dimecres, 19 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 16

Bandes llatines

El 2003 un adolescent va ser apunyalat a la sortida d’un institut a Barcelona a plena llum del dia. Es deia Roonie i aquell dia, el dia de la seva mort, va néixer la psicòsi per les bandes llatines que en els darrers anys ha omplert les pàgines dels mitjans de comunicació. Sempre dic que els periodistes som un mar de coneixements d’un dit de profunditat, manllevant la frase a l’amic Javier Matesanz. Aquell dia el nostre coneixement era menys profund que un dit i durant dies i dies es va anar abocant sobre el paper qualsevol cosa que es trobava per internet sobre les bandes llatines. El nostre comportament, com a gremi, no va ser precisament exemplar, però el fet és que les bandes llatines hi eren i hi són a casa nostra i que fins i tot les forces de seguretat han començat a crear grups específics per investigar les seves activitats delictives. Ñetas i Latin Kings són només dues de les bandes més conegudes. Les dues varen néixer en presons nordamericanes i es transformaren en realitats hispanoamericanes en els 90. En fer el salt de cap a allò que ells anomenen “la madre patria” els llatinoamericans també les portaren amb ells.

Encara avui en dia sabem massa poques coses de les bandes i del seu funcionament, però d’allò que no hi ha cap mena de dubte és que en molts de casos supleixen la manca de recursos quan s’arriba. Són el grup, conformen la identitat. I qui pensi que això és un fenomen urbà, que es dóna tan sols a les grans ciutats, va ben equivocat, és un fenomen que s’escampa també per les ciutats petites i mitjanes de tot el país.

Per a molts de llatinoamericans la principal afició del cap de setmana és posar-se cecs d’alcohol i anar a truscar els de les altres nacionalitats amb les que comparteixen llengua. Així doncs, el més normal és que vagin uns xilens a buscar peruans i a la inversa i pobre si hi ha un uruguaià entre argentins: hi deixarà la pell, i no és un anunci sobre l’esforç futbolístic. Ho han fet sempre, ho han fet tota la vida: els d’un barri contra un altre barri, els d’un carrer contra un altre. Si es tracta d’explicar-los que això no ho poden fer, que aquest és un espai de convivència i de tots et miren amb cara de voler-te’l vantar a tu, el gec d’hòsties.

No estan fent res massa especial. A Mallorca mateix són notables les baralles els dies de festa major entre els que són del poble i els que no ho són, especialment quan hi ha al·lotes pel mig, i no fa gaires anys que els habitants del Puig de Sant Pere i els de Santa Catalina quedaven a una hora determinada per tirar-se pedrades per sobre del llit de Sa Riera. El que passa és que en el cas llatinoamericà la violència pot arribar a ser extrema: navalles, bats de bèisbol i cadenats formen part de les armes habituals i basta veure algunes batalles campals en estadis de futbol de Catalunya protagonitzades per aquests grups per veure que les coses van molt més de veres que no una ocasional pallissa de festa major o una pedrada. És una violència sistèmica.

Moltes vegades els encontres entre una nacionalitat i una altra –millor seria dir-ne desencontres- es produeixen en discoteques “llatines” que molt sovint estan situats en barriades i poblacions més marginals on fins i tot és molt probable que ells hi resideixin, perquè una altra cosa que no hem sabut fer bé a les nostres ciutats és la integració dels immigrants en el conjunt de la ciutat: des de sempre s’ha tractat el problema des de la solució de la guetització.

De totes maneres, allò més alarmant no és la presència de les bandes –que ho és, i molt- sinó l’actitud de molta gent davant del fenomen: bé, com que es maten entre ells ja m’està bé. La frase l’he sentida manta vegades i demostra fins a quin punt la immigració és un problema que ja és massa greu. Com que es maten entre ells no ens hem de preocupar, sembla que volen dir els que pronuncien aquestes paraules brutals, i sembla com si a més a més volguessin una extensió del problema, que fos una cosa més estesa, de major brutalitat. No ens pensem que aquest és el pensament d’una minoria: és el pensament de la majoria i això és el vertaderament terrible. Certament, tenim un problema amb la immigració, i molt especialment amb la llatinoamericana, que no vol integrar-se ni que els matin i que vénen aquí amb uns aires i unes prepotències dignes d’estudi sociològic, però d’aquí a voler que es clavin punyalades pel carrer hi ha una passa ben perillosa que no hauríem de voler fer. I potser bona part d’aquest pensament l’hem atiat els mateixos periodistes.