dilluns, 10 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 7

La informació que volem (i la que ens donen)

Un dels fets que més indignen el viatger català nacionalment responsable a l’hora de desplaçar-se pel seu país de nom plural –expressió manllevada d’un sensacional vers de Gabriel Sampol malgrat que ara no estigui gens de moda parlar de Països Catalans perquè sovint als catalans els interessa només el Principat o perquè aquesta expressió no ha estat mai prou reivindicada des de cada una de les realitats nacionals que l’haurien de promoure i sovint els partits nacionalistes es preocupen només del seu bocinet de terra de voral i deixen les restes a la divina providència en una mostra clara de l’error de perspectiva perquè ja se sap que Déu, si existeix, és de dretes- és la manca d’informació que rep en la seva llengua, derivada essencialment del fet que els transports que utilitza sovint encara estan en mans d’empreses públiques espanyoles o amb complexos.

Així les coses, quan es puja en un tren de la Renfe no només es relega el català a la darrera de les llengües en què es donen les explicacions pertinents sobre quina és o deixa de ser la propera parada, sinó que a més a més s’ha de sentir com la màquina que emet la informació destrossa del tot la pronúncia del català –ep, com sovint fan els catalans quan intenten pronunciar en la lengua del imperio determinades paraules amb s, c i z que compliquen molt la vida-. La situació d’atemptat lingüístic s’evitaria si qui enregistràs els missatges fos catalanoparlant i la primera llengua que se sentís al tren fos la pròpia de Catalunya. Seria senzill ja que en arribar a, per exemple, Maçanet-Massanes només s’hauria de dir “propera parada” i el topònim en català i després en castellà “próxima parada” i de nou el topònim. Ara se sent primer en espanyol i després en català, però en qualsevol dels dos casos la vila és “Mazanet-Mazané”, en un clar exemple d’adscripció a la realitat del país (sort que ja no fan allò de Gerona per Girona i Lérida per Lleida, però no fa tants anys encara anàvem amb aquestes misèries).

En els aeroports la situació no és gaire millor i són ben poques les companyies que donen la informació dels seus vols en la llengua del país, quan no estan regides per imperialistes lingüístics de la cosa espanyola, com és el cas d’Air Berlín i Álvaro Middelman, el seu representant a Mallorca, que és un espanyolista de primer ordre i que fins i tot ha mantingut agres polèmiques amb el departament de Política Lingüística del Govern Balear. Per això m’agrada volar amb la Tap a Portugal, la informació que donen és en portuguès i en anglès i és molt graciós veure els espanyols patint per la manca de comprensió dels dos idiomes. Tampoc no passa res, no hi ha moltes instruccions a entendre a un aeroport: corda’t o descorda’t el cinturó i no t’oblidis res en els compartiments superiors a l’hora de sortir. Si per mala sort s’ha d’evacuar l’avió i t’ha tocat finestreta ja has begut oli i si cau la màscara d’oxigen respires i prou. Certament, però, a les terminals dels aeroports la situació és ben diferent. Aquí ja es pot produir un cert caos. El dia que siguem independents la informació al Prat, a Manises, a Son Sant Joan, a l’Altet, Alguaire, Reus i Girona serà només en català i en anglès. Ja els caldrà als espanyols començar a aprendre idiomes. I voleu que posi messions? Doncs segur que als que duen anys i panys a Catalunya els plaurà més començar a aprendre la llengua de Shakespeare. Ens hi jugam res?