La pastoral catalana

"¿Ha sabut donar paru a les ànimes errants dels seus caiguts de "mala mort", la mateixa Catalunya? ¿Hi cabrien tots, i els de totes les guerres al panteó nacional, o n'hi hauria que no? ¿On començaria la distinció entre els morts acollits al reconeixement de la Pàtria i els reservats a la intimitat de les llars ancestrals? ¿Catalunya, la Nació dels Morts Vivents, soterrats per la conjunció dels bàrbars de la globalització i del bàrbar Estat espanyol?

A fora, l'huracà bufa de valent.

JULIÀ DE JÒDAR

VINCENT

Sobre Van Gogh

http://www.elpais.com/articulo/cultura/repente/ultimo/Van/Gogh/elpepucul/20100225elpepicul_4/Tes

SALVADOR IBORRA, ENTREVISTA

L'entrevista al poeta que va sortir ahir al Diari de balears

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/767/3

VALÈNCIA EN DIMARTS

A l'Alaris em toca anar assegut d'esquenes, donant-li el cul a la ciutat que m'espera i que m'acollirà durant el dia d'avui. No sé si és un presagi o un símptoma de qualque cosa. En el tren hi ha el brogit insuportable dels empresaris que van a la ciutat i que parlen entre ells, tots quatre, en un perfecte espanyol que fustiga les orelles tant com la presència sobre una de les tauletes del diari d'extrema dreta que fulleja precisament el que va millor vestit i el que sembla més educat de tots ells, l'únic que té el detall d'aixecar-se per anar a parlar pel mòbil a la cafeteria. En arribar, la immensitat de l'Estació del Nord i la bonior climatològica, un taxi fins a l'hotel on dos asiàtics estan fent el registre d'entrada i demanen amb preocupació si els queda molt lluny la fira. Doncs sí. Estam a l'Avinguda del Port -les ofertes per internet són aquestes- i per primera vegada no estic a l'Expo-Hotel, on m'allotjo normalment per allò de recordar les nits dels Octubre. Pujo a l'habitació, correcta, senzilla, còmoda, i baixo a dinar. La paella valenciana és més que correcta, però se m'inflen les orelles sentint de nou converses d'empresaris del PP que diuen que la Rita té raó i que el que s'ha de fer és destrossar el Cabanyal. Fan ganes d'aixecar-se i fotre'ls hòsties fins que rebentin. "Hem de matar més quillos", diu una novel·la, però els objectius han de ser els qui tenen els quartos, els qui creuen que tenen la raó amb els seus euros i el seu ciment. Pujo de nou a l'habitació. Migdiada. Passeig per la ciutat, recórrec l'Albereda pensant en Estellés i en el Salva i en la quantitat de vegades que hem solcat aquests carrers. Passo les torres de Serrans per endinsar-me en la València de sempre, la que paga la pena. Creuament amb el Manel Marí, arribada a l'edifici Octubre, la pau i l'esplendor i l'alegria de veure que mai no ens trauran els símbols, que València és catalana encara que ho vulguin amagar. La Pepa m'espera. L'Emili també, diu que vol muntar quelcom de novel·la negra. Tant de bo fructifiqui. Coca-cola amb l'Esperança Camps i el Xavier Aliaga. Pujam al terrat amb un dels ascensors més impactants del món. La presentació del llibre. Hi ha la Núria Cadenes, com si fóssim en uns octubre. I en acabar, unes cerveses al Lisboa, estibat com sempre. Hora de les desaparacions. Em quedo sol amb la Pepa i anam a la Diabla a sopar, de nou el record del Salva, amanida de formatge de cabra, pasta amb pesto de tomàtiga seca. I ja de nit, taxi fins a l'hotel. València no està perduda, però a poc a poc entre tots, ens estan convencent perquè la deixem morir. Per part meva no serà.

ELS DIUMENGES A BARCELONA

Fa fred, molt de fred. La ciutat presenta un d'aquells matins de cel blau i sol que no escalfa. Surto de casa. Passejo per davant de Santa Maria del Mar embolcallada amb preservatius. Ara en diuen obres i ningú no sap quant duraran. Ningú no sap mai quant duren les obres a Barcelona. A l'estació de França no hi ha ningú. Potser la ciutat encara dorm, tot i que ja han tocat les dotze i mitja i fins i tot hi ha pocs guiris pel carrer. Clar, ells deuen estar dinant. Compro els bitllets per anar a València. A la Renfe no ha canviat res i els venedors continuen sense saber català. Metro. Barceloneta-Verdaguer, canvi i fins a Hospital Clínic. Llegeixo Eça de Queirós i em sento estrany en aquest comboi ple de jugadors d'hoquei que van a jugar el partit hebdomadari. Surto i m'envaeix l'olor de malaltia de l'Hospital. En entrar al gimnàs el que ve és la bafarada de la calefacció. Entro al darrera de la recepció. La Raquel i jo ens posam al dia. Hi ha hagut la dispersió, el desencontre del grup un cop acabada la universitat. Sortim al carrer tocades les dues i mitja. Metro, Diagonal-Liceu. Ja hi ha la Cris. En sortir arriba el Pedro. Ens perdem al Raval de cap al restaurant. Converses, rialles, sembla com si el temps no hagués passat. Marxam. El bar del museu marítim és un d'aquests espais que conviden al repòs, a la conversa. Els sanitaris són grans i tots els acabam visitant. La gent va marxant i ens quedem els de sempre, la Cris, la Raquel i jo. Una entrevista per a les pràctiques de periodisme. Arriba el Salva i la conversa s'allarga. Ens movem de cap a les terrasses del Maremàgnum. El pont de fusta, els records de la primera vegada que vaig venir a Barcelona, la conversa amb els amigs que s'allarga amb les cerveses. Continuam. Elles marxen i nosaltres trencam pels carrerons foscos de Barcelona, carrer de Rull, els carrers que ens duen de cap a casa. La Maria ens espera amb tota la seva esplendor a Jame I. Sopam, més cerveses, més converses, i al final el record dels amics.

L'EXPO SOBRE EL QUIM MONZÓ

El favor del públic costa de guanyar. Quim Monzó és avui per avui un dels millors escriptors de la literatura catalana, però el seu paper l'ha guanyat a pols. Al centre d'art de Santa Mònica es pot veure aquesta mostra que fascina per la riquesa dels seus continguts i sobretot perquè ens mostra els orígens del narrador: un tipus que als 21 anys se n'anà al Vietnam a fer de periodista, que va aconseguir una beca per viure a Nova York i que ha viatjat a tot arreu; un escriptor que ha incorporat alguns paràmetres moderns a la manera d'escriure catalana, com els jocs amb la postmodernitat i els texts de Raymond Carver, mereix el reconeixement que se li està fent. Monzó és molt més que l'escriptor enginyós o l'articulista atrevit. De fet, és un dels tipus més divertits i intel·ligents que mai he entrevistat.

AUCA DEL SENYOR ESTEVE

Molt bona la proposta del Teatre Nacional d'adaptar el clàssic de don Santiago a la postguerra. En aquesta època d'oblits i de misèria en que tant es parla de memòria històrica, calen molts més exercicis com aquest. La posada en escena i l'actuació, espectacular.

SALVADOR IBORRA

La setmana passada, a Barcelona, vaig tenir la sort i el privilegi de poder presentar el poemari "Els cossos oblidats", del meu amic Salvador Iborra, que ha publicat Onada Edicions i que va guanyar el premi Ciutat de Sagunt de poesia.

Aquí alguns versos:

"Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,

aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,

el cristall i la boira dibuixada en la finestra,

l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,

el consol de saber que podíem haver estat feliços".

HECTOR BOFILL

Acabada la lectura de "Dafne abans de l'alba", el caçador de tresors us en deixa un, dels múltiples que es poden trobar al llibre:

"Tampoc no cal esperar gaire de ningú si els nostres paladins han estat els primers que han renunciat a la llibertat per un grapat de càrrecs i de garlandes oficials. Els espanyols han estat molt hàbils regalant-nos la joguina de l'autogovern per lidiar que la resistència".

LA NIT, LA LECTURA

Tornam. La carretera està deserta. De tant en tant ens passen els llums blaus de la policia, que ultrapassen de llarg la velocitat màxima permesa i es perden al final, de cap a Lisboa. La mitjanit ha passat fa estona i els cinc omplim un vehicle estibat com si acabéssim d'assaltar un supermercat. Barrals d'oli i d'aigua, tapers, pans calents del poble que baixen de cap a la gran ciutat. Traficants de plaers. Cantam durant tot el trajecte per evitar la son. Hi ha un esperit de foc de camp, d'aventura, de ganes de passar-ho bé. Les cançons van lliscant soles. A l'endemà, reposats i contents amb la llarga jornada rural ja passada, obro el correu i hi ha la sorpresa de la Mireia en forma de fotografia per al foment de la lectura. M'agradaria saber el títol dels llibres. Potser es pot desistir i no portar-lo a casa, quedar-se només amb les bragues. Tot sigui per la cultura.