dimecres, 31 de desembre de 2008

LA SELECCIÓ

Aquests dies està tothom fent les seves llistes sobre els millors del 2008. Jo us diré també els millors llibres que he llegit enguany, indepdendentment de si són o no de la collita de l'any en curs. La posició no indica res.

1-Un guàrdia civil a la selva. Gustau Nerín. La campana

2-Esperándo a los bárbaros. J. M. Coetze. Mondadori.

3-El halcón maltés. Dashiell Hammett. Alianza.

4-Tannöd, el lloc del crim. Andrea Maria Schenkel. Proa.

5-L'altre nom de Laura. Benjamin Black. Bromera.

6-L'Hotel París. Vicent Andrés Estellés. 62

7-Les veus del Pamano. Jaume Cabré. Proa.

8-After Dark. Haruki Murakami. Empúries.

9-El bacalao. Biografia del pez que cambió el mundo. Mark Kurlansky. Península.

10-La mala dona. Marc Pastor. La Magrana.

Au idò, que vagi de gust.

HEMINGWAY DIGITAL (EL PAÍS)


El legado oculto habanero de Hemingway burla el embargo
Documentos inéditos del escritor conservados en el museo Finca Vigía, su residencia durante 20 años, acaban de ser digitalizados
MAURICIO VICENT - La Habana - 31/12/2008


En los peores momentos de las relaciones entre Cuba y Estados Unidos, incluso con las administraciones bravas de los republicanos Ronald Reagan y George Bush (padre e hijo), el escritor Ernest Hemingway siempre sirvió de puente entre ambas naciones. Ahora, a punto de asumir Barack Obama la presidencia de EE UU, de nuevo el autor de El viejo y el mar vuelve a la actualidad y como siempre para unir: unos 3.000 documentos inéditos de Hemingway conservados en el museo Finca Vigia, su residencia habanera durante 20 años, acaban de ser digitalizados y puestos a disposición de los investigadores gracias al esfuerzo de instituciones de los dos países.
"Se trata de documentos prácticamente inéditos", afirma la directora del museo, Ada Rosa Alfonso. "Solo algunos se conocen a partir del libro 'Hemingway en Cuba' [del escritor Norberto Fuentes], pero la mayoría han estado conservados y cuidados en los archivos de Finca Vigía durante más de 45 años".
La primera selección de estos documentos digitalizados estará a disposición de los interesados a partir del 5 de enero, y un mes después de su presentación en la isla podrán ser consultados también en la colección Hemingway de la biblioteca Kennedy de Boston, en Estados Unidos.
Entre los 3.200 manuscritos preservados hasta ahora están el epílogo de la novela Por quien doblan las campanas y un guión de la película El viejo y el mar, rodada en la localidad habanera de Cojimar en los años cincuenta, con Spencer Tracy de protagonista. También, según Alfonso, hay textos que "en opinión de especialistas, corroboran la hipótesis del escritor sobre la presencia de submarinos alemanes que se abastecían de petróleo en la costa norte de Cuba durante la II Guerra Mundial", que Hemingway recreó en su libro Islas en el Golfo. Además, telegramas y documentos personales como licencias de conducción, pasaportes, facturas y pólizas de seguros, y abundante correspondencia.
Su etapa en Finca Vigía
En un momento posterior serán rescatados otros mil documentos, incluidas cartas, mapas y manuscritos de la etapa que Hemingway (1898-1961) pasó en Finca Vigía.
La casa, situada en el poblado habanero de San Francisco de Paula, fue adquirida en 1940 por la segunda esposa del escritor, Martha Gelhorn. Tras suicidarse en Estados Unidos, en julio de 1961, sus familiares donaron el inmueble al gobierno cubano con más de dos mil documentos pertenecientes a su correspondencia y a manuscritos de obras, aproximadamente 900 mapas, tres mil fotografías y nueve mil libros, revistas y folletos.
Todo ese legado está siendo restaurado y digitalizado por especialistas del museo, el Centro Nacional de Conservación y Restauración y el Consejo Nacional de Patrimonio Cultural de Cuba. El trabajo de digitalización se ha realizado en colaboración con el Consejo de Investigación de las Ciencias Sociales de Estados Unidos, con el cual las autoridades cubanas firmaron un acuerdo de colaboración en 2002.
"Pensamos que este proyecto cultural realmente es un ejemplo de lo que pueden ser las relaciones entre intelectuales de Cuba y Estados Unidos", dijo Ruiz, presidenta del Consejo Nacional de Patrimonio de Cuba. Según el sitio en Internet de esta institución, los documentos y el material digitalizado podrán ser consultados por especialistas, escritores y estudiosos en general "previa solicitud formal y avalados por una institución".
Hemingway y Cuba
La Finca Vigía fue probablemente la residencia más estable que tuvo Hemingway en su vida. El escritor llegó a Cuba por primera vez en 1932 a pescar el pez espada, y desde entonces viajó a la isla con asiduidad hasta que en 1940 se instaló en este refugio campestre, donde concibió y escribió partes importantes de sus obras más conocidas, como El Viejo y el Mar, A través del río y entre los árboles, Por quien doblan las campanas, París era una fiesta e Islas en el golfo.
La casa se conserva prácticamente igual a como él la dejó, y guarda más de 20.000 piezas y objetos, que incluyen cuadros de pintores españoles, miles de su máquina de escribir y las botellas de ginebra y de whisky a medio llenar que dejó en el salón, junto a su butaca, antes de su último viaje. Varado en el frondoso jardín de palmeras y flamboyanes, yace también el yate Pilar, con el que salía de pesca con su patrón canario Gregorio.
Por el lugar ha peregrinado cuanto político y congresista norteamericano viaja a Cuba, pues Hemingway se ha logrado mantener al margen del embargo. El Fondo Nacional para la Conservación Histórica de EE UU incluyó La Vigía en la lista de los lugares históricos estadounidenses que corrían riesgo de desaparecer. Por primera vez, dicha institución contempló una propiedad fuera de territorio norteamericano lo que, por las ayudas que podía implicar, levantó una gran polvareda entre los anticastristas más furibundos. Pero el archivo habanero de Hemingway (el 85% en soporte papel) al final se ha salvado de los rigores - climatológicos y políticos - del trópico.

dimecres, 3 de desembre de 2008

LA IMPRESCINDIBLE POESIA D'AGUILÓ


Estimats amics, la recomanació del dia passa per la lectura de "Llunari", de Josep Lluís Aguiló, poeta que ha guanyat recentment els jocs florals i és el Poeta de la ciutat de Barcelona per aquest any. El seu és un llibre extraordinari, amb poemes on es traspua el sentit de la dicotomia entre el món de la joventut i el món real. Un llibre imprescindible, del qual us penjo un poema fascinant.


EL CONTRABAN


Els contrabandistes vénen d'enfora

seguint els estels de claror il·legal.


Ens porten de molt lluny, amb el vaixell,

fil de seda, tabac de picadura,

grans de cafè, licors, penicil·lina,

llibres que parlen del que no sabem.


La seva feina és mirar l'espadat

de la costa i buscar entre la fosca

els camins que apareixen a la nit

fets amb la llum dels fanals de carbur.


Vetllen com es descarrega el viatge

i frisen per deslliurar-se del gènere.

Llests per partir, sols no llencen mai l'àncora

ni fermen la barca a cap penyal.


Vénen i se'n van. Saben que han d'anar-se'n

aviat a navegar pel camí

de tornada a un lloc que no existeix;

a un país on res no està prohibit

i on tots els llibres parlen de nosaltres.

dimarts, 25 de novembre de 2008

LLOSETA NEGRA JA ÉS AQUÍ

A PARTIR DEL DIVENDRES, LLOSETA ES TINTARÀ DE NEGRE, a continuació el programa i la biografia dels participants

LLOSETA NEGRA

Festival de novel·la negra en català


Lloseta, 28 i 29 de novembre de 2008



FESTIVAL LLOSETA NEGRA 2008

II Festival de Novel·la Negra en Català


Per què un festival dedicat al gènere negre?
- Perquè hi ha una gran quantitat de lectors aficionats al gènere i un ressorgiment del mateix, perquè s’ha de reivindicar la dignitat de les literatures mal anomenades de gènere i perquè és necessari reflexionar i analitzar la situació d’aquest fenomen en la nostra llengua, i a la vegada incitar i canalitzar els interessos dels lectors amb una mirada àmplia. L’objectiu és aconseguir cada vegada més lectors, i a més a més perquè serà el primer festival en català d’aquest tipus que se farà a Mallorca.

En què consistirà?
- El festival intentarà combinar els actes per al gran públic, la reflexió i l’esbarjo, així com el reconeixement a una personalitat destacada en l’àmbit de la creació novel·lística de gènere negre. En aquesta segona edició l’homenatge és per a n’Antoni Serra.

Programació:

Primera Jornada: (Se celebrarà el divendres horabaixa i nit)

Divendres dia 28 de novembre:19.00 hores. JAUME FUSTER, DEU ANYS EN EL RECORD. A càrrec d’Àlex Martin i Sebastià Bennassar. Modera Matíes Salom.20.30 hores. HOMENATGE A N’ANTONI SERRA. Parlament a càrrec d’Antoni Figuera i audiovisual.Segona Jornada: (Se celebrarà el dissabte tot el dia)
Dissabte dia 29 de novembre:10.00. Passejada per la Palma de novel·la negra. A càrrec de Joana Cortils i Sebastià Bennassar.12.30. A ca n’Alcover, trobada entre autors, llibreters, editors i lectors.17.00. Al Teatre de Lloseta: DE L’ILLA DE LA MEDITERRÀNIA A L’ILLA PIRINENCA (fer novel·la negra a Mallorca i a Andorra). Miquel Vicens Escandell i Albert Villaró. Modera Sebastià Bennasar.19.00. VENDRE NOVEL·LA NEGRA AVUI EN DIA. Amb Javier Aparicio, Marina Penalva i Ramona Pérez. Modera Sebastià Bennassar.20.30. REALITAT-FICCIÓ, NOVEL·LA I DOCUMENTAL. Projecció del documental “La Vampira del carrer Ponent” i presentació del llibre “La mala dona”, de Marc Pastor. Condueix Sebastià Bennassar.


Durant els dos dies que durarà el festival hi haurà una parada de llibres amb títols essencials de la novel·lística de gènere negre i d’autors de la nostra literatura i internacionals. A càrrec de la Llibreria Àgora.


Direcció del Festival: Sebastià Bennasar.

Organització i producció: Ballaruga Serveis Culturals per a l’Ajuntament de Lloseta.

Col·laboren: Llibreria Àgora, Institut d’Estudis Baleàrics, Govern de les Illes Balears, Obra Cultural Balear.
PARTICIPANTS

Javier Aparicio. És crític del suplement de llibres de El País, Babelia, i d’atres publicacions com Letras Libres. És professor de la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i és el director del màster d’edició de la mateixa universitat, un dels més prestigiosos del món en el seu àmbit. A més a més ha treballat com a agent literari a l’agència Carmen Balcells i té una llarga experiència en tots els àmbits del sector editorial. La seva darrera obra publicada és Lecturas de Ficción Contemporánea, publicat per Càtedra.


Joana Cortils. Va néixer a Barcelona el 1983. És llicenciada en Sociologia i màster d’investigació en Psicologia social a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment treballa en una entitat cívica i com a gestora cultural. Té estudis teatrals realitzats a la Universitat Autònoma i ha participat en diversos espectacles de caire literari.

Antoni Figuera. Va néixer a Palma el 1947 i ha viscut bona part de la seva vida a Santa Catalina, un indret d’idiosincràsia especial que l’ha marcat profundament. Fins al moment ha publicat tres llibres de poesia en castellà: El tiempo y las palabras (1977), Decir adiós es morir un poco (1981) y Ejercicios para la memoria (1995). Així mateix és autor de la recopilació d’articles de cinema, Ombres xineses, memòries d’un cinèfag impenitent (2005). És professor de literatura a l’ensenyament secundari.

Àlex Martin. Va néixer a Barcelona el 1974. És llicenciat en Filologia Romànica (2002) i en Filologia Hispànica (2004) per la Universitat de Salamanca on ensenya la llengua catalana. Els seus estudis de doctorat se centren en la novel·la negra i policíaca. Ha publicat diversos articles sobre aquest gènere en diferents revistes especialitzades. L’any 2004 va guanyar el premi de periodisme Crida als Escriptors Joves, convocat per la revista Serra d’Or , amb l’article: Jaume Fuster: una vida en negre. L’any 2006 juntament amb n’Adolf Piquer va publicar l’assaig Catalana i Criminal. La novel·la detectivesca del segle xx Actualment és codirector del Congrés de Novel·la Negra de Salamanca.

Marc Pastor. Nascut a Barcelona el 1977. És diplomat en Criminologia i Política Criminal i treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra. Ha publicat Montecristo (2007), novel·la d’aventures bèl·liques que comparteix món i alguns personatges amb La mala dona (2008). Aquesta darrera novel·la li va valdre el I Premi Crims de Tinta de novel·la negra, d’intriga i policíaca.

Marina Penalva. Va néixer el 1980. Ha treballat com a agent literària per a l’agència Pontas. Actualment treballa a Ara Llibres, on és la responsable dels segells de ficció Amsterdam i Alisis.


Ramona Pérez . Té 52 anys. Va néixer a Barcelona i s’ha dedicat durant 23 anys al sector del llibre, tant a Barcelona –va passar durant sis anys per la distribuïdora Les Punxes- com a Mallorca (els darrers dotze). A l’illa ha treballat sis anys a la llibreria del Casal Solleric, 3 a Embat i des d’en fa tres ha iniciat la peculiar aventura de la llibreria Àgora.

Matíes Salom. És periodista i actualment és el director adjunt d’IB3. Va néixer a Palma el 1973. Ha realitzat documentals per a la Televisió de Catalunya i ha treballat als serveis informatius de Catalunya Ràdio. És articulista habitual de Diari de Balears i va dirigir la revista Llegir.

Antoni Serra. (Sóller, 1936). Periodista i escriptor. Ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques i fou un dels dirigents del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Fundador de Llibres Turmeda (1972), director de la Llibreria Tous (1971-75) i secretari tècnic da les Balears del II Congrés de Cultura Catalana (1976-77) i membre fundador de l’associació d’escriptors en llengua catalana (1977). La seva obra és extensa i transita entre l’assaig, la biografia i el relat breu, així com els dietaris i les memòries personals. Entre les seves novel·les destaquen molt especialment La gloriosa mort de Joan Boira (1972), El cap dins del cercle (1979), Més enllà del mur (1987) i Carrer de l’Argenteria, 36 (1988). Creador del detectiu Celso Mosqueiro, protagonista de El blau pàl·lid de la Rosa de Paper (1985), L’arqueòloga va somriure abans de morir (1986), Espurnes de sang (1989) i RIP, senyor Mosqueiro (1989). També destaquen vinculades al gènere les obres Cita a Belgrad (1992) i L’avinguda de la fosca, on recrea l’estada a Mallorca de l’espia Harris.

Miquel Vicens Escandell. Va néixer a Palma juny de 1961. És llicenciat en Història de l´Art i Teoria de les idees estètiques. Compta amb diverses col·laboracions en revistes de caire local i és part integrant de l'equip de redacció de la revista d'Esporles El Grop. Mort a Madrid, que ha rebut el Premi Ferran Canyameres, 2006, és la segona novel·la d'una sèrie, fins ara de quatre, protagonitzada pel detectiu Agustí Ferrà i és la primera que publica. L’ha editada Pagès Editors.


Albert Villaró. Va néixer a la Seu d’Urgell l’any 1964. Va estudiar Geografia i història a Barcelona. És articulista habitual al Diari Segre i Diari d'Andorra.
És autor de narrativa amb obres com La selva moral. Barcelona: La Magrana, 1993 i Els quatre pilars. Barcelona: La Magrana, 1998. També ha publicat les novel·les: Les ànimes sordes. Barcelona: La Magrana, 2000; Obaga. Barcelona: La Magrana, 2003; L'any dels francs. Barcelona: Columna, 2003 (Premi Nèstor Luján 2003) i Blau de Prússia. Barcelona: Columna, 2006 (Premi Carlemany 2006).


DIRECCIÓ

Sebastià Bennasar (Palma, 1976). Periodista i escriptor. És crític literari i actualment resideix a Barcelona, on estudia Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra i es dedica al periodisme free-lance i a la gestió cultural. És autor dels poemaris Passaport de sang (1998) i Breu Blues de València (2007), dels llibres de relats A la sabana no hi ha temps per a la compassió (2002), El dia de l’alliberament (2006) i L’estret de Torres (2006) i de les novel·les Els blaus de l’horitzó (2006) i Connie Island (2007). També és autor de les novel·les negres El botxí de la ciutat de Mallorca (2000), Cartes que no lliguen (2005) i Jo no t’espere (2008).

dilluns, 17 de novembre de 2008

SALVADOR IBORRA, SORPRESA FINAL




El cap de setmana ha acabat amb la visita del poeta Salvador Iborra a casa, el meu estimat amic Salva, que diumenge va venir per menjar escudella i carn d'olla. Al final s'hi va sumar l'Orland Verdú -a l'hora del cafè- i la conversa va ser d'aquelles que valen molt la pena i que s'allarguen durant l'horabaixa (fred al carrer, la llum que marxa ràpid, la imminència de la partida). Si voleu llegir un molt bon llibre de poesia agafeu "Encara ens queda un llençol per embrutar" (a la imatge) i endinsau-vos dins els versos d'Iborra. Un plaer de tardor.

Dies de Súria


Aquest cap de setmana hem tornat a ser a Súria. Hi ha molts de motius per visitar la vila en qualsevol època de l'any, però tal volta el color del bosc al voltant del riu Cardener en aquesta època de tardor és un dels principals. I la fantàstica biblioteca de l'escala, a can Cortils, on hi pots trobar de tot. Súria és un espai de pau, que fa olor de barbacoa i de sol tardoral. I un poeta, o molts, per acompanyar, com per exemple Jordi Cornudella. Beneïdes tardes de tardor.

dijous, 13 de novembre de 2008

RETORN I BACALLÀ


El caçador de tresors ha estat recuperant forces durant un temps, massa ocupat en sobreviure a la crisis gràcies a feines alimentàries i a d'altres que han alimentat l'esperit de l'ànima o de la formació, com li volgueu dir, però que, sovint, fan pensar que la vida universitària té molt manco a veure amb la formació intel·lectual que amb la simple acumulació de mèrits mecanogràfics, sobretot quan alguns treballs es mesuren a pes. Després de l'estirada d'orelles dels seguidors d'aquest bloc, dir-vos que és ben cert, que l'he tengut aturadet, però que des d'ara i fins al proper dilluns, ens anirem posant al dia.


De moment, la recomanació impresa del dia: EL BACALAO, biografia del pez que cambió el mundo, de Mark Kurlansky. Un llibre que fa pensar i que ens mostra com seguint el rastre del peix més saborós podem canviar molts de fonaments de la nostra cultura. Més que res perquè hi ha moltes maneres de pensar i moltes maneres de fer història. Així doncs, no deixeu de llegir-lo.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

JO NO T'ESPERE, A LA FI A VALÈNCIA


El proper dimarts, a les 20.00 hores, presentaré el meu llibre "Jo no t'espere", a València. Serà a Ca Revolta (carrer de Santa Teresa, 10), que és un dels escenaris de la novel·la, ambientada a la ciutat durant els dos dies en que el Papa Ratzinguer hi va esser de visita pastoral. Una novel·la negra, perquè per a mi la novel·la negra és la novel·la social del nostre temps, i una presentació especial, perquè la farà el meu gran amic Salvador Iborra, un dels poetes que millor coneix València, i a més a més serà durant la setmana dels premis Octubre, que és la millor universitat multidialectal que se fa. Total, que si hi sou, me farà una bona il·lusió veure-us i poder brindar plegats.

EL SUPERAGENT

Una notícia que parla d'un dels tipus més poderosos en el món del llibre. Ben interessant.
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Chacal/libros/confiesa/elpepucul/20081019elpepicul_1/Tes

VILLORO, EN LA DISTÀNCIA CURTA


El programa de l'assignatura Literatura Hispanoamericana, que estic estudiant, ha començat la roda de visites d'escriptors vius. Aquesta és una gran sort, perquè normalment els escriptors només solen entrar a les universitats una vegada que són morts i que no es pot fer gaire cosa més que panegírics sobre la seva obra, però no se'ls deixa que s'expliquin. Villoro -imprescindible la lectura de la seva novel·la "El testigo" i del seu assaig "Iguanas y dinosaurios" (aquest darrer penjat a internet i molt breu)- es va guanyar el seu públic amb la seva senzillesa, la veu càlida i ferma i les seves ganes de mostrar-nos alguns dels recursos de l'escriptor. Vàrem poder viatjar a Mèxic sense moure'ns de l'aula, i això és alguna cosa que només aconsegueixen els grans. LLegiu-lo, val la pena.

DIES DE TEATRE


Aquests darrers han estat dies de Teatre. El retorn a l'època laboral comporta, quasi sempre, un canvi important a la cartellera de Barcelona, que se concreta de forma notable en el mes d'octubre.

Així, el dia de la Mercè començàrem per veure "Rock&Roll" de Tom Steppard, amb direcció de l'Àlex Rigola, al Lliure. Me va entusiasmar, però potser no som objectiu perquè jo sóc Rigolista i del Lliure, així que ja m'hi tenien el cor robat. Però si no heu pogut anar a veure la funció, és imprescindible comprar el text de l'obra, perquè és el resum de la nostra història més contemporània.

La companyia de teatre barroc de Madrid va posar en escena "La vida es sueño", de Calderón, al teatre Romea, un altre dels espais que s'han de tenir en compte a l'hora de veure bon teatre a Barcelona. Tant la interpretació -especialment la interpretació- com l'escenografia, varen ser perfectes. I no és fàcil en una obra que s'ha representat tantes de vegades. Avui és el darrer dia que teniu per anar a veure-la.

I una de les millors notícies possibles per als amans del teatre és la recuperació del Goya, que és dirigit per Josep Maria Pou. La primera peça en estrenar-se ha estat "Els nois d'història", d'Alan Bennett, una obra que parla de l'educació i que haurien d'anar a veure tots els mestres, educadors, i tota aquesta gent que es dedica a fer plans d'estudi des de foscos i llòbrecs despatxos a Madrid. No us la perdeu. Que Pou sigui el director d'un teatre és una notícia formidable.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

BALCANS, SABATES, BOLETS, BOLAÑO...

Una bona ullada per la premsa del dia ens ha deixat una cacera extraordinàriament productiva que us vaig comentant...

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=553733&idseccio_PK=1013
Aquest és un interessant article de Jordi Punti sobre les paraules i el seu ús. Ideal per a tots els amants de les lletres i de la filologia. És bastant divertit.

http://www.elpais.com/articulo/espana/sobrinos/Lorca/divididos/elpepuesp/20081018elpepinac_6/Tes Allò que ja no és tan divertit és el ridícul que es va fent amb el tema de les foses comunes i l'ara obro, ara no, ara vull, ara no vull amb tota la família de Lorca pel mig.

http://www.elpais.com/articulo/internacional/resurgir/Sendero/alarma/Peru/elpepuint/20081018elpepiint_1/Tes Sendero Luminoso reconvertida en banda de narcos. O sigui, del maoísme al capitalisme en un sol pas. Interessant.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/habria/dicho/Vazquez/Montalban/elpepucul/20081018elpepicul_2/Tes Han passat cinc anys de la mort del mestre d'escriptors i periodistes i se van succeïnt els actes en la seva memòria. Jo crec que recordar Vázquez Montalbán és un exercici de consciència intel·lectual. LLegiu la notícia, però llegiu sobretot els seus llibres, és la millor manera d'homenatjar-lo.

http://www.elpais.com/articulo/narrativa/nueva/trama/Sarajevo/elpepuculbab/20081018elpbabnar_1/Tes Al suplement Babelia han dedicat un dels temes de la setmana a la nova proliferació de novel·les ambientades a Sarajevo. A mi és un tema que m'interessa especialment, i està ben fet, és una bona panoràmica.

http://www.elpais.com/articulo/narrativa/escenario/novela/elpepuculbab/20081018elpbabnar_2/Tes/ Un dels millors enviats especials i reporters de guerra ens dóna la seva visió sobre aquestes novel·les. Molt ben escrit, com sempre que qui signa és Ramon Lobo.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=553721&idseccio_PK=1021
Aquesta és una notícia que em fa especialment feliç. Ja n'estava fins als collons d'haver de llevar-me les sabates cada dos per tres als aeroports. I sobretot d'aguantar pudors de peus alienes. Meam si això es generalitza.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=553418&idseccio_PK=1013&h=
HAN TROBAT UNA NOVEL·LA INÈDITA DE BOLAÑO!!!!!!!

http://paper.avui.cat/article/societat/142853/la/caca/boletaire.html
Aquesta és divertida, hi ha aficions depredadores que ens costen doblers a tots. Que els hi facin un curset d'orientació!

http://paper.avui.cat/article/cultura/142869/oasis/torna/la/carretera.html
Per rejovenir una mica. Una de les bandes mítiques que torna a tocar. Serà que també havien acabat els quartos?

dilluns, 6 d’octubre de 2008

NEO 3, IMPRESCINDIBLE





El proper dia 9 d'octubre, dijous, s'inaugura al Palau de la Virreina el festival Neo3 Literatura Expandida, que dirigeix l'escriptor Eloy Fernández Porta -autor, entre d'altres, de l'assaig After Pop-. Es tracta d'una de les propostes més engrescadores que aborden la literatura des d'una perspectiva innovadora i original. En el programa hi ha des de la taula rodona dedicada al (post) porno, fins a la festa Odio Barcelona, passant per Poètiques de la tecnologia i el consum, bizarrisme, gonzo i casticisme, escriptura i droga... i moltes altres coses que en teoria podeu consultar a www.bcn.cat/canalcultura si és que alguna cosa vinculada amb la web municipal funciona i és consultable. Crec que és un d'aquests esdeveniments importants a la nostra ciutat, on molta de gent es queixa que mai no passa res i que allò que sí que passa és el mateix de sempre. Jo crec que no. I sobretot no us perdeu la projecció del vídeo "Proyecto nocilla" d'Agustín Fernández Mallo. Au idò, bona cacera!

diumenge, 5 d’octubre de 2008

LA FOTO, CARLOS FABRA I EL DICCIONARI


Continuem amb les ullades per la premsa, que avui ens deixen un interessant reportage sobre el cacic Carlos Fabra, per als amics del País Valencià i per a tots els altres, la història sobre una de les fotos més famoses del món, de Robert Capa, i l'aparició del nou diccionari català-occità. Au idò, bona cacera


dissabte, 4 d’octubre de 2008

CINC ANYS SENSE BOLAÑO


El juliol d'ara fa cinc anys va morir un dels grans escriptors contemporanis, Roberto Bolaño, i un dels meus preferits. En aquests temps s'ha anat publicant molt tant del Roberto Bolaño com sobre el Roberto Bolaño. I aprofito per posar-vos a l'abast un grapat de texts, dels més recents, que he escrit sobre l'autor, per tal que si us interessen els pogueu fer servir. També dir-vos que un Bolaño apareix com a personatge al meu llibre "Connie Island" i que en molts faig servir cites seves.



Bolaño, cinc anys de producció bibliogràfica

Des de la seva mort s’han publicat cinc inèdits i cinc llibres sobre l’escriptor

Diuen que la mort consagra els escriptors. Potser. En el cas de Roberto Bolaño han passat cinc anys des de la seva mort i el seu nom s’ha convertit en tota una referència i la seva obra ha passat a ser un fenomen de nivell mundial, amb edicions i traduccions a tot arreu. Segur que aquell tipus prim, que escrivia al carrer del Lloro de Blanes amb música de rock a tota llet, que visionava pel·lícules de sèrie B i que si hagués hagut d’assaltar el banc més protegit d’Amèrica només hauria contractat poetes, no s’ho esperava.
Bona part de la consagració de Bolaño va arribar el 1998 quan va guanyar el premi Herralde de novel·la per Los detectives salvajes. Fou la confirmació de l’autor que havia fet una gernació de feines per sobreviure, que havia començat la seva vida literària com a poeta a Mèxic –de fet, ell tota la vida hauria volgut ser poeta- i que un cop a Catalunya havia transitat entre els billars del carrer Tallers, Blanes i la cacera de premis literaris. Al darrera va quedar un corpus d’obra format per Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce (1984); La pista de hielo (1993); La literatura nazi en America (1996); Estrella distante (1996); Llamadas telefónicas (1997); Los detectives salvajes (1998); Amuleto (1999); Monsieur Pain (1999); Nocturno de Chile (2000); Los perros románticos (2000); Tres (2000); Putas asesinas (2001); Amberes (2002) i Una novelita lumpen (2002).
Els fans de la seva obra va anar augmentat a poc a poc, a mesura que tots els grans escriptors anaven elogiant la seva obra. I després va venir la tràgica mort, esperant un transplantament de fetge que mai no va arribar. Des de llavors ençà es va produir un rellançament de l’obra de l’escriptor que s’ha traduït en una notable allau editorial i en l’adaptació teatral de 2666 que va dur a terme Àlex Rigola al Teatre Lliure, una marató de cinc hores que assolí un gran èxit de crítica i públic.
El llibre pioner va ser el que va compilar Patricia Espinosa, professora d’universitat xilena, amb el títol de Territorios en fuga, que aplega en 259 pàgines diferents estudis crítics sobre l’obra de Bolaño. Va ser el pioner entre els pòstums, perquè abans s’havia editat per l’editorial Corregidor el text de Celina Manzoni Roberto Bolaño, la escritura como tauromaquia, el 2002. Ella fou la primera en obrir el camp de la investigació sobre l’escriptor xilè.
Però a l’ordinador de Bolaño quedava molt de material. Una bona part ja estava a punt per a l’edició, d’altres no tant. El primer volum que va arribar a mans dels lectors va ser Entre paréntesis (2003). Un llibre que aplega molts dels articles que Bolaño va escriure per a la premsa, petits assaigs, alguna conferència, algun discurs... en general es pot dir que es tracta de la compilació del seu pensament assagístic més convencional. I era la primera entrega de les obres pòstumes de Bolaño.
En aquestes edicions han jugat un paper fonamental tant Jorge Herralde, l’editor d’Anagrama (la casa amb la qual Bolaño va publicar la major part dels seus llibres, especialment de narrativa) i el crític literari i marmessor literari de Bolaño, Jorge Echevarría, que s’ha fet càrrec de bona part del procés d’edició de les obres del xilè.
La següent obra en sortir al carrer fou El gaucho insufrible (2003), una col·lecció de contes que l’escriptor ja havia deixat a punt per a la seva edició abans de la seva mort i que confirmen el seu talent sensacional per aquest gènere.
Bolaño era del tot conscient de la seva malaltia i de que el temps se li acabava. Tal volta per això va iniciar un dels processos d’escriptura més fascinants de la literatura contemporània. I va deixar quasi a punt la monumental 2666 (2004), una macronovel·la que és també una pentalogia que vol reflexionar sobre el mal en totes les seves varietats possibles. L’escriptor volia que fossin cinc novel·les que apareguessin de forma individual per garantir uns ingressos als seus hereus un cop mort. Però finalment es va editar en un sol i únic volum aquesta novel·la del tot extraordinària. I l’any passat va arribar l’esporgada definitiva dels seus arxius amb l’aparició de El secreto del mal i La Universidad desconocida, que apleguen la resta de contes inèdits i tota la seva poesia, d’una gran singularitat.
Mentre, continuaven els homenatges i reconeixements, que també produïren bibliografia: el número 75 de la revista Túria; Para Roberto Bolaño (2005), de Jorge Herralde; Jornadas Homenaje a Roberto Bolaño, editat per l’institut català de cooperació iberoamericana; Bolaño por si mismo: entrevistas escogidas, d’Andrés Braithwaite i finalment Bolaño salvaje, el volum que acaba d’editar Candaya amb edició d’Edmundo Paz Soldán i Gustavo Faverón Patriau, un llibre del tot imprescindible per als bolanyistes i per als que no ho són, que inclou un documental en DVD de 40 minuts sobre un escriptor que ha generat una obra ja inoblidable. Llàstima que, com sempre, el reconeixement arribàs tard.

Atrapar l’estel Bolaño

Ara que el món sembla tornar a la normalitat i que la casa reial torna a estar al Tomate i no a les portades de la premsa seriosa, ara que hem passat de l’exabrupte reial i de la imbecil·litat electa veneçolana a treure l’entrellat –i a ser possible les entranyes- d’una parella a la qual li pagarem fins i tot els missers que els arreglaran el repartiment de propietats i els regals de noces (fora conyes, que valen una doblerada), ara, deia, us parlaré d’astronomia.
L’astronomia, com tots sabeu, estudia moltes coses, i entre elles aquelles aparicions sobtades de fenòmens que només es repeteixen cada X anys (poseu la xifra que volgueu), és a dir, coses que només es poden observar una vegada a la vida o dues, si hi ha sort, però entre una i l’altra passa tant de temps que una ens agafa quan som massa menuts per assabentar-nos-en i l’altra ja massa grans com per apassionar-nos.
Ara, a la cartellera teatral de Barcelona, hi ha una programació de primer nivell. Una constel·lació fantàstica que és travessada per un d’aquests productes que només es poden albirar una vegada a la vida, i encara gràcies que ens ha agafat a l’edat adequada. Són fets històrics com veure plegar per corrupció –encara que prescrita- l’únic president que hom ha conegut, o com el Barça li entaferra cinc gols al Madrid, o com la primera vegada que menges caldereta de llagosta i tens milenars de sensacions que t’inunden el paladar de la consciència i llavors te n’adones que, com en els casos anteriors, el que et falten són paraules per descriure l’experiència.
L’obra en qüestió és 2666, la versió teatral que Àlex Rigola ha fet de la novel·la immensa de Roberto Bolaño, l’escriptor xilè que era un escriptor del món i un descriptor del món des del seu apartament al carrer del Lloro de la vila de Blanes, un altre exemple d’aquesta desmesura de la nostra indústria turística però que encara guarda llocs amb una essència pròpia indestructible.
Es tracta de cinc hores de teatre –amb les seves pauses- per intentar traslladar sobre l’escenari les 1125 pàgines de la novel·la de Bolaño. Cinc hores que no poden deixar ningú indiferent, com no t’hi deixa la lectura de les cinc parts de 2666 que és un llibre del tot extraordinari però que al meu entendre no és el millor de Bolaño, supòs que perquè sé que és una obra pòstuma i que li falta la darrera polida que l’escriptor li hauria fet. Així i tot, la primera part, que sí està enllestida, i la cinquena, inacabada, són extraordinàries. El que sí és cert és que llegir Roberto Bolaño, sobretot si un agafa Los detectives salvajes, que per a mi és la seva gran obra i un dels millors llibres de tota la història de la llengua castellana, et canvia la vida. Igual que el teatre de Rigola. Ningú pot sortir del teatre Lliure indiferent davant el desplegament de recursos, d’enginys i de paraules que desplega sobre l’escenari un repartiment de luxe encapçalat pels dos grans genis interpretatius que té l’escena catalana en aquests moments: Julio Manrique i Joan Carreras.
Així que si sou per Barcelona, recordau que el dia 25 de novembre es fa la darrera funció i que aquest és un dels espectacles que paga la pena veure. I si no hi sou, per ventura podríeu pensar en fer l’escapada i anar-hi. O com a mínim anar fins a una llibreria no massa gran, amb un llibreter amic amable al darrera del taulell que us somriurà quan agafeu els llibres de Bolaño i entreu en aquesta apassionada comunitat de lectors seus. El viatge paga la pena, segur que en obrir una de les seves planes sentireu com si de sobte estàs passant un d’aquests estels fugaços i el poguessiu atrapar. Ja ho sabeu, només una vegada a la vida.

Bolaño i la llibretera

“El secreto del mal”, “Fragmentos de la Universidad desconocida”. Estimats amics, apuntau aquests dos títols i afegiu-los, ja, a les vostres llistes de llibres pendents per llegir. Tranquils, no friseu. Abans podeu acabar els volums que teniu entre mans i que supòs que aquest estiu haureu iniciat amb fruïció en aquelles hores en que la temperatura no convida a fer res més que estar estirat, persianes tancades, vidrieres obertes, i passar les pàgines d’un bon llibre amb una mà mentre fora se sent reclam de grills.
L’editor Jorge Herralde, que m’ha de contar entre la seva legió de fans per la creació d’Anagrama, igual que en Jaume Vallcorba per Acantilado, em va donar fa uns dies la gran alegria de l’estiu: la seva editorial publicarà dos llibres inèdits de Roberto Bolaño, l’escriptor xilè que ens va abandonar l’estiu del 2003, als cinquanta anys d’edat. Fins ara el calaix de llibres pòstums de Bolaño ens ha aportat “El Gaucho insufrible” (relats, que ja havien estat entregats a l’editorial abans del seu internament en l’hospital d’on ja no va sortir); “Entre paréntesis” (que ens aporta la majoria de la seva obra de no ficció esparsa, incloses les col·laboracions en premsa, els discursos d’acceptació de premis, o algún pregó de festes i que són una joia) i “2666”, una macronovel·la o un conjunt de cinc novel·les en un sol volum, l’edició de la qual ha anat a càrrec d’Ignacio Echevarría i que són una festa, un deliri per als sentits. (A tota la llista hi hem d’incloure la recuperació del llibre de 1984 “Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce
Els títols dels dos volums són els que us he comentat una mica més amunt i fins al moment no us en puc dir res més que això: el primer és un llibre de relats d’una extensió no massa llarga que sorgeix de la tasca esporgadora d’Echevarría en el disc dur del xilè, mentre que el segon és un volum d’aquella poesia narrativa tan fascinant, datada a finals dels 80 i que estaven a punt per ser donats a l’editorial. Herralde especifica, en una entrevista amb l’argentí diari Clarín que part d’aquest material és coetani al procés d’escriptura –vull pensar que de bojos, a l’abast de molt pocs, tenint en compte el resultat final- de “2666”.
L’alegria que m’ha proporcionat Herralde és molt gran, i més quan veig que la meva opinió de lector correspon amb la seva d’editor en reconèixer que per ventura no havia d’haver reeditat “Monsieur Pain”, que és, per al meu gust, la novel·la que menys m’ha agradat de l’escriptor.
Però, sobretot, n’Herralde m’ha fet reviure l’alegria amb que he rebut cada un dels llibres del xilè des d’aquella “La literatura nazi en América” que me’l va fer descobrir, fins a cadascun dels seus volums, molts d’ells a les meves mans gràcies als bons oficis de na Joana, la llibrera de La Rosa als Llavis. Sense ella, que ha estat la vertadera detectiu salvatge dels llibres, la meva biblioteca de Bolaño i sobre Bolaño no inclouria volums d’Alcalà d’Henares, un exemplar de la Revista Túria amb un complet dossier, o materials de Xile i Mèxic, arribats com una sorpresa, al cap de mesos. Per a ella, també, aquest homenatge a Bolaño.
El secret de la genialitat

Amb els morts passa que la seva figura es magnifica fins a límits insospitats. Si el mort és un escriptor, aquest efecte es multiplica amb conseqüències del tot imprevisibles, i així es succeixen adaptacions cinematogràfiques de les obres –normalment coincidents amb aniversaris del naixement o del decés-, congressos sobre la seva obra, l’edició d’epistolaris i papers esparsos, el buidatge dels seus arxius a la recerca d’inèdits i de materials susceptibles de ser publicats. Si l’escriptor, a més a més, és un mite de la nova literatura mundial, tot això encara es multiplica més i s’arriba al cas de Roberto Bolaño, del qual han aparegut des de la seva mort –als cinquanta anys, com el cas de Damià Huguet, dos genis morts a la cinquantena- els seus assaigs i obra esparsa “Entre paréntesis”, la monumental novel·la o conjunt de cinc novel·les “2666”, que a més a més ha estat adaptada magistralment al teatre per Àlex Rigola, i els llibres “El secreto del mal” i “La universidad desconocida”. A això se li han de sumar, entre altres, l’homenatge que li va fer la revista Túria, amb un quadern central insuperable; el llibre “Para Roberto Bolaño” de Jorge Herralde i la recuperació per part de El Acantilado de l’esplèndida novel·la que és “Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce”, escrita a quatre mans amb aquest altre geni que és Antoni García Porta. S’ha de reconèixer que al darrera d’aquesta voràgine de material Bolaño hi ha la voluntat ferma de Jorge Herralde, el seu editor (Bolaño és un d’aquests autors mítics d’Anagrama i va aconseguir el premi de la casa), i Ignacio Echevarria, marmessor literari de Bolaño i amic. I per descomptat de la seva vídua.
Ara Herralde ens ha oferit dues grans joies als fans de Bolaño. Jo ho reconec, som un hooligan d’aquest escriptor que ocupa el número 1 en la meva llista de preferències. Ho dic per si la ressenya –com totes les altres que n’he fet, d’altra banda- sembla poc objectiva. Centrem-nos en “El secreto del mal”, que aplega un total de 19 texts narratius del xilè, dos del quals, “Derivas de la pesada” i “Sevilla me mata” formen part de conferències, però com que en Bolaño mai no se sap on comença un gènere i on n’acaba un altre –com per exemple en Vila Matas, on el seu “Paris no se acaba nunca” va néixer, suposadament, com a conferència-, i un altre, el titulat “Playa” ja havia aparegut a “Entre Paréntesis”.
Es tracta de relats, d’arrencades de novel·les, alguns dels quals estan acabats del tot i altres que estan a mig fer, però que s’ajunten per un fet: tots ells traspuen el millor de Bolaño, són la seva essència i la seva prosa s’hi escola amb una rotunditat extraordinària. Qui encara em negui que Bolaño és un gran escriptor hauria de repassar cada una de les planes d’aquest llibre i molt especialment el conte que dona títol al volum, “El secreto del mal”, on amb un inici impactant l’autor ens aboca a la seva poètica de la inconclusió: “Este cuento es muy simple aunque hubiera podido ser muy complicado. También: es un cuento inconcluso, porque este tipo de historias no tienen un final”. Certament aquí podem veure i captar bona part del Bolaño en essència, de la manera d’expressar-se i de crear d’un narrador que vol mostrar-nos el món, o algunes parts del món, i deixar-nos la llibertat, a nosaltres, de poder decidir com s’acaba. Si algú em diu que Bolaño no és un mestre de la creació d’ambients i de la creació de personatges, que llegeixi “El hijo del coronel” i sobretot “Laberinto”, la que al meu entendre és la millor de totes les narracions del llibre, un relat que és perfecte i que ens fascina en aquest laberint que és la disgressió Bolaño, una de les seves principals característiques. Després tením “Crímenes”, on l’escriptor es maneja a la perfecció en l’ambivalència, els dobles sentits, els sobreentesos, i després, només després, si no ha quedat convençut, qui em digui que Roberto Bolaño és un bon escriptor però al qual de vegades li falta tècnica, li respondré dient que llegeixi “Playa”, un conte de sis pàgines escrit amb una sola frase que és la demostració del prodigi que és Bolaño y la resposta de per què en som un hooligan. És capaç de fer allò més perfecte i difícil i semblar que és fàcil. I a més a més, la narració t’absorbeix. No sé si és el secret del mal, però sí el de la genialitat.

El secreto del mal.
Roberto Bolaño
Anagrama
Barcelona.
2007
182 pags.

PAGESOS, LLIBRES I ALTRES COSES

La premsa del dia ens deixa notícies ben interessants, algunes de millors i altres de pitjors, però i què voleu en aquests temps de crisis?
La primera és un article de Mateu Morro aparegut a Diari de Balears que fica el dit a la nafra en la crisi que viu la nostra pagesia. La segona notícia es refereix a la recuperació d'un dels llibres fonamentals del bon periodisme d'aquest segle XX. Rodolfo Walsh arriba a l'Estat. Mentre, els famosos als EUA es dediquen a promoure biblioteques mentre aquí es dediquen a fer el colló en el paper premsa rosa, que desgraciadament és l'única mostra d'alfabetització per a molta gent. Sort que sempre queda algú condret, com les petites editores de la darrera notícia. Au, bona cacera i bon cap de setmana.

http://dbalears.cat/actualitat/Opinió/l-extincio-dels-pagesos.html

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Operacion/masacre/zarpazo/antifascista/Rodolfo/Walsh/elpepucul/20081004elpepicul_1/Tes
http://www.elpais.com/articulo/agenda/Sarah/Jessica/Parker/Carolina/Kennedy/promueven/200/bibliotecas/elpepugen/20081003elpepiage_1/Tes
http://www.elpais.com/articulo/cultura/pequenas/editoriales/viven/crisis/elpepucul/20081004elpepicul_5/Tes

dilluns, 29 de setembre de 2008

JOANA E; XENÒFOBS COLOMBIANS I ALTRES


La cacera del dia d'avui passa per recomanar-vos la lectura de JOANA E de Maria Antònia Oliver. L'escriptora és una de les veus més sòlides i més interessants de la literatura catalana. Avui a les 19.00 hores feim un club de lectura a l'Espai Mallorca al voltant d'aquesta obra imprescindible de les nostres lletres.


Així mateix, la lectura apressada de la premsa ens deixa aquestes notícies:


en miquel Àngel Limon explica l'aparició d'un CD sobre literatura a Menorca que pinta molt i molt bé.
http://dbalears.cat/actualitat/Balears/una-associacio-de-colombians-crida-a-boicotejar-el-comer-illenc.html

Es veu que una colla de xenòfobs colombians volen boicotejar la nostra llengua i cultura. Per ventura la crisi podría durar una mica meam si se'n van tots al seu país i ens deixen en pau.
http://www.avui.cat/article/mon_politica/42024/la/generalitat/impulsara/lanul·lacio/proces/lluis/companys.html
Potser una de les poques coses bones que ha fet en Saura. I tot en honor del president Companys, que ja toca.
http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/42049/benet/xvi/va/ser/reclutat/pels/nazis/la/forca.html
I ara l'església catòlica intentant justificar allò injustificable: haver col·locat un nazi al capdavant de l'església. Viure per a creure.
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Beatles/alto/secreto/elpepucul/20080929elpepicul_1/Tes

L'espionatge també va afectar els Beatles. No se salva ningú.

diumenge, 28 de setembre de 2008

SUÏCIDIS, la CIA i LA FRANJA



Després del lamentable derbi futbolístic d'ahir a la nit -brètols els Boixos Nois, brètols els de seguretat de l'Espanyol i profundament lamentables els jugadors del Barça que els saludaren (Piqué, Messi, Eto'o, entre d'altres)- avui el dia comença amb una ullada a la premsa, que ens deixa interessants reportatges. El primer és sobre el suïcidi entre la professió dels escriptors. Val la pena. El text parteix, com a excusa, del suïcidi d'aquest escriptoràs que és David Foster Wallace (a la imatge amb Cesare Pavese). Val la pena llegir el reportatge i la necrològicade fa quinze dies -jo era de vacances i no me'n vaig assabentar, perquè la beneïda premsa local no en va dir ni una paraula-. L'altra imatge és la de Pavese, de qui, a més a més s'ha celebrat el centenari amb una reedició molt maca a Lumen de "Entre mujeres solas", una novel·leta ben aspra.



Per aquells que estiguin interessats sobre la CIA, aquí teniu un molt bon text que explica els principals fracassos de la central d'intel·ligència, amb motiu de la publicació d'un nou treball sobre aquesta agència, el 3 d'octubre. Val la pena llegir-lo, i sobretot recuperar dels prestatges la monumental "El fantasma de Harlot", de Norman Mailer. Un altre plaer per als sentits.
http://www.elpais.com/articulo/portada/CIA/Historia/fracaso/elpepusoceps/20080928elpepspor_5/Tes

I continuant amb el tema del català ala Franja, un article la mar d'interessant.
http://www.avui.cat/article/opinio/42009/la/llengua/molesta.html


Bona lectura, bon diumenge i bona cacera.

dissabte, 27 de setembre de 2008

EL CATALÀ A LA FRANJA I ROCK AND ROLL

Aquests dies està negociant-se la futura llei de llengües de l'Aragó, on es juga el paper central del català a la Franja. A l'Avui se'n fan un ressò molt més que correcte en el següent reportatge, que a més a més és una bona eina per als filòlegs, lingüistes i altres interessats en el tema perquè mostra la complexitat lingüística de la Franja. L'enllaç és aquest:
http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/41827/ser/o/no/ser/catala/la/franja.html

D'altra banda, no podeu deixar d'anar al teatre a veure Rock & Roll. La fan al Lliure, és el nou treball del Rigola, basat en el text de Tom Stoppard. Si voleu entendre el món contemporani a través de Txèquia, Londres i el rock, no deixeu de veure-la. Crec que acaba el 19 d'octubre, si fa no fa. El Joan Carreras i el Lluís Marco fan papers d'aquests d'antologia.

Fins aquí la cacera del dia.

dimecres, 24 de setembre de 2008

RETORN I PAISATGES





Certament, us he tengut abandonats molts de dies als qui suposadament seguiu aquest bloc. Han estat dies de molta de feina, tot i el ple estiu, i també d'algunes vacances -una setmana a Lisboa i una setmana a Mallorca-. Ara tornaré amb més freqüència, queda ben promès. De moment unes fotos tant d'un lloc com de l'altre i una dedicatòria molt especial, per al Salva, que ja s'ha llicenciat en filologia catalana. Bon dia a tots i bona festa de la Mercè!

dimarts, 19 d’agost de 2008

PERIODISME PER AQUESTS DIES

La cacera per la premsa ens ha deixat semblants notícies i articles:

http://www.elpais.com/articulo/Revista/Verano/Tintin/pervertido/solivianta/tribu/Herge/elpepucul/20080819elprdv_6/Tes
es veu que això del Tintin encara mou més coses del que ens pensem
http://paper.avui.cat/article/societat/136720/racisme/bars/raval/sescuden/dret/dadmissio/vetar/marroquins.html
El racisme explicat a casa nostra, un molt bon reportatge.
http://paper.avui.cat/article/cultura/136742/barri/pixums.html
Bon article del David Castillo sobre les festes de Gràcia en general.
http://paper.avui.cat/article/cultura/136740/cultura/catala/no.html
Com sempre notícies des de Prada per fer-nos reflexionar.
http://paper.avui.cat/article/cultura/136737/tintin/pot/tenir/novies.html
Més sobre Tintin i les seves nòvies i pornografies
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/les-paelles-salvatges.html
I un article sensacional de Joan Marí, l'articulista que s'ha de llegir cada dilluns a Diari de Balears, especialment quan escriu coses com aquestes.

Bona cacera i que vagi de gust.

dissabte, 16 d’agost de 2008

OCTUBRE, UN RELAT


OCTUBRE (Per a na Maria)

Quan cau la nit el poeta inicia la seva màgia. A l’habitació de casa dels seus pares, un llit amb el llençol rebregat, les sabates pel mig, piles de llibres amb marcadors que són senyals de pas, fites d’una geografia sentimental encara incompleta, el fum de la cigarreta dissimula la pudor de suor que ho inunda tot. És octubre i la temperatura s’entesta en no davallar en aquesta ciutat on un home intenta escriure la solitud, intenta ser la solitud, i la seva pell s’eriça de forma quasi imperceptible mentre la ploma, Waterman, fabricada a París, la ciutat dels seus somnis, llisca sobre el paper aspre, de vegades esquiu per acollir tants de mots salvats del pas del temps i de la barbàrie que tot ho fagocita.
El poeta és jove i per això les paraules li sorgeixen amb ímpetu, com un torrent desbordat que ell s’esforça en intentar que no surti de mare, que no es perboqui de forma inestroncable, conscient que hi ha massa imprecisions, poques paraules que puguin expressar el sentit exacte del seu sentiment.
Li agrada escriure de nit, notar com respira amb apnea la finca on viu, renou de canonades que denota la incontinència urinària del veí del quart segona, unes passes inquietes i petites sobre seu, el ca que se mou d’un costat a l’altre de la casa mentre l’amo ha marxat a fer les seves vuit hores diàries com a guarda de seguretat en un aparcament on totes les nits es juga la vida però on mai no passa res, un home que se juga la vida desitjant una mort que no arriba perquè és perfectament conscient de la mediocritat de la seva vida. Li sap greu pel ca, que per ventura acabarà a la canera municipal, on al cap de quinze dies el convertiran en carn capolada, en una despulla, en el no res que l’amo desitja per a si mateix. Veu el llum encès i la pantalla de l’ordinador que s’hi reflecteix amb el coll gràcil de la veïna del pis de sota, professora d’institut i escriptora durant les hores mortes, com tots els que intentam sobreviure fent allò que ens agrada, pensa el poeta mentre se fuma una nova cigarreta a la recerca d’un sinònim que permeti cloure el dodecasíl·lab sense perdre en cap moment l’essència del mot, sense deixar de sentir i veure i creure el mateix per culpa del canvi de paraula.
.........................................
Tu, ara, quan t’estampes amb el teu avió republicà contra el pont que saps que no podràs esquivar, no pots deixar de mirar la foto de la jove que us ha explicat com funciona aquest maleït aparell dels russos. No us ha ensenyat a blindar la carlina per evitar els trets dels feixistes que t’han foradat el dipòsit de gasolina. Gairebé no sents dolor. Fa massa estona que la bala de metralladora ha traspassat el fuselatge del teu avió i les teves cames. Només saps que estàs ferit, gairebé mort, pel bassal de sang que sents com se t’escorre per les cames, mai no hauries pensat que hi pogués haver tanta sang al cos humà, vés per on, la sang que s’escola sense estroncament possible, la sang que et fa recordar, curiosament, que encara ets viu. Gairebé ho havies oblidat gràcies als efluvis de diòxid de carboni que provenen del motor, pura combustió lliure d’olis i benzina, que avancen la pira funerària de la teva mort.
Busques amb la mirada el pont des del qual t’han disparat les bateries antiaèries dels franquistes. Dispares totes les municions que et queden després d’haver estat metrallant i bombardejant tancs. Ells tornen a disparar, aleshores els veus, uns pobres al·lots que juguen a fer punteria contra la carlina del teu aparell. Et sap greu que t’hagin tocat perquè la República no va sobrada d’avions, ni prop fer-hi. Ho dispares tot, no deixes ni una sola bala dins la metralladora, i t’ha costat una barbaritat acostar-te fins a la posició del teu artiller, que està mort. No fas gaire mal, només aixeques esquerdes de pedra en un pont que les ha vist de tots colors i saps que has d’aturar així com sigui l’avanç dels tancs, dels que no heu pogut acabar de bombardejar. Saps que has de mirar els ulls d’aquella dona jove i recordar per a què punyetes serveix l’instrument de senyals. Aconsegueixes engegar-lo i ara sí que et llences de forma definitiva contra el pont que no vols esquivar, saps que quan el teu avió esclati al bell mig l’inutilitzarà durant algunes hores, per ventura el podràs deixar inútil per a sempre. I no n’hi ha cap més en quaranta quilòmetres. Quantes vides se poden salvar amb quaranta quilòmetres? Quantes vides se poden salvar a costa de la teva? Així que prems el botó que anul·la els instruments de vol i et llances en picat contra el pont que saps que no podràs esquivar perquè no se pot esquivar el destí.
.............................
Nosaltres no sabíem que érem vius gràcies a aquell gest, gràcies a aquell avió que havia entrat en barrina i que havia retardat durant set hores l’atac de les tropes franquistes. Nosaltres no ho sabíem i no ho sabia tampoc el Ramon, que havia vengut al congrés per mirar d’esbrinar alguna cosa més sobre el seu padrí, desaparegut en aquella guerra fratricida. Ell es conformava en saber alguna cosa més d’aquella història que ningú no ens volia explicar ni a les escoles ni a la Universitat, o que només ens volien explicar fent-ne parts i quarts. Nosaltres volíem saber per què se feia una llei de la memòria històrica que realment s’havia de considerar una llei de la desmemòria històrica, i nosaltres volíem saber per què aquell poeta amic nostre que escrivia versos en la nit silent considerava un acte de resistència, de valentia extrema, continuar omplint amb tinta les pàgines d’una llibreteta on es perbocaven els somnis.
Per això, tots plegats, omplíem les sales de les aules on se feien les conferències, escoltàvem perfectament conscients de ser la primera generació a la qual algú li volia explicar una part de la seva història, sense bons ni dolents, ni herois ni màrtirs, sinó amb homes i dones i idees contraposades i formes de veure la vida i reaccions que es produeixen com a efectes a determinades causes. Nosaltres, que encara ara païm tot el cabal de coneixements, l’allau d’informació que ens ha fet obrir els ulls a la nostra pròpia desinformació i desmemòria en una època en la qual els plans d’estudi són un compendi de despropòsits que se canvien cada tres anys per ser empitjorats i on la nit, cada una de les nits, és una llosa més sobre el silenci que cobreix els camps on hi ha els nostres padrins, els del Ramon, que alguns, pocs, començam a cercar amb voluntat de retrobar el nostre passat, la nostra vida, la nostra història.
Nosaltres no sabíem res, no sabem res, però com a mínim ara en som conscients i volem fer alguna cosa per evitar continuar vivint en la ignorància.
.......................
Elles, les dues, varen arribar a València amb divuit anys i es van trobar un matí a l’estació del Nord, soles, perdudes. Les dues van respirar l’aire net de la ciutat, van admirar-ne el cel blau i van encaminar-se de cap a l’hotel on les esperaven. Una hi va arribar el mes d’octubre del 1936, l’altra ho ha fet ara, el mes d’octubre de setanta anys després. La més gran encara és viva, però en aquesta ocasió ha fet el viatge en avió. Rússia està massa lluny per viatjar en tren des d’allà als 88 anys. Elles no ho saben, però estan unides per l’inefable, pel destí. Però explicar això seria avançar esdeveniments.
Elles s’han anat trobant per diferents llocs de la ciutat i no ho sabien. Han coincidit a dues cafeteries del barri del Carme, fins i tot han menjat el mateix pastís de poma al centre, una mica sec i car, a una pastisseria on les dues han promès que no tornaran. És probable que fins i tot estassin assegudes a les taules a tocar, ben a prop una de l’altra, però les coses van així i els setanta anys que les separen no han propiciat que una es fixi en l’altra.
La dona més gran no va sola per la ciutat. Abans sí. Quan la República se va instal·lar en aquests carrers, quan el riu encara migpartia València i els carrers estaven plens de soldats guapos, ella anava sola pel carrer. Avui la ciutat és inhòspita i saps que les medalles i condecoracions dels diferents exèrcits no li haurien servit de res sense la companyia de la seva amiga i secretària, trenta anys més jove, encara a la flor de la vida.
Només hi ha un lloc on la dona gran ha anat sola. La jove també hi ha anat, encara que cap de les dues no ho sabia. Al davant d’un antic convent de monges que va ser habilitat com a maternitat i que ara torna a ser un convent de monges, la dona gran s’ha emocionat. Ha mirat les medalles militars del seu uniforme i ha pensat que per ventura no ha valgut tant la pena.
La jove no tenia cap medalla per mirar, i per això per ventura se li ha fet més visible el rastre que han deixat les llàgrimes, abundoses, que ha vessat allà al davant. La dona gran també ha plorat. Cap de les dues, però, no ha coincidit en el temps ni en els motius. Bé, en els motius sí.
................................
Les dues m’heu deixat i heu anat a veure la conferència d’una dona gran que tothom us ha recomanat. M’ha sabut greu no acompanyar-vos. Havia d’escriure la crònica per al diari, no podia esperar, era urgent. Heu marxat ben contentes, després d’haver pres cafè al Sant Jaume, a la terrassa, fa massa bo aquest octubre a València i les jaquetes s’han quedat al fons de les maletes, a l’hotel, inútils, i maleïu no tenir més samarretes curtes, més robes fresques per combatre aquesta calor que frega la de ple estiu.
Pel camí us trobau el Ramon, que comença a tenir alguna pista per començar a investigar, el seu avi desaparegut a la guerra i un pare nascut a la guerra que no el va tenir a ell, el petit de cinc germans, fins que tenia cinquanta-cinc anys. Us explica que el seu pare s’està morint i que els seus germans estan massa capficats en altres coses com per anar removent la memòria d’un moribund. És la desgràcia de cada casa, ens deixam fascinar per les històries dels altres i en canvi oblidam les nostres, les que tenim més a prop.
La dona gran que us parla té un encant magnètic, us hipnotitza amb les seves paraules, però, i sobretot, amb la seva mirada. La Maria i tu restau fascinades per la facilitat amb la qual va desgranant els records, la manera com va explicant les seves experiències a la ciutat, les desfilades dels militars, sempre tan guapos. Les dones grans sempre han estat presumides. Ho saps per la teva àvia i per la manera que té d’explicar, amb elegància i discreció, com n’era de ben plantada. “Jo, llavors, tenia molts de pretendents”. Per això tu no deixes de somriure quan aquella dona us fitora amb els seus ulls i us explica quan aquell soldat li va demanar una fotografia seva per enganxar-la a l’avió. “Així, quan miri els seus ulls verds sabré el que he de fer”. Assegura que li va donar la fotografia i moltes coses més i ell va salvar la vida a molta gent “estavellant el seu avió contra un pont pel qual estaven a punt de passar els feixistes”. La dona s’eixuga una llàgrima i vosaltres en vessau moltes més, emocionades. “Aquell home era el meu avi”, crida el Ramon, que s’acosta a aquella dona gran a qui tant s’assembla la Maria. Hi anau corrents.
...............................
M’has contat la història i gairebé no la podia creure. El Ramon duia les dues darreres cartes que va escriure en vida: “M’he enamorat, Maria, d’una altra dona. Me sap greu dir-t’ho així, per carta, però per ventura demà seré mort i no volia trair el nostre amor, sempre ens ho explicarem tot, ens vàrem jurar, i amb dolor escric aquestes línies. És la traductora dels oficials russos i crec que serà un amor impossible. De totes maneres, Maria, estic quasi segur que aquesta guerra està perduda. Havien de ser dos dies i ja portem més d’un any i els feixistes no paren d’avançar. A la cuina hi ha una rajola que balla una mica, a sota hi ha els diners que guardava per si mai passava res, pren-los i marxau tu i els nens, ven la casa i anau a algun lloc de Sudamèrica, on hi podreu començar una nova vida. A mi no m’espereu, no tendria prou forces per mirar-te a la cara. Envia les senyes al quarter tot d’una que estiguis establerta i us aniré enviant diners quan me sigui possible. Afectuosament, el teu marit, Ramon”. La darrera era ben tràgica, es veu que ell estava ben enamorat, m’has dit.
“La dona s’ha posat a plorar i li ha explicat que van viure una intensa història d’amor fins que ell va sortir un dia i se va estavellar voluntàriament contra un pont per on avançaven els feixistes”.
Així les coses, el Ramon ha pogut trobar a la fi el seu padrí, però per ventura el preu ha estat molt alt, confirmar que la història era real, que aquell heroi de l’aviació era capaç de deixar la dona i els fills per una jove traductora.
“No siguis així, el Ramon ho veu ben distint. Aquell home era tan especial que abans de fer res va voler tancar el seu passat. Ell sabia des del primer moment que no viuria per ser feliç, així que va actuar en conseqüència”.
Per a mi, que ara escric la història, tots els límits són febles, tot forma part de la tragèdia d’una guerra on no hi ha bons ni dolents, només persones. “Però és que encara no saps el millor. Es veu que va tenir un fill i que ella el va donar en adopció, just quan va néixer, a una família de Barcelona. Es veu que l’avi del Ramon va morir sense saber que havia de tornar a ser pare amb el seu nou amor. Si ho hagués sabut, per ventura no hauria estavellat l’avió”.
M’imagin, ara, aquell home a la cabina, desagnant-se per la ferida a la cama, amb l’artiller mort, i sent el renou de la nit a València, sent un poeta que busca una paraula exacta per a un dodecasíl·lab que s’encalla, sent les passes del Ramon que passeja i plora i pensa en tornar a casa amb el seu avi a la memòria, i pens en la Maria plorant davant d’un convent de monges que un dia fou maternitat, i penso en nosaltres i en la sort que tenim que algú, a la fi, ens vulgui regalar una mica de la nostra memòria.
Dorms, suau, en aquest llit enorme de València, i les paraules llisquen sobre el paper, i el poeta troba la paraula, octubre, i m’ajec a la teva vora, respires calma, com la dona gran que clou els ulls verds tan cansats de plorar encara.

Barcelona, desembre 06.

SOPARS D'ESTIU


Ja em perdonareu aquestes dues setmanes sense dir-vos res, però és que a l'agost també n'hi ha que fan feina, i nosaltres n'hem feta molta. Això sí, l'estiu és una bona època per a sopars amb els amics. Un dels darrers va ser a casa nostra i va venir na Maria Canelles, a fer un sopar que és un acomiadament temporal perquè ara ja deu ser a Londres passant-hi uns mesos.

A na Maria la vaig conèixer a Taradell el juny del 2006 quan els dos havíem guanyat el premi de relat, ella en la categoria juvenil i jo en la d'adults. Després ens vàrem anar canviant alguns mails, ens hem trobat a les festes de Gràcia i per Barcelona en diverses ocasions, a més a més de compartir dos premis Octubre a València, (a la imatge, la Maria a la dreta, i na Joana, la meva cunyada, a l'esquerra) que són un bé de Déu per a tothom que estima la nostra llengua i la nostra cultura.

Però a més a més, just abans de venir a sopar, vaig rebre el llibret que recull els treballs guanyadors dels premis de Taradell, o sigui que ja tenim una publicació conjunta. Mirant mirant, he vist que també hi ha un text d'un altre amic, en Jordi Boladeras. Total, que aquest món nostre dels escriptors és molt més petit del que ens pensam. Hi cabem tots en un parell de taulades llargues per sopar. Idò.

dijous, 31 de juliol de 2008

EXTREMADURA NO LLEGEIX

Es veu que s'ha muntat un sidral d'aquests macos perquè els estremenys tenen la pell moooolt fina. Un regidor de Torredembara s'ha fet ressò al seu bloc d'una campanya d'una pàgina web instant a ajudar els infants d'Extremadura (amb ironia). I ja està, ja s'ha liat, ja ha sortit la crosta nacionalista (espanyola) a muntar pollastres.
http://dbalears.cat/actualitat/Ara/el-candidat-d-icv-euia-per-tarragona-en-les-generals-insta-en-el-seu-blog-a-apadrinar-els-al-lots-d-extremadura.html

http://www.avui.cat/article/mon_politica/37173/una/falsa/campanya/indigna/politics/extremenys.html

Però en allò que no han reparat és en el fet que tot es produeix perquè Extremadura és la comunitat on menys és llegeix. Aquesta notícia, publicada per El País, no ha ofès gens al govern extremeny, ans al contrari, quan més adotzenats estiguin els seus ciutadans, més fàcilment els manipularan.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/madrilenos/leen/Espana/extremenos/elpepusoc/20080730elpepucul_4/Tes

I qui parla excel·lentment (un cop més) de manipulació, és l'Iu Forn, en el seu darrer article, que se centra una altra vegada en Tele 5, la cadena que tothom hauria de boicotejar...
http://paper.avui.cat/article/opinio/134784/manipula/tele/la/informacio.html

Això sí, aquest mes d'agost no deixeu de llegir, la proposta de El Gall és aquesta que recull l'avui, de nou en paraules de David Castillo.

http://paper.avui.cat/article/cultura/134862/jueus/nova/york.html

Au idò, bona cacera.

dimecres, 30 de juliol de 2008

A GRÀCIA AMB SÀNCHEZ PÍÑOL


És un divendres i la plaça de la Virreina presenta un aspecte molt diferent al dels horabaixes i vespres. S'hi respira una certa tranquil·litat i només estan plenes les terrasses dels dos bars. He quedat amb l'Albert Sànchez Piñol per entrevistar-lo. La conversa és llarga i es perllonga més enllà del bar on ens hem refugiat, fem plegats camí fins a la parada de metro de Joanic i allà ens separam. És un matí ple d'idees que suren a l'aire, però em quedo amb una de les frases de l'autor de Pandora al Congo "jo escric de cara als lectors, no de cara a la paret". El seu darrer llibre, Tretze tristos tràngols, La Campana, és ben interessant. Us en deixo la ressenya. Bona cacera.


Sánchez Piñol en la distància curta


La literatura catalana fa alguns anys que s’ha reconciliat amb els Déus (si és que aquests existeixen) i la prova més notable d’això és el conjunt de l’obra literària d’un tipus anomenat Albert Sánchez Piñol, que juntament amb Quim Monzó i Baltasar Porcel formaria la santíssima trinitat de la literatura en llengua catalana –la masculina, la femenina estaria formada per Maria Antònia Oliver, Maria Barbal i Núria Perpinyà. Amb l’avantatge afegit que Piñol és jove i és antropòleg, que no són virtuts menyspreables per a un literat, ans al contrari, perquè li permeten explicar-nos coses diferents.
Segurament molts de vosaltres el coneixereu per La pell freda (que ja està traduït a 37 idiomes) i per Pandora al Congo, possiblement un dels millors llibres escrits en català dels darrers cent anys, la novel·la que ha demostrat que a la nostra literatura hi ha vida més enllà de la guerra civil, de les trilogies familiars i de l’estricte marc geogràfic conformat pels escassos 55.000 quilòmetres quadrats dels Països Catalans.
Però Sánchez Piñol va iniciar les seves passes en la ficció amb Les edats d’or, un llibre de relats que va ser publicat per Proa el 2001. Ara torna al gènere amb un llibre el títol del qual sembla una lliçó de català del Digui Digui, “Tretze tristos tràngols” (per completar hauria pogut posar tronats i truculents i ja tendríem la tr inicial combinada amb totes les vocals), i que en realitat són una altíssima lliçó de literatura (i de català, per descomptat), i que ens mostren que Piñol també es maneja bé amb les distàncies curtes, de fet, tant bé, que supera de llarg La pell freda.
En aquest llibre ens trobem amb tretze relats que s’han de llegir, cadascun d’ells, de forma unitària, i no caure en l’error de pensar que estam davant d’un llibre de contes (de fet, en el cas de la narrativa breu, el llibre únicament és un contenidor, un suport per a cada una de les peces, massa curtes per ser editades per si soles, però completament autònomes una de l’altra). Si llegiu cada història com el que és, un tot, un conjunt tancat i perfecte, una història explicada en cada cas en la seva justa mesura, en gaudireu molt més.
Sánchez Piñol es revela en aquesta obra com el que tots els seus lectors ja sabíem: un gran creador. En cadascun dels contes la història llisca amb facilitat, t’atrapa des del primer moment, i quan ja creus que estàs entenent el conte, un gir sorprenent t’aboca de cap al final inesperat, de cap a allò que demostra la grandesa d’un narrador quan s’enfronta a aquest gènere: la capacitat per impactar una vegada i una altra al seu lector. Aquest llibre és, doncs, com un gran combat de boxa. Sánchez Piñol s’enfronta al relat breu com si estàs en joc el campionat del món. I a poc a poc va guanyant els dotze assalts, un darrera l’altre. I per a les delícies del respectable, es desenvolupa un round extra amb un armari pel mig on el nostre escriptor acaba guanyant el combat per KO i proclamant-se com a gran campió dels pesos pesants. Ovació al sofà de casa, mamballetes i terror en veure que el llibre s’ha acabat i tenim la certesa que hem assistit a un prodigi, i que tot i que Piñol ha promès la tercera part de la seva trilogia, i sembla que abans ens arribarà una novel·la, de moment haurem d’esperar.
Sincerament, la millor notícia no és que Sánchez Piñol tengui una veu pròpia i un món propi, que és el que es reclama sovint als escriptors, sinó que té un univers sencer per explicar-nos, i que a més a més li queda un gavadal de feina per fer i a nosaltres un munt de llibres per llegir. A la Campana, una vegada més –i ja en van moltes- l’han tornat a encertar. Serà perquè s’estimen els llibres que publiquen? Ja ho sabeu, l’únic tràngol d’aquest llibre és que, malauradament, arriba un moment que s’acaba.

Tretze tristos tràngols
Albert Sànchez Piñol
La Campana
Barcelona
Juny de 2008.
167 pàgines.

EL FIL MUSICAL


Ets a la consulta del dentista i et preguntes, per què sempre hi ha fil musical? Quan s'obre la porta per deixar passar al següent client de cap a la sala de consulta i sents el so insistent, quasi de taladre, que rasca les dents d'un altre pacient, en tens la resposta. Mentre, Jarabe de Palo, canta enllaunat allò de "Depende...".

dilluns, 28 de juliol de 2008

EN BON DILLUNS

Els dilluns és un dia ideal per fer una ullada a la premsa. Al diari de Balears, cada dilluns, hi escriu en Joan Marí, que és una rara avis del periodisme d'avui en dia i un dels millors articulistes que hi ha. I certament, en època de crisi convé començar la setmana bé.

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/pipades-contra-la-crisi.html


En Joan, els dilluns, té la dura tasca de substituir el mestre Frontera, que diumenge ens deixava aquest molt bon article, sobre la decepció municipal.
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/ajuntament-hostil.html

I per a tots aquells universitaris, estimats amics i companys de les universitats d'arreu, una notícia d'aquelles que ens toquen els collons, però que ens mostren que el món mai és com volem que sigui, sinó que és com és.
http://paper.avui.cat/article/economia/134514/exces/titols/universitaris/plena/crisi.html

Per sort, de tant en tant, et trobes l'Umberto Eco dient coses fantàstiques, que et fan plantejar-te el teu món...
http://paper.avui.cat/article/dialeg/134521/reinterpretant/llibres.html

I aquesta és per als amics valencians, perquè sapin allò que tenen escampat pel món i que no podran veure a no ser que vagin fins a Londres...
http://paper.avui.cat/article/cultura/134552/valencia/londres.html

Una aferrada i bona cacera

diumenge, 27 de juliol de 2008

ELS MEUS LLIBRES I. Jo no t'espere






Com ja us vaig anunciar, a poc a poc us aniré parlant també dels meus llibres -què voleu, un bloc no és res més que un acte egocèntric de creació-. I ho farem des del darrer que he publicat cap endarrere en el temps. Així doncs, ben fresquet, d'aquest 2008, "Jo no t'espere", el llibre ambientat en la València presa pel papa Ratzinguer i la seva gent el juliol del 2006. Es tracta d'una novel·la negra que vol ser també un homenatge al gènere. Però sobretot la demostració que aquells dies, a València, ens varen dir moltes mentides... L'ha publicat El Gall Editor, i el meu estimat i bon amic Joan Marí, que va exercir de copresentador de luxe a Barcelona -l'altre va ser en Toni Trobat- en va escriure el següent article. Jo vos deix les fotos de Ratzinguer i de la portada del llibre. Bona cacera.




Opinió Joan Marí
Manual negre d’amor
Joan Marí 23/06/2008 Vistes: 216

Vaig conèixer l’escriptor mallorquí Sebastià Bennasar a València, concretament davant del portal del número 37 del carrer del Baró de Càrcer, el matí del 26 d’octubre de 1996, tal i com ell mateix recordava el passat divendres 13, en la presentació del seu llibre Jo no t’espere, a l’Espai Mallorca de Barcelona. Aleshores, en Sebastià era un novell periodista de Diari de Balears enviat a cobrir la Nit dels XXV Premis Octubre i ni un ni l’altre podíem saber que dos anys després seríem companys de feina a la redacció d’aquest diari. Aquella nit, mentres tenia lloc el sopar de lliurament dels Premis a la Fira de València, en un espectacle ideat i dirigit per Manel Huerga, el Barça va guanyar al València per 3-2, amb un hat-trik de Ronaldo, i Miquel Serra recollia el Premi El Temps de Comunicació per la conversió d’aquesta capçalera de Baleares a Diari de Balears, aquell mateix any, feia pocs mesos. En Sebastià devia tenir llavors vint o vint-i-un anys i era un clar exponent de l’anomenada Generació X a qui, com a la resta dels seus contemporanis generacionals, marcaria per sempre més la música de Nirvana, el suïcidi de Kurt Cobain i l’himne grunge Smells like a teen spirit. En aquests dotze anys que han passat des d’aquell matí en què assistírem plegats a una roda de premsa clandestina que feien els tres guanyadors dels Premis Octubre a la redacció del setmanari El Temps, en Sebastià ha bastit el que podríem qualificar de prolífic inici d’una, esper i desig, brillant i llarga carrera literària. I sobretot, he guanyat un bon amic. Al llarg d’aquest camí, una part del qual he tingut el plaer de compartir, hem confluït també en l’amor a la ciutat que ens va unir, una estima que uneix més que no us podeu pensar. Perquè això és el que és aquest "divertimento" negre titulat Jo no t’espere, una sincera declaració d’amor a València; un homenatge no exempt de la bipolaritat que comporta estimar la ciutat on estan destinats el comissari Jaume Fuster i el seu amic l’inspector Josep, dos personatges que simbolitzen aquests sentiments contradictoris, en un crescendo amorós de Fuster –"una ciutat que odiava i estimava a parts iguals"– i una desafecció progressiva de Josep, que la vol perdre de vista i recomana el mateix al seu cap: "I et recoman que facis el mateix, cerca una bona plaça i deixa aquesta ciutat de merda". Però el llibre d’en Sebastià Bennasar és també un crit d’esperança, expressat per boca de Fuster: "El problema és que no era tan fàcil. València me començava a agradar i creia que no era una ciutat perduda del tot, que no hi havíem de renunciar tan fàcilment". Llegir-lo és una bona manera d’aprendre a estimar-la i no trobareu millor guia urbana.

MÚSICA DELS REIS PER A L'ANNA


Feia fresca dalt del castell. Les faldes voleiaven mentre a poc a poc s'enfosquia el cel i el vespre senyorejava convertint-se en la millor de les hores possibles de l'estiu. Hi havia algunes pudors de perfums massa fortes a l'ambient, coses que passen sempre en aquests esdeveniments socials. Massa gent disposada a envair les intimitats dels altres. Però va arribar el moment d'entrar a la colegiata de Cardona. I allà es féu la màgia. A l'Anna li brillaven els ulls mentre l'ensemble La Fenice començava a desgranar les peces del segle XVII que tant agradaven Mazarin, un dels primers ministres més importants de la França del seu temps. I a poc a poc, mentre ens anàvem endinsant dins el món fascinant de la música italiana, un ratpenat va fer la seva aparició a la sala. Era la màgia de la dansa incorporada al so fascinant de la corneta, del violí, de la tiorba, del violoncel, de l'orgue, del clavicèmbal. Era la màgia fascinant de l'Anna, a la vora, estrenyent-me la mà.



divendres, 25 de juliol de 2008

En defensa de la Barcelona de sempre

Avui no tenc massa estona per escriure-us per extens -promet que dilluns recuperaré el temps perdut-, però el caçador de tresors n'acaba de trobar un, l'article del Pep Blay que surt avui a l'edició impresa de l'avui.

Ara que estam vivint a la ciutat multimerda, plena de turistes fastigosos que es pixen pels cantons, aquesta reflexió és ben encertada.

L'enllaç és http://paper.avui.cat/article/cultura/134254/memprenyes/barcelona.html

Bona cacera per a tots!

dimecres, 23 de juliol de 2008

MÉS SOBRE BÒSNIA


Les pelis sobre periodistes m'agraden especialment, i en el cas bosníac en tenim dues ben interessants, Territorio Comanche, versió adaptada del llibre homònim de Pérez Reverte, possiblement un dels millors d'aquest signant del manifiesto; i "Las flores de Harrison" d'Elie Chouraqui" (la foto és un fotograma de la peli, amb una sensacional Andy McDowell). Us en deixo la informació una mica més avall. Així mateix, també hi ha un altre llibre ben cru sobre aquell dies, però en forma de novel·la, "Sarajevo, juicio final", de Julio Fuentes, un periodista que va morir en conflicte. Una altra peli excepcional, aquesta per als amants del cinema d'autor, és "La mirada de Ulises" de Theodoros Angelopoulos, que a més a més compta amb Harvey Keitel com a actor.


Cal que no ens oblidem del nostre passat, i Bòsnia és el símbol de tot el que Europa pot fer per tu.


Harrison's flowers

Dirección
Elie Chouraqui

Intérpretes
Andie MacDowell (Sarah Lloyd)

David Strathairn (Harrison Lloyd)

Elias Koteas (Yeager)

Adrian Brody (Kyle)

Brendan Gleeson (Stevenson)

Guión
Elie Chouraqui
Didier Le Pêcheur
Isabel Ellsen
Michael Katims

Fotografía
Nicola Pecorini

Música
Bruno Coulais

Sinopsi:

Harrison Lloyd, reportero y fotógrafo de Newsweek, es enviado a Yugoslavia para cubrir los inicios de un conflicto menor. Él acepta el encargo pero estipula que será el último. Ha decidido dejarlo. No puede seguir haciendo fotos de los horrores del mundo. Quiere tiempo para estar con sus hijos, Cesar y Margaux, y para su hobby, por el que siente pasión, las flores. Su esposa, Sarah, le hace prometer que estará de vuelta para el cumpleaños de su hijo. Él lo promete, se va, es tarde y no regresa y es declarado desaparecido en la región de Osjiek en el norte de Croacia. Finalmente, tras unos días, el Instituto de Prensa Americano anuncia su muerte. El mundo de Sarah Lloyd se está derrumbando pero desde algún lugar de su dolor, está segura de una cosa, una certeza que comparte con su hermano: “No está muerto. Algo en mi interior se hubiera roto si estuviera... Algo habría dejado de latir. ¿Lo entiendes? Sí, lo entiendes.”

Referencias
Dirige el francés Elie Chouraqui, en cuya filmografía se encuentran las películas Bala blindada y Las marmotas.
Está protagonizada por Andie MacDowell (La musa, El final de la violencia, Como caído del cielo) y David Strathairn (Mi mapa del mundo, Limbo).
También intervienen Elias Koteas (Poseídos, Exótica, Fallen, Verano de corrupción), Adrian Brody y Brendan Gleeson (Misión: imposible 2, Mandíbulas, A por todas).
Consiguió el premio de Jurado a la Mejor Fotografía -Nicola Pecorini (Reglas de compromiso)- en el Festival de Cine de San Sebastián 2000.