dimarts, 21 de desembre de 2010

article a Mallorca Progrés

Sobre com Umberto Eco dignifica una universitat

Sebastià Bennassar. Un dels motius principals que fan que hom se senti orgullós d'estudiar a una universitat pública catalana com la Pompeu Fabra és la seva capacitat de lideratge. En aquests temps tan perversos on tot és quantificable en números, que és el que vol registrar el Ministerio de Educación, el que s'ha de fer valer són els valors no quantificables. I la capacitat de lideratge es demostra amb la qualitat humana de les persones, i per això és molt més important que la Universitat Pompeu Fabra sigui l'únic temple del saber on s'escoltaran les paraules d'un dels grans homes del segle XX, Umberto Eco, que no el nombre de projectes de recerca aprovats en un període concret. O el nombre de tesis doctorals presentades -independentment de la qualitat de les mateixes.

Umberto Eco és, sense cap mena de dubtes, un dels grans noms de la cultura universal. I també té a les seves mans el poder d'haver convertit en un long-seller (allò que voldria qualsevol editor) una novel·la d'una complexitat de sentit com El nom de la rosa, que en la seva forma aparent no és res més que una sofisticada novel·la negra postmoderna amb homenatge intertextual a Arthur Conan Doyle i el seu El gos dels Bakserville. A la novel·la d'Eco, Bakserville és el nom de fray Guillem, un home d'una racionalitat que alguns associen a la figura de Sean Connery, l'home que li va posar rostre en una pel·lícula que tot i ser bona es troba a anys llum d'un llibre excepcional.

Hi ha qui diu que Umberto Eco no ha tornat a fer res bo després d'aquesta obra. No entraré en el debat literari en qüestió, però per a mi Eco és un autor formidable amb llibres sensacionals com L'illa del dia abans o sobretot Baudolino, una novel·la injustament denostada que mereix lectures i relectures, com també la major part dels seus articles. Ara és sensacional saber que hi ha un diari en català de nova fornada, com és el diari ARA, que ha decidit comprar les publicacions d'aquest mestre i publicar-les en la nostra llengua.

Doncs com deia, el valor d'una universitat també es mesura per la qualitat humana i intel·lectual de qui hi ha al darrera dels actes que organitza. La vinguda d'Eco a la Pompeu -després que el dia abans dialogàs amb Mònica Terribas a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona- té molt a veure amb la presència entre el professorat de la casa de Javier Aparicio Maydeu, un dels homes que més i millor coneixen el sector editorial -fou mà dreta de la totpoderosa Carmen Balcells i dirigeix el màster d'edició a més de ser crític de El País-, que ha fet mans i mànigues perquè els estudiants de la Pompeu puguin gaudir d'una de les ments més lúcides sense haver de moure's del seu campus. Aparicio és, a més a més, un d'aquests tipus que ensenyen a llegir i a pensar, dos valors a la baixa en aquest món fastigós de tecnocràcies. Així doncs, com a membre de la comunitat universitària, el meu agraïment per haver dut un humanista com Eco a la Pompeu i sentir que, ara sí, aquesta universitat és de cada vegada més meva.

suprimim el Nadal? Article a Diari de Balears

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1130/31

dimarts, 30 de novembre de 2010

signatura a Ona Mallorca

Aquesta setmana passada Manuel de Pedrolo ha estat un dels protagonistes de l’activitat cultural a Mallorca amb un homenatge triple, dos dies a l’Obra Cultural Balear i un altre a Lloseta. Una de les preguntes que s’han fet sovint és per què calia retre homenatge a l’autor més prolífic de la literatura catalana, i una de les respostes més esteses ha estat per la seva integritat moral, pels seus valors ideològics a favor dels Països Catalans i en tercer lloc per la seva modernitat. Pedrolo és l’escriptor més important de la segona meitat del segle XX pel fet que incorpora a la literatura catalana els models narratius apresos en la literatura nordamericana i francesa i a més a més tradueix nombrosos títols d’aquestes literatures, però sense perdre mai la referència interna. Pedrolo volia modernitzar la nostra literatura i la nostra cultura. Ara que a Catalunya ja s’han celebrat les eleccions i que Artur Mas és el vencedor amb una majoria prou ampla com per anar fent moltes coses, ens hem de demanar qui ocuparà alguns càrrecs, entre ells el del Conseller de Cultura o el de president de la Institució de les Lletres Catalanes. Esperem que sigui algú com Pedrolo, amb ganes d’obrir-se a la modernitat però sense obviar el país. El conseller Treserras ha estat un gran conseller i hi ha dones i homes que ho poden fer molt bé a l’hora de substituir-lo, però en aquests temps d’incerteses caldrà que la cultura estigui en mans de gent brillant, amb bones idees i bona gestora. I fidel al país. Ho dic per algun dels noms que estan posant-se sobre la taula i que tenen a veure amb una escriptora mallorquina del PP. Seria una errada. Ara que vistos els nivells dels consellers de cultura de les Illes, fins i tot ella seria millor.

dilluns, 22 de novembre de 2010

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

La desgràcia de la Universitat pública

Sebastià Bennassar. Les universitats públiques estan passant per un moment especialment complicat. En molts de casos aquestes dificultats venen motivades per la crisi econòmica que ho envolta tot i que fa que en moltes ocasions no arribin els doblers del finançament promesos per les institucions públiques –que haurien de vetllar pel correcte funcionament de les universitats però que sovint posen més pals a les rodes que no una altra cosa-; per la implantació desastrosa del Pla Bolonya (que pot tenir bons objectius, però que ha arribat molt malament i amb deficiències terribles per a la seva correcta aplicació); i per la mercantilització constant de la Universitat, començant de forma molt especial pels equips rectors, que estan primant l’economia per sobre del coneixement. Tot el sistema universitari pateix, però molt especialment les titulacions anomenades tradicionalment de lletres.

En un moment d’incertesa com l’actual és ben lògic que siguin molts els joves i no tan joves que posin les seves esperances futures en la formació. Estan invertint el temps de manca d’ofertes laborals per formar-se millor per accedir a les que puguin sorgir en el futur. El camí que han emprès és intel·ligent i sovint costós i en molts de casos lloable, però ara passa que arriben a una universitat on de cada vegada més s’ha perdut l’ànima de l’ensenyament i s’ha substituït pels números dels rendiments. I així, són moltes les universitats que redueixen l’oferta formativa dels seus màsters i no obren la totalitat de les assignatures que consten als programes perquè els estudiants matriculats no arriben a uns números que es consideren mínims, mentre que a la vegada propicien una oferta deslleial amb els màsters privats que promouen les mateixes universitats. En no obrir la totalitat de les assignatures que oferten en un màster, les universitats no només estan incorrent en un delicte d’estafa –que ja de per si és greu- sinó que estan perdent tot el seu –ja de per si malmès- prestigi moral, que és molt pitjor que la infracció contra la legalitat vigent.

Si en aquests móns de virtualitats i de despersonalització de l’ésser humà perdem el contacte directe amb el professor i la transmissió del coneixement ni que sigui a un sol alumne, estam fent el negoci de na peix frit. Però sembla ser que les autoritats acadèmiques del país prefereixen més muntar fires d’empreses a les universitats i màsters privats que no aconseguir crear una massa de ciutadans responsables i amb capacitat crítica i que, sobretot, sentin passió per allò que han estudiat lliurement. Però és clar, la universitat pública d’aquest país ha decidit, una vegada més, posar-se al servei tant dels empresaris com de la classe política per fabricar éssers molt preparats a nivell tècnic i tecnològic, però limitats en la seva capacitat de conformar massa crítica.

Convé que ho diguem clar: avui en dia la universitat s’està convertint en una perfecta fàbrica de treballadors en precari. I els màsters i els doctorats s’estan deixant envair pel mercantilisme. Adéu al saber i adéu, doncs, a les persones. No sé si fa més pena que ràbia.


dijous, 18 de novembre de 2010

STALIN

"El derecho de autodeterminación significa que sólo la propia nación tiene derecho a determinar sus destinos, que nadie tiene derecho a inmiscuirse por la fuerza en la vida de una nación, a destruir sus escuelas y demás instituciones, a violar sus hábitos y costumbres, a perseguir su idioma, a menoscabar sus derechos".

STALIN, "El Marxismo y el Problema Nacional".

GUSTAVO HERVÉ

"Para los pobres, para la muchedumbre de funcionarios subalternos, para los comerciantes modestos, sin econeomías; par ala masa de los desposeídos de toda propiedad, para la multitud de criados de amgos sexos, la ignorancia, los trabajos penosos o repulsivos, los oficios peligrosos o malsanos, las interminables, las duras labores que hacen odioso el trabajo y llevan a los hombres a la embriaguez, y a las mujeres a la prostitución; para ellos los salarios que proporcionan el hambre o los irrisorios beneficios; para ellos la inseguridad del mañana, los rigores de la ley a la falta más mínima, y si llega la enfermedad, el paro o la vejez, todas las privaciones de la miseria, para las mujeres sobre todo, con su negro cortejo de vergüenzas y dolores.

!Y esto es una patria! ¡Esta monstruosa desigualdad social, este vergonzoso monopolio de una nación por una clase privilegiada! GUSTAVO HERVÉ. LA PATRIA DE LOS RICOS

L'article de mallorca progrés

Europa i Islam, tretze segles de relació

Sebastià Bennassàr. En els darrers temps sembla que hi ha molts de nervis en el si de la vella Europa amb la presència de l'Islam com a religió en el continent. Convindria, davant de declaracions, intencions i lleis com les que estam presenciant en els darrers temps, tenir una mica de memòria històrica i recordar que l'Islam ha estat present a Europa com a mínim des del segle VIII, amb la invasió de la Península Ibèrica. Convindria recordar, també, que hi ha hagut regnats islàmics a prop de Marsella durant gairebé dos segles i que als Balcans i a bona part de la mal anomenada Europa de l'Est la presència de l'Islam ha estat una constant fins als nostres dies.

És això una defensa de l'Islam com a religió i de la seva presència a Europa? No. Jo som un ferm partidari del laïcisme des de l'Estat i de deixar la religió com a activitat privada de cadascú a casa seva i finançada de forma exclusiva pel grup de creients o per la comunitat, i en cap cas gràcies als diners públics, que han de servir, bàsicament, per garantir una sanitat i un ensenyament laic i públic de qualitat, com a garanties principals de l'Estat del Benestar.

Però davant de les veus que alerten de l'amenaça de l'arribada de l'islam, convindria dir que aquestes pors al que ve de fora duen arrelades com a mínim cinc segles a Europa, sobretot d'ençà que els turcs varen ser ben a punt d'entrar a Viena en nombroses ocasions. Vull dir que la distinció del continent Europeu entre els bevedors de vi i els bevedors de cervesa; o els dels països on el comunisme mai no va governar dels que aquells que sí que es varen haver de sotmetre al règim de la dictadura del proletariat; també permetria una nova categorització: la dels països on l'Islam hi va governar en algun moment de la història i la dels que no. Els resultats serien ben curiosos i permeten novament la distinció entre aquestes dues Europes i sobretot veure i analitzar els problemes amb la seva justa correspondència, perquè la presència de l'Islam a Europa no és pas una qüestió de dos dies, sinó alguna cosa ben present i que només els 45 anys d'història comunista posterior a la II Guerra Mundial va aconseguir minimitzar.

I és que la molt possible entrada de Turquia en la Unió Europea ens torna a plantejar novament els límits d'Europa i la seva extensió territorial. Hi ha l'Europa emmarcada com a continent i hi ha aquella Europa que es regeix per les lligues de futbol i de bàsquet, on els equips turcs i els israelians també hi són presents, per posar només uns quants exemples. I davant d'això ens hauríem de preguntar fins a quin punt la riba sud de la Mediterrània no és Europa si atenem a les seves relacions històriques. Sigui com sigui, allò que no podem dir és que aquest és un problema nou, sinó que, com a mínim, té tretze segles. Només per puntualitzar.

l'article de la rahola d'avui, sensacional

Alicia Croft

PILAR RAHOLA | 18/11/2010 | Actualizada a las 00:31h | Política

He entrado rauda en la página del PP para jugar al Rescate, esa versión cutre- cheli-España-una-y-grande que los viejos chicos de las Nuevas Generaciones han diseñado para matar virtualmente a los indeseables de Catalunya. Pero Alicia Croft no me ha aparecido enfundada en un magnífico látex azul y disparando sus gaviotas contra inmigrantes ilegales e independentistas, porque un ataque de corrección política ha paralizado el jueguecito. Es una lástima que el PP se haya asustado y ahora busque la versión vaticana de su fantástico divertimento, cuyo modelo made in Badalona, con Albiol Croft de cazador de rumanos, habría batido récords.

Es bonito que los partidos políticos saquen a pasear su verdadera alma y, lejos de esconderse bajo máscaras de forzada corrección, nos muestren sus obsesiones. ¿Qué tiene de malo saber que al PP le parece divertido cazar virtualmente a pobres seres humanos que han llegado al país como han podido, quizá agazapados en el vientre de un camión o jugándose la vida en las pateras del infierno o vendiéndose el alma a las mafias del tráfico de personas? Total, esos pobres tipos que sobreviven en las zonas oscuras de nuestra sociedad son el blanco de todos los desprecios. Que lo haga, además, el partido que permitió la entrada más importante de ilegales de la historia suma puntos a la complejidad psicológica de la heroína del juego, émula de la mítica Lara Croft, que también goza de un monumental lío freudiano.

Ahora dicen que no, que no querían disparar gaviotas asesinas contra malvados ilegales, sino contra las mafias, que es algo que queda menos Anglada y más pasable en los comedores biempensantes. Y es que, como bien sabe Carmen Posadas en su magnífico homenaje a Agatha Christie, Invitación a un asesinato, el verbo aparentar se conjuga en mayúsculas en la sociedad de primera clase. El problema para Alicia Croft es que su juego contra indeseables no aparentaba bien y, perdida toda sutileza, dejaba a la reina del PP desnuda ante el espejo. Feo esto de enseñar las vergüenzas, y como ya quedaron chamuscados con su excursión a la vieja Baetulo, no era ocasión de resultar demasiado evidentes. Lástima, porque un poco de autenticidad habría sido bonito en campaña.

Abandonados los ilegales a su oscura suerte, pero sin gaviotas asesinas sobre sus virtuales pescuezos, queda la caza al independentista, que es un deporte que sienta mejor en los estómagos de la derecha española. Espero que el juego esté pronto en activo, porque no quiero perderme a los rabiosos tertulianos del Gato jugando cual posesos. Sólo espero que no se vuelvan adictos porque en el exceso está el pecado y pecar no sentaría bien en tan apostólico-romano territorio. En fin, ¿cómo era aquello de Einstein?: "Hay dos cosas infinitas: el universo y la estupidez humana. Y del universo no estoy seguro". Pues eso.

dimecres, 17 de novembre de 2010

RETÒRICA LENINISTA

"La paz de Brest-Litovsk, dictada por la Alemania monárquica, y la paz aún más brutal e infame de Versalles, impuesta por las repúblicas "democráticas" de Norteamérica y Francia y por la "libre" Inglatera, han prestado un servicio extremadamente útil a la humanidad al desenmascarar al mismo tiempo a los coolies de la pluma a sueldo del imperialismo y a los mesócratas reaccionarios -aunque se llamen pacifistas y socialistas-, que entonaban loas al "wilsonismo" y trataban de hacer ver que la paz y las reformas son posibles bajo el imperialismo". LENIN, "El imperialismofase superior del capitalismo".

Sobren els comentaris a aquesta retòrica, veritat?

dissabte, 13 de novembre de 2010

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennàssar

En la mort d’un home

Sebastià Bennàssar | 13/11/2010 | Vistes: 26

Un home se suïcida al mig del parc proper a la casa que havia ocupat. Tenia una dona i una filla, menor d'edat, i feia nou mesos que vivia en un pis de protecció oficial que estava buit. Ara li havia arribat l'ordre de desnonament. M.P. són les inicials que han transcendit d'aquest home, i davant de la mort d'una persona no podem deixar de demanar-nos per què hi ha pisos de protecció oficial buits mentre és cada vegada més gran la llarga corrua dels espectres que recorren el nostre carrer esgotades les prestacions per atur i acabats tots els recursos.

Un home ha d'estar desesperat per penjar-se un horabaixa en un parc. Un home ha d'estar desesperat per ocupar una casa aliena, però ho farà tot per viure com millor pugui, abans del pont, abans del fred glacial que d'aquí a uns dies matarà molta gent al carrer. La mort d'un home ens demostra el fracàs. I mentrestant, cases buides.

divendres, 12 de novembre de 2010

l'article d'avui a la ràdio

Sembla ser que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero també farà marxa enrere en la llei de llibertats religioses. Hi ha tengut molt a veure les visites constants dels membres d’aquell micro estat cridat a la desaparició que és el Vaticà no sé quantes vegades en els darrers anys, la darrera a Santiago i a Barcelona, amb una quantitat brutal de nenes adolescents advocant pel sexe sense preservatiu. Zapatero novament s’equivoca. Ara que ell ja no mana i que la vella guàrdia li dicta tot el que ha de fer –amb el catòlic Jáuregui al capdavant- Zapatero ha demostrat que ja no li queda ni talant ni cap forma més o manco galant de salvar un programa que va il·lusionar molta gent perquè feia creure que una altra esquerra i un altre socialisme eren possibles. Ens equivocàvem de ple i ara s’està fent felipisme de baixa estofa. El problema no és que en Zapatero ens hagi mentit –ja en són tantes que al Vaticà, ara que són tan amics, li han reservat una setmana sencera de confessionari i per ventura la penitència serà veure un milió de vegades els millors discursos de l’Aznar- sinó que l’església catòlica continuï tenint poder a un Estat com España. França, un país abominable en moltes coses com per exemple el respecte a les nacions no estatals i a les llengües que s’hi parlen, és modèlica en la seva defensa del laïcisme. Tothom pot viure a França sempre i quan deixi la religió a casa seva, vels islàmics i les creus catòliques incloses i des del primer dia. En una època de crisi com la que vivim, comencem l’estalvi per llevar tots els diners a l’església catòlica i invertir-los en escoles públiques i laiques i en cultura. Això és el futur que no liderarà Zapatero.

UMBERTO ECO ENCÈN JUEUS I ESGLÉSIA


Umberto Eco y la liga judeocristiana

El Vaticano y la comunidad judía italiana cargan contra 'Il cimitero di Praga', nueva novela del escritor - Según sus detractores, el libro coquetea con el antisemitismo

LUCIA MAGI - Bolonia - 12/11/2010

Treinta años no es nada. Al menos, en asuntos de polémica religiosa. Ese es el tiempo que separa El nombre de la rosa, primer asalto del escritor, semiólogo y pensador boloñés Umberto Eco a la ficción espiritual, de Il cimitero di Praga (El cementerio de Praga), su nueva y estupenda novela. Todo un fenómeno de ventas (cien mil ejemplares en solo una semana), así como un catalizador de las ya de por sí agitadas aguas culturales de la Italia de Berlusconi.

Eco vuelve a enfrentarse no solo a las acusaciones de la Iglesia, sino también a la soliviantada comunidad judía. La razón reside en un libro en el que, página a página (son 528), il Professore conduce al lector por un viaje trepidante al siglo XIX, una excursión considerada por algunos inexacta desde el punto historiográfico y que se mueve al vaivén de la madre de todas las conspiraciones: la que pinta a los judíos como los urdidores ocultos y todopoderosos del destino mundial.

La galería de habitantes reales de Il cimitero de Praga no tiene desperdicio: un Sigmund Freud drogadicto, Dreyfus, oficial francés condenado por ser judío, el gran Ippolito Nievo, patriota y escritor italiano, o Garibaldi. Entre nombres históricos y acontecimientos reales (dibujados con la manía detallista habitual en la prosa de Eco) se desenvuelve el protagonista -"el único personaje inventado de la novela", según el autor-. Es Simone Simonini, capitán turinés, memorable anti-héroe y la presencia más desagradable del relato.

Antisemita convencido en pleno ottocento, el protagonista falsifica testamentos y comercia con hostias consagradas para misas satánicas. ¿Su gran obra? Fabricar las actas de una reunión nocturna inexistente entre las lápidas del cementerio judío de Praga. En ella, los ancianos rabinos de las 12 tribus de Israel tejen planes para dominar el mundo. Ese documento falso sirve en la novela para la redacción de los muy reales Protocolos de los sabios de Sión, panfleto antisemita que, a principios del siglo XX, sirvió de justificación teórica para los pogromos de la rusia zarista y, más tarde, para la persecución nazi.

Sus detractores afean a Eco la puesta en escena de un montaje histórico "falso". La construcción de una "sinfonía maligna" que no se molesta en interrumpir. La comunidad judía y la Iglesia se preguntan: ¿puede un autor que no interviene en la historia evitar la peligrosa ambigüedad? El periódico de la Santa Sede opina que no: "Denunciar el antisemitismo poniéndose en la piel de los antisemitas", escribe la historiadora Lucetta Scaraffia en L'Osservatore Romano, "no funciona como una verdadera acusación. El lector acaba por resultar contaminado por el delirio antisemita [cons-truido por Eco]. Cuando se evoca el mal, es necesario enfrentarlo al bien, para que sirva de contraste. La reconstrucción del mal sin condena, sin héroes positivos, adquiere una apariencia de voyeurismo amoral". "La narración de Eco quiere desmontar lo falso a base de reconstruir esas falsedades" -escribe otra historiadora, Anna Foa, en la revista mensual publicada por las comunidades judías italianas-. "Si los heréticos podíamos disfrutar con las brujas de El nombre de la rosa, ¿podremos hacerlo con la misma inocencia con la clase de construcciones que alimentaron las locuras de Hitler?". El escritor replica pragmático: "Quien escribe un manual de química puede también ser acusado si alguien lo utiliza para envenenar a su abuela".

A estas declaraciones, Riccardo Di Segni, rabino jefe de Roma, contestó: "Pienso que el mensaje suena ambiguo. No se trata de un libro científico que analiza y explica, sino de una novela". "Mi intención era dar un puñetazo en el estómago de mis lectores", replicó el semiólogo. "Una violencia que convenció a otros".

Un odio que también mueve a Simonini, educado desde pequeño en el desprecio a los judíos y a las mujeres, entrenado en el servilismo hacia el poder y cegado por su rencor personal: "Me doy cuenta de haber existido solo para vencer aquella raza maldita. Únicamente el odio calienta el corazón", dice.

Entre tanta proclama acusatoria, Gad Lerner ha intervenido en el debate desde las páginas de La Repubblica. Según él, la novela está destinada a ser un clásico porque al fin y al cabo cuenta algo muy universal y actual. Se lo explica el protagonista Simonini a un agente secreto del zar: "La divina Providencia nos ha regalado a los judíos, utilicémolos y recemos para que siempre haya alguno al que temer y odiar". Lerner ve en este diálogo un afán tremendamente actual: identificar los enemigos para así definirse como comunidad a partir del odio al otro.

LA BRUTALITAT

Un padre de familia a punto de ser desahuciado se ahorca en plena calle

Vivía ocupando un piso de alquiler de ADIGSA en el barrio de la Gornal de l'Hospitalet

RAQUEL QUELART | Barcelona | 11/11/2010 | Actualizada a las 19:42h | Sucesos

M.P, vecino de Hospitalet de Llobregat, vivía desde hace nueve meses ocupando "de patada" un piso vacío de protección oficial con su mujer y su hija menor de edad. Se convirtió en ocupa después de haber agotado el paro y no poder pagar el piso de alquiler donde vivía. Pero hace una semana recibió una orden de desahucio anunciándole que tenía que abandonar la vivienda de manera inminente. Finalmente, esta tarde ha decidido ahorcarse en plena calle, en el parque de las Setas, situado en la calle Can Trias de l'Hospitalet de Llobregat.

Según ha informado el presidente de laAsociación de Vecinos Carmen Amaya, Juan Álvarez, M.P se personó esta semana en el Ayuntamiento de la localidad para pedir que realojaran a su familia en un albergue "porque hacía mucho frío para quedarse tirado en la calle con su familia". Pero, según Álvarez, los servicios sociales del consistorio denegaron su petición. La misma fuente apunta que, como último recurso, el fallecido se personó en dos ocasiones, la última el mismo día del suicidio, para reclamar una demora de un mes en la ejecución del desahucio. Al no obtener una respuesta satisfactoria, a las cinco de esta tarde "ha salido con una cuerda de la vivienda que ocupaba" y ha decidido ahorcarse en el parque de las Setas, a pocos metros del piso que en pocas horas iba a tener que abandonar por la fuerza.

La víctima se dedicaba al sector de la construcción hasta que llegó la crisis. Una vez agotada la prestación por desempleo, pasó a cobrar una pensión de unos 300 euros "debido a la depresión que sufría a raíz de no encontrar trabajo", según Álvarez. El presidente de la asociación de vecinos del barrio asegura que, poco antes de suicidarse, la víctima le ha llamado por teléfono para transmitirle su desesperación: "Me ha llamado muy nervioso, diciéndome que se había tomado unas pastillas, yo he intentado calmarle y le he dicho que me esperara en la plaza para hablar sobre su situación e intentar encontrar una solución al problema, pero he llegado demasiado tarde".

Desahucios masivos en el barrio de la Gornal
La Asociación de Vecinos Carmen Amaya asegura que en las últimas semanas se han producido un gran número de desalojos forzosos de personas que estaban ocupando viviendas vacías de ADIGSA. Una de ellas es Manuel Torres, un padre de familia que se quedó en paro hace más de dos años y que decidió entrar "de patada" en uno de los pisos vacíos que hay en la zona. Hace días le llegó la notificación de desahucio que será ejecutada, si nada lo impide, el próximo 7 de febrero. Por su parte, la Dirección General de Atención a la Infancia y la Adolescencia (DGAIA) le ha convocado a una reunión el día 25 de este mes para hablar de la custodia de sus dos hijos. Torres vive en un piso sin agua de ADIGSA al no poder hacer frente a lo que cuesta un alquiler con la ayuda de 426 euros para parados. "Somos padres de familia necesitados y aunque queramos, no podemos irnos de los pisos", explica Torres.

dijous, 11 de novembre de 2010

article a Mallorca Progrés

Himnes en la matinada

Sebastià Bennassar. En un país com Estats Units, on l’esport nacional és assassinar presidents, tota la població està predisposada a aixecar-se a les quatre de la matinada –a Nova York i a Los Àngeles no caldria aixecar-se, les ciutats no dormen- amb la notícia del decés per assassinat de si no un president com a mínim un congressista de primera fila. Si el president és afroamericà la cosa es multiplica per molt, i els analistes polítics havien fet travesses de quant duraria el president. Per això no hauria sorprès gens que a aquestes hores de la matinada s’hagués despertat la població amb interpretacions més o manco sentides de l’himne americà –vull pensar que en una circumstància fúnebre com aquesta no hi hauria tanta afectació com en la final de la superbowl, on les estrelles del pop han pres el relleu a les sopranos professionals, en una errada notable i en una degradació constant de la lliga patrocinada per la Pepsi.

Però és clar, en aquestes latituds això no és tan així. Per això, quan a les quatre i mitja de la matinada vaig sentir la interpretació dels himnes dels marines despertant-me vaig pensar que havia passat alguna cosa realment greu. Em vaig aixecar del llit per veure què havia passat, però no era res més que el meu company de pis –i no obstant amic- amb una amiga seva que interpretaven himnes de tots els temps i els miraven a més a més a través d’una coneguda pàgina web dedicada a aquestes coses.

Això dels himnes és una cosa que no deixa de sorprendre’m. Que hi hagi dues persones a les quatre i mitja de la matinada en roba interior –en desconec les marques ara mateix, asseguren que no són de cap concreta, encara que sí que em concreten la japonesitat dels mitjons d’ella- i escoltant himnes no deixa de ser una cosa pintoresca. I que m’encanta. Per començar m’acaben de salvar aquest article escrit a les cinc de la matinada. Però és que això dels himnes em va perseguint. Una altra amiga meva –sí, en tenc molts de singulars- l’altre dia va rebre una proposició de feina durant la celebració del 12 d’octubre a una ciutat de províncies espanyola, on els membres del partit de Rajoy, sabent que tenia una carrera universitària li havien ofert el lloc de regidora de cultura per a les properes eleccions municipals. Càrrec que ella encara no ha acceptat. Un dels mèrits que tenia era que havia cantat l’himne de la Guàrdia Civil.

Sigui com sigui, hem de pensar que això dels himnes té el seu què. En el cas espanyol no hi ha lletra, com tampoc en el cas de la Unió Europea –que així i tot té música rap-. Així no hi ha manera de dissoldre l’Estat Nació en una estructura superestatal. La Unió Europea necessita una lletra per al seu himne perquè com a mínim els amics puguin escoltar alguna cosa a les cinc de la matinada, superat l’himne de Timor. Clar que posats a tenir lletres, què voleu que us digui, no crec que ningú vulgui envair Polònia escoltant La Balanguera.

CONTRAPORTADA AL BALEARS


Mafalda s’equivocava

Sebastià Bennàssar | 10/11/2010 | Vistes: 125

Mafalda és un d'aquests personatges vinculats per a sempre a la nostra infantesa. El personatge creat per Quino va aparèixer de manera regular a la premsa argentina entre el 1964 i el 1973 i s'ha convertit en una de les icones del món pop i en, possiblement, el personatge que més i millor ha contribuït a explicar l'Argentina i per extensió tota Sud-amèrica als que no hi viuen, i a la vegada ha servit per criticar i mostrar la classe mitjana argentina amb un humor sensacional, i potser per això de vegades perillós. Si s'hagués de fer un rànquing de països que el personatge de Quino odiàs, Portugal ocuparia sense cap mena de dubte el número 1. Que ningú no hi busqui complicades raons polítiques, ni decisions estranyes que tenguin a veure amb la conjuntura econòmica ni amb la forma de ser. És més bé una qüestió alimentària. I és que Mafalda odia la sopa i els portuguesos són els tipus que més adoren aquesta menja de la qual en tenen tantes varietats i tipologies que es podria fer un llibre de receptes ben extens. S'ha d'entendre que el concepte sopa inclou també totes les cremes que us pogueu imaginar i que ben sovint les sopes portugueses incorporen elements matèrics dins el brou, com puguin ser trossets de llegum, o de carn o de patata o de verdura. Sigui com sigui, normalment són molt bones. Ara que el temps ha començat a fer un lleuger canvi de cap a temperatures més pròpies de l'època -aquests estius de cinc mesos no poden ser bons ni per a la salut ni per als nervis ni per al medi ambient-, la sopa torna a ser un d'aquests productes buscats i agraïts. Això per als forans, perquè els portuguesos poden menjar sopa qualsevol dia de l'any i amb la temperatura que sigui. Tot això explica que hagin sorgit alguns bons negocis molt interessants des de fa alguns anys i que fins i tot hi hagi hagut d'haver adaptacions de les multinacionals a les idiosincràsies locals. Anem a pams. Un dels millors negocis que hi ha Lisboa és una botiga de menjar ràpid que ofereix cinc tipus de sopes a un preu realment baix i que té la seva ubicació en ple centre comercial del Chiado. A les hores principals del dia sempre hi ha gent menjant que s'emporta les seves sopes pel carrer -amb aquesta perversitat absoluta dels temps moderns, que és la pràctica supressió de l'hora del dinar i la seva conversió en un minutatge pautat simplement per engolir qualsevol cosa. El segon exemple pot veure com les multinacionals se les empesquen totes per poder sobreviure: a una coneguda empresa de restauració ràpida americana especialista amb hamburgueses, amb locals a tot el món, se li ha creat la necessitat d'haver de servir sopa si volen triomfar a Portugal. I en aquests establiments se serveix sopa, dues diferents cada setmana. Aquest és un exemple que m'interessa, perquè els portuguesos han aconseguit imposar els seus gustos sobre la multinacional i l'han forçada a un canvi, mentre que en el nostre cas simplement hem beneït la seva implantació a casa nostra i no hem exigit la incorporació, ni que sigui com a anècdota, d'elements culinaris propis en les receptes que serveix aquesta cadena, i ja em direu què poc costaria, per exemple, servir hamburgueses amb sobrassada, que per ventura seria l'únic producte mallorquí que tastaria aquest turisme d'espardenya que darrerament està arribant fins a les nostres latituds. Els portuguesos, en aquest sentit, han demostrat tenir molta més personalitat: "pots fer negoci amb nosaltres si entens la nostra manera de funcionar", i ho han aplicat. Sigui com sigui, que ningú es pensi que les sopes com a entrants dels portuguesos són per menysprear-les. De vegades, una sopa d'aquestes ben completes -i més si són de l'Alentejo- serveixen per a un bon sopar i ara que arriben els temps hivernals és reconfortant saber que hi ha un país on, vagis on vagis, et podràs retrobar amb una escalfor que et recorda la de la llar. Mafalda, s'equivocava. La sopa no només és un aliment bàsic sinó que et reconcilia amb la terra, amb la infantesa i, en darrer extrem, amb la pàtria.