divendres, 28 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 24

Les estadístiques de la devastació

Sortim del bar i en un soportal fosc –l’únic que hi ha a refugi de la pluja- un ionqui cansat està assegut amb els peus arraulits i les restes d’una cigarreta encara encesa donant escalfor a les mans i fent companyia ara que, com sempre que plou a Barcelona, se n’ha anat la llum i alguns diran que és culpa de no tenir la MAT, el negociet de torn que es volen muntar els gavatxos i els espanyols per vendre energia al Marroc fabricada en la indústria nuclear francesa.

Els ionquis, per desgràcia, s’han convertit en una de les imatges habituals de la ciutat. Sempre hi han estat, però potser mai com en els anys 80 no s’havia prodigat la seva imatge de caminants sense rumb a la recerca del proper port, del proper carrer, de la propera dosi. La mare de Ramon Mercader, l’assassí de Trotski a cop de piolet mexicà, la Caridad del Río, va ser una de les joves drogoaddicte de la Barcelona dels anys vint, on bescanvià la seva vida de burgeseta per la de revolucionària, segons que expliquen les biografies i que conta millor que ningú el Leonardo Padura, aquest prodigi d’escriptor cubà tan bo que si no existís ens l’hauríem d’inventar. Però va ser en els 80 quan l’heroïna i la sida van acabar amb bona part de la generació de la contracultura, d’aquells hippies que se n’havien anat a Formentera pensant que podrien canviar el món des de la Fonda Pepe estant. Mentre aquí s’instaurava la democràcia i la droga corria més que mai pel carrer –i així hem pogut veure ara reconvertits en objectes de culte i de luxe els quinquis dels anys 80 en el CCCB- als governs ja els anava bé. Eren els anys de l’atur brutal (no sé de què em sona això?) i els joves i no tan joves que havien demostrat que tal volta hi havia una nova manera de fer les coses ja molestaven massa i potser una plaga de sobredosis podria ser més interessant que no determinades maniobres no tan fosques ni impunes.

Passem per davant del ionqui que no ens diu res, simplement s’arrauleix una mica millor en el portal pensant fins quan durarà aquesta pluja i quan arribarà d’una vegada la primavera a Barcelona, si és que mai acaba d’arribar (de fet, de cada vegada més vivim transicions brutals entre l’hivern i l’estiu, perdent les estacions intermitges i la felicitat que dóna buscar la terrasseta amb sol i amb camisa de màniga llarga). Continuam la trajectòria de cap a casa en una Barcelona totalment nocturna. Per sort en alguna casa hi ha llum i això ens deixa esperances de poder rentar-nos les dents en arribar i no haver-ho de fer amb el llum d’una espelma o de l’encenedor.

Llavors em vénen al cap les estadístiques de la devastació. Vaig marxar del meu barri de Palma, a la cruïlla entre Son Gotleu i Son Coc, a la plaça del tinent coronel Franco, el germà del Caudillo –crec que ara, a la fi, estan fent el pensament i li canvien el nom- quan tenia deu anys, el 1986. Allà, al voltant de la plaça hi havia el meu món: la taverna on venien el vi a granel i que regentava una senyora a qui tractàvem de tia; la primera croissanteria que va obrir a Palma, el forn de pa de ca n’Angelita, que ja llavors devia tenir setze o desset anys i a qui he vist fa poc arribada a la quarentena i amb els fills ja grans i una espurna d’aquella fascinació que provocava llavors en els nens de deu anys quan ens regalava carmels o xiclets i sabia que es guanyava un nou client, Recambios Martínez, la botiga més gran i fascinant de peces de cotxe i de bicicletes, l’oficina de Sa Nostra del carrer d’Indalecio Prieto on regalaven carmels de mentol als clients (ara els bancs ja no regalen res), el saló de videojocs on s’alineaven tots els joves del barri amb xupes de cuiro, la piscina de Sant Josep Obrer on vaig aprendre a nadar, l’església del barri, una de les més actives en la lluita contra el règim, clar que això ja ho vaig aprendre de gran, la botiga de sabates i la de robes de nadó on anàvem cada vegada que naixia algú en el nostre entorn; el bar el Porvenir on feien els millors variats de Palma i que ara és una oficina de Cajamadrid, la plaça de Pere Garau on ja em coneixien totes les placeres, el perruquer del carrer Joan Bauzà que ens feia sentir grans asseguts en aquelles cadires a la vora de senyors als quals embadurnaven de Brumel després de llevar-los la barba amb navalles ben esmolades que, de vegades, deixaven algun petit regueró de sang, la guarderia Petecos on havia anat de petit i on encara saludava de tant en tant les professores, els pollastres a l’ast de Can Torrat i les anades a ca la Mamalenita, que tenia un corral que llavors a mi me semblava una selva. Vaig tornar al barri convertit en periodista especialitzat en informació municipal i vaig conèixer una jove militant socialista un parell d’anys més gran que jo. Va ser ella qui em va donar les estadístiques: al seu carrer, de la seva generació (el seu any de naixement, el 72, i els dos anteriors i els dos posteriors, és a dir, de la gent que va néixer entre el 70 i el 75) hi havia 40 morts per sobredosi i tres llicenciats universitaris. Evidentment, tothom que va poder, com jo mateix, va marxar del barri.