dissabte, 19 de desembre de 2009

QUATRE ANYS DE FEINA




És dissabte a la nit i recollim els esforços de quatre anys de feina i de quatre anys de joia. Estudiar una carrera universitària és sobretot forjar amics per a tota la vida. Al darrere han quedat els divendres al sol esperant la professora de literatura russa, els cacaolats a la barra del bar, la caça i captura d'una taula al restaurant de Jaume I, els sopars, les converses, les hores passades a la biblioteca, teclejar, teclejar, teclejar, teclejar fins a l'infinit treballs que mai no acaben, el bar del jardí de la ciutadella, el viatge a Tunísia, el viatge a Lisboa, els llibres, els centenars de llibres que hem carretejat amunt i avall, la pel·lícula El Padrino amb una manteta a casa meva, el cus-cus, les birres al Pikako, el bar Irvin dels taxistes, la Orquídea i el karaoke, la Sal i la Piscina, les classes del Ródenas, les presentacions, les obres de teatre, els xous d'història medieval, les campanes de literatura alemanya, Girona, Vic, el partit del Barça, el Lluís i la seva vitalitat, les genials classes de l'Enric Ucelay i sobretot el punt i principi de la nova vida amb els amics. Felicitats, Gaudeamus Igitur i Els 4 Gats, Opium per a tots i al final, la platja de Barcelona, el mar i la nova vida.

dimecres, 9 de desembre de 2009

EL PATRIMONI HUMÀ











Sortir de Barcelona perquè te tornin a dir bon dia quan entres a un local, sigui quin sigui, des de la botiga de l'agroalimentació fins al cafè més petit. Trobar-te amb gent que deixa a mitges la matança del porc per dur-te a veure l'ermita del seu poble amb un jeep que és l'únic que pot passar per un camí ple de neu i gel. Discutir sobre llibres electrònics en un bar de LLeida amb tres desconeguts com si ens coneguessim de tota la vida. Passejar pels paisatges de la infantesa i retrobar el caliu humà. Trobar agraïment per a les paraules que escrius i per a les que dius i la sensibilitat que fa compartir coses. I estar envoltat de tota la natura i de tot l'art del món per reconciliar-te amb les persones.

dilluns, 23 de novembre de 2009

ACTES DE SUPERVIVÈNCIA

Intentes comprar temps per escriure. Hi ha massa projectes, massa necessitats, massa lloguers per pagar. Cada nou compromís és una nova prostitució de la ploma. Et guanyes la vida escrivint -aquesta sí que és bona, dir-li guanyar-se la vida a aquesta incertesa constant, a aquest no saber què passarà la setmana que ve, si encara et publicaran o no els articles, si hi haurà algun nou encàrrec o no, si les teves opinions són prescindibles- però sovint no tens temps per escriure. Promocionar els teus llibres, tenir presència als mitjans, pagar el dinar, el lloguer, els petits plaers de la vida, també són viure d'escriure. Sí, tots tenim un preu i alguns el duim al front, honradament. Viure d'escriure també és això, sobreviure.

divendres, 20 de novembre de 2009

RAFAEL CHIRBES.

"No somos investigadores del cáncer, decía, ni de la vacuna contra la polio, ni de algún material nuevo, en adelante de uso imprescindible. Somos un capricho que se pagan las sociedades ricas y que a las pobres apenas si se les ocurre palntearse. Somos putas, flores de loto que se abren sobre la charca maloliente de la opunecia; brindamos un entretenimento un poco más refinado que el que ofrecen las chicas al borde de la carretera (también menos intenso). Loa belleza, los sentimientos: paparruchas, que decían los personajes de comedia de antes. Leemos un libro, vemos un cuadro, u oímos una canción que nos emociona tremendamente, y a lo mejor hasta nos hace llorar, pero luego se acaba, y volvemos a la vida cotidiana, y hasta nos olvidamos de que un día oímos esa canción. Los sentimientos no son precisamente ni lo más fuerte, ni lo más seguro, ni lo más duradero. Los sobrevaloramos. Tienen más que ver con lo animal, con la secreción salival de los perros de Pavlov cuando oyen el sonido que ls anuncia la llegada de la comida. Babeo. No son los sentimientos lo más humano. Lo humano es la inteligencia, y seguramente también la capcidad para planer el mal a largo plazo".

RAFAEL CHIRBES, "Crematorio".

divendres, 13 de novembre de 2009

DILETANTS?

Un tovalló de paper, i no és un anunci d'una marca de cerveses. Els llibres s'apunten en un torcaboques quan no hi ha res més a mà i la importància del coneixement és massa aclaparadora com per confiar-la a una memòria esquiva. Després, en altres llocs, en altres nits, els llibres omplen, amb tinta de ploma, una fulla d'una llibreta Moleskine. En el fons, tots aspiram a ser uns diletants i ens quedam, amb sort, en aprenents de poeta. A fora del Lletraferit una dona demana almoïna amb uns peus descalços i negríssims com la nit.

diumenge, 8 de novembre de 2009

LLIBRES, NITS, PARAULES

Cinc dies al País Valencià. Només el Sud pot salvar-nos. Cinc dies transitant pel barri del Carme, passant per carrerons entre Quart i Serrans. Aquesta vegada no hi havia el meu guia habitual, perdut en els viaranys de la Barcelona gòtica. És igual, València és sempre València, i que cadascú en pensi el que vulgui. No sabem si en el futur tendrem llibres de paper o si ho llegirem tot per pantalles. Però sí que ens quedaran les paraules. I les nits. I les paraules. Retorn a Barcelona, al Gòtic, als carrers de la felicitat. Res no canvia. Les mateixes misèries, les mateixes alegries. Potser Gràcia, aquests dies de fred intens, està més maca que mai. La vida és una plaça on les persones que estimes conversen, paraules, nits, paraules. Al lletraferit hi ha duels intel·lectuals que es resolen amb taules. Cap de les al·lotes de la taula del darrera no fa ni cas als meus amics. Somric. Travessam la Barcelona silent. En un bar l'última cançó ens retorna a Reservoir Dogs. Sempre ens quedarà Tarantino i el so dels 70. I un avió de camí a casa, Lisboa als peus i tota la vida per davant.

dimarts, 3 de novembre de 2009

CONTINUACIÓ I REPRESA DE LA CACERA

Massa dies. Massa hores. No escriure en el bloc personal, en l'únic espai realment lliure on hi penges allò que vols, sense estar pendent de la temàtica concreta dels altres projectes, és renunciar a una part important de la pròpia literatura. Hauria de ser inconcebible. És el problema de la dispersió. Final de la carrera, trasllat a Lisboa, els llibres nous que surten al carrer... excuses de mal pagador.

Avui, a la fi, torno a aquest bloc. Ho faig després d'una setmana als premis Octubre on un dels congressos s'ha destinat a parlar de la literatura digital. Interessant. I ho faig el dia que en Llorenç Capellà parla del nou llibre d'Antoni Serra. Tant un com l'altre són dos escriptors claus i vitals del nostre país.

Penjant el seu article decideixo reprendre el bloc, tranquil·lament, com si no hagués passat res. I és que tal volta no ha passat res. O per ventura massa coses.
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/l-aventura-d-escriure.html

dijous, 16 de juliol de 2009

LLICENCIATS A TUNÍSIA




Després d'una llarga estona sense ordinador propi -el meu es va morir i fins fa pocs dies no he tengut el nou- torno a ser pel món dels blocs amb ganes d'anar-vos contant coses. La primera és que després d'un darrer trimestre bastant dur ja som llicenciat en Humanitats. Per a celebrar-ho de forma anticipada vàrem anar a Tunísia amb els amics per poder viure una mica de contrast de cultures. Varen ser set dies ben interessants, amb grans dematinades, amb coreografies impossibles d'oblidar i amb moltes rialles. Tunísia és un lloc que val molt la pena.

HABITS CULTURALS?

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/3_de_cada_4_ciutadans_de_l_estat_fa_un_any_que_no_van_a_la_biblioteca_65760.php

Unes estadístiques que esborronen

dimecres, 13 de maig de 2009

HILARI DE CARA, LA NOVEL·LA


L'escenari és la llibreria Laie i el motiu és la presentació del llibre "Un llac en flames" d'Hilari de Cara, aquest fantàstic poeta reconvertit en novel·lista de primer ordre. El llibre és una delícia, una d'aquestes propostes que et reconcilien amb la literatura. Llegiu-lo perquè val molt la pena. La història de Mallorca que és la història de tota la nostra Europa contemporània narrada per una de les plomes més intenses i consolidades de la nostra literatura

divendres, 1 de maig de 2009

HOMENATGE AL MESTRE


El Juli Verne és un dels autors que més em va marcar la infantesa i primera adolescència. A Vigo la seva estàtua és moderna, però recorda que va ambientar aquí part d'una obra imprescindible de qualsevol bona biblioteca com és "20.000 llegües de viatje submarí". Se'm faria difícil fer una llista de tots els llibres de Verne que m'han agradat, però segur que els nins de les nostres escoles i instituts serien més feliços llegint-lo que no havent-se d'enfrontar a llibres insuportables de les horribles col·leccions de la litura per a infants i joves d'avui en dia. Algunes propostes:

-Els fills del capità Grant.

-Cinc setmanes en globus.

-L'illa misteriosa.

-Dos anys de vacances.

-La volta al món en vuitanta dies.

-20.000 llegües de viatge submarí.

-El far de la fi del món

-Viatge a la lluna

-Clovis Darventor

-El raig verd

-Viatge al centre de la Terra.

-Miquel Strogoff

-Aventures de tres russos i tres anglesos

-El castell dels càrpats

-La jangada


I molts d'altres que segurament farien que els nostres infants i joves gaudissin més de la lectura. Juli Verne, un autèntic mestre.

dissabte, 25 d’abril de 2009

MODIGLIANI







Inici d'horabaixa amb una d'aquestes pel·lícules que regala el Público, Modigliani, interpretat de forma meravellosa per Andy Garcia -no hi ha res que aquest al·lot no faci bé, veritat?- La pel·lícula paga la pena. I Modigliani, oh, Modigliani...

divendres, 10 d’abril de 2009

Monòlegs


Aquests dies el teatre català està ple de bons monòlegs. Potser aquest sigui un molt bon format per a un teatre que també pateix la crisi econòmica. El dia 1, al Romea, vàrem anar a veure Germana Pau i la Infanticida, de Víctor Català, és a dir, Caterina Albert. Una força en el text descomunal, i una interpretació, la d'Àngels Gonyalons i Emma Vilarassau, que feia estremir. Ahir vàrem canviar de sala per anar a la Muntaner, un d'aquests petits teatres originals on Rosa Andreu es va posar en la pell de Dues Mares sorgides de la ploma de Vassili Gossman. De la lectura del seu "Vida i destí" ha sorgit aquest espectacular monòleg que serà en cartellera fins al dia 10 de maig i que paga molt la pena. No us ho perdeu.

dimarts, 31 de març de 2009

Dies de cine




Han estat dies de molta feina aquests passats, massa feina a la Universitat, exàmens, el curs que avança i ja és l'últim, treballs tal volta massa llargs, massa profunds o massa poc, sempre depèn de com es miri, i uns dies de cinema, bé a casa o bé al cinema, com toca, pantalla gran, a les fosques, l'atenció concentrada en la pantalla. A casa aquests dies hem vist Juno, dues obres mestres de Kubrick, Senderos de gloria i La chaqueta metálica, La joven Jane Austen, i dos documentals molt interessants: Lluís Llach, la revolta permanent i Terra Lliure, punt final. Al cinema diferents propostes, dues d'elles molt recomanables: El lector, amb una Kate Winslet que està impressionant i fa un paper que et reconcilia amb l'acadèmia de Hollywood pel seu bon criteri i RAF, facción del ejército rojo, aquest projecte tan fascinant de revisió de la memòria històrica del mateix equip que "El hundimiento". Anau-hi, valen la pena.

dimarts, 24 de març de 2009

LA PREMSA DEL DIA

La premsa del dia ens ha deixat texts sensacionals. El primer és el de Llorenç Capellà, que el trobo tan bo que el pos sencer i també amb l'enllaç.


http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/qui-es-qui.html

Opinió Llorenç Capellà
Qui és qui
Llorenç Capellà


Mallorca 2020: any de la independència. Ho pronostica Patricia Gabancho. Som-hi, per tant. Qui és qui a Mallorca: Catalina Cirer i Rodrigo de Santos: Catalina Cirer, Marina Sans i Óscar Collado. Catalina Cirer dimitirà de portaveu municipal, probablement després de les processons de Setmana Santa. Curiositat malsana: si desfila una caperulla descalça i amb cadenes en els turmells, no és Catalina Cirer. Fretura de mala consciència. Avís als badocs de la processó del Divendres Sant: Catalina Cirer és la caperulla que porta botes de futbol i confits humits al tacte. Qui és qui a Mallorca: els clàssics del totxo: Eugenio Hidalgo, Jaume Gibert i Jaume Massot. Cas Voramar: un clàssic dels jutjats: primera pàgina de la Nova Mallorca sorgida de la factoria Pepé. Qui és qui a Mallorca: En Jaumet de les Rambles (Mister James dels Barceló o en Jaume dels cinc mil euros).

Jaume Matas i la caixa dels trons: Matas i Bitel, Matas i Turisme Jove, Matas i Palma Arena, Matas i Scala, Matas i el metro, Matas i Son Espases, Matas i etcètera, etcètera i el fems, el fems i Matas. Error de la Casa Reial a New York: Matas assisteix a una recepció amb els Prínceps d’Astúries; Pepe el Mallorquín, no. Els intel·lectuals somien truites (però són truites d’un ou, potser nial, i no lliguen ni amb farina). Patricia Gabancho n’és un exemple. Qui és qui a Mallorca: Aina Ordinas&Isabel Rosselló, Damià Vidal, Gosálbez&Gálvez, Damià Amengual i d’altres, i d’altres i d’altres que han après a berenar de pa amb oli amb Moêt Chandon. Qui és qui a Mallorca: Gregorio Manzano&Tòfol Serra (intel·lectuals universalistes, afectats del mal de la Llengua Blava); Isidro Torres&Jorge Tera (Quintacolumnistes de la sanitat pública).

Qui és qui (veritablement) a Mallorca: Gabito Escarrer&Gabi Barceló, Herr Dobermann i Pablo Piñero. Qui és qui a Mallorca: el comissari Pepote Gómez i la llicenciada López Calderón. I els alts càrrecs de la Guàrdia Civil: García Peña, Luis Cuadri i García Trujillo, tots ells experts en mobiliari a baix cost. Afirma Patricia Gabancho: "trenta anys més del mateix sistema ens poden fer molt de mal". I tant! Però toquem de peus a terra. Qui és qui a Mallorca: Miqueló Nadal. I la brigada del peatge: Antoni Pascual, Francisco Orejudo, Gonzalo Aguiar, Gabriel Mestre i José Navarro. Qui és qui a Mallorca: el mestre Su Yu-Chang, fundador de la filosofia Pachi Tanglang (per a situar-nos: a cent quilòmetres llum de la de Costa i Llobera). Qui és qui a Mallorca: el Partit Popular: Herr Fiol, Pepito Cardona, Josemón Bauzà, Don Juanito (Joan Huguet a Ferreries), Carlitos Delgado, i totes les Tintoreres: Madame Rosa, La Paca... Stop.

Tot i que Madame Rosa i La Paca pertanyen a la família dels esquàlids, la Paca és un tauró. De manera que enumero les Tintoreres més conegudes: Madame Rosa, Madò Catalina Cirer, la Kàiser Cabrer, Maruja d’Espanya, Ana María Castillo Ferrer. Qui és qui a Mallorca: La Paca, la Guapi, el Ico, el Gitano, els mandrils de la Paca amb bolquers, els cadàvers amb xeringa de Son Banya, els borratxos de cervesa de s’Arenal i de Calvià. Mallorca és la seva gent. N’hi ha d’altra, de gent. Però aquesta també és la seva gent. Patricia Gabancho en pronostica la independència per a l’any 2020. Déu meu! Insisteixo: Déu meu, quin embolic! La llibertat suposa un exercici de responsabilitat. Ho diu Bernard Shaw. Any 2020: independència! I quin poble pot fer camí amb aquesta somada?

2-EL DEL MESTRE FRONTERA
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/kosovo-en-clau-espanyola.html
3-LA REPRESSIÓ AL MARROC PER ALS HOMOSEXUALS
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Marruecos/anuncia/fin/toda/tolerancia/homosexualidad/elpepusoc/20090324elpepisoc_8/Tes
4-FABRA, EL CACIC FRANQUISTA DE CASTELLÓ
http://www.elpais.com/articulo/espana/Fabra/prologa/elogia/libro/ensalza/figura/Franco/elpepuesp/20090324elpepinac_14/Tes
5-ARTICLE DE RAMONEDA
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Dilemas/lugar/elpepuespcat/20090324elpcat_4/Tes
6-EDITORIAL DE EL PAÍS SOBRE ELS MOSSOS
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Excesos/defectos/elpepiopi/20090324elpepiopi_2/Tes/
7-QUINA CRISI, TU...
http://paper.avui.cat/article/societat/158856/falses/denuncies/diners.html
8-DE CADA DIA M'AGRADA MÉS EL PÚBLICO PELS SEUS ARTICULISTES, I AQUEST ESTÀ MOLT BE SOBRE BOLONYA.
http://blogs.publico.es/eldedoenlallaga/541/la-gran-bolonesa/
9-ISAAC ROSA ÉS UN DELS GRANS ESCRIPTORS I ARTICULISTES
http://blogs.publico.es/trabajarcansa/2009/03/24/tu-salvacion-tiene-un-precio/

diumenge, 22 de març de 2009

Per entendre una mica més el món

La premsa del dia ens deixa coses tan sensacionals com aquestes.

1-Article de Tomeu Martí al diari de Balears sobre Bolonya i els mossos

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/violencia-pro-bolonya.html

2-Article de Pere Antoni Pons al Balears, molt interessant, fa pensar bastant.
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/el-pati-a-les-fosques.html

3-Un molt bon reportatge sobre els nens raters de Madrid.
http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Nadia/reina/ninos/rateros/elpepusocdmg/20090322elpdmgrep_1/Tes

4-Parla un company de Salvador Puig Antich.
http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Puig/Antich/disparo/elpepusocdmg/20090322elpdmgrep_4/Tes

5-Sobre Roberto Bolaño i la seva obra
http://www.elpais.com/articulo/cultura/enigma/universal/Roberto/Bolano/elpepucul/20090322elpepicul_1/Tes

6-Anagrama es plegarà a les exigències del super agent
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Anagrama/editara/Tercer/Reich/elpepucul/20090322elpepicul_2/Tes

7-Sobre els mossos, Saura i Bolonya, una mica de reflexió en una setmana ben tensa.
http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/56566/bolonya/esquerda/la/universitat.html

http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/56610/antiavalots/desbordats/la/crisi.html

http://paper.avui.cat/article/politica/158633/saura/va/titllar/dictatorial/la/carrega/policial/la/uab.html

http://paper.avui.cat/article/politica/158634/setmana/horribilis.html

http://paper.avui.cat/article/politica/158635/historia/dun/desamor.html

diumenge, 8 de març de 2009

CABALLERO-BONALD

Un escriptor, per definició, ha d’oposar-se al poder. Cap poder no és perfecte i l’escriptor ha de ser substancialment un crític de la vida, un testimoni per a la història.

JOSÉ MANUEL CABALLERO-BONALD

NORMAN MAILER

“–La novela es la vía más rápida de aproximarse a la verdad, si es buena, porque ofrece una estructura que rompe los límites de otros géneros, como la biografía, la historia o el ensayo. Cuando escribo una novela, no me siento como si hubiera acabado de escribir la verdad, sino como si hubiera diseñado un espacio al cual puede venir quien quiera a sentirse por un rato un poco más cercano a la verdad”

MAILER

“todo lo que un escritor puede hacer es decir la verdad tal y como la ve, y seguir escribiendo".

NORMAN MAILER,
extret de "La Cia y la Guerra fría cultural". Frances Stonor Saunders.

divendres, 6 de març de 2009

SARTRE CITAT PER CARLOS FUENTES

Sartre: “-La universidad está hecha para formar a hombres que cuestionan. La única manera de aprender és cuestionando. Es, también, la única manera de hacerse hombre. Un hombre no es nada si no es un cuestionante. Pero también debe ser fiel a ciertas cosas. Para mi, un intelectual es eso, alguien que es fiel a un conjunto de ideas políticas y sociales pero que no deja de cuestionarlas. Las eventuales contradicciones entre esa fidelidad y esa contestation serán, en todo caso, contradicciones fructíferas. Pero la fidelidad sin contestation, ça ne va pas: se pierde la libertad”.

UN FRAGMENT DE ROLIN


Lo que creo es que hemos sido la última generación que ha tenido sueños de heroísmo. Ahora eso parece ridículo, os parece que es cosa de mentecatos, y a decir verdad ni siguiera entendéis qué quiere decir eso, ya se. Pero el mundo no siempre ha sido tan enemigo de lo romántico. El mundo no siempre ha sido tan cínico, tan taimado. Tan de vuelta de todo, burlón, "a mi no me la pegan"... Antes, los jóvenes tenían gustosos ese tipo de imaginacion. La vida tenía que ser épica, si no ¿para qué? Había que estar al borde del abismo, afrontar el misterio. Es un viejo deseo humano, hay un montón de mitos y poemas que cuentan eso. Medirse con los dioses, con los monstruos, descubrir tierras insospechadas, explorar esa región desconocida que es uno mismo ante la muerte. La Ilíada y la Odisea, joder. Hace dos mil años no pocos jóvenes soñaron con ser Aquiles, o Héctor, o Ulises. Y al contrario de lo que se cree ahora ese deseo podía muy bien conjugarse con el de escribir, pensar. Hasta sucedía que uno difícilmente fuera sin el otro. Había una raíz común de rechazo a la monotonía. Ha habido poetas, novelistas, filósofos, soldados, agentes secretos, y no eran la gente más calamitosa, sabes. Sin remontarnos hasta Cervantes y Camoes, Faulkner, que no era así y todo, entre los escritores del siglo, el más ceporro, el menos profundo, Faulkner se quedó tremendamente decepcionado de que el armisticio de noviembre de 1918 le impidiera ir a hacer de moderno caballero a los cielos de Europa. Así son las cosas. Y Hemingway, más rápido, se largó sin dudarlo a los campos de batalla. Cendrars ya no está muy de moda, lo cual no es óbice para que inventara la poesía francesa moderna con Apollinaire, y era legionario, se alistó voluntario. Y Apollinaire, también se podria hablar de él... Sé que vosotros sois ahora todos pacifistas. Yo también, si quieres que te diga que es más agradable vivir en paz. Y también lo dicen los que han conocido la guerra y logrado sobrevivir. Per mira, no se escribe con lo que es agradable, no se piensa con eso. Se escribe y se piensa con lo que hiere, con lo que mata. Y hasta es con eso con lo que se vive de verdad.


OLIVIER ROLIN, Tigre de Papel, Barcelona, Mondadori, 2005, pp 155

dilluns, 2 de març de 2009

Pere Antoni Pons al balears

Opinió Pere Antoni Pons
La batalla equivocada
Pere Antoni Pons 01/03/2009 Vistes: 75

Per a dissabte de la setmana que ve –dia 7 de març– hi ha convocada una marxa a favor de l’autodeterminació de Catalunya. Una més, podríem pensar amb frustració anticipada tenint en compte els minsos resultats que els darrers temps han donat alguns actes similars. Aquesta nova manifestació, però, té un caràcter especial. No recorrerà els carrers de Barcelona (ni, en versió territorial no escapçada, els de València o els de Palma), sinó els de Brussel·les. Les entitats convocants diuen que pretenen reivindicar els drets nacionals de Catalunya al cor institucional d’Europa.
No amagaré que compartesc els objectius de la manifestació, i no negaré que les raons argüides pels eurodiputats catalans que s’hi han mostrat en desacord m’han semblat previsiblement lamentables: la demagògia d’esquerranós ranci d’Obiols (PSC), la bilis ultraespanyolista de Vidal-Quadras (PP) i la pedagogia pusil·lànime de Guardans (CDC). Això no impedeix, però, que pensi que aquesta manifestació de Brussel·les serà poca cosa més que un pícnic reivindicatiu les repercussions polítiques del qual no equivaldran ni al pes d’una engruna.
Si cobeges un objectiu, és evident que has de lluitar per assolir-lo. Més evident és, però, que sobretot has de lluitar en el camp de batalla que pertoca i contra l’enemic que correspon. Des de fa uns quants anys, en canvi, una majoria important del catalanisme sembla entestada a lluitar en el camp de batalla equivocat. L’exemple més flagrant de la tàctica confusa o desesperada del catalanisme han estat les proclames a favor d’una independència que, segons els que la predicaven, semblava imminent, mentre les infraestructures del país queien desfetes a bocins i, sobretot, mentre el Tribunal Constitucional es dedicava a dissoldre, amb rigor de salfumant, el nervi nacional d’un Estatut ja prou atrotinat en la versió aprovada pel Parlament.
Es miri com es miri, aquestes ànsies de voler tocar el cel amb els dits sense abans d’haver sortit de les arenes movedisses en què t’estàs enfonsant resulta, no només poc rendible, sinó també perfectament suïcida. Anar a Brussel·les a reivindicar els drets nacionals de Catalunya mentre des de Madrid es dediquen a trepitjar-los amb una força cada dia més impune és d’una ingenuïtat potser encantadora però alarmant. I això sense comptar que, a Catalunya mateixa, els drets nacionals del propi país sovint són percebuts com una molèstia pel partit (PSC) que acapara gairebé totes les parcel·les de poder. I que molts presumptes catalanistes abdiquen diàriament de la seva ideologia, en mudar de llengua quan parlen amb un castellanoparlant o en comprar la traducció castellana d’alguna novel·la d’èxit.
En un article publicat fa dies al diari Avui, Toni Strubell –un senyor que es mereix tots els meus respectes– explicava per què aniria a la manifestació de Brussel·les. Entre altres coses, deia que hi aniria perquè l’acte en qüestió suposarà "un primer pas en la necessària internacionalització del cas català". N’hi ha prou de recordar el reportatge tendenciós i desinformat de The Economist per intuir que, si abans d’internacionalitzar el cas català, no l’hem arreglat una miqueta a nivell intern o estatal, la dita internacionalització només servirà per excitar i engreixar les tropes enemigues.
A veure, diguem les coses clares. Els catalanistes disposats a perdre la son per la causa dels kurds de Turquia i la dels txetxens de Rússia es poden comptar amb els dits d’una mà. Millor que no provem, per tant, de comptar els europeus que estarien disposats a adherir-se a la causa catalanista. Per fer bé els comptes, encara acabaríem mutilats.

Pere Antoni Pons al balears

Opinió Pere Antoni Pons
La batalla equivocada
Pere Antoni Pons 01/03/2009 Vistes: 75

Per a dissabte de la setmana que ve –dia 7 de març– hi ha convocada una marxa a favor de l’autodeterminació de Catalunya. Una més, podríem pensar amb frustració anticipada tenint en compte els minsos resultats que els darrers temps han donat alguns actes similars. Aquesta nova manifestació, però, té un caràcter especial. No recorrerà els carrers de Barcelona (ni, en versió territorial no escapçada, els de València o els de Palma), sinó els de Brussel·les. Les entitats convocants diuen que pretenen reivindicar els drets nacionals de Catalunya al cor institucional d’Europa.
No amagaré que compartesc els objectius de la manifestació, i no negaré que les raons argüides pels eurodiputats catalans que s’hi han mostrat en desacord m’han semblat previsiblement lamentables: la demagògia d’esquerranós ranci d’Obiols (PSC), la bilis ultraespanyolista de Vidal-Quadras (PP) i la pedagogia pusil·lànime de Guardans (CDC). Això no impedeix, però, que pensi que aquesta manifestació de Brussel·les serà poca cosa més que un pícnic reivindicatiu les repercussions polítiques del qual no equivaldran ni al pes d’una engruna.
Si cobeges un objectiu, és evident que has de lluitar per assolir-lo. Més evident és, però, que sobretot has de lluitar en el camp de batalla que pertoca i contra l’enemic que correspon. Des de fa uns quants anys, en canvi, una majoria important del catalanisme sembla entestada a lluitar en el camp de batalla equivocat. L’exemple més flagrant de la tàctica confusa o desesperada del catalanisme han estat les proclames a favor d’una independència que, segons els que la predicaven, semblava imminent, mentre les infraestructures del país queien desfetes a bocins i, sobretot, mentre el Tribunal Constitucional es dedicava a dissoldre, amb rigor de salfumant, el nervi nacional d’un Estatut ja prou atrotinat en la versió aprovada pel Parlament.
Es miri com es miri, aquestes ànsies de voler tocar el cel amb els dits sense abans d’haver sortit de les arenes movedisses en què t’estàs enfonsant resulta, no només poc rendible, sinó també perfectament suïcida. Anar a Brussel·les a reivindicar els drets nacionals de Catalunya mentre des de Madrid es dediquen a trepitjar-los amb una força cada dia més impune és d’una ingenuïtat potser encantadora però alarmant. I això sense comptar que, a Catalunya mateixa, els drets nacionals del propi país sovint són percebuts com una molèstia pel partit (PSC) que acapara gairebé totes les parcel·les de poder. I que molts presumptes catalanistes abdiquen diàriament de la seva ideologia, en mudar de llengua quan parlen amb un castellanoparlant o en comprar la traducció castellana d’alguna novel·la d’èxit.
En un article publicat fa dies al diari Avui, Toni Strubell –un senyor que es mereix tots els meus respectes– explicava per què aniria a la manifestació de Brussel·les. Entre altres coses, deia que hi aniria perquè l’acte en qüestió suposarà "un primer pas en la necessària internacionalització del cas català". N’hi ha prou de recordar el reportatge tendenciós i desinformat de The Economist per intuir que, si abans d’internacionalitzar el cas català, no l’hem arreglat una miqueta a nivell intern o estatal, la dita internacionalització només servirà per excitar i engreixar les tropes enemigues.
A veure, diguem les coses clares. Els catalanistes disposats a perdre la son per la causa dels kurds de Turquia i la dels txetxens de Rússia es poden comptar amb els dits d’una mà. Millor que no provem, per tant, de comptar els europeus que estarien disposats a adherir-se a la causa catalanista. Per fer bé els comptes, encara acabaríem mutilats.

dissabte, 28 de febrer de 2009

RAFAEL ARGULLOL A EL PAÍS

RAFAEL ARGULLOL
El miedo del portero
RAFAEL ARGULLOL 28/02/2009

El miedo del portero en el área de penalti, más exactamente, es una magnífica narración que Peter Handke, escribió en 1970 y que releída ahora mantiene todo su vigor al presentar un protagonista, antiguo guardameta, que al perder su trabajo de montador se sume en un vértigo de desconcierto que le invalida para cualquier sentido de la realidad. Pero no quiero extenderme aquí sobre el relato de Handke, sino únicamente referirme a su título, que, en el momento de la publicación, suscitó bastantes comentarios puesto que no era habitual utilizar el fútbol como metáfora de la vida. Me temo que en la actualidad el autor austriaco se lo pensaría dos veces antes de poner aquel título, entonces original, dado que hoy día el fútbol parece ser visto como la única metáfora posible.
Resulta insoportable la progresiva futbolización de prácticamente todos los ámbitos de la vida social
O, al menos, eso es lo que podemos deducir de nuestra vida pública por boca de los representantes del pueblo, tan negados para la alusión filosófica, histórica o científica como bien dispuestos a demostrar su sabiduría futbolística. No sé si ustedes han observado que desde hace tiempo las discusiones parlamentarias -en las que nunca se asoman, un Ortega, un Platón, un Tocqeville o un Einstein- están repletas de "equipo titular", "banquillo de los suplentes", "alineaciones indebidas", "tácticas equivocadas", etcétera. Todo parece indicar que a medida que la cabeza se seca, el pie, es decir, el balompié, resplandece.
Ya he escrito en alguna ocasión que a mí me gusta el fútbol, el buen fútbol y a pequeñas dosis, pero me resulta insoportable la progresiva futbolización de prácticamente todos los ámbitos de la vida social. Es, como mínimo, arriesgado fiarse tanto de las virtudes de un juego, aunque se tratara de un juego practicado por mentes privilegiadas, que no es el caso. Con todo, lo más irritante es que inevitablemente se tiene la impresión de que se recurre a aquella simbología pedestre y populista por la más absoluta carencia en otros campos.
Los parlamentos hoy se asemejan más a una cancha que a otra cosa, con los parlamentarios convertidos en forofos y los cronistas políticos, en cronistas deportivos. A raíz de las últimas trifulcas, y en un alarde cultural, tres o cuatro diputados del Partido Popular criticaron la penosa montería que ya sabemos, no porque fuera siniestro que un ministro de Justicia y un juez emplearan su sentido de lo justo masacrando ciervos a mil euros al día, sino porque lo ocurrido era como si el entrenador de uno de los equipos que debían competir cenara con el árbitro la noche anterior al partido. Les respondió el gran Pepe Blanco, en otro alarde, diciéndoles que lo que les dolía es que les hubieran marcado un gol por la escuadra y, en consecuencia, iban por detrás en el marcador.
El uso viscoso de la metáfora futbolística se repite jornada tras jornada sin que los tribunos -empeñados en ser tribunos de la plebe y no representantes de la ciudadanía- muestren el menor pudor. Estamos acostumbrados. Y, no obstante, a veces el exceso llama un poco la atención. Así, por ejemplo, leyendo las páginas de información política del periódico, no las de deportes, del reciente 19 de febrero, uno podía tropezarse con vistosos análisis balompedísticos del mundo que nos rodea. Carod Rovira justificaba el anuncio de una nueva embajada catalana en Marruecos: "Si el Barça tiene política exterior, ¿por qué no la va a tener Cataluña?". Inapelable. Alejandro Agag, el inquietante yerno de Aznar, explicaba la presencia en ciertas reuniones de uno de sus amigos imputados en la trama de corrupción por el hecho de que el PP había formado un "equipo de promesas", también elocuentemente denominado "el banquillo del banquillo". Inapelable.
Con todo, la noticia más hilarante de ese día correspondía de nuevo al ministro de Justicia, Fernández Bermejo, quien horas antes se había enzarzado futbolísticamente con Federico Trillo, en un cruce de bravuconadas que causan vergüenza ajena. No lo entendieron así los diputados socialistas presentes en el hemiciclo, quienes, tras otro desplante de Bermejo a la oposición y olvidando un instante el fútbol por la fiesta nacional, puestos en pie, jalearon al ministro con los educativos gritos de "¡torero, torero!". Más razón habrían tenido gritándole, con igual casticismo, "¡matador, matador!", pero no de toros sino de ciervos.
Naturalmente, todas esas demostraciones de finura oratoria suceden mientras los partidos políticos se acusan mutuamente de los desastres en la educación. Las escuelas deben cambiar. Sin duda, y profundamente. Pero ¿qué tal si cambiáramos también los parlamentos? Podríamos empezar prohibiendo las metáforas futbolísticas. Aunque quizá sería demasiado duro y una sensación de vacío invadiría las conciencias, que, desamparadas y sin poder recurrir a las razones del pie, experimentarían en su propia piel la soledad y el miedo del portero ante el penalti.

GRAN ARTICLE DE CLIMENT PICORNELL

Bob Dylan a Formentera?
Climent Picornell 28/02/2009 Vistes: 17
Ja sé que són dèries d’un freaky vell com un servidor, però va pasturar realment Bob Dylan per Formentera o és un altre d’aquests bluffs que van passant de mà en mà? Algunes circumstàncies m’han fet variar el meu punt de vista, però no la convicció que no va romandre a cap molí de Formentera, l’estiu de 1967.
La història és com continua. Bob Dylan, ja ric i molt famós –ha publicat una de les seves obres mestres, el doble long play Blonde on Blonde–, el 29 de juliol de 1966 té un accident de moto a bord d’una Triumph 500, no s’ha acabat d’aclarir si es fa molt de mal o és l’excusa per desaparèixer una temporada, estressat per la tensió de la fama.
Segons es desprèn de les biografies que he llegit, no sortí de Nord-amèrica, "m’havia retirat i vivia com un eremita", ni es mogué del redol on vivia. Es va canviar de casa, la seva filla Anna nasqué l’estiu, va assajar amb alguns components del que després seria The Band, conta R. Robberston que enregistraren les "cintes del soterrani", preludi del següent disc John Wesley Harding, un altre dels clàssics i dels canvis que féu Dylan en la seva astronòmica carrera. Fins que a l’octubre del 67 retorna a Nashville, enregistra JWH, i el gener de 1968 reapareix en públic en un concert homenatge a un dels seus referents, Woody Guthrie, que havia mort feia uns mesos.
Hi ha, a la vegada, una història paral·lela que situa el geni passejant per l’illa i vivint en un molí de La Mola, justament mentre complia a Formentera 26 anys, maig de 1967. Cap documentació gràfica en absolut de la seva estada, ni influències indirectes a la seva obra posterior, ni tan sols a través de la lectura d’una cançó que parla d’un molí, que no és un molí sinó una talaia ( All Along the wachtower, per cert, amb una versió acollonant de Jimi Hendrix).
Darrerament han sorgit algunes proves indirectes que hi va ser i que un servidor no ha pogut contrastar per circumstàncies curioses. Ja m’havia interessat per l’estada de Dylan a Formentera, juntament amb la d’alguns cantants famosos, en aquells moments, per les Pitiüses. De Joni Mitchell, Nico de The Velvet Undreground, Pink Floyd, King Crimson, Mike Oldfield, Frank Zappa, Eric Clapton, Bob Marley, John Anderson de Yes... hi ha material fotogràfic o alguna cançó o alguna iconografia: Molins, Es Vedrà, "Formentera Lady".
El darrer que ha manifestat que hi va ser és James Taylor, un dels meus cantants favorits, company de Carole King amb el seu You’ve Got a Friend; Taylor –El País, Formentera en el recuerdo, Manuel Cuéllar– recordava perfectament que un dia la barca de Formentera a Eivissa –supòs que devia ser la Joven Dolores– el va deixar; a la matinada, amb un al·lota dormint arrepitada a ell, se’n va témer que s’enyorava i composa amb quatre grapades Carolina in my mind: el record de Formentera era viu quaranta anys després.
Un altre element a afegir a la llarga marxa de personatges que arribaren dissolts amb la riuada de hippies, "peluts", primer malvistos i després part de la imatge d’aquestes illes. No passa el mateix amb Dylan, que, tanmateix, ha quedat incorporat a totes les guies i citacions de famosos a l’illa, però ni fotos, ni referències sustentables a les seves biografies, ni tampoc a la seva obra.
El fet de veure James Taylor, tenir un record viu de Formentera i llegir que un periodista sol·licitava "del joven e innovador Consell Insular de Formentera la dedicación de un espacio público o cultural con el nombre de Bob Dylan", em van reverdir l’interès.
Ja he sabut a través d’una autoritat del Consell de Formentera que no feien comptes fer-li cap "monòlit" semblant al de Jules Verne prop del far de La Mola. Primer de tot, la cosa no quadra: tots els seus biògrafs el fan ésser, de juliol de 1966 a la fi de 1967, amagat prop de Woodstock, neix una filla mentrestant, el seu tarannà antifeixista seguidor de Lorca no el fa un candidat a venir a l’Espanya franquista, C. Rollanson al seu documentat treball "Solo soy un guitarrista", Bob Dylan in the Spanish – speaking world, no diu res de res de l’Estat espanyol, fins al seu primer concert a 1984.
I a més, les cançons del seu disc John Wesley Harding res no tenen a veure amb Formentera, ho explica ell mateix, ni "vaig somniar que veia sant Agustí..." no té a veure amb cap llogaret de l’illa, de cap manera. Seguint amb la ‘trola’ o veritat, es continua dient que si Dylan anà a Formentera fou per indicació d’algú relacionat amb Robert Graves, amb un feix de llibres que li va donar el també poeta Allen Ginsberg i que quan Dylan se’n va tornar els va deixar a Robert Lewis Baldon (1920–1997), que hi tenia una espècie de biblioteca oberta.
"Vaig conèixer Graves a Londres, passejàrem plegats per Paddington Square" i sí, Allen Ginsberg li dóna llibres, però els hi dóna en mà poc temps després del seu accident i se sap un per un de qui eren: Rimbaud, Lorca, Blake, Whitman... Tot plegat em feia olor d’un trencaclosques que algú havia acoblat. Mentre cavil·lava això, un amic m’informa que pel Canal 33 un personatge formenterer manifestava que ell va jugar a escacs amb Bob Dylan dins la Fonda Pepe. Vaja! Ara em quedaven més fils a lloure: el personatge dels escacs i els llibres que, suposadament, Dylan deixà a l’illa.
Coman a Canal 33 que m’enviïn la cinta i el personatge –que és Pius Tur i Mayans– diu exactament, des del minut 36 fins al 38, que sí, que jugava a escacs amb Dylan, amb un grup d’amics. Ningú d’aquests acompanyants imprecisos no ha dit mai res de Formentera, que se sàpiga. Pius Tur i Mayans solia anar al bar Cristal de Palma. Vaig anar-hi no sé quantes vegades, per demanar-li aclariments –com anava vestit Dylan, de què exactament parlaren, amb qui anava, si va tocar la guitarra algun pic...– quan, al cap de pocs dies, vaig veure l’esquela de Pius Tur als diaris.
S’havia mort. Coneixia Tur de la universitat, era professor de música, havia estat conseller de Transports en un dels governs del PP de Gabriel Cañellas, l’affaire del Túnel el resquitllà. Ara mort, poc podré aclarir. Al cap de poc dies vaig veure també l’esquela de la seva dona. Vegin la notícia de la mort de Pius Tur en alguns mitjans: "Mor el formenterer que jugava a escacs amb Bob Dylan". És una situació estranya, per res del món no vull fer mentider Pius Tur –només em faltaria aquesta– però li hagués volgut demanar si, tal vegada, es confongué de cantant... ell li diu "Bobby", cosa que irritava Dylan, ell era Bob, no Bobby, jo què sé...
Quant als llibres que suposadament deixà Dylan, la biblioteca de Baldon amb més de 22.000, estan en procés de catalogació o una cosa semblant. Quina feinada aclarir si algun llibre du anotacions que s’hi puguin atribuir. O esbrinar si algú més que Tur el veié a Formentera. O la de demanar-ho a Dylan mateix! No he acabat la meva pesquisa. Encara que, si realment Dylan hagués estat a l’illa, no estaria de més fer-li alguna cosa de reconeixement. Sempre ajudaria Formentera.

dijous, 5 de febrer de 2009

Antònia Font, per Joan Melià

Antònia Font i altres músiques
Joan Melià


Potser, a cobro, la visió de la pluja sobre un vell ametlerar florit, amb el perfil de Cabrera al fons, m’havia ajudat a fer un article d’alegries. L’he hagut de refer. Sempre anam servits de bony i bua. La Conselleria anuncia que eximeix del requisit de català els professors de l’FP esportiva. No que fixa un termini d’adaptació, cosa que, per la novetat de la regulació d’aquests ensenyaments, podríem entendre. ¿Creuen que aquests docents són de segona, i per tant incapaços d’assolir coneixements de català com la resta? ¿O que aquests alumnes no tenen dret a tenir els professors amb la mateixa preparació lingüística que els altres? ¿O que és la llengua que ho és, de segona? Com a mesura compensadora, els oferiran –deu ser una broma– un glossari de termes esportius elaborat per la DGPL. És una mostra més d’aquestes –com a mínim, aparents– desorientacions, contradiccions i paràlisis que hi ha al voltant de les actuacions de política lingüística.
El món de la pràctica esportiva, tot i que no sempre és així, hauria d’afavorir la solidaritat, la cohesió social, la integració dels nouvinguts, etc. Qualsevol administració amb voluntat d’avançar en la normalització lingüística hauria d’aprofitar una regulació com aquesta per adequar-la als seus objectius. Esperem que rectifiquin. Potser té part de raó Sebastià Alzamora quan diu –en un article de diumenge, després de parlar de la bona acollida mediàtica que tenen les referències apocalíptiques sobre el futur del català– que l’enfonsament d’una llengua i un país depèn de la pròpia voluntat. Altres factors també hi intervenen, però, segur, sense voluntat no l’evites, l’enfonsament. En contrast, dos fets. El primer. Els darrers concerts d’Antònia Font. El Teatre Principal amb les entrades exhaurides. Hi vaig anar divendres. Ple de joves. Sobretot joves d’entre 20 i 35 anys i, més esparsos, alguns d’aquests que comencen a sentir que els diuen, sobretot a la coa del metge, que "encara són joves".
Un concert magnífic. Un públic entusiasta, que sabia què anava a veure i que no els va defraudar gens ni mica. Bastava veure’ls la cara. Antònia Font és especial. Un grup amb una personalitat poc freqüent, música encomanadissa, lletres plenes de sorpresa, màgia, ingenuïtat... a cavall de la realitat i l’oníric, que –només el 2008– han voltat arreu dels Països Catalans i per Bilbao, Donosti, Vigo, Madrid, Màlaga... El seu èxit t’alegra més d’un pic, perquè s’ho guanyen amb feina, el que fan s’ho mereix i, a pesar de l’èxit, continuen essent com eren. Els dos concerts, diferents de format, han estat inoblidables. En la música de divendres hi havia la mà de qui ha adaptat les cançons per a orquestra, Miquel À. Aguiló.
Un excel·lent tot terreny de la música, que darrerament, a més de col·laborar amb Antònia Font, l’hem vist posar música a produccions tan diferents com Climàtic (un muntatge de música contemporània, dansa i imatge), l’obra de teatre Melodies de Brouvell o la banda sonora de Memòria i oblit d’una guerra. Divendres ell mateix dirigia l’orquestra. En tot moment planà el plus d’un entusiasme i complicitat, entre tots els qui hi havia dalt de l’escenari, poc freqüents. El segon. Dissabte, tornant del mercat de Son Ferriol, després de comprar mandarines de veres, en ser al cotxe m’arriba música màquina des d’una obra; sent que la locució és en català (¿Flaix FM?), m’hi gir i els picapedrers que hi veig són tots negres. Ja sabeu que els records d’adolescència dels dies de pluja fan impossible que, en ploure, un fill de pagès digui que fa mal dia.

dimecres, 4 de febrer de 2009

ANTONI MARIMON, GRAN ARTICLE

El president maleït
Antoni Marimon

Hi ha un president d’Amèrica del Nord que Obama mai no esmentarà: Jefferson Davis. De fet, amb ell serien 45 els presidents dels Estats Units. Però, és clar, Jefferson Davis no fou exactament un president més dels Estats Units, sinó l’únic president dels Estats Confederats d’Amèrica (1861-1865). De totes maneres, bé es mereix una nota a peu de pàgina o entre parèntesi al costat del seu, diguem-ne, homòleg, Abraham Lincoln. Però no, els llistats de presidents i la història oficial han bandejat aquest personatge. Ja se sap, vae victis!, i no és que nosaltres poguem donar exemple perquè els nostres llibres de text encara "obliden" esmentar que l’arxiduc Carles d’Àustria fou un autèntic Carles III per a l’antiga Corona d’Aragó! De la mateixa manera, entre el 1862-1865, Jefferson Davis fou seguit amb entusiasme per onze estats i més de nou milions de persones.

Com Lincoln, Davis era tot un personatge, i no estava mancat de nombroses virtuts. Encara que nascut a Kentucky, la seva família aviat es traslladà al Sud, a Mississipi. Optà per la carrera militar i fou destinat a l’Oest, on lluità en diverses campanyes contra els indis. El 1835, deixà l’Exèrcit i es convertí, amb no gaire èxit, en un plantador esclavista del sud. Alguns anys després, el 1845, va esser elegit membre de la Cambra de Representants i destacà per una defensa abrandada de l’esclavatge però també dels drets dels estats en contra de la Unió, és a dir, de la primacia d’una idea confederal per sobre del federalisme oficial. Però aleshores encara semblava que el nord i el sud podrien conviure en pau al si de la Unió. De fet, tornà a l’Exèrcit per participar en la guerra contra Mèxic, que era impulsada sobretot pels estats del sud i, després, fou senador i, sorprenentment, ministre de la Guerra (1853-57).

En aquells anys, i sobretot quan deixà el càrrec de ministre, es va convertir en un dels principals ideòlegs del sud. Segons Davis, la qüestió de l’esclavatge era una excusa del nord industrial per explotar el sud agrari, una mica com si fos el Tercer Món dels Estats Units. En conseqüència, i en paraules seves, "ens hem de separar pacíficament i tractar de no tacar els camps de batalla de la revolució amb la sang de la guerra civil". Enèrgic i bon administrador, actiu i intel·ligent, Davis era més aviat progressista, excepte, és clar, en el tema de l’esclavatge. Però també era molt orgullós i extremadament caparrut, de manera que va dirigir la lluita de la Confederació fins i tot quan ja no hi havia cap possibilitat d’èxit. Elegit president de la Confederació el gener de 1862, va gaudir d’una gran popularitat.

Durant tota la guerra, els estats del sud lluitaren per la seva independència i per mantenir un mode de vida que, lamentablement, tenia en l’esclavatge un dels seus puntals. Però, amb la guerra gairebé perduda, Jefferson Davis va esser un dels primers que propugnaren l’emancipació dels negres a canvi que lluitassin per la Confederació. Encara que és un tema controvertit, alguns historiadors creuen que un cert nombre d’esclaus haurien acceptat i si aquesta mesura s’hagués pres al començament hauria pogut canviar el curs del conflicte. Però, tanmateix, fins al 13 de març del 1865, el Congrés Confederat no acceptà la seva proposta i els negres només serien lliures després d’allistar-se amb el consentiment dels seus propietaris. Ja era massa tard, i l’abril d’aquell mateix any, es varen rendir els principals caps militars i el mateix Davis caigué presoner de la Unió. Es va esvair el somni d’un sud independent i Jefferson fou enviat a les tenebres dels llibres especialitzats o dels nostàlgics revisionistes d’una impossible arcàdia on convivien feliçment els terratinents i els esclaus.

dilluns, 2 de febrer de 2009

DOS GRANS ARTICLES, LLAURADÓ I MARÍ

Updike i el Conill
Josep Maria Llauradó


Ha mort Harry Rabbit (Conill) Angstrom. Els diaris diuen que dimarts va morir el seu creador, John Updike, un dels escriptors sense els quals no sabríem com ni què ha estat la realitat nord-americana dels darrers cinquanta anys, però el cert és que ha mort Harry Angstrom, el personatge, i això és com dir que ha mort el nord-americà mitjà, que tampoc no és gaire notícia, perquè les cròniques econòmiques feia temps que avisaven que la figura estava realment malalta.

Harry Conill Angstrom, el protagonista de les novel·les més conegudes d’Updike, era un personatge mitjà, i per tant creïble. No era un superheroi ni un espia ni un lladre d’èxit ni pilotava avions ni volia matar ningú. Era un venedor de cotxes, amb una història professional feta de bons moments i d’altres penosos, ple d’energia escèptica, afeccionat al bàsquet (com Obama: quina premonició, i quina confirmació que aquests del bàsquet són gent de fiar), ciclotímic sense arribar a ser carn de psiquiatre i femellut, esperançat en l’avui però amb un passat prou dens per fonamentar-hi alguna cosa més que llàgrimes.

Venia Toyotas (una altra premonició, del tot exacta) i era d’aquells tipus que no surten als diaris però que abandonen la vida amb un gest de satisfacció. Segur que quan el seu creador, John Updike, l’engegà, va sentir-se content de confirmar que "El nostre ego també es morirà". De fet, el que en resulta més creïble és aquella confiança que tenia en la venda de cotxes com a mitjà per assolir la immortalitat, la vertadera, la que dura una vida.

En queden, del Conill, altres premonicions que no podem descurar, per exemple que "el món s’està acabant, però nova gent massa nècia per adonar-se’n continua aparentant com si la gresca acabés de començar". Era l’home que no deixa veure els sentiments però que és capaç de confessar "Són curiosos, els sentiments, creixen i s’esfumen en un tres i no res, i tot i això duren més que el metall".

El Conill no era cap lletraferit (recordava, això sí, algun poema après a l’escola), però els capítols de la seva vida van ser prologats per frases de Babbitt, i de Wallace Stevens i Pascal, entre altres, i això no li passa a tothom. I a més tenia amics impagables, un altre signe d’immortalitat, com el pinxo Skeeter, també premonitori: "Com que no podem convèncer els esquimals perquè ens envaeixin, hem tingut la idea de produir una generació de bàrbars".

L’escriptor nord-americà John Updike, autor de la saga del Conill (i de moltes més novel·les, i d’A consciència, una de les més colpidores i perfectes i belles autobiografies que s’han escrit mai, d’aquelles que et convencen que la vida, per ser plenament viscuda, ha de ser escrita; i hi afegiria alguns poemes i alguns articles) va morir dimarts passat. Començam a cercar l’escriptor dels anys que en podríem dir postConill: els d’Obama, Iraq (o l’escenari de la pròxima guerra, però no pas Vietnam) i la quasidesaparició de la classe mitjana, l’única que dóna tipus com Harry Rabbit Angstrom.


Mitja calçotada més amb tu
Joan Marí


Unes setmanes abans de Nadal, una amiga dublinesa que viu a Madrid (li direm Joana) va aprofitar un viatge de cap de setmana a Barcelona per entrar en una pàgina electrònica de contactes lèsbics i escriure un urgent "Algú vol sexe aquest cap de setmana a Barcelona?". La resposta també va ser ràpida i va concertar una cita a cegues. Quan na Joana ve a Barcelona, para a ca nostra; així, aquella tarda de dissabte va sortir nerviosa i disposada a una gran nit de sexe. Al cap d’una hora em trucava neguitosa: "Busca’m un hotel, cèntric i que no sigui car". Elles feien voltes en cotxe esperant les meves indicacions, que anava salpant de la Xarxa i transmetent per sms.

Na Joana va arribar al matí amb aquella tebior als ulls que et dóna una nit de vetlla entre llençols: està a punt de fer els quaranta i portava encastat a l’epiteli olfactiu el mapa epidèrmic d’una morenassa executiva de trenta-cinc anys i casada amb un home amb qui cohabita en llits separats, a qui anomenarem Paula: caça major. I no amolla el mos: s’han anat veient, sempre a Barcelona. Na Joana porta una setmana a casa i n’hi ha de passar encara quatre mes per motius laborals. L’altre dia, va acompanyar na Paula a Tarragona, en una sortida de feina de dos dies que na Joana va aprofitar per dinar amb dues bones amigues que feia un temps que no veia. La portaren a Gal Ganxo, a Masmolets, a tocar de Valls, on na Joana va fer la primera calçotada de la seva vida. A la nit, a l’aparthotel, en ple cos a cos, na Joana va descubrir allò que ningú no li havia explicat: que els calçots i les carxofes són poderosos flatulents.

Quan la humitat relativa de l’aire començava a convertir l’habitació en un migdia d’agost, se li va escapar una bufa petita, una bombeta amostassada capaç de mortificar la passió més blindada. Enrojolada, va agafar un coixí i va tapar la cara a l’amant, avisant-la del desastre, però el mal ja estava fet: "Treu el cul al balcó!", li va estzibar la Paula. Però no era prou penitència i va decidir baixar al carrer a fumar i a alliberar els budells d’aquell volcà gasós. La nit va continuar sobre el guió previst, però l’orgasme era ja un destí més enllà d’Ítaca.

L’endemà, a mitja tarda, na Joana va entrar en la llibreria gai-lèsbica Antinous i va comprar la pel·lícula Media hora más contigo (Desert hearts, 1985), una història romàntica en què una professora de literatura de Nova York se’n va a Reno (Nevada) per tramitar el divorci que posi fi a un matrimoni acabat; allà, s’hostatja en un hotel on coneix una jove lesbiana que s’enamora d’ella… Paral·lelismes a banda, avui na Joana comença els assajos en una companyia de teatre infantil que la portarà a interpretar alguns personatges de la versió anglesa de La Caputxeta vermella per moltes escoles de Madrid.

diumenge, 1 de febrer de 2009

MANUEL VICENT PARLA DE LA STEIN


Gertrude Stein. El deber de parecerse al retrato
MANUEL VICENT 31/01/2009

Se adornaba con artistas y escritores. Vivió por personas interpuestas, siempre famosas, y quedó como el espejo ineludible donde siguió reflejado para siempre el esplendor bohemio de los tiempos felices de aquel París en el que todo estaba permitido
Gertrude Stein y su hermana eran todavía unas niñas cuando iban en un tren desde Pensilvania a California y durante el trayecto se asomaron a la ventanilla. En ese momento sucedió un percance y su padre pulsó repetidamente el timbre de la alarma hasta lograr que el convoy se detuviera. Los pasajeros creyeron que había pasado algo muy grave. Todo lo que había sucedido era que a una de sus hijas se le había volado el sombrero. El hombre se apeó y después de caminar media milla lo encontró en un campo de girasoles. La niña recuperó el sombrero, se lo encasquetó en la cabeza y resuelto el problema el tren reemprendió la marcha. Sucesos como éste hicieron que la autoestima de Gertrude Stein tuviera una base muy sólida desde su más tierna niñez.

Eran muchos los que estaban dispuestos a recoger su sombrero, aunque algunas veces se comportaba con ellos como una clueca amorosa
Habría que preguntarse si uno escribiría ahora sobre la vida de esta mujer si no la hubiera inmortalizado Picasso en un retrato famoso con la mandíbula afilada, precubista, que distaba mucho de parecerse a la realidad, porque Gertrude Stein era entonces una joven de cuerpo macizo, de rostro ancho y de mejillas redondas. "No me parezco en nada", exclamó la modelo. "Tranquila, con el tiempo te acabarás pareciendo", contestó Picasso. Esta frase ha pasado a la historia, aunque realmente lo que el pintor le dijo fue que en adelante era ella la que tenía el deber de parecerse al retrato. Gertrude Stein no cesó hasta conseguirlo.
Llegó a París con su hermano Leo, ambos judíos norteamericanos, de origen austriaco, adinerados, huérfanos y viajeros. Ella había estudiado medicina en Baltimore sin terminar la licenciatura de puro aburrimiento; él andaba perdido por Florencia en busca de sensaciones variadas. Hacia 1903 confluyeron en París dispuestos a vivir a fondo la fascinación de los nuevos tiempos; montaron casa en la Rue de Fleurus, 27, en el Barrio Latino, una vivienda con dos plantas que tenía un gran estudio en el jardín y los dos comenzaron ahora a cazar artistas y escritores con que adornar sus vidas de millonarios estetas. Iban con el talonario por delante; sabían lo que se traían entre manos, pero tenían una ventaja, porque en aquellos años los pintores de vanguardia eran buenos y muy baratos; en cambio, los académicos eran malos y muy caros. La primera captura fue Picasso, que entonces vivía todavía con Fernande en el Bateau Lavoir, de la Rue de Ravignan, en Montmartre, calentando la estufa con dibujos, recién salido del hambre de la época azul y entrado ya en la incipiente gloria de la época rosa. Hasta allí llegó Gertrude Stein llevada por su olfato. Ninguno de los dos recordaría después en qué año inició Picasso su retrato, pero la hizo posar más de noventa veces en su estudio y fue en una de aquellas sesiones cuando Gertrude Stein, que había comenzado a escribir, pensó que era posible hacerlo de la misma forma con que el pintor, a la manera de Cézanne, estaba estructurando la realidad en planos yuxtapuestos. Ella trabajaba también en ese momento en un retrato literario de la negra Melanctha, que fue su criada, incluido en su libro Tres vidas y estaba obsesionada en las frases sin armadura interior, en las palabras dislocadas de su sentido, reiterativas, hasta hacerlas profundas e ininteligibles, sólo cohesionadas por distintos significados contradictorios desde el exterior al interior de las cosas. Una rosa es una rosa es una rosa es una rosa, etcétera. Al parecer, según ella, la última rosa ya se había inmiscuido en la primera. Así llegaba Picasso también al alma de la materia. Ninguno de aquellos pintores bohemios y escritores malditos a los que alimentaba tenía el valor de contradecirla. Esta mujer era ahora su propio convoy, como aquel tren de California, que arrancaba y se detenía a su antojo en medio de París, cargado de artistas de vanguardia, a los que manejaba según su humor y eran muchos los que estaban dispuestos a recoger su sombrero, aunque algunas veces se comportaba con ellos como una clueca amorosa, todos alrededor de su falda de pana.
Vivía con su secretaria y amante Alice B. Toklas, la gatita, pastelito, bebé, cigalita, como ella la llamaba, y las veladas de los sábados en el estudio de la Rue de Fleurus, 27, comenzaron a hacerse famosas. La voracidad de esta coleccionista no tenía límites. Allí se colgó por primera vez el cuadro de Matisse La joie de vivre, que despertó la envidia de Picasso, quien no cesó de dar la lata hasta lograr que Gertrude Stein se deshiciera de ese cuadro para sustituirlo por Las señoritas de Aviñón. Gertrude Stein basculaba entonces entre estos dos pintores, Picasso y Matisse, que abrieron el compás estético del siglo XX, uno fue el creador de nuevas formas, otro el introductor del color salvaje como formas de sentimiento. Los dos genios se respetaban en público pero se odiaban en secreto y la clueca siempre acababa por poner paz en sus rencillas.
Gertrude Stein quería llevar el cubismo a la literatura. Después de las veladas vanguardistas en el estudio de casa, lleno de pintores con sus mujeres o amantes, se guardaba la noche para ella. Escribía hasta que comenzaban a cantar los pájaros. Puede que tuviera más ambición que talento, pero el hecho de ser incomprendida la llenaba de orgullo. Con The making of americans intentó contar con largo aliento de mil páginas la historia de su familia. De pronto vino la guerra. A la Stein y a su amante Alice las sorprendió en Inglaterra. Vadearon la contienda con una estancia feliz en Mallorca y cuando, al llegar la paz, regresaron a París el decorado había cambiado. Matisse estaba en Niza, Picasso en Antibes, Apollinaire había muerto en campaña. En los años veinte Gertrude Stein dejó de adornarse con pintores para hacerlo ahora con escritores. Trabó amistad con Silvia Beach, la propietaria de la librería Shakespeare & Company, y ella comenzó a acarrearle a su estudio literatos norteamericanos, Ezra Pound, Hemingway, Scott Fitzgerald, Sherwood Anderson, pero no el irlandés James Joyce, al que la Stein odiaba, tal vez porque le había arrebatado la fama entre aquel grupo de exquisitos con la literatura experimental que ella buscaba. Era la Generación Perdida, definición literaria que se atribuye a Gertrude Stein. En realidad fue una expresión con que el patrón de un taller reprendió al mecánico, recién llegado de la guerra, que no había sido diligente a la hora de arreglar una avería del Ford T de la escritora. Ella la aplicó a sus amigos, con los que mantenía relaciones tormentosas. Gertrude Stein vivió por personas interpuestas, siempre famosas. De hecho hizo que su autobiografía la firmara su secretaria y amante Alice B. Toklas, como propia, lo que le permitió adornarse sin rubor de todos los elogios imaginables. Después de vivir el éxito en un circuito de conferencias por Norteamérica en 1935, volvió a Francia y por encima de ella y de su amante pasó la II Guerra Mundial. Pudo salvar de la Gestapo milagrosamente su fabulosa colección de pintura. Luego se retiró al campo con su gatita Alice y en 1946 murió en Neuilly-sur-Seine, pero entonces la vanguardia histórica de París ya se había esfumado, porque los norteamericanos se la llevaron a Nueva York como botín de guerra y la figura de Gertrude Stein quedó como el espejo ineludible donde siguió reflejado para siempre el esplendor bohemio de los tiempos felices de aquel París en que todo estaba permitido. De hecho, cuando un cuerpo no cabía en el lienzo se le cortaban las piernas y se pintaban al lado de las orejas. Así escribió también ella. -

dissabte, 31 de gener de 2009

MATÍ D'HIVERN A ANDORRA


S'ha acabat el xou dels premis Ramon Llull, el Planeta en català. Surto de l'hotel amb la maleta carregada de massa roba, quanta manca de previsió. Al parc central els ànecs llisquen sobre una bassa completament gelada i el servei de manteniment de parcs andorrà poda els arbres amb un ritual atàvic. Hi ha neu a les engronsadores. Poc després m'enfilo amunt -amb ascensor-. A la plaça del poble corrues de vells atrapen el poc sol que escalfa els ossos vells. Un nen de vuit o nou anys juga a bàsquet amb pantalons curts. Causa sensació. Amb la seva concentració ni se n'adona que el termòmetre assenyala només tres graus. Ell està a l'ombra. Entro a la part vella d'Andorra la Vella. M'hi passejo gairebé mitja hora sense trobar ningú. Sonen les dotze al campanar d'una església. Quan arribo a l'eix comercial la solitud esdevé impossible. El campanar és substituït pel so incesant que anuncia l'arribada del consumisme. Torno al parc central. No hi ha ningú. Una hora després arriben tres joves que parlen anglès. Treuen llibres i entrepans de les seves bosses. S'asseuen sobre la gespa -de nou calfreds de pensar-hi- i llegeixen i dinen en silenci. El sol il·lumina la neu ben a tocar.

dimecres, 28 de gener de 2009

SE'N VA UN DELS GRANS


Mor als 76 anys l'escriptor nord-americà John Updike, cronista càustic i prolífic de la vida de la classe mitjana americana de petites ciutats i barris
Cronista d'Amèrica
Redacció

John Updike en una fotografia feta durant una conferència el 2004 MANDEL NGAN / AFP
L'escriptor nord-americà John Updike, mort als 76 anys molt a prop de Boston (Massachusetts), va consagrar gran part d'una extensa obra a la descripció càustica de la vida dels nord-americans de classe mitjana a les ciutats petites i als barris perifèrics de l'est dels Estats Units.
Antic col·laborador de la revista New Yorker, es va fer cèlebre gràcies a Corre Conejo (Rabbit Run, 1960), la primera novel·la d'una sèrie de cinc aventures de Harry Rabbit Angstrom, que decideix abandonar casa seva per escapar de la mediocritat de la seva existència.
Harry torna a casa a El Regreso de Conejo (Rabbit Redux, 1971) i, tot i que retroba la mateixa insatisfacció, s'hi avé per convertir-se en una persona rica a Conejo es rico (Rabbit is Rich, 1981), abans d'afrontar la mort a Conejo en paz (Rabbit at Rest, 1990).
Aquestes dues novel·les van valer a Updike guanyar dos cops el premi Pulitzer de literatura en la categoria de ficció, el 1982 i el 1991.
Rabbit va tornar a la llibreria amb la mateixa regularitat decennal el 2001 amb Conejo en el recuerdo y otras historias (Rabbit Remembered), publicat en un recull.
L'altre alter ego d'Updike, el novel·lista jueu novaiorquès imaginari Henry Bech, també era un personatge recurrent en la seva obra; primer en algunes informacions i després en tres reculls apareguts el 1970 (El libro de Bech), el 1982 (El regreso de Bech) i el 1998 (Bech en la Bahía).
Updike va arribar a atribuir a aquest "autor nord-americà mig desconegut" -i pretext per criticar o lloar el món de l'edició- un premi Nobel fictici de literatura el 1999.
Escàndol amb 'Parejas'
El sexe té un paper important en l'obra de John Updike, que el 1968 va escandalitzar amb Parejas (Couples), en què explicava els intercanvis sexuals d'una desena de parelles en una petita ciutat imaginària.
El 1984 la seva novel·la Les brujas de Eastwick (The Witches of Eastwick), adaptada ràpidament al cinema amb Jack Nicholson, Cher i Susan Sarandon, havia provocat vives crítiques dels moviments feministes.
Profundament cristià, Updike, en les seves entrevistes més recents, es confessava nostàlgic dels Estats Units de la seva infància. "L'Amèrica que es presenta automàticament a la meva imaginació és un país mig rural on la ràdio, el telèfon i el cinema són novetats i on els espectres de la moralitat protestant exerceixen encara una forta influència", va explicar el 2005 en una entrevista.
Reculada del puritanisme
Però també va confessar que "Rabbit i jo hem estat agradablement colpits, els últims cinquanta anys, per la reculada del puritanisme en el capítol de les lleis, els costums i la moda femenina".
El 2006 Updike va tornar a causar sensació quan va publicar Terrorista (Terrorist), una novel·la en què intentava entrar en el cervell d'Ahmad Ashmawy Mulloy, un jove nord-americà musulmà de 18 anys que cau en la xarxa d'un imam fonamentalista.
Però aquest retrat ple d'empatia per un jove convertit en terrorista a causa dels excessos de Nord-amèrica va ser mal acollit per la crítica, cinc anys després dels atemptats de l'11-S.
En total, Updike va escriure prop de 60 llibres, entre els quals també obres de poesia, teatre, assaig i crítica literària.

IMPORTANTÍSSIM

Un milió d’alumnes han après català en 20 anys als cursos del Consorci per a la Normalització
El 85% d’inscrits als nivells bàsics són estrangers. Creixen els estudiants del Marroc, Romania i la Xina. S’han fet més de 30.000 parelles lingüístiques

Un milió de persones han après català en els cursos per a adults en els 20 anys d’història del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL). El creixement d’inscripcions ha estat continu i molt important sobretot a partir del curs 2002-2003, quan en un any es va passar de 55.000 alumnes a més de 64.000. Aleshores es va iniciar una corba de creixement continu que va culminar l’any passat, quan es superar els 111.300 inscrits en un total de 4.582 cursos.Segons el balanç que ahir va presentar el secretari de Política Lingüística i president del CPNL, Bernat Joan, els alumnes dels nivells inicials i bàsics, un 85% dels quals són nascuts a l’estranger, van augmentar un 27% el curs 2007-2008 respecte a l’anterior i van ser els que més van créixer. Els nivells de suficiència, amb gairebé el 71% d’alumnes nascuts a Catalunya, es van incrementar un 16%, i els intermedis, un 10%.Els responsables del Consorci van destacar que tot i que el col·lectiu d’immigrants és el més destacat percentualment en els nivells inicials i bàsics, 1.236 alumnes havien nascut a Catalunya. Del total de 64.569 alumnes estrangers, un de cada dos és llatinoamericà, tot i que estan augmentant els procedents de l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Central.Entre els que estudien català, alguns dels col·lectius que més han crescut són els marroquins (de 4.000 l’any 2005 a 9.500 el 2007), romanesos (de 1.200 a 1.800), xinesos (de 243 a 1.160) i pakistanesos (de 268 a 1.100).El secretari de Política Lingüística va destacar les activitats d’aprenentatge paral·leles als cursos tradicionals: d’una banda, el curs en línia Parla.cat, que es va posar en marxa a l’octubre i que en dos mesos va superar els 10.000 inscrits, i també el Voluntariat per la Llengua, amb més de 30.000 parelles lingüístiques els últims sis anys. Les parelles permeten guanyar fluïdesa en l’ús de la llengua a partir de la conversa.

dimecres, 21 de gener de 2009

ÀLEX VOLNEY AL BALEARS. GRAN ARTICLE

Llibres d’animals (no ficció)
Àlex Volney

Entren i surten clients quasi a un ritme frenètic. Problemes d’aparcament, d’obres, etc..., tot comentant com estan els carrers i nosaltres rere el taulell, un altre cop, dient que sí. De vegades n’entren quatre o cinc de cop i després roman la llibreria una estona sense ningú. Sol ser el moment per preparar devolucions, fer comandes, reclamar o col·locar llibres. No ho sembla des de fora, però sempre n’hi ha i mai s’acaba, com a totes les feines. Tot just quan ja he agafat el ritme i em decidesc a reestructurar una secció, entra una senyora d’uns cinquanta anys i fa la volteta tímidament davant els prestatges.
Allò d’abordar el client amb la pregunta de si vol res, o la puc ajudar, ha passat a la història i es procura que se sentin com a ca seva. Però, és evident que aquesta senyora necessita una ajuda i per no molestar o per timidesa no gosa dir res. Vivim en un país on no tothom sap el que suposa entrar en una llibreria. Existeix la por i la vergonya a fer-ho en uns percentatges molts alts. La meitat de la població no ho fa mai, sembla que aquesta persona ha decidit trencar la norma, un poc tard, però ho aconsegueix, malgrat que hi hagi alguna cosa que no acaba de rutllar. - Bon dia. -Buenos días.
No és que la clienta no sigui de parla catalana, se li nota força que ho és, no veig necessari girar-la, la llengua. És d’aquestes persones ben mallorquines, però que no sabem com, davant "un jove" o "un desconegut" mantenen el castellà. Un servidor mai no dubta, si cal, a canviar de llengua, però, en aquests casos ja és força ridícul fer-ho. -Vostè dirà!? -/Yo, buscaba libros...–no es decideix–/ –... Idò l’ha encertada! -/Libros que enseñen cosas de la vida.../ –Algun tema en concret? -/Sí, con fotos, bien explicado...
-/Si concretam el tema o tal volta l’editorial (per afegir alguna cosa). -/Yo... quería ver libros de animales!/ -Molt bé, idò si és tan amable vingui, en aquesta secció tenim les guies de la natura i a continuació el prestatge d’animals. Interessen mamífers, peixos, un manual d’ornitologia...? -/No! yo busco de animales, pero no son "desos"/ –...!? -/Ahora no lo veo.../ Es belluga cercant amb el cap de dalt a baix i d’esquerra a dreta, com qui ha extraviat el saler per la cuina. -Si no tenim el que cerca sempre li ho podem comanar. -/Sabe, es que yo tengo un problema.../ Es torna a aturar, les confessions dels clients sovintegen, però en cap moment es pot preveure un desenllaç tan infeliç:
-./...es que yo tengo gusanos en el vientre y.../ -Oh! senyora, disculpi... ehem, crec que no la puc ajudar pas, tal volta en una llibreria tècnica (amoll com a darrer recurs) després m’adon del doi que he dit davant la sorpresa). -/¿Pero? ¿no hay libros de esto, usted caballero no sabe? ¿no me podría aconsejar...? -/Disculpi, senyora el millor seria que parlàs amb el seu metge, que demanàs hora... aquí sols servim llibres. La senyora clienta ho lamenta i s’acomiada. Fot el camp per allí on ha vengut. Em quedo esmaperdut, pensant que aquí dintre qualsevol cosa és possible. M’incorpor a la feina, però aquest cop decidint reestructurar i de passada fer un cop d’ull al fons que tenim sobre animals.
Mentre repàs mentalment aquest últim pas a fora veig desfilar emmarcats pel finestral del mostrador, fauna ben diversa. Entre la salvatgina algun eriçó i algun colom amb un peu davant s’altre. Un cavallet estirat per una corda, una cussa, un menet i una cabra. Un vailet amb una gàbia i de la mà una padrina. També un drac tot seguit d’un alicorn, no hi ha beneïdes que valguin un brot de rudera. La senyora "dels animals", potser, es torna a sentir igual com si mai no hagués entrat a una llibreria. Els percentatges en les estadístiques del sector sembla que avui no hauran variat. Existeix, també, una generació perduda de lectors. Molt perduda.

A POC A POC VAN CAIENT

Jean-Marie Le Pen, condemnat a tres mesos de presó
Un tribunal de segona instància de París ha confirmat la pena de tres mesos de presó per al líder del Front Nacional per "complicitat en l'apologia de crims de guerra" i "posar en qüestió crims contra la Humanitat"
El líder de l'extrema dreta francesa, Jean-Marie Le Pen, ha vist confirmada una condemna de tres mesos de presó, amb remissió condicional, i una multa de 10.000 euros per unes declaracions en què assegurava que "almenys a França, l'acupació alemanya no va ser particularment inhumana fins i tot encara que hi hagués errors, inevitables en un país de 550.000 quilòmetres quadrats".
Aquestes afirmacions es van publicar el gener de 2005 al setmanari "Rivarol", pròxim a l'extrema dreta francesa. El tribunal ha considerat, a més, que Le Pen fa una descripció "xocant" de la massacre d'Ascq, el 1944, on van morir afusellats 86 francesos com a represàlia pel descarrilament d'un tren alemany a causa d'un atemptat de la resistència.

A POC A POC VAN CAIENT

Tribunals
Demanen quatre anys de presó per al propietari de la llibreria Europa per justificar el genocidi
Pedro Varela ja va se condemnat a set mesos de presó per apologia del genocidi el 1998, pena ratificada el març passat
La Fiscalia Superior de Justícia demana quatre anys de presó per a Pedro Varela, propietari de la llibreria Europa de Barcelona i de l'Associació Cultural Edicions Ojeda pels delictes difusió d'idees que justifiquen el genocidi i provocació a l'odi i discriminació racial. La fiscal considera que a principis de l'any 2006, Varela va vendre en la seva llibreria publicacions que justifiquen el genocidi del règim nazi contra el poble jueu, així com llibres que menyspreen ètnies determinades i demanen adoptar mesures per "neutralitzar" aquestes races. Aquests llibres i publicacions han estat editats per l'Associació Cultural Edicions Ojeda i difosos tant per la llibreria com per internet.
En les seves conclusions provisionals, la fiscal destaca que el Jutjat número 33 de Barcelona va ordenar el 10 d'abril del 2006 una entrada i registre en aquesta llibreria, on es van requisar 4.793 llibres amb contingut que "suposadament" podia ser delicte. A més, també hi havia fulletons de publicitat de l'editorial Ojeda, catàlegs de publicacions dels anys 2004 i 2005, correus electrònics amb informació sobre llibres, programes d'un cicle de conferències així com cartells i sobres amb adreces de persones interessades, i un llistat de ponents a aquestes xerrades.
La policia també va trobar en el local sis banderes, una caixa amb portades del llibre Absolució per a Hitler, una esvàstica de ferro, un bust de guix de Hitler, quatre gorres militars i un casc. Entre aquest material intervingut es van trobar llibres amb contingut que justifiquen els règims dictatorials que han volgut destruir un grup racial. La fiscal posa exemples d'una dotzena de llibres on apareixen aquestes idees que justifiquen l'holocaust i inciten a l'odi racial.
A banda de la pena de presó la Fiscalia demana que se li imposi a Varela una multa de 6.000 euros. El propietari de la llibreria Europa ja va ser condemnat el novembre del 1998 a set mesos de presó per apologia del genocidi, una pena que va ser considerada ferma l'any passat després de diversos recursos.

EL DARRER LLIBRE QUE HE COMPRAT


Es tracta d'una edició explèndida de "Las minas del rei Salomón" en versió de Gaziel. Una delícia de llibre, un plaer llegir-lo. Tapes dures, una editorial que fa bé les coses... tot i així recordeu que la pàtria d'un home no són els llibres que té, sinó aquells que llegeix.
Per cert, que us poso la foto de la peli perquè vegeu els canvis notables. En el llibre no hi apareix cap dona -de fet, Haggard el va escriure per fer la competència a L'illa del tresor, on tampoc no hi ha personatges femenins-. Idò això.

ELS POEMES DE SALVADOR IBORRA

El meu amic Salvador Iborra té nou llibre de poemes enllestit. Us asseguro que és molt bo, com gairebé totes les seves creacions dels darrers temps (De fet, qui no ho hagi fet hauria de llegir ràpidament "Un llençol per embrutar", publicat a Viena). Esper que ben aviat vegi la llum perquè val molt la pena, de veritat, és un gran poeta.

dissabte, 3 de gener de 2009

BRASSAÏ, UN DELS GRANS, L'ULL DE PARÍS
















El ojo de París
ANTONIO MUÑOZ MOLINA 03/01/2009

Vota

Resultado 10 votos

La noche tiene una intensidad de tinta china en las fotos de Brassaï. La luz del día le despertaba tan poco interés como la naturaleza. Sus árboles son los de las calles de París; el único bosque en el que le interesaba internarse era el Bois de Boulogne, tan habitado de noche por sombras humanas. Su mundo es el de esa edad de oro de las ciudades que empieza con la llegada de la luz eléctrica y el transporte público y acaba no muchas décadas después con la capitulación incondicional ante la tiranía de los coches. La juventud de Brassaï fue un itinerario por las capitales de Europa, guiado por la atracción de sus luces nocturnas: Budapest, Berlín, París. Esa edad de oro -y de charol reluciente de películas y fotografías en blanco y negro- es también la de la tregua entre un apocalipsis y otro, entre las matanzas de la guerra del 14 y las mucho más perfeccionadas de la que terminó en 1945 con ochenta millones de muertos y un continente entero en ruinas. Las noches de una nostalgia art déco con letreros luminosos y música de jazz y de tango son también las de nubes de parados acampando en los parques y desfiles nazis a la luz de las antorchas; las de las cacerías de judíos en Bucarest y las rondas de las furgonetas negras de la NKVD en Moscú; las de los bombardeos sobre Madrid y Barcelona y las del toque de queda en el París de la Ocupación, cuando Brassaï tuvo que limitar seriamente sus peregrinaciones nocturnas por miedo a las patrullas alemanas.
En su atracción hacia la noche y sus habitantes habría un deseo de reconocerse en quienes escapan a las normas de la luz del día
"Lo que más ambiciono es hacer algo nuevo y penetrante con lo banal, mostrar una faceta de la vida diaria como si se viera por primera vez"
Es curiosa la frecuencia con que los rasgos más icónicos de un país o de una cultura se deben a la mirada de un extranjero. Desterrados alemanes y austriacos trabajando para productores judíos de origen centroeuropeo crearon en gran medida el cine clásico de Hollywood; la España racialmente apasionada y taurina de la Carmen nació en una novela y luego en una ópera escritas por dos franceses; el bandoneón porteño es una importación alemana; el París nocturno y canalla de cafés, prostíbulos, faroles en la niebla y pavimentos brillantes de lluvia es una invención de la cámara de Brassaï, que en su mismo nombre elegido ya declaraba su condición de advenedizo, uno más en ese linaje asombroso de húngaros apátridas del siglo XX a los que se debe desde el bolígrafo hasta la bomba atómica.
El filtro del tiempo, el atractivo estético de la fotografía, tienden a embellecer lo que sería en la realidad una experiencia de desarraigo, inestabilidad y amenaza: no debió de ser fácil buscarse la vida llamándose Gyula Halász en el París xenófobo al que iban llegando en oleadas los fugitivos y los expulsados, los que se quedaban sin país en virtud de los cambios de fronteras y de la construcción de nuevas patrias originadas por el colapso del imperio austrohúngaro (cuanta más gente indeseable o dudosa se expulsa más eficazmente se construye una patria). Gyula Halász eligió el nombre Brassaï en recuerdo de su ciudad natal, que se había llamado Brassö cuando fue húngara y se llamó Brasov al convertirse en rumana, y también, en épocas diversas, Kronstadt y Orasul-Stalin. En su atracción hacia la noche y sus habitantes habría un deseo de reconocerse en quienes escapan a las normas de la luz del día, a los horarios y a las identidades fijas, a los lugares reglamentados por los poderes diurnos. De día estaban claras las fronteras, los límites: la iluminación natural no favorecía la impostura. El día era de los ciudadanos respetables con todos sus papeles en regla que no tenían nada que temer de las redadas de la policía y que miraban con recelo a cualquiera que pareciese extranjero o hablase con acento. De noche todos los gatos son pardos, dice con extraordinaria poesía la lengua española: de noche la tentación del paraíso terrenal podía insinuarse en el letrero luminoso de un club o en la puerta entornada de un prostíbulo o simplemente en los cristales iluminados de un café; de noche los hombres podían convertirse en mujeres, y las mujeres en hombres; el dulce espejismo del amor se ofrecía a cambio de dinero; el fugitivo encontraba asilo en un cuarto de hotel o en el calor de una taberna; la esquina más vulgar a la luz del día era el umbral de un reino a la vez prometedor y temible cuando la hacía resplandecer de noche la cruda luz de una farola.
Recorriendo la noche con el desasosiego de los sospechosos que no tenían ni una habitación de hotel en la que esconderse, Gyula Halász se convirtió en Brassaï y también en el ojo de París, como lo llamó su amigo Henry Miller: ojo nictálope de ver en la oscuridad, ojo de búho del objetivo de su cámara, ojo desvelado de insomnio y de atención a la cara oculta de las cosas. "Lo que más ambiciono es hacer algo nuevo y penetrante con lo banal y lo convencional, mostrar una faceta de la vida diaria como si se viera por primera vez". Y con esa mirada alerta e insomne que no se fiaba del engaño de las apariencias diurnas encontró en el fondo de la noche lo que estaba a la vista de todo el mundo y en lo que parece sin embargo que nadie hubiera reparado antes que él: los graffiti callejeros, los garabatos pintados o hendidos con una navaja en las paredes de los suburbios que cobraron de pronto, cuando él los miró, una majestad terrible de máscaras primitivas, una belleza delicada y sintética de dibujos de Picasso o Paul Klee.
Un cierto número de ellos pueden verse ahora en Madrid, en el Círculo de Bellas Artes. Mirándolos uno por uno se repite el viaje de muchos años de Brassaï por las noches de París y su viaje fantástico a la noche de los tiempos, porque en esos garabatos él supo ver y nos enseñó a ver algo que perteneciendo al presente nos permite intuir y tocar el pasado más antiguo, el origen del instinto humano de la representación visual. Una pared de yeso sucia y rozada es el muro de una cueva en el que alguien inscribe unos ojos humanos dibujando dos círculos con un tizón o haciendo dos agujeros con una herramienta afilada o puntiaguda o sólo con las uñas. Las paredes oyen: las paredes miran y hablan. En la pared hay la cara de alguien o la pared tiene ojos. Un pez o un caballo o un sexo femenino o un ahorcado o una calavera pueden haber sido dibujados en una cueva o en la pared de una fábrica o en un callejón de Pompeya sepultado bajo la ceniza hace casi dos mil años. Lo fugaz se ha hecho eterno, la mano apresurada que garabatea torpemente está repitiendo una forma inmemorial. El hombre que camina de noche por las últimas calles de la ciudad con su cámara al cuello y su pequeño cuaderno de notas en el bolsillo ha encontrado un tesoro, como si iluminara por primera vez con su linterna el muro de una tumba egipcia, la pared de una gruta.
Graffiti. Brassaï. Círculo de Bellas Artes de Madrid. Hasta el 25 de enero. www.circulobellasartes.com/