allò s’escampava de cap al serradís. Però al cap d’una setmana ella tornava perquè ja se sap que els problemes socials de les ciutats se solucionen deixant les persones malaltes vagarejar soles pels carrers.

Després van venir els adolescents que se saltaven les classes per venir a fumar porros al meu carrer. No és que em molestin els porros ni els adolescents, sinó que em molesta que cridin. Mentre es facin les revolucions silencioses tendran tot el meu suport, però els crits és quelcom que em posen frenètic. Pel meu carrer hi passava i hi passa un butaner que proclama la mercaderia com si fos un muetzí. Llavors, els fidels i adictes a la seva mercaderia obrim les portes de la finestra i el cridam perquè ens pugi ampolles per escales estretes i petites on la seva feina és una heroïcitat per la qual cobren una misèria, però aquest tampoc és un dels temes que preocupin massa els nostres periodistes d’investigació, molt més encaparrats en descobrir misteris històrics que no en esbrinar com funciona el present del dia a dia en un país que camina a tota màquina de cap a l’abisme. El dia que els adolescents van començar a ficar-se amb el butaner i a escarnir-lo se’m van inflar els collons. Ja havia trucat la guàrdia urbana nombroses vegades i havien passat de mi. Aquesta és la protecció que té el ciutadà a Barcelona, per a això serveixen els impostos que es paguen, perquè t’enviïn a la merda educadament per telèfon. Amb els mossos d’esquadra la cosa va anar un poc millor, els vaig dir que o hi anaven ells o hi anava jo i que si en deu minuts no havien arribat ja baixava jo a arreglar l’assumpte. Els adolescents no tornaren fins dues setmanes després i es tornaren a ficar amb el butaner i amb el meu veí, un senyor gran. No vaig esperar a que vinguéssin els mossos. De vegades les coses s’han d’arreglar a les braves. Vaig davallar les escales d’una revolada, em vaig acarar al gallet que semblava que era el cap i li vaig dir que si no volia haver de menjar sopa amb una cullereta tota la vida deixàs de ficar-se amb la gent gran. Va entendre el missatge. Li vaig dir que per mi collonut si llançaven la seva vida a la merda sempre i quan ho fessin en silenci i recordant que si ells tenien la llibertat d’estar al puta carrer era perquè senyors com aquell al qual agredien o el butaner que ens servia s’hi havien escarrassat al llarg de la vida. Ho va entendre. Les lliçons, quan te les explica un tipus com jo disposat a fer-te la cara nova s’entenen molt millor. Encara ara de tant en tant ens saludem pel barri. Novament constato que tenim un problema de seguretat i de violències de primer ordre. No entenc per què la Guàrdia Urbana es dedica a posar multes de cotxes i no envia aquests nois a classe o a casa. Be, de fet no entenc com és que hi ha pares que no varen emprar el preservatiu quan era l’hora. D’un mal polvo surten aquests llots. I moltes vegades la culpa no és dels xavals, sinó del fracàs de tots plegats. Però val més no entrar ara a discutir les misèries i les grandeses dels enseyaments secundaris del país. Seria per fer un suïcidi col·lectiu en pla secta satànica i acabaríem abans la llista de les desgràcies.

Les violències han anat en augment, de fet la violència sempre va en augment, i ara els del pedrís ja en són uns quants que no paren cada dia de torturar amb música horrible a tota llet i la violència ja es cobra les seves víctimes de sang als mateixos llocs de sempre i com sempre: a la cruïlla del carrer Avinyó amb el carrer de la comtessa de Sobrediel, a una passa de la plaça George Orwell (que mira per on quines ironies va ser la primera plaça de Barcelona vigilada amb càmeres de seguretat, com si tot fos una premonició, com si aquell home que sí que va ser a Barcelona i va combatre a la nostra Guerra Civil amb els tipus del POUM, que aquell tipus que va escriure l’Homenatge a Catalunya i de qui se sap que va ser-hi perquè hi ha una foto del Centelles que ho demostra, una foto que vés a saber si anirà a parar a Salamanca perquè les nostres administracions no saben protegir els seus artistes de la voracitat dels fills i perquè els fills dels genis no saben aturar la voracitat de les institucions, com si aquell home, deia, sabés del cert que algun dia ens matarien amb míssils que ens localitzen a través del telèfon mòbil, i que hi hauria centenars de grans germans controlant-nos en la ciutat amb l’excusa que ho fan per la nostra seguretat). Allà, a la cantonada a dues passes de l’Ajuntament i a vint metres d’un cotxe estàtic de la Guàrdia Urbana es mercadeja al menut amb tota mena de substàncies. Fins ara no hi havia moltes violències, però ara la crisi ha duit també una violència ferotge de nou a la ciutat i es barallen els immigrants subsaharians amb botelles de vidre que busquen jugulars i ambulàncies per la comissió de la venda d’una dosi de calç amb una mica d’heroïna o cocaïna, una comissió que per ventura és de un o dos euros i per dos euros són capaços de matar-se amb les ampolles i mentre els envolten corrues de gent assedegades de la sang del primer que caigui, que no faran res per parar aquesta orgia d’instints primaris perquè la sang que es vessa no és la seva, és la dels altres i veure-ho des de la tanca, des del cercle, suposa ser un guanyador perquè avui no seràs tu qui embrutis ciutat vella amb tot de glòbuls rojos escampant-se sense aturador.

L’escena l’he vista en dimarts i en dissabte, el juny del 2009, a les onze de la nit, amb el carrer ple de gent que o fugia o mirava exposant-se a trobar el camí de la navalla o de la botella i amb la guàrdia urbana tan quieta i tan immòbil com sempre, tanmateix només són dos negres que es maten entre ells i amb una mica de sort ni tan sols tendran la documentació a sobre i no caldrà ni identificar-los. Tranquils, ja som aquí per a recollir els cadàvers i cridar els de la BCNeta. Barcelona, posa’t guapa i reforma la puta Diagonal mentre deixes que el teu cor es podreixi i mori com un dels dos fills de l’Àfrica, dos mil quilòmetres a peu per venir a convertir-se en gladiadors moderns de suburbi d’Europa. Som uns putes miserables i mentre aquesta ciutat es va podrint a les esquenes de la Plaça de Sant Jaume.

dijous, 3 de juny de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 30

Les llibreries de Barcelona

El nostre petit país de nom plural és un país que té excel·lents llibreries, encara que de cada vegada hi hagi més intents per també acabar amb les llibreries petites, les de tota la vida, les que animen el barri i els barris. De totes maneres, encara no som Paris, amb els seus bouquinistes a la vora del Sena, on es compren llibres pensant que per ventura s’apareixerà en una pel·lícula que mai no pot ser dolenta perquè no hi ha males pel·lícules si Paris és l’escenari. De totes maneres, una ciutat es fa gran per les seves llibreries i les seves biblioteques i només per això, per les imatges del cine i per allò que conta amb devoció la tieta, ja tenc marcat en el cap el viatge algun dia a Buenos Aires, per submergir-se en els teatres i una vegada acabada la funció poder menjar alguna cosa i després anar a una llibreria, reconvertida en gran centre cultural, fins a les tantes de la matinada. Hom ha de tenir un seguit de llibreries de guàrdia a la ment, fixades per a sempre en les pàgines inesborrables de les agendes on es guarden les coses importants, el telèfon d’un hospital, el dels bombers i els de la guàrdia urbana. Una llibreria i un llibreter són un tresor que no es pot deixar perdre, igual que una bona biblioteca –i per sort Barcelona és una ciutat que compta amb biblioteques excel·lents, fins i tot alguna de modèlica. Així doncs, hom ha de tenir les seves llibreries a cada ciutat i així a Paris és imprescindible passejar pel Quartier Latin i guaitar que tenen en els prestatges, però sobretot és inevitable acostar-se fins a Shakespeare and Co i pensar que tal volta un dia Hemingway i companyia hi compraren els seus llibres, o passejar pels carrers del Bairro Alto de Lisboa i entrar en totes i cadascuna de les llibreries de vell que han convertit aquest barri en un dels espais culturals més fascinants d’Europa pel que fa a la recerca de tresors que en definitiva és el que busquem els lectors. A Mallorca és inevitable passar per la llibreria Àgora a fer un cafè amb na Ramona o anar a Llibres Mallorca, una institució cultural de primer ordre, a saludar na Joana i n’Àlex i a rebostejar i intentar arreglar el món.

Barcelona és un paradís per als amants dels llibres, tot i que de cada vegada es vaig perdent més la figura dels llibreters. Tothom té una llista dels seus indrets preferits i no se sap si és per fidelitat, per amor o pel bon tracte que els peus t’hi acondueixen una vegada i una altra, sempre als mateixos, sempre a la mateixa olor de pàgines i de vegades de pols que és el que separa l’home entre l’estadi d’homo-lector i d’homo no lector, o com diu en Guillem Frontera, tens dret a no llegir, però tranquil, ja se’t notarà. Aquests dies segueixo rutes desiguals i per diferents motius que em duen a posar els peus en aquests temples del saber. Barcelona és una ciutat singular, capaç de reconvertir una església en una llibreria, tal i com passa amb la Central del Raval i llavors hom se sent feliç, imaginau tots els temples oberts durant moltes hores al dia i plens de gent que intenta imposar-se a la barbàrie sovint propiciada pels mateixos detentadors fins fa poc de la propietat de l’immoble. Esglèsies reconvertides en llibreries, en galeries d’art, en escoles de música, en espais de creació. Esglèsies reconvertides en aules de debat i de pensament, en escoles d’idees, en espais de multiculturalitat per tal de reprimir la barbàrie i el pensament únic de masses anys sense deixar-nos escollir si volíem ser o no d’una sola cultura o de moltes, de massa lliçons imposades des de púlpits on sovint no es convida a saber. La Central del Raval és un exemple d’una normalitat cultural deliciosa. M’agrada més aquesta llibreria que la seva germana gran del carrer Mallorca on ara també han posat un cafè, i que algú m’expliqui per què els cafès a les llibreries són tan cars, és l’únic inconvenient, però es tracta de fer negoci, i ja que pots fullejar els llibres mentre beus alguna cosa bé que s’ha de pagar per aquest privilegi, perquè Barcelona això sí que ho té, posa’t maca però que algú pagui el lifting.

La llibreria Laie té encara el seu què de llibreria d’humanitats, amb grans prestatges de fusta, sòlids, massissos, on es pot rebostejar gràcies a cartellets negres que ho tenen tot molt ben indicat. Aquí funciona a la perfecció el sistema de comandes dels llibres, són eficients i efectius i això avui en dia és un gran privilegi. Els llibreters han de ser honrats i sincers, si un llibre pot arribar en una setmana perfecte, sinó és millor que no et creïn falses esperances i així si apareix perfecte, però és millor no comptar-hi perquè sinó la decepció és molt major. La llibreria Proa té la virtut afegida de la seva humanitat. És d’una mida abastable, que convida a la passejada precisa i concreta, a la divagació sense la monumentalitat. La llibreria Catalònia és també un espai de pau i de tranquil·litat, amb l’avantatge que pot ser que et trobis un llibreter poeta que t’atengui i amb qui puguis parlar de llibres. Cada un dels seus pisos té els seus espais i mentre algú perd el temps comprant a El Corte Inglés se’l pot esperar en aquest indret de pau i de felicitat on de vegades també hi ha gent que es dedica a llegir llibres en veu alta perquè la paraula també està feta per arribar a través de l’aire, propagada per les lleis de la física, fins arribar als cervells dels oients que de sobte comprenen que hi ha alguna cosa més en aquella reverberació del fons de la corda vocal surant per l’espai físic entre emissor i receptor, un receptor que amb sort rebrà aquelles paraules que activaran el transmissor neuronal de la curiositat.

Lògicament, Barcelona també té aquestes llibreries d’urgència que actuen com a grans supermercats de llibres i on sovint mai no compres el que vols, sinó el que ells volen que compris, perquè aquesta és una de les principals lògiques de la mercadotècnia aplicada a la gran superfície: hi ha el Corte Inglés i la FNAC i la Casa del Llibre. I després hi ha aquest híbrid que és la Bertrand i que és la llibreria que més m’agrada de totes les d’aquest tipus perquè han tengut la decència de posar passadissos amples i de crear la sensació que estàs en un lloc molt agradable. De moment al lavabo de la Bertrand no m’he trobat cap xapero oferint la seva mercaderia amb la verga sempre a punt com sí que passa per exemple al lavabo de la FNAC on els professionals del sexe cohibeixen la pixarada. A la Bertrand, a més a més, tenen un molt maco espai final on fins i tot hi ha fet algun concert i les presentacions dels llibres. Sí, m’agraden aquests espais diàfans on tens la llibertat d’escollir entre tot el que hi ha als prestatges (el problema sempre ve quan no es demana el que hi ha als prestatges).

I després hi ha les llibreries preferides, la Taifa al carrer Verdi perquè Gràcia és Gràcia i una de les coses que fan que Gràcia sigui Gràcia és aquesta llibreria, les llibreries de Gràcia. Aquí t’hi pots trobar els poetes que compren llibres abans o després d’anar al cine i als habitants del barri que rebostegen a la recerca d’algun tresor perquè a la llibreria Taifa encara queden tresors. A la llibreria Ona s’hi va per militància i per plaer. Situada a la Gran Via, en un lloc estratègic de la ciutat, qui busqui un llibre en català té aquí el seu refugi, el seu indret privilegiat perquè a més a més aquesta és una llibreria que intenta tenir fons i on es troben joies dels llibres editats per Publicacions d’Abadia de Montserrat, ja fa alguns anys, llibres que ens ensenyen i ens fan més feliços, perquè aquesta editorial si no existís l’hauríem d’inventar. La llibreria Ona fa olor de llibreria de tota la vida i per si sol això també paga la pena. I finalment hi ha la sensacional i genial llibreria Negra y Criminal de Barcelona, a la Barceloneta, especialitzada en novel·les negres i en tot el que es mou al voltant del gènere. Allà mateix, al voltant d’una música de jazz, hi he passat algunes bones estones amb el Paco i amb la Montse, i he après moltes coses d’un gènere literari apassionant. Hi ha pistoles penjades al sostre i també hi ha autèntiques bombes als prestatges que estan del tot bigarrats fins a límits insospitables. M’agraden aquestes heroïcitats dels petits llibreters que lluiten amb tots els seus mitjans per intentar que els consumidors poguem escollir què volem llegir i no que ens imposin la darrera moda. Les llibreries són això, una espècie de farmàcia de guàrdia per a l’ànima i per sort, a Barcelona, encara hi ha bons farmacèutics.

dimecres, 2 de juny de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 29

Pensar i actuar

En aquests pocs dies que som a Barcelona em conviden a través del facebook a dos actes diferents molt similars i que organitzen diferents entitats d’això que ara s’anomena societat civil, que és aquest eufemisme que serveix per definir tot allò que no és governamental ni de l’àmbit dels partits polítics. Els dos tenen com a objectiu principal parlar, reflexionar i pensar el nacionalisme avui. Només canvien els ponents, però es pot dir que pràcticament hi estan representants tots els sectors que envolten el fet nacional: des de les grans entitats en defensa de la llengua i la cultura del país fins als grups polítics de diferents tendències parlamentàries passant pels estudiants. No aniré a cap dels dos actes, no perquè no els trobi interessants, sinó perquè un coincideix amb la presentació del llibre que he de fer jo i perquè l’altre el fan a fora de Barcelona en dissabte i ja tenia els plans fets. Crec que és molt important que tots els col·lectius independentistes i nacionalistes –que no és la mateixa cosa però que comparteixen el punt de partida encara que distin en el punt d’arribada- continuïn fent tasques de pedagogia i de conscienciació sobre la necessitat d’avançar en una altra relació envers l’estat espanyol. El que cal demanar-se és a quina gent, a quins col·lectius estan adreçades aquestes accions? Què s’està fent per arribar a un públic com més ampli millor? I és que de vegades sembla com si els actes de reflexió a l’entorn nacional estiguin pensats per a persones que ja tenen aquesta sensibilitat i que l’única cosa que realment interessa és poder posar sobre la taula les diferents maneres d’articular el país per veure qui i com es reparteix el suport popular a l’hora de les eleccions, sense preocupar-se massa d’estendre el nombre total d’electors d’aquestes forces.

Les discussions i disputes internes dels darrers temps –que les xarxes socials i les noves tecnologies ajuden a difondre encara més- continuen inserides en els processos intestins de sempre: qui i com ha de concórrer a les següents eleccions i amb quina fórmula i a qui s’exclou i a qui s’integra. Independentment que a Catalunya les eleccions seran abans que a les Balears, sembla ser que és a les Illes on s’estan fent les disputes més aferrissades entre el PSM i ERC per veure qui té o no la legitimitat per ocupar un espai polític que molts voldríem veure integrats en un sol pacte nacional més o manco d’esquerres i que podria quedar format pel PSM, Entesa per Mallorca, Esquerra Republicana i els membres escindits d’Esquerra Unida a més a més de totes les formacions locals d’esquerres (més o manco) i nacionalistes que hi ha a les Illes. És a dir, un gran pacte nacional i excloent de la fórmula Bloc que es va presentar a les darreres eleccions al partit Izquierda Unida amb tots els seus representants polítics de caire més espanyol. I cal no oblidar que Unió Mallorquina també participarà a les eleccions. I que tothom hauria de treure el percentatge necessari per entrar al parlament, cosa que no sé fins a quin punt s’aconseguirà si cadascú fa la guerra pel seu compte.

A Catalunya la cosa no està molt millor. Sembla que dins Esquerra les coses comencen a estar una mica més definides i s’hauria de veure què faran les CUP i Reagrupament, a més a més dels ja clàssics partits de l’Esquerra Revolucionària, i també tenim la incògnita Joan Laporta. Sense oblidar que avui per avui les enquestes donen una majoria còmoda però no absoluta a Convergència i Unió, que ja sabem que no té problemes per pactar amb el PP si fos necessari.

Mentre els nacionalistes-independentistes ens dediquem a pensar i a repensar-nos i mentre continuam amb les nostres lluites internes (diuen que el món anava molt bé mentre hi havia un taxista, però el dia que va aparèixer el segon ja es varen muntar dues associacions diferenciades per defensar el gremi) estem perdent un temps i unes forces precioses per intentar convèncer tots els altres de la necessitat de votar les diferents sigles polítiques del nostre espectre es presentin com es presentin –a banda d’oferir un pèssim espectacle polític que fa que ningú amb dos dits de seny que no estigui molt convençut que aquesta és la millor opció política trobi estimulant qualsevol de les propostes que sembla que només tenguin com a objectiu destrossar els altres partits companys o germans o cosins o com cony se’ls vulgui anomenar-. Mentre en els diferents actes públics tothom de molt bon rotllo –i en bona lògica- intenta apropar els vots de la sala de cap a les seves sigles, a fora el món continua movent-se i per desgràcia les maquinàries no nacionalistes continuen fent la seva feina i fregant-se les mans mentre veuen fins a quin punt el canibalisme s’està imposant en la nostra contradeta.

Per ventura fóra bo que invertíssim una petita part del temps que gastam debatent propostes i fent fòrums on només hi participam els ja convençuts del nacionalisme-idependentisme en sortir fora a guanyar més votants i més adeptes per a la causa. Ha fet molt més per la independència en Justo Molinero sumant-se a la consulta de Sabadell o l’actriu porno Maria La Piedra a Mollerussa, que no els milenars de missatges de facebook que tots ens hem intercanviat posant-nos a parir, amb ironia i salero però posant-nos a parir, en els darrers temps. No ho sé, però crec que ens hi jugam quelcom bastant important. Potser que en lloc de tant de repensar-nos per una vegada actuem.