UN TURISTA, UN MORT
No fa gaires anys l’escriptor Roman Piña –un dels escriptors en espanyol més interessants de Mallorca encara que ideològicament coincidim en poques coses- va publicar una novel·la sensacional de títol brillantíssim i manllevat per a aquest apartat: “Un turista, un muerto”. He posat volgudament l’escriptor, perquè odio sempre allò que en diuen els col·legues de professió (els periodistes) dels altres col·legues de professió (els escriptors) quan s’hi refereixen amb el qualificatiu de jove. Certament, la literatura és l’única professió on als 45 encara s’és una jove promesa, segons els mitjans de comunicació, cosa que ens omple de joia als que, com jo, en tenim 34 però fa 15 anys que ens dediquem a l’ofici.
Excursos a banda, el títol meravellós de Roman Piña ens remet a allò que hem pensat sempre els que hem viscut en societats colonials com la mallorquina. No només ens hem prostituït, sinó que de vegades ni tan sols els hem cobrat el servei. La teoria del pa per avui i fam per demà està més que demostrada a una illa on ens hem venut el futur i l’hem bescanviat per tones de ciment que esperem que algun dia un tsunami pietós vulgui enderrocar –i després de les erupcions islandeses de cada vegada tenc més confiança en la mare natura.
A Barcelona el fenomen del turisme també ha estat canviant en els darrers anys. Tres anys vivint al barri gòtic i donant instruccions cada matí a la gent sobre on es trobava el museu Picasso –segur que deu ser el més visitat de la ciutat- serveixen per fer una petita radiografia familiar del turisme que arriba a Barcelona i de la seva progressiva degradació (incís, als que ni tan sols diuen bon dia sempre els envio de cap a l’altra punta de la ciutat, de cap al Raval, meam si així amb una mica de sort en el trajecte es perden, els roben les carteres i no tornen mai més a Barcelona). Hi ha uns turistes cultes i intel·ligents que saben on vénen i a què venen. Res a dir en contra seu. Hi ha uns altres turistes que no saben on vénen, però que com a mínim demostren una certa educació i que intenten fer l’esforç de dir-te, ni que sigui en anglès, que aquesta és una ciutat molt maca i gràcies per les indicacions. Després hi ha un turisme, que de cada vegada és més massiu, que no dubta en no preguntar res i que l’única cosa que li interessa és descobrir el bar on fan la sangria més barata i que a les nits es dediquen a pixar a la porta de l’Ajuntament i a la de la Generalitat (contemplat amb els meus ulls), sense que ningú no gosi dir res en contra, no fos cosa que encara t’emportis un gec d’hòsties. Doncs bé, aquest és el turisme que darrerament més ha crescut a la ciutat de Barcelona, anomeneu-lo crisi, low cost o el que vulgueu.
Després hi ha una subespècie de turista que és el que es dedica a menjar paelles de paellador al mig de les rambles mentre beu sangries d’ínfima qualitat i paga preus extraordinaris per això abans d’encasquetar-se un barret de Mexicà o de comprar la samarreta no oficial del Barça en qualsevol de les botigues de souvenirs de Barcelona –ara també regentades per paquistanesos en una mostra clara dels avenços de la globalització-.
Aquests són, de tots els que vénen a Barcelona, els que foten més ràbia. Són ells els que després arriben a la seva ciutat d’origen i expliquen que a Barcelona es menja de puta mare al mig del carrer i que la gent és molt simpàtica. Fins i tot per ventura són ells els mateixos que expliquen que a Barcelona pots pixar a la porta de l’Ajuntament sense que ningú no et digui res, o que pots encular prostitutes nigerianes per vint euros als soportals del principal mercat de la ciutat amb la mateixa impunitat. Són ells els que retroalimenten la imatge de Barcelona com a paradís carnal quan l’únic que han fet ha estat menjar una merda diferent que el seu paladar enrajolat no ha sabut diferenciar però que no identificaven ni amb hamburgueses ni amb fish and chips; engatar-se fins al límit del coma etílic i cardar pel carrer comprant el sexe a preu d’esclavatge.
Per davall d’això només hi ha una cosa pitjor. Els malparits que ni tan sols saben comprar el bitllet de metro i que, inevitablement, quan tens pressa, els tens al davant i et fan perdre el comboi i esperar cinc minuts a l’andana de Liceu sentint-los lloar la gastronomia de la Rambla barcelonesa intentant contenir l’arcada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada