dimarts, 25 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 21

Un simple partit de futbol

Arribo a Barcelona des de Lisboa i tot és histèria i caos i confusió. La ciutat està plena d’italians que a l’endemà es dedicaran a provocar perquè onze tipus hauran guanyat un partit de futbol. Torno a la ciutat per presentar un llibre. L’acte inicial estava previst per al 8 de març, però la neu ho va impedir i va donar un argument –feble- perquè Hereu pugui somiar en fer unes olimpíades d’hivern a Barcelona. Ningú no pot entendre els acudits d’aquest alcalde, però la veritat és que el tou de neu que va caure a la ciutat –quatre dits ben bons en ple centre- ens va fer viure en un caos que demostra que les coses a Barcelona són molt diferents. Les ciutats modernes d’Europa veuen nevades com aquestes –i superiors- una dotzena de vegades per any i per descomptat no se sumeixen en el caos ni es veuen esquiadors davallant pel carrer que fa la funció de Rambla Catalunya a Torí, Milà, París, Berlin o Amsterdam. Aquell dia que tots guardarem en la memòria perquè ho poguem explicar –no ara, que és massa recent, sinó d’aquí a uns anys, quan facem la pregunta de “i tu on eres el dia de la gran nevada de Barcelona? (amb el perill que els més grans ens demanin si ens referim a aquesta o a la dels anys seixanta)- s’havien de presentar dos llibres d’Stevenson a l’Espai Mallorca de Barcelona, però la neu ho va impedir. Quan torno a la ciutat per presentar-los de nou resulta que és dia 28 d’abril i que juguen la tornada de la semifinals de la lliga dels xampinyons (vull dir de la Champions) contra l’Inter i que toca fer remuntada històrica si es vol anar a la final del Bernabeu.

Amb molt bon criteri els organitzadors decideixen no moure el dia de la presentació –entre altres coses ja m’havien pagat el bitllet i ja figurava en totes les programacions impreses i digitals- tot i que no està de més recordar que les programacions culturals cal fer-les amb el calendari esportiu a la mà per garantir el públic. Com que el dimarts i el dimecres hi pot haver-hi Champions o Copa del Rey i el dijous partits de la Uefa –a Barcelona això no interessa a ningú, però a Mallorca l’any que ve serà decisiu perquè hi juga l’equip local- i el divendres la gent marxa fora, això deixa com a únic dia hàbil el dilluns (no és ben bé així perquè hi ha setmanes en què per sort no hi ha futbol). Al final el públic els dóna la raó i prop d’una trentena de persones s’acosten a escoltar el que hem de dir sobre aquest sant senyor.

Acabada la presentació me’n vaig a casa. Fins i tot el Salva, a qui no li agrada el futbol, se n’ha anat a veure’l, suposo que més que res per tenir la companyia d’alguns dels seus amics del màster, que han fet d’un local del carrer Wellington –molt ben equipat, això sí- el seu punt de reunió. No hi vaig. Estic massa cansat del viatge com per anar a veure el partit, i que consti que m’agrada molt el futbol i que sóc molt del Barça. El que passa és que les coses s’han de veure i s’han de prendre d’una altra manera. Mentre tots nosaltres parlem de futbol i omplim pàgines i pàgines dels mitjans de comunicació amb notícies tan intranscendentals –i que de vegades posen de mala llet- com si hem fitxat o hem deixat de fitxar a no sé qui per no sé quina barbaritat de diners, passen moltes coses importants al món que no es mereixen ni una línia als mitjans de comunicació, per exemple les protestes dels estudiants o l’enèssima vaga general grega. La clau de tot això és l’hem. Ens fan creure que som nosaltres els que ens dedicam a sortir al camp i guanyam o perdem un partit de futbol o els que fitxam o deixam de fitxar un futbolista (i almanco jo no tenc els quartos per pagar-li ni mig dia de feina a un d’aquests astres de la piloteta). Ens fan creure que nosaltres som els que jugam –recordo el titular després del gol d’Iniesta a Stamford Bridge: “aquest gol l’hem fet tots”, doncs bé, jo aquell dia era a Tuníssia i sí que el vaig celebrar extraordinàriament però no recordo haver xutat- ens fan creure en un nosaltres del qual no sé si es bó formar-ne part.

Hem arribat a un nivell de desgràcia tal com a país que la institució més representativa del mateix és el Barça i el seu “més que un club”. I certament, el Barça és un símbol de moltes coses i ser-ne aficionat és un orgull, però perdre el cap i pensar que un partit de futbol és quelcom més que un simple partit de futbol és una errada estratègica de primer ordre. Quan s’enfronten Barça i Madrid es posa en joc sobre la taula si fins i tot allò pot simbolitzar una victòria de Catalunya contra Espanya. És ridícul. Com a molt pot simbolitzar la victòria o la derrota d’una manera determinada d’entendre el futbol envers una altra.

Al dia següent del partit contra l’Inter el país estava cop piu. Vaig veure fins i tot com un cambrer de la Rambla es negava a atendre uns italians perquè eren italians i fins i tot en dues gelateries de la ciutat van aparèixer pintades amenaçadores, la qual cosa demostra que hem arribat a un nivell de fanatisme i de barbàrie de primera divisió. Diuen les estadístiques que el gol d’Iniesta a Londres va provocar un baby boom de primer ordre. Collons, sí que estam malament que per celebrar un gol la gent ja carda sense tenir en compte les mesures d’anticoncepció (ep, si eren fills buscats endavant les atxes i sort que els fluids seminals es van contagiar de la màgia d’iniesta i van fer el gol en els òvuls pertinents, que últimament les enquestes sobre la qualitat del semen català no són molt afavoridores).

Mentre ens idiotitzen amb el futbol no estam pendents de res més i s’està anul·lant la nostra capacitat de raonament crític i de qüestionament de la injustícia social. Ja ho deien els romans, donau-lis pa i circ i així estaran entretinguts. D’acord, però és que collons de cada vegada ens donen menys pa i més circ.