LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 9

Empordà

El tren, una vegada que ha passat Girona i es dirigeix de cap a Figueres –amb una mica de sort sense parades o només amb una- enfila el territori mític que ha de fer-nos arribar a l’Empordà. Ara ja hi ha molta menys gent i en el canvi i substitució d’uns viatgers per uns altres es nota la diferència: és la gent del país la que agafa el tren a Girona per anar fins a Figueres. Molts tornen de fer una passejadeta per la ciutat, molts altres el que fan és anar de Girona a passejar per Figueres i més si, com quan jo agafo el tren, són dies de fira a la capital empordanesa.

Això del territori mític té una explicació: per a mi Catalunya està formada de dos records fonamentals: el dels primers viatges abandonant la realitat insular per anar a esquiar a la vora d’Espot, que és el primer poble català que vaig trepitjar en ma vida conscient, i per anar a descobrir la natura a la Vall de Boí, on vaig viatjar per primera vegada amb nou mesos i posteriorment amb catorze anys i que és l’indret de Catalunya que més he sovintejat fora de Barcelona, Súria i Girona. El segon record és la descoberta del rock en català a través de la mítica cançó L’Empordà de Sopa de Cabra. Crec que els Sopa de Cabra, juntament amb Umpah-Pah –per a sempre el meu grup preferit gràcies a les genialitats vocàliques de l’Adrià Puntí-, Lax’n’Busto (que a Mallorca es començaren a sentir perquè nosaltres férem un intercanvi amb els jugadors de bàsquet de El Vendrell, que ens obsequiaren amb cintes enregistrades dels seus primers discs a l’any 1990), Els Pets, Sangtraït, Sau i posteriorment els Ja t’ho diré, foren una benedicció per a la meva generació (la dels nascuts ja sense Franco, la dels que vàrem viure l’adolescència i la joventut en la imbecilitat aquesta de la no-història). Ells ens demostraren que es pot fer tot en català, fins i tot ser una estrella del rock.

Doncs això, molt abans que la lectura d’una sola línia de Josep Pla, l’Empordà és una cançó. I després és perdre’s amb els amics, el mes de gener, amb els camps esponerosos de verd, un horabaixa de ple, entre els camins i carreteres que comuniquen Figueres i l’Escala, encara que els empordanesos de veritat limiten molt més el territori al que la geografia comarcal assenyala, perquè en això hi ha restriccions ben notables. Ni tan sols la costa és l’Empordà per a ells. Com m’explica un empordanès de veritat, l’Empordà és allò que es veu des de dalt del campanar de Figueres i encara no ben bé.

No entraré en aquestes distincions. No hi entenc i tanmateix hi sortiria perdent, perquè és com allò d’intentar definir on comença i on acaba la Serra de Tramuntana a Mallorca, que és quelcom sobre el que ningú no es posa d’acord, sobretot en els vorals limítrofs amb el Raiguer (que tampoc ningú no sap ben bé on comença i on acaba). Sigui com sigui, això que diem Empordà, o que ens diuen que es diu Empordà, per a mi va associat sempre a una cançó extraordinària d’un grup de música singular –i això que durant anys vaig deixar d’escoltar els Sopa de Cabra perquè havien flirtejat amb el castellà amb alguns discs, cosa que va ser entesa com una gran traïció, i quan avui reconec que els discs en castellà d’Umpah-Pah tenen una qualitat musical molt notable-.

Sigui com sigui, quan el tren enfila de cap a Figueres el paisatge muda i el verd i una certa planura comencen a dominar el paisatge. Per sort les cortines d’aigua que havien començat a caure just abans d’entrar a Girona ja s’han esvaït i malgrat la grisor del dia la contemplació del paisatge reconforta l’esperit i fa que pagui la pena el desplaçament des de Barcelona.

A l’Empordà els mallorquins ens sentim com a casa. No és debades que en moltes localitats de la contrada –especialment les costaneres, amb el bellíssim espectacle de Cadaqués en hora de posta de sol hivernal impactat per a sempre a la retina- utilitzen l’article salat, com a casa nostra. De fet, aquí hi ha els nostres orígens. D’aquí sortiren bona part d’aquells homes i dones que en el segle XIII acompanyaren lo bon rei en Jaume en la seva construcció d’un regne sobre el mar, allò que li atorgà fama i glòria entre els corts medievals de l’època i que continuà alimentant la fama dels catalans com a guerrers indòmits. Per als catalans de Mallorca trepitjar l’Empordà es retrobar-nos amb els nostres orígens, i segons com es miri, amb la nostra contemporaneïtat. No hi ha desgràcies urbanístiques més lletges que les que es poden observar a Roses o a Empúriabrava, que durant l’hivern acull sinistra bona part dels immigrants que omplen cada dia les estadístiques de canvi social i substitució poblacional a la contrada. Empúriabrava, capital del delicte, del tràfic de drogues –i d’altres coses- és la barrabassada arquitectònica més acollonant dels darrers 30 anys a l’Empordà i en aquest cas sembla com si els mallorquins haguéssim tornat als empordanesos els models que ells ens deixaren en la parla en forma de model arquitectònic (o millor dit no arquitectònic, l’arquitectura ben entesa no és això ni cap dels munts de formigó a ran de mar que s’han construït a Mallorca amb el beneplàcit dels més beneïts de cada casa, que heretaren marines i les han convertides en imperis hotelers).

A l’Empordà, malgrat tot, es pot trobar que algú et deixi un apartament a Roses i que et digui que si t’avorreixes –és hivern i a Empuriabrava els locals de diversió nocturns incrementen la seva perillositat per la desestacionalització- tens a la teva disposició l’obra completa de Josep Pla, aquells llibrets vermells que el meu sogre col·lecciona sabedor com és que Pla és un dels nostres millors prosistes, encara que no ens caigui bé. Jo, per a les jornades empordaneses traslladades –és a dir, per als dies en què llegeixo autors de la zona fora de la zona- em quedo amb les novel·les negres de l’Agustí Vehí o amb els llibres sempre extraordinaris del Vicenç Pagès. El seu canon de la literatura infantil i juvenil hauria de ser la veritable lectura obligatòria per la qual haurien de passar tots aquests imbècils que es dediquen a fer plans d’ensenyament i que es dediquen a contaminar el cervell dels nostres alumnes fent-los llegir merda enquadernada. Supòs que no calen títols ni autors perquè tots els coneixeu. Pagès ha bastit alguns llibres extraodinaris i el darrer, Els jugadors de whist, és possiblement el millor llibre publicat en català d’ençà que ha començat el segle XXI (i ara no entrarem en discutir quin dia va començar el puta segle dels ous). Les novel·les de l’Agustí Vehí mereixen també un comentari a banda. Potser en els propers capítols. De moment, em quedo amb el paisatge empordanenc que s’escola per la finestra del tren.