dimarts, 1 de juny de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 28

Antoni Trobat, o el compromís

Escric aquestes línies consternat després de veure que la comunitat internacional ha decidit no condemnar l’Estat d’Israel després dels brutals atacs en aigües internacionals contra una flota d’ajuda humanitària que tenia com a objectiu arribar a les costes de Gaza i distribuir productes de primera necessitat. Una vegada més els terroristes israelians han pogut fer de les seves, matar una quinzena de persones en aigües internacionals i no ser condemnats amb sancions de les Nacions Unides. Les coses estan molt malament a l’Orient Pròxim, però cada vegada que els israelians empren la força estan donant més arguments per a tots aquells que pensam que Israel no hauria d’existir i que la seva creació ha suposat allargar la Segona Guerra Mundial fins als nostres dies. Crec que els jueus són un poble sensacional des del punt de vista cultural i tecnològic sempre que han estat en la diàspora, i en canvi s’han convertit en allò que ells tant odien, uns nazis racistes en el moment en què s’han ajuntat i han tengut un Estat –que per cert, ja els hi podrien haver donat on no hi visqués ningú, no tenia per què ser en les terres bíbliques.

En Toni Trobat coneix bé la problemàtica del conflicte entre israelians i àrabs perquè ell hi va ser fa uns anys i va poder estudiar sobre el terreny les causes i conseqüències d’un dels conflictes més devastadors de la història de la humanitat i possiblement el més llarg: Israel du en guerra amb els seus veïns des del 1948, el mateix moment de la fundació de l’Estat sionista. En Toni va ser a la contrada en els dies durs de la nova guerra del Líban, un altre dels moments calents i una altra de les noves i absurdes demostracions de força dels israelians –salvant moltes distàncies i la primera i més important és que Hezbolà emprava les seves bases al Líban per fer volar coets katiuska de fabricació soviètica sobre les poblacions civils d’Israel, mentre que la flota humanitària era això, una flota humanitària on hi viatjaven escriptors com el Mankell o premis Nobel de la Pau, aquests són els terroristes d’Israel-. Les seves reflexions aportades en algun que altre sopar o algun que altre dinar varen ser sempre valuoses per intentar veure el món amb un altres ulls, que és una de les coses que hauríem de fer més sovint els humans. Llàstima que aquell llibre que planejarem sobre els seus dies en el forn del món mai no arribàs a concretar-se, perquè estic segur que hauria sortit un llibre capital per entendre aquell bocí de món (ep, company, encara hi ets a temps).

Conec en Toni des de fa molts i molts anys, diria que des de 1996. Llavors els dos formàvem part de l’associació de joves escriptors en llengua catalana i ja aleshores feia uns contes d’una potència brutal. Una de les darreres notícies que he tengut d’ell –un mail de fa dos dies, o per ventura un breu xat de facebook- indica que en els darrers temps ha tornat a escriure de valent, o sigui que per ventura en un temps no massa llunyà el tendrem com a autor d’unes proses de ficció que caldrà llegir amb deteniment.

Toni Trobat és l’exemple de la joventut compromesa que necessita el nostre país. Militant en totes les causes necessàries hagudes i per haver, el compromís per la seva terra i per la seva llengua està fora de qualsevol dubte, com també ho està la seva capacitat de diàleg. Això l’ha duit a passar per mil llocs diferents i a treballar en iniciatives sempre sorprenents i interessants i sempre vinculades amb la necessitat de conformar un país potent, socialment fort i independent. Només de les etapes barcelonines li record el pas per la Plataforma pel Dret a Decidir, Tribuna Catalana, Acció Cultural del País Valencià, immenses feines free-lance des de casa per a tot tipus d’organitzacions i entitats, la Fundació Emili Darder i també ha passat pel grup municipal del PSM a Palma i fins i tot va ser becari al Diari de Balears, quan el vaig tenir a la secció de cultura i ens passarem un estiu gloriós. El currículum de patriota el té molt més que aprovat amb nota.

Aquest home que exerceix de mallorquí nacionalista a Barcelona –amb tot el que això comporta- és un intel·lectual de soca arrel: estudiant d’història a la Universitat de Barcelona (algú hauria de fer un estudi per saber si ha augmentat el nombre de matriculats d’ençà que s’ha estrenat la nova facultat del Raval, una facultat que fins i tot fa ganes matricular-s’hi) i no defuig fer pedagogia del que comporta Mallorca en el conjunt estructural dels Països Catalans i de la importància d’un partit polític com el PSM en el conjunt de la vertebració nacional del territori. Una de les darreres accions de gran abast que ha fet és la de formar part del conjunt de membres d’aquesta iniciativa extraordinària que és la constitució de l’Ateneu Francesc Layret, a l’Eixample, tocant al Mercat de Sant Antoni, per tal de promoure i divulgar una certa necessitat de ciutadania conscient i preocupada pels grans temes d’avui en dia, entre ells la cultura. L’Ateneu, en el poc temps de vida, s’ha convertit en un element dinamitzador de primer ordre per a una part de la ciutat també ben abandonada per les forces municipals –i en són moltes, perquè sembla que a l’Ajuntament barceloní només li interessa fer ridículs com el de la consulta de la Diagonal o omplir la ciutat de guiris a baix preu que es pixin a la plaça de Sant Jaume amb total impunitat- i a més a més tot fa albirar que pot arribar a tenir un gran futur. Després del tancament de diferents locals a la ciutat amb programació interessant i nacionalment acceptable –un d’ells era el Tio Canya del carrer del Regomir, ara reconvertit en una botiga de roba que no crec que vengui gaire cosa-, que existeixin espais com l’Ateneu Layret és una sort i un privilegi.

En Toni Trobat és, a més a més i per sobre de tot, un amic. Ja sabeu, una d’aquestes persones que mai no et falla. Més de catorze anys de coneixença em permeten parlar amb coneixement de causa i en aquests dies en que la barbàrie del món ens fa veure i preuar encara més el valor de les coses petites i de les coneixences personals, saber de l’existència de persones com ell és un bàlsam per a l’esperit. Per sort ens queden moltes hores de conversa al voltant d’un plat libanès sàviament escollit per aquest mestre.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Gràcies, Sebastià.