LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 13

Girona i el país

Una de les estampes més belles quan es viatja en tren pel nostre país és l’arribada a Girona procedents del Nord o la seva sortida si es ve del Sud –tot i que en aquest cas s’ha d’estar molt més atent i no perdre detall-. Girona apareix o s’esvaeix (tot seguint les indicacions posicionals abans esmentades) amb el seu conjunt medieval i sobretot amb la bellíssima imatge de les cases sobre el riu Onyar. Una ciutat emmirallant-se en un riu amb la senyera estelada onejant al vent des de les cases –malgrat que sovint les càmeres del temps de TV3 les vulgui ocultar quan fan l’informatiu del temps per a tot el país, fixeu-vos-hi que de cada vegada connecten menys amb aquesta càmera- i un riu que marca la distinció entre la Girona alta i la baixa, entre l’antigor i la modernitat però lligada a un creixement sostingut que fan de la ciutat una vila encara humana i ben agradable per viure, com mostren any rere any els indicadors socio-econòmics comparatius entre les diferents ciutats de l’estat espanyol.

No conec la ciutat en profunditat –no hi he viscut, vol dir això, l’única manera de conèixer espais i territoris- però sí que en les meves aproximacions a la contrada es pot determinar la importància de Girona –i de tot el conjunt dels territoris gironins aplegats sota la denominació espanyola i imposada de província- en la construcció del país. En primer lloc des del vessant lingüístic. En aquestes contrades és impossible no saber català, no voler-ne aprendre. La integració ha passat per la creació de la necessitat i avui en dia sovint es posen com a models d’integració els programes fets en aquesta ciutat i en les altres capitals de comarca. En aquest sentit, val a dir que els que ens estan passant la mà per la cara són els subsaharians. El col·lectiu ha mostrat una facilitat per a la integració que evidentment no tenen els llatinoamericans ni la immigració espanyola que ha arribat al llarg del temps al país. Ja ho diuen que el futur de la llengua rau en els col·lectius venguts de fora, però que ningú no s’enganyi: serà l’Àfrica qui ens salvarà la llengua. No podem esperar res de bo dels habitants del continent americà que arriben a Catalunya exigint que els tornem no se sap ben bé què en funció de la malaurada història comuna. Segons ells, la mare pàtria els ha de recompensar per cinc-cents anys de greuges. Potser sí, però és que s’han equivocat de mare pàtria. Tanta sort hi haguessin arribat els anglesos i ara a Sudamerica es parlàs anglès. O tant de bo no hi hagués arribat ningú. Això hauria estat el millor. Puta colonialisme. Putes descobridors.

Girona, però, també és essencialment vital des del punt de vista cultural i econòmic. A la contrada encara hi funciona –tot i que han de lluitar amb una forta competència i de cada vegada més forta- una xarxa de petites empreses i de botigues de tota la vida que són el teixit econòmic principal de la ciutat. El model botiguer gironí, amb cases pròpies arrelades des de fa anys i panys a un territori és el que s’hauria d’imposar a tot arreu. Ens estam venent el teixit econòmic a les grans marques internacionals vengudes de fora que fan que avui en dia passejar per Barcelona sigui igual que fer-ho per París o Nova York. Hi ha exactament les mateixes grans marques a tot arreu. A Girona no vol dir que no hi siguin, però estan molt més dissimulades i conviuen amb la gent de tota la vida.

La potència econòmica de la contrada la simbolitza també la seva potència cultural. Hi ha la Caixa de Girona que és una entitat modèlica i vertebradora del país. Les oficines que conec de l’entitat a Barcelona compten, a més a més, amb un personal encantador i molt eficient, sempre disposats a ajudar. Supòs que a això hi contribueix la mida encara humana de l’entitat bancària. Doncs bé, al seu centre de La Fontana d’Or, s’hi poden veure cada any excel·lents exposicions que per si soles fan que pagui la pena l’anada fins a la ciutat. El museu del cinema, el museu d’art i tots conjunts patrimonials i culturals fan de Girona una ciutat inoblidable per als amants de la cultura i a més a més la seva universitat s’ha convertit en un pol dinamitzador de la formació superior a tota la contrada. Evidentment, el turisme que passeja pels carrers de Girona és un turisme molt més interessant que no el que ho fa per Barcelona. Em direu que clar, que el turisme de baixa qualitat ja es concentra en la costa, en horrors com Lloret de Mar o Blanes. Certament, però han sabut conservar la ciutat i convertir-la en un exemple del que hauria de ser el turisme de qualitat, no com Barcelona, que s’ha venut al primer pixacantons o vomitador nocturn europeu que vulgui emborratxar-se de forma impúdica en una gran ciutat.

Després tenim els mitjans de comunicació. L’existència de El Punt i del Diari de Girona mostren de quina manera hi ha poder econòmic latent en aquest racó del país. Al Diari de Girona mai no li estarem prou agraïts per haver acollit entre les seves pàgines a un escriptoràs com Roberto Bolaño, que hi escriví alguns dels articles alimentaris més sensacionals que he llegit mai. El Punt, amb la seva política de proximitat local i les seves múltiples edicions pel país també ha estat un element fonamental en la consolidació de la premsa a casa nostra. L’únic que no els perdonaré és que en la compra de l’Avui hagin decidit no distribuir-lo al País Valencià i a les Illes Balears. Passa sovint això, que els únics que creiem en el concepte de Països Catalans som els de les Balears i els del País Valencià. Els catalans molt sovint obliden aquest fet. Potser ens hauríem de demanar qui hi ha al darrere dels capitals d’aquestes empreses i quines són les seves voluntats de servei al país, però no distribuir fora de Catalunya és una cagada de primer ordre en la construcció d’allò que volem ser (de totes maneres tampoc no s’ha perdut res perquè la informació que oferien no era la millor del món perquè encara estam mancats d’un mitjà de comunicació en català amb vocació de cobrir la totalitat del territori en llengua catalana).

Sigui com sigui, Girona continua essent clau en la vertebració del país i potser sigui un dels models més exportables i més a tenir en compte quan s’aconsegueixi la independència.