dissabte, 8 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 5

El desgavell de Sants

Serem el que veig a l’Estació de Sants: precadàvers als quals una filla suposadament amorosa els ajuda a comprar els bitllets perquè tornin al poble. Quan finalment l’home i la dona accedeixen a la via –ell mantenint els vells hàbits de sempre i agafant amb una mà la maleta enorme i amb l’altra donant el bracet a la dona, ella mantenint els hàbits de sempre i agafant al seu marit no sense acabar de col·locar-li bé el nus de la corbata- la suposada filla perfecta agafa el mòbil i li diu al seu amant: “a la fi he lliurat els putes vells al tren, i fins a l’any que ve, que amb una mica de sort es moren i ja no vénen”. No pensem en la nostra gent gran, només tractem de crear eufemismes per enriquir el nostre llenguatge sense haver d’embrutar-nos la consciència: un vell, un ancià. Quin mal hi ha en dir les coses pel seu nom: un negre. Però mentre desterram de les nostres vides allò que ens causa destorb –el vell, l’ancià, el negre- inventam paraules o sintagmes políticament correctes per a netejar el nostre cervell verbal: la gent gran, de la tercera edat, les persones de color. En sortir la víscera, però, surt la paraula continguda amb menyspreu: el vell.

L’estació de Sants és l’epicentre del no país, del no lloc que diria Marc Augé. Suposadament hauria de ser un lloc on poder observar l’antropologia de la sobremodernitat, però en realitat és un indret on es pot exercir l’estudi de l’antropologia ancestral: fa dècades que mantenim la mateixa manera de comportar-nos en estacions ferroviàries i en transports col·lectius i sobretot fa dècades que el viatger se sent maltractat de la mateixa manera. A Sants el català sembla desterrat, l’estació de Sants podria ser l’estació de Múrcia i possiblement els empleats que hi ha al darrere dels mostradors serien més simpàtics i estarien més contents de tenir una feina –amb l’excepció d’un homenet petit que a la placa del seu uniforme hi duia un pin de l’associació catalana d’amics del ferrocarril.

La informació és el bé més preuat en una estació de tren. Doncs bé, aconseguir-la en la teva llengua un diumenge al matí és quasi impossible. No només has de fer una cua en el mostrador d’informació perquè després et diguin que “tan sols donam informació sobre línies de grans recorreguts, per als regionals haurà d’anar a la guixeta 24” sinó que has de suportar el fet que la noia que dóna la desinformació a sobre no sigui capaç de desinformar-te en l’única llengua pròpia del teu país. Això sí, intenta pixar-li a la boca en anglès o alemany que obrirà la boca complaguda.

El problema del país és aquest: avui en dia es pot anar a Madrid amb l’Ave amb poc més de dues hores –ja em direu quines ganes hi ha d’anar a Madrid a perdre el temps i veure espanyols- però per anar a Figueres et torbes pràcticament el mateix. La línia de Puigcerdà està feta un Sancristo i fer els 60 quilòmetres i escaig fins a Manresa costa una hora i quinze minuts. Arribar a Tortosa és una heroïcitat digna de cronista medieval. València, en el nostre propi país, es troba a 3 hores –si hi ha sort- i Alacant a 4 i 45. Això sí, a Madrid s’hi pot anar cagant llets. El problema és que el sistema ferroviari espanyol sempre ha fet el possible per putejar els ciutadans amb la seva estructura radial. El problema és que als polítics no li importa la gent del seu país –i ho demostra el pèssim servei de rodalies, els autobusos públics, el metro, tot allò que han d’utilitzar els treballadors- sinó que li interessa que els empresaris puguin arribar d’hora a Madrid, quan tots sabem que allò intel·ligent seria que els nostres empresaris poguessin arribar d’hora a Paris o a Frankfurt o a Milà. Mentre tenguem empresaris que es dediquin només a fer el botigueret per devers Madrid aquest país no anirà bé. Mentre el sistema ferroviari nostrat no doni més importància a Tortosa o a Figueres o a Lleida que a Madrid haurem fracassat rotundament com a civilització.

Sants és també un paradís per a carteristes. Bé, de fet és un paradís per als lladres de tota mena: institucionalitzats o no. L’única cosa que a Sants costa el mateix que al carrer és el diari i perquè tenen el preu estàndard. Els cafès als bars costen el doble que al carrer –quan tots sabem que l’aigua bruta té un cost de producció inferior als 8 cèntims, amb la qual cosa el guany per cada cafè servit ja és de per si extraordinàriament alt en un bar fora de l’estació, o sigui que imaginem la dimensió del robatori a l’interior- i acostar-se a aquella botiga on vénen aigua i entrepans és precipitar l’economia familiar per penyasegats de dimensions còsmiques. Els altres lladres, els que es dediquen professionalment a fer el pispa, són els menys nocius per als catalans. Davant la possibilitat de fer una cartera el lladre ja sap que sempre és molt més profitós el turista forà que l’usuari nostrat (que entre altres coses ja ha augmentat el nivell de protecció dels seus béns patrimonials de forma notable perquè sap el que hom es juga en un espai com l’estació de Sants).

L’estació principal de Barcelona és, també, i esperem que per molts anys, un espai de retrobament i d’il·lusió. A la porta de l’entrada principal hi queden les colles dels escoltes que vés a saber on aniran avui, o hi ha la jove o el jove que esperen l’arribada del seu xicot o xicota des de fora de Barcelona. És un indret ideal per a retrobaments i per a sortides i és, en darrer terme, una fira per als sentits gastronòmics: aviat sortirà el tren que va de cap a Extremadura recorrent tota la Mediterrània. I sabeu què: avui no passaran fam. Hi ha una senyora que porta en un cistell dels de tota la vida callos per parar un regiment. Sort que me’n vaig de cap a Figueres, en direcció contrària.