dilluns, 17 de gener de 2011

signatura a Ona Mallorca

La joventut de Tunísia acaba de donar mostres de fins a quin punt la desesperança pot acabar amb un país i el seu règim dictatorial. Mentre ens assabentam de les desgràcies a un parell mallorquí de centenars de quilòmetres de casa –va ser n’Anselm Turmeda qui se’n va anar a Tunis i es va convertir a l’Islam i va ocupar importants càrrecs a la seva administració-, en Zapatero i companyia s’han proposat reduir l’Estat de les Autonomies i emprendre una recentralització de l’Estat. Haurien d’anar amb compte, perquè els índex d’atur són la meitat que els de Tunísia, però el grau d’emprenyamenta és igual o superior i per ventura comença a ser hora de plantar cara. La gallineta ha dit que prou, que no vol pondre cap més ou per al tirà que l’esclavitza. La gallina –galina en molts de pobles d’identitat illenca reeixida- ha dit que no. Visca la revolució. És clar que en aquest moment de proclames en defensa de la independència autonòmica i de ressorgiment del sobiranisme el que cal demanar-se és quanta gent estaria disposada a prendre el carrer i a deixar-s’hi la vida si fos necessari. I crec, honestament, que serien ben pocs per no dir cap el qui estaria disposat a aquesta revolució. Ens sobren euros a les butxaques –malgrat la pèrdua de poder econòmic que tots plegats hem patit en els darrers mesos- i ens falta desesperació com per sortir al carrer a demanar un canvi radical de sistema. Ara bé, si continuen insistint, si la política de negació continua avançant, potser haurà arribat el moment. I llavors veurem qui corre a buscar els lingots d’or i qui es queda a escriure la història futura.

dimecres, 12 de gener de 2011

ARTICLE AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennàssar

Els reialmes portuguesos de Ponç Pons

Sebastià Bennàssar | 11/01/2011 | Vistes: 14

El restaurant Martinho da Arcada és també un cafè i un dels llocs que atreu un major nombre de turistes literaris de Lisboa. El motiu és ni més ni manco que el fet que el lloc va ser una de les principals oficines de Fernando Pessoa, que ha fornit de guarniments fotogràfics les parets de les sales amb capacitat per a cent persones del local inaugurat el 1782 a la Praça do Comercio de Lisboa, que es vanta de ser la més gran d'Europa perquè el darrer lateral, el que la tanca, és a l'altra riba del Mar de Palla. El Martinho da Arcada és un d'aquests restaurants que s'han de visitar i on s'ha de menjar com a mínim un cop quan s'és a Lisboa, malgrat que la fama ha comportat de manera aparellada que el preu no sigui precisament el més barat dels encontorns. De totes maneres, la professionalitat del servei i els coberts pesants que serveixen per acompanyar la deglució assossegada de la cuina portuguesa -hi ha uns quants plats a la carta fets a la manera del mateix restaurant- fan que l'experiència valgui la pena, igual que la cristalleria on s'ha d'abocar amb cura algun vi vell del Douro prèviament reposat en un decantador. Aquest és un dels reialmes portuguesos de Ponç Pons, que acaba de ser nomenat Escriptor de l'Any pel Govern de les Illes Balears i que també és un d'aquests homes tocats per la lusofília que abunden en aquesta pàtria esqueixada en illes. Tant és així que en Ponç és un dels rars homes que ha pogut seure a la taula reservada a la memòria de Pessoa i que és un dels llocs més fotografiats i venerats pels mitòmans.

Encara a hores d'ara no sé què va explicar als responsables del local, però de ben segur que va ser convincent. Com a mínim perquè la foto testimonia el seu pas per aquella taula màgica. No n'hi ha per a menys. Un home que és capaç d'escriure i de dialogar amb Fernando Pessoa i crear un dels seus llibres més bonics, Pessoanes, bé que es mereix seure a la taula on va escriure i es va engatar la seva font d'inspiració.

Ponç Pons va ser un dels membres de l'ambaixada cultural que el passat mes de març va omplir de poesia la casa Fernando Pessoa de Lisboa. Clar que això de la casa Fernando Pessoa és un dir, perquè el pobre home va canviar més de 16 vegades de domicili abans de morir a 47 anys (això de la mudança es veu que el va perseguir, perquè fins i tot un cop mort varen canviar les seves restes, que anaren dels Prazeres al claustre de Belem). Amb ell hi havia en Manel Marí, na Clara Fontanet, en Miquel Cardell, na Nora Albert, en Gabriel Sampol i en Toni Xumet, però en Ponç va ser qui va posar més emoció al recital, amb un poema dedicat al seu pare, mort recentment. Allà, aquell dia, la casa de Pessoa també va ser un poc la casa de l'Escriptor de l'Any, com el restaurant Stop, al Campo de Ourique, on menjàrem arròs de rap després del recital.

M'agrada pensar que hi ha una Lisboa de Ponç Pons, vinculada amb els seus racons i amb els poetes que li agraden i amb els llibres que s'oloren i que els dies que fa bo llegeixen amb calma les persones que ocupen el mirador dedicat a Sophia de Mello Bryner, la poetessa que en Ponç va abocar al català fa ja algun temps en una bella edició de Lleonard Muntaner. El mirador és el de Graça i a l'estiu és un dels llocs més frescs de Lisboa, mentre que els dies esclatants de sol de l'hivern atlàntic s'omple del consol de l'astre rei encalentint les mans dins dels calçons. En això és una mica com la poesia de Ponç aquests dies que "a la Baixa els portals/ tenen ombres de dol/ i els tramvies van fent/ el trajecte més gris". M'agrada pensar que hi ha una Lisboa feta per als poetes de les Illes perquè és una Lisboa feta de paraules, de llibres i de sensacions. Com la d'un sopar al Martinho da Arcada.

diumenge, 9 de gener de 2011

L'AVIRAM D'AQUESTA SETMANA

L'article al suplement de cultura del Diari de Balears on es parla de la desgràcia en matèria de biblioteques d'una ciutat com Palma

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1149/32

divendres, 7 de gener de 2011

article a Mallorca Progrés

La imprescindible dimissió o destitució de Santiago Juan

Sebastià Bennassar. Quan una institució com l’Institut d’Estudis Baleàrics comet una errada tan greu com la de repartir una agenda en espanyol el que ens hem de demanar de forma immediata és si algú assumirà la responsabilitat de l’errada i dimitirà. Hem de suposar que no, perquè la paraula dimissió per responsabilitats polítiques sembla que és alguna cosa que no existeix en els diccionaris de latituds situades per sota de la ratlla de la civilització marcada per l’eix Zurich-Viena. És la diferència entre les diferents sensibilitats que conformen això que s’ha vingut a denominar Europa.

A Europa no és gaire galant fer discursos institucionals com els que va fer la batlessa de Palma, Aina Calvo, el dia 31 de desembre, festa de l’Estendard. Sembla com si ella fos l’única causant directa del trencament del pacte de govern amb Unió Mallorquina per corrupció política, quan simplement féu de comparsa. Però crec que en dies assenyalats de festes i posicions institucionals treure la corrupció política al carrer no era ni de bon gust ni de bon to. Certament, els corruptes havien d’haver dimitit per si sols, certament els partits amb casos de corrupció a les seves files han de fer gestos de regeneració, però un batle de Palma no pot emprar la festa de l’Estendard –deslluïda i poc participada, res a veure amb la festa civil més antiga d’Europa d’altres ocasions- per fer un discurs partidista i partidari.

Convé lligar les dues coses, perquè la crisi que pateix l’Institut d’Estudis Baleàrics –una crisi de model, de manca de lideratge, de manca de visibilitat- ve com a conseqüència directa de la sortida d’UM de les institucions illenques. En aquesta ocasió varen pagar justos per traïdors i qui va perdre, com sempre és la cultura. Sebastià Serra, que és un dels intel·lectuals del país que ha viscut més batalles polítiques, se’n va anar i bona part de la feina que feia l’Institut va quedar en orris. Repartir una agenda en espanyol en aquests moments de pressió terrible per part dels populars en temes lingüístics és una errada tan gran que hauria de costar-li el càrrec a l’actual responsable de la institució, Santiago Juan.

Però com que això és molt probable que no passi, com que segurament no dimitirà, és el moment de demanar al conseller Bartomeu Llinàs que actuï de forma conseqüent al seu càrrec i el destitueixi de forma fulminant. No es pot consentir que una institució encarregada de vetllar per l’única llengua pròpia del país faci una cagada d’aquestes dimensions. No hem d’oblidar que el conseller Llinàs té a la seva conselleria les competències en Política Lingüística –tot i que l’acció directa la dugui el Bloc a través de na Margalida Tous- i que per pura higiene hauria d’exigir el càrrec al responsable de l’errada.

Només així, només amb una política de responsabilitat directa i d’assumpció de responsabilitats podrem tornar a tenir confiança en les nostres institucions públiques. L’errada no és repartir una agenda en espanyol, l’errada és no vetllar en tot moment pels pocs estatuts que té una institució dedicada al servei de la cultura i la llengua del país.