dijous, 6 de maig del 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 3

L’heroïcitat diària

Que una persona que està de cara al públic no parli català és comprensible. Que una persona que està de cara al públic no l’entengui no. Que no vulgui entendre’l és denunciable. Si aquest fos un país normal, si el nostre fos un bocí de món amb un Estat propi cap de les situacions anteriors no passarien. Ens parlarien en català i ens entendrien en català. Que hi ha moltes nacions sense Estat? Sens dubte, però no em val la comparativa amb els que estan més fotuts que nosaltres, sinó amb els que estam millor. Si un poeta es limita a intentar fer un pols amb el millor de la seva generació i del seu país possiblement farà un bon poemari. Si un poeta intenta fer un pols amb el Dant o amb Shakespeare segurament no arribarà al nivell, però per ventura esdevindrà el millor del seu país i de la seva generació (i si els supera, millor encara, un altre clàssic universal per posar a la llista, i si escriu en català, com Ausiàs, llavors ja ni t’ho explico).

Que la situació idiomàtica referida més amunt succeeixi en una pastisseria del centre de Barcelona que té obert tots els dies de la setmana ja és delirant. Al centre de la ciutat, en el nostre cor neuràlgic, allà per on transiten els suposats prohoms del país, és on primer comença la barbàrie, el desgavell, la indigència cultural. Mentre cada un dels turistes que ens visiten és atès en llengües perfectament comprensibles per ells, els ciutadans del país han de veure com la seva llengua, que és l’única pròpia del país, car totes les altres foren imposades amb posterioritat, és perfectament desconeguda per la gent que està de cara al públic en les pastisseries de més anomenada amb noms ben catalans. Què no deu passar en botigues de souvenirs o altres establiments molt més desarrelats?

D’ençà que en el nostre país nostrat els inquilins dels despatxos públics de la plaça de Sant Jaume –a banda i banda- se’n foten del sant i de la festa, els ciutadans del cor del país, els que en serven la llengua i la identitat, són maltractats per sistema. Veig com de la pastisseria, on després de molt barallar-me surt algú que m’entén i on omplo degudament el full de reclamacions i me n’emporto una còpia per interposar la pertinent denúncia davant les autoritats, surt un mosso amb unes quantes safates carregades de pastissos i em disposo a seguir-lo per confirmar allò que suposava: entra al palau de la Generalitat, és a dir, la principal institució del país després del Futbol Club Barcelona compra els pastissos en una pastisseria que discrimina el català i per tant la llengua del país i per tant el país sencer. Això sí, després s’omplen la boca fent el pastís de Sant Jordi o el pastís de la Mercè.

Amb cada una d’aquestes accions, cada vegada que no denunciam aquestes actituds, el que estam fent és deixar morir un petit bocinet de la nostra identitat. El que em fot més ràbia són dues senyorotes que surten de la botiga després de jo i a les que sento: “tampoc no hi havia per posar-se així perquè no l’entenguessin en català, que la Pepi només fa quinze anys que és a Catalunya”. Aquestes senyores? Són les que fan que simpatitzi amb el noi que, amb una mica de sort, demà els robarà la cartera. Per imbècils.