LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 17

Viure en la història?

Passa massa sovint que sabem poca història. També passa que ens ensenyen la història com volen o com els diuen que ens l’han d’ensenyar. La història que s’ensenya és la d’Europa i la dels Estats Units, la del món occidental. I amb prou feines. D’errades com aquestes es deriva que poca gent sapi que en el segle III aC a la Xina ja es feien servir combinacions de metalls per a les armes que a Europa no s’usaren fins al segle XIII o que el mercat de Tumbuctú, a l’edat mitjana, era un dels espais més fascinants del món. Per posar només dos exemples. Quan estudiava a l’Institut vaig tenir una assignatura, a Cou, sobre història contemporània. No s’ensenyava la Guerra Civil –era l’any 94, vull dir que ja havien passat prou anys de la contesa- i no s’ensenyava la Segona Guerra Mundial (sobre la segona Guerra Mundial l’explicació era que ja ho sabíem tot per les pel·lícules). Molts anys després, a una universitat pública catalana de les més prestigioses és impossible saber res d’història de Catalunya, però sí que pots esbrinar allò que vulguis d’història de l’Àfrica, de la Xina o de l’Amèrica precolombina. No cal que t’interessis pel teu país, per saber com funciona el teu país, perquè això no li interessa a ningú. No cal que sapis qui eren Jaume I o Roger de Llúria, els homes que donen nom a l’edifici on estudies, no fos cosa que algú et volgués recordar la grandesa de la teva nació. Molt millor que es dilueixi en el món. No cal saber qui és Pompeu Fabra ni què va fer, encara que cada dia facis servir el seu nom per dir a quina universitat estudies. No cal que sapis la història del teu país, perquè si no en saps la grandesa no podràs protestar quan el vulguin reduir al no res.

Un dia vaig anar a casa de Baltasar Porcel per entrevistar-lo. A la casa de Vallvidrera una de les coses que més em va fascinar és que a la biblioteca el que hi predominaven eren els llibres d’història i els clàssics grecs. Però sobretot els llibres d’història: “el més important per a un novel·lista és saber història”, em va dir aleshores. Saber molta història també és fonamental per ser un bon periodista. Intentar entendre un conflicte com per exemple el de Kosovo és molt complicat si no se sap història si no es pot entendre què va passar a la batalla del camp de les merles i parlar de la Mittleeuropa no només passa per saber què passa durant la Segona Guerra Mundial sinó què passà després del desmantellament de l’imperi austro-hongarès després de la primera Guerra Mundial i abans de la Segona, amb tots els cordons sanitaris contra el comunisme, per exemple. I això sense sortir d’Europa. A casa nostra convé recordar que si tots els que diuen que van ser a Paris el maig del 68 realment hi haguessin anat Barcelona hauria quedat buida.

De vegades no tenim perspectiva de viure en la història, però si ara li preguntessin (avui, el 2010) a la ciutadania quanta gent tenia internet a casa o telèfon mòbil fa només deu anys les xifres ens sorprendrien moltíssim respecte als índex actuals. Sembla com si ja no poguéssim viure sense la darrera joguina tecnològica quan realment ens ha costat Déu i ajuda entrar en la societat de la informació. Si a la gent de la meva generació li demanes fets històrics que els han marcat molt probablement et diran la Guerra de Bòsnia, la caiguda del Mur de Berlín, l’atemptat de les torres bessones o la mort de Kurt Cobain, el cantant de Nirvana. Si en l’enquesta es comencen a demanar fets sobre el país amb prou feines recordaran noms de consellers o alcaldes i només podran fixar la seva vida coetània per les manifestacions multitudinàries a què han assistit: contra la globalització, contra la Guerra d’Irak, la de l’11 M o les particulars de cada indret: la del dret a decidir en matèria d’infraestructures fins a Salvem el Cabanyal fins o les del 18 de març contra el Pla Bolonya (les dues que han acabat amb la demostració en prime time del talant de la policia de la democràcia). Això ens ha de fer reflexionar. Desmantellat el lideratge de la política el que queda és el lideratge de la societat civil i ara és el conjunt, la multitud, allò que ens fa viure en la història. Haver participat en una determinada manifestació o haver assistit en directe a un concert determinat o a un partit de rock és el que ens fa parlar-ne des d’un punt de vista històric. En aquest món de sobreacumulació d’esdeveniments, que diria Augé, el que importa és la nostra relació amb els mateixos. Som el que som perquè hem estat on hem estat.

Ara més que mai, ara que la nostra història sembla que està essent desterrada dels centres educatius perquè així és molt més fàcil tenir ciutadans adotzenats i crèduls, s’ha de tenir consciència que vivim en la història i que necessitam conèixer la història per arribar a estimar-nos com a país. Estudiar història no té per què ser res avorrit. Aquesta és una altra. Ara no s’estudia història –com a mínim la de casa-, però quan s’estudiava semblava que hi havia una conxorxa per fer-la avorrida i així aconseguir que la gent l’odiàs. La història és una arma massa poderosa com per deixar que ens la perdin, fins i tot amb teories absurdes com la del fi de la història.

De fet, acaben de passar vint anys del final de la història i és un bon moment per fer balanç. En l’any i mig llarg que va des de la desaparició del mur de Berlín a la dissolució de la Unió Soviètica com a forma de govern, foren moltes les coses que varen canviar al món i es va posar fi a la tradicional concepció de la política mundial com a enfrontament entre dos blocs antagonistes i la lluita per l’extensió de les seves progressives àrees d’influència. Rússia, l’hereva d’aquella extinta URSS d’abast multicontinental, va haver de començar a aprendre a viure amb la certesa que havia perdut una batalla importantíssima i que s’havia de refer ràpidament si volia continuar essent la medalla de plata del tauler d’escacs mundial i no quedar desfasada. Evidentment, avui per avui, ningú no pot posar en dubte que la transició russa al capitalisme salvatge ha estat brutal i que la seva posició en el tauler d’escacs internacional és importantíssima.

La tesis del final de la història la va defensar Francis Fukuyama en un llibre publicat el 1992, però que s’havia anat editant des del 1989 en el diari The National Interest. Durant molts anys va ser de referència i ell defensava que la història humana com a lluita d’ideologies havia acabat, amb un món final basat en una democràcia liberal que s’ha imposat després de la Guerra Freda i es constitueix així el pensament únic, on les ideologies no són necessàries i han estat substituïdes per l’economia. Segons Fukuyama “el final de la història significaria la fi de les guerres i les revolucions sagnants, els homes satisfan les seves necessitats a través de l’activitat econòmica sense haver d’arriscar les seves vides en aquest tipus de batalles”, a banda de propugnar un humanisme que superi d’una vegada per totes el fanatisme religiós.

Jo tenia 13 anys quan va caure el mur de Berlín i una de les imatges més impactants de la meva adolescència fou veure les cues de milenars de russos sobre la neu esperant per poder entrar en un Mc Donald’s. Jo som un nen de la no història, una de les teories més fracassades de la humanitat. També som una persona –com els de tota la meva generació- que varem viure durant una dotzena d’anys (decisius, adolescència i primera joventut) en el llimb del no segle, perquè bona part dels historiadors deien que el segle XX acabava el 89-91 i que el XXI comença amb la catàstrofe de les Torres Bessones.

Puc dir que a la no història es va viure bastant bé: vàrem tenir REM i els Cranberries, internet, la societat de la informació i la teoria dels no llocs, el moviment antiglobalització i hem estat més o menys feliços. Hi ha hagut guerra fins i tot a Europa –la ingenuïtat de Fukuyama és flagrant- i la cultura no ha substituït cap religió. I per sort no hi ha hagut pensament únic i continuam tenint ideologies. Han passat vint anys i resulta que fins i tot hem tengut història.