LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 18

Pluja i mercat

Ha començat a ploure sobre l’Empordà. Els meus amfitrions em tornen de cap a Figueres mentre veig com van caient les gotes sobre els camps. Enguany a plogut a balquena i no ens haurem de queixar de falta d’aigua. Tanta sort. Aquestes contrades sempre pateixen perquè les infraestructures hidràuliques del nostre país no es pot dir que siguin modèliques. Encara es perd més del 25% de l’aigua per les canonades i pels vorals, per la conducció i la impulsió. Encara hi ha molts de llocs on es continua regant pel sistema tradicional d’innundació, fins i tot aprofitant recursos que ens deixaren els àrabs en el seu pas per casa nostra, síquies i sínies que continuen funcionant deu segles després. Els hi devem tantes coses als àrabs –jo fins i tot el llinatge- que de vegades sorprèn el racisme que hi ha a casa nostra envers ells. Cert que fa massa segles que no aporten res de nou, però quan vas a un vàter públic en els països del Magreb i et trobes que hi ha mangueretes d’aigua per netejar-se el cul ens hem de preguntar qui és més net si ells o nosaltres. Certament, els hi devem moltes coses als àrabs, especialment en xarxes de rec i toponímia, però també és cert que també són una comunitat difícil d’adaptar a les nostres democràcies? occidentals. Des de la meva posició d’agnòstic –un ateu és un creient, perquè creu en la no existència de cap divinitat, però ho creu fermament- no puc entendre que la vida d’un home es pugui regir pel que digui un llibre sagrat. Les absurdes regles jueves i les cristianes així com les de l’Islam me semblen un error enlloc d’un encert. I voler proclamar la supremacia d’un Déu damunt l’altre... per favor. La religió hauria de ser una cosa íntima, de cadascú, practicada a casa, sense temples de cap mena, com si només existissin els deu lars dels romans o ni això. Una cosa que no molesti ni ofengui.

No es tracta tampoc d’anar esbucant esglésies, mesquites i sinagogues. Simplement es tracta de no deixar-ne construir més. Total, les esglésies catòliques, excepte el dia del funeral o del casament sempre estan buides. Si una infraestructura està buida i infrautilitzada no té cap sentit construir-ne una d’igual i destinada per al mateix servei. És un principi econòmic bàsic. De fet, a Palma, quan governava la ciutat na Catalina Cirer (2003-2007) i quan tenia de mà dreta a Rodrigo de Santos, un home que mentre votava en contra del matrimoni homosexual a la sala de plens i que professava una devoció cristiana que fins i tot el duia a resar al despatx després es fonia els quartos de la visa municipal en cases de prostitució masculina, es va acordar donar cinc solars a l’església catòlica perquè hi fessin esglésies. Desconec si les han fetes, però de ser així m’agradaria comprovar el nivell d’utilització de l’espai.

Però estàvem a l’Empordà i a la pluja, no sé per què aquesta desviació, supòs que pel fet de veure aquest esplet de verd em sembla –això sí- una cosa ben divina. Els meus amfitrions em comenten que el mercat gran de Figueres és un dijous, i que si vius a l’Empordà i un dijous no vas a Figueres tens la sensació que te falta qualque cosa. Ho entenc perfectament. Els dies de mercat, de plaça que en diem nosaltres en aquelles pedres que suren al mig del mar segons l’encertadíssima expressió de l’escriptor Pere Morey Servera, són les jornades que permeten d’una banda copsar l’estat d’ànim d’una població i de l’altra d’abastir-se de productes i de notícies. Fins i tot a Mallorca hi ha alguns mitjans que dediquen una pàgina diària a comentar i a fer crònica del mercat setmanal dels dimecres a Sineu, un espectacle de primer ordre que fa que pagui la pena visitar la vila setmanalment (ni que sigui per anar a menjar frit o un bon variat). No conec el mercat de Figueres, però així com m’ho expliquen i per la lluïssor dels ulls dels meus amfitrions, deu ser cosa espectacular.

Els mercats –encara que siguin urbans- ja ho tenen això. Ens recorden els nostres orígens i el nostre vincle amb la terra. Tots aquests que compren sempre al supermercat i que l’única fruita i verdura que han vist en sa vida és l’empaquetada no poden saber que al davant de les aromes d’un mercat és quan s’inicita la conversa, i que la conversa és allò que ens fa estar en societat. Al mercat s’ha de ser un poc puta. S’ha d’anar viu perquè no et passin al davant –mai no he vist la desesperació que té la gent gran per colar-se, per no respectar els torns, és com si fos el seu esport nacional, l’única gran afició que tenen- i s’ha d’anar viu perquè no t’estafin amb el gènere que t’emportes, que una tomàtiga tocada o un préssec massa verd te poden fotre la compra enlaire. Saber comprar és un art que s’hauria d’ensenyar a les escoles, perquè l’única cosa que ens pot salvar és un consum responsable, acurat, menestral.

Hauré de tornar a Figueres un dijous, ni que sigui per perdre’m pel mercat i escoltar la gent, de què parlen, què diuen, què els preocupa. Aquí se sent el pols del poble i no en les absurdes enquestes i estudis que encarreguen els polítics. Els diputats del parlament farien bé de passar més estona als cafès, als mercats i al forn, que és on es dirimeixen les converses importants. I als bars de les places a l’aire lliure. De moment m’hauré de conformar de veure com cau la pluja a l’estació abans de tornar a casa.