dijous, 14 d’abril de 2011

PUNT I FINAL A LA CACERA, INICI DE SABER PERDRE

Estimades i estimats, aquest bloc posa avui el seu punt i final. Va néixer com una aventura, però ara he decidit concentrar els esforços de quatre o cinc blocs dispersos en un de sol on hi tendran cabuda moltes més coses, i per descomptat totes les reflexions personals que he posat aquí. Per tant, moltes gràcies per tot i us espero en aquest nou projecte:

http://saberperdre.blogspot.com

divendres, 25 de març de 2011

article a Mallorca Progres

Berlusconi, un nou emperador sexual?

Sebastià Bennassar. Sopava l’altre dia amb uns amics en un restaurant italià de Barcelona, davant d’una coneguda sala de festes on els jugadors del Barça solien celebrar les seves festes –no sé si encara ho fan, ara que hem sabut que en la política d’estalvis de Sandro Rossell els directius es fan les targes de visita en blanc i negre per tal d’estalviar- i on diuen que el dia 18 de març es muntarà un sarau literari digne de veure, perquè els d’Omnium Cultural han decidit agafar un bon grapat d’escriptors del país i ajuntar-los en aquesta festa anticipada de la cultura. Allà, entre les menges delicioses i un bon vinet per anar-les tirant avall, va ser quan vaig adonar-me que Itàlia és un país immortal. Bé, qui diu Itàlia diu els bocinets que es van ajuntar al XIX per formar-la, però deixem-ho així: en tots aquells territoris que van dels Alps a Sicília i de l’Adriàtic al Tirrè, hi ha algunes coses que afavoreixen la unió i la creació d’identitats.

La primera d’elles i la més important és la passió pel sexe dels seus dirigents i castes nobiliàries. Quants dirigents romans es dedicaven a cardar amb les seves amants, a procrear amb elles i a viure apassionats romanços? Començant pels orígens mitològics, Ròmul i Rem ja es dedicaven a xuclar les mamelles a la lloba, no se sap si com a símbol de la corrupció o de la concupiscència, i així en fred em venen al cap alguns tipus que passaren a la història per la seva passió sexual com Calígula o Neró. Marco Antonio es va malaguanyar –tothom hauria volgut ser Marco Antonio- per les arts amatòries de Cleòpatra (i així es va acabar el darrer regne hel·lenístic) i conegudes són les virtuts polítiques del llit de Messalina. Un poeta com Catul no hauria estat possible a cap altre lloc del món. Més cap endavant, ens trobem tipus com Casanova o la gelosia proverbial d’Otelo, el moro de Venècia, o la concupiscència de Mussolini. Són només alguns exemples agafats sense fer cap mena d’investigació exhaustiva, però que permeten veure que la passió sexual de Berlusconi –i que potser poden acabar amb el seu poder polític- ve de lluny i entronca ni més ni manco que amb alguns tipus interessants: un emperador que es dedicava a provocar la fam al seu poble i que a més a més prostituïa les germanes; un altre que incendiava Roma; o el dirigent feixista que optà pel populisme per aconseguir el poder.

Silvio Berlusconi no ha fet res que no s’hagués fet abans als territoris que li ha tocat governar, el que passa és que ha vessat el tassó. A Berlusconi no el jutgen per tenir una passió sexual desfermada, sinó que el jutgen per intentar emprar tots els mitjans possibles per tapar-ho i per tapar que els seus gustos sexuals constitueixen un delicte al país que, curiosament, governa. Potser és hora de recordar que a Bill Clinton no el varen fotre fora perquè fes porcades amb una becària, sinó perquè va mentir. Berlusconi pot tenir tantes amants com vulgui, però no pot delinquir per aconseguir-les (la diferència essencial amb Clinton, és que l’americà dimití i l’italià anirà a judici).

dissabte, 19 de març de 2011

article a Mallorca Progrés

República bananera

Sebastià Bennassar. El proper dilluns està convocada una manifestació davant del MACBA a Barcelona. És una manifestació singular perquè qui la convoca és tot de plataformes que agrupen els artistes i intel·lectuals i perquè el que és pretén amb la mateixa és frenar la política decidida de retallades en matèria cultural, que està afectant a bona part dels creadors i de les plataformes que els agrupen i que ja s’ha traduït en un primer descens del nombre d’activitats programades i en la possible privatització d’alguns espais que fins ara eren de titularitat pública.

No cal entrar en definir programacions concretes ni la utilitat de determinats espais públics. Se suposa que tots compleixen amb la finalitat per a la qual varen ser creats: acostar un aspecte del món cultural als ciutadans i fer-los més savis i per tant més lliures. Tampoc cal ser un geni per veure que allò ideal seria que hi hagués una unió important entre el sector públic i el privat per acostar la cultura als ciutadans.

Però el que no es pot pretendre de cap de les maneres és que la crisi econòmica la paguin dos sectors que haurien de ser estratègics per a qualsevol país que volgués mirar una mica amb perspectiva de futur, com són la cultura i l’ensenyament, precisament dos dels sectors que sempre pateixen quan arriben les hores de les retallades. I pateixen doblement, perquè normalment les administracions no és que les haguessin dotat de forma brillant i espectacular, és a dir, que el que s’està fent és retallar sobre les engrunes.

Les administracions públiques s’equivoquen en voler limitar la vida cultural als seus territoris. Només una programació atractiva i de qualitat pot servir per internacionalitzar un país, un territori. I precisament això és el que es necessita: oferir uns atractius fora de temporada per poder superar un model econòmic fracassat, que és el basat en turisme de sol i platja i el sector constructiu. A les Illes Balears algú haurà d’agafar el bou per les banyes i començar a demolir hotels per començar a construir escoles, i haurem de pensar que el nostre atractiu ja no és el sol i la platja a no ser que volguem continuar acollint les escorrialles turístiques d’Europa que molt sovint no deixen ni un euro fora dels hotels on fan la política del tot inclòs, o dels locals on s’engaten amb productes d’ínfima qualitat (per cert, algú hauria de calcular el cost en neteja i veure si allò que ingressem en divises supera allò que gastem en neteja, però em sembla que som clarament deficitaris). Però és clar, ningú vol ser el primer en agafar la piconadora i començar a esbucar hotels. És més fàcil retallar en cultura i en ensenyament i crear una massa ciutadana que no es qüestioni el sistema i que no pensi que un món millor és possible. És molt millor destruir el país que no posar les bases culturals, educatives i socials per construir-ne un de millor. I sobretot, surt més a compte fer-nos una república bananera. Però monàrquica.

diumenge, 13 de març de 2011

DIMECRES DIA 23


Estimades i estimats, si el dimecres dia 23 voleu venir a parlar de novel·la negra, de Països Catalans i de tot el que sorgeixi, vos esperam a la llibreria Bertrand.

diumenge, 6 de març de 2011

article guillem frontera

És un article sensacional de Guillem Frontera



Bauzá, Matas, Hitler, Franco

Guillem Frontera | 06/03/2011 | Vistes: 52

Si Jaume Matas és reivindicable, per què necessita el PP la regeneració que encarna José Ramón Bauzá? Entre aquest i Cospedal sembla com si hi hagués un aire de contradicció, en la qual, però, seria ociós insistir-hi. Ja sap el lector que Cospedal va dir que José Ramón Bauzá encarna la regeneració i que José Ramón Bauzá va reivindicar Jaume Matas: com a gestor de moltes inversions: les coses que va fer agradaran més o menys, però aquí les teniu.

José Ramón Bauzá de vegades diu o fa coses el sentit de les quals pot semblar que se li escapa. En realitat, quan fa aquest elogi de Jaume Matas ens convida a renunciar al que en diríem consciència crítica, donant valor al que està fet i prescindint alhora del com i del perquè. Amb l'argument de José Ramón Bauzá, els franquistes i els neonazis han reivindicat els seus models de política. Les grans obres públiques, les grans autopistes impulsades per Hitler agradaran més o menys, però aquí les teniu. En els manuals d'història d'Espanya de quan servidor tenia dotze o tretze anys, Miguel Primo de Rivera hi era reivindicat per les carreteres que va fer. Franco va fer construir preses per millor aprofitar l'aigua i extreure'n energia elèctrica: Franco us agradarà més o menys, però aquí teniu les preses, els pantans. Podria no haver-los permès, però va tenir a bé fer aquestes grans obres.

No hi ha cap voluntat de comparar Jaume Matas amb Francisco Franco Bahamonde o amb Adolf Hitler, Déu me'n guard. Només es tracta de subratllar que en la reivindicació d'aquests personatges s'ha emprat tradicionalment l'argument que José Ramón Bauzá utilitza per rehabilitar Jaume Matas: un argument que només cobra validesa si prèviament has abdicat de la teva consciència crítica.

L'autopista eivissenca està molt mal feta, sia dit de passada. Del Palma Arena, les cròniques en viuen: les cròniques de tribunals, no d'esports. Les obres de l'època Jaume Matas no són un model de realització ni d'adequació a estudis previs d'impacte ambiental i paisatgístic. El mite del PP bon gestor s'aixeca damunt dels fonaments de tanta corrupció, que és com construir un gran edifici damunt d'un abocador de residus orgànics en procés de fermentació.

Però és igual: la possibilitat d'uns resultats òptims en les obres realitzades de manera dubtosa existeix, clar que sí. Si un pont està ben fet, està ben fet: tant si l'han construït presoners de guerra a compte dels soviètics, com la màfia o les missioneres franciscanes.

Ara, desconfiau dels que reivindiquen el general Primo de Rivera per les carreteres, Hitler per les autopistes o Franco pels pantans. Prescindir del punt de vista moral és una perillosa deriva de cap on sembla que va el PP en cerca de vots. Dubtosa regeneració.

divendres, 4 de març de 2011

Cogito ergo art

Quan vaig rebre la invitació, la notícia, no m’ho podia creure. Això de viure entre dues ciutats té coses complicades i la pitjor és la de tenir la certesa que hi ha una espècie de conxorxa que fa que sempre et perdis els actes que més ganes et fan d’una de les ciutats perquè justament estàs a l’altra. Així les coses, em vaig perdre la inauguració el passat dimarts dia 1 de Hylé&Morphé de l’escultor Antoni Borandi a la galeria Lleonart de Barcelona. Reconec que tenc un gust molt particular per l’escultura, hi ha peces que m’agraden molt i d’altres que no m’agraden gens, no solc tenir un terme mitjà, però les que havia vist en el fulletó de la invitació feien que valgués la pena la visita a l’exposició. Borandi va néixer el 1948 i és un d’aquests escultors que varen iniciar el seu camí a finals dels 60 i principis dels 70 i després d’una llarga estona de silenci va tornar a començar la seva activitat expositiva el 2004. Si heu de ser a Barcelona aquests dies no deixeu de passar pel carrer de la Palla número 6, al cor de la ciutat Vella, a dues passes de l’església de Santa Maria del Pi. Aquí, en aquest rovell de l’ou on s’ha forjat la història de la ciutat es pot veure el joc entre la matèria i la forma de Borandi, és a dir, es poden resseguir les empremtes de la tradició grega en el cor de la Barcelona romana, que ja se sap que Roma va aportar la força militar, però Grècia va conquerir Roma amb la cultura.

De totes maneres, l’exposició ha suposat també el naixement d’una altra experiència artística, la de Cogitoergoart, al darrera de la qual s’hi troben dues bones amigues, la Marta Aznar i la Francisca Camacho, que han decidit llançar-se a l’aventura professional artística donant a conèixer diferents artistes plàstics contemporanis. De moment, aquesta ha estat la seva primera exposició com a comissàries, però si els voleu seguir la pista apunteu-vos l’adreça www.cogitoergoart.com a les vostres agendes. Em direu que d’experiències com aquestes n’hi ha cada dia, però crec que seria més correcte assegurar que n’hi ha hagut cada dia, així, en passat. En un moment de plena crisi econòmica llançar-se a una aventura empresarial i creativa té un punt d’èpica que emociona. I més en un sector com el de l’art i el de la cultura, que, en una política totalment errada per part dels nostres dirigents és un dels que primer pateixen retallades econòmiques (ja se sap que la majoria de polítics tenen una zero sensibilitat cultural quan és la cultura una de les poques coses que pot salvar un país en tots els sentits, també l’econòmic). Per això em feia una especial il·lusió poder haver anat a la inauguració, perquè no era només la presència d’un escultor interessant, sinó que era el naixement d’una nova forma d’entendre l’art en un moment de valentia. I sí, pensar també és tot un art i ens cal molt d’art per poder pensar.

dimecres, 2 de març de 2011

COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI DE LA REPÚBLICA PORTUGUESA


A final de mes i a les Universitats Pompeu Fabra i Rovira i Virgili de Tarragona se celebraran aquestes jornades de commemoració del centenari de la República portuguesa on hi estau ben convidats. Tota la informació la podeu trobar en aquest link.

http://www.upf.edu/materials/fhuma/centenari/