LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 15

Paisatges, ciutats

Per al be del país hauríem de començar a superar d’una vegada per totes la dicotomia entre el camp i la ciutat o entre els paisatges i les ciutats. Ni que sigui tan sols per una qüestió mental i per una qüestió de pervivència idiomàtica. Cada vegada que un infant de casa nostra diu “mira, un ocell”, estam perdent la possibilitat de crear un corpus de paraules que l’ajudin a definir el món: no és el mateix un ropit, un pinçà, un estornell o un passerell o una cadernera. Avui en dia són molts els nins de casa nostra que amb prou feines saben reconèixer alguna cosa que no sigui un colom o una gavina, ja sabeu aquestes dues espècies urbanes invasores que els vells es dediquen a alimentar amb trossos de pa empudegats perquè no tenen res més per fer i ja estan fins els collons d’anar a mirar com avancen les obres (i això que a Barcelona hi ha obres per parar un tren i no és frase feta). Aquesta limitació idiomàtica i de botànica ens fa veure que ens anem empobrint lingüísticament i a la vegada mentalment, al mateix ritme, o potser superior, que anem incorporant anglicismes i tecnicismes a la nostra llengua derivats, essencialment, del camp de la informàtica. Tota realitat que no és virtual no és realitat.

Els nins urbanites d’avui en dia són capaços de protagonitzar situacions tan curioses com la d’anar a una granja-escola (hem arribat a aquests nivells de desgavell, que hem de mostrar als nostres infants en visites guiades com són les granges perquè aquesta memòria també s’ha perdut ja dels seus elements referencials) i tornar dient allò de “mare, mare, he vist un pollastre amb plomes”, perquè per a molts infants el pollastre més proper que han tengut mai és l’envasat al supermercat (si no el ja cuit a l’ast del restaurant de la cantonada). També és mítica la frase (real, sentida per mi mateix) d’un nen dient que un home fa màgia perquè treu patates de la terra. Aquests mateixos infants són els que després dominen a la perfecció qualsevol enviament de correus electrònics, el darrer videojoc –al qual aprenen a jugar sense ni tan sols llegir les instruccions- o el darrer procediment per davallar cançons gratuïtes de la xarxa mentre els seus germans grans, ells sí, esdevenen conradors de camps virtuals a través de la xarxa faceebok i del joc Farmville, un dels elements més perniciosos i millor pensats per les ments creatives capitalistes perquè des del refugi individual del teu ordinador t’inculquen que la millor manera de competir és produint més. Ja haurien volgut tenir el Farmville durant els anys de la Guerra Freda.

Mentre tot això passa el nostre camp es va despoblant i a poc a poc es perden els paisatges humans derivats de la roturació de les terres per donar pas a un nou sistema de boscos que ja ens estaria bé que hi fossin i a la vegada la televisió de Catalunya ha d’inventar-se un programa horrible com La masia de 1907, emès de forma vergonyosa en horari de màxima audiència i consistent en tancar en una casa a dues famílies per tal que visquin com fa un segle i sapin com n’era de dur. Certament, la vida a pagès mai no ha estat fàcil, però en lloc d’aprofitar la televisió pública de Catalunya per recuperar i dignificar la feina dels pagesos, el que es fa és crear un programa de telefems rural. Quins collons!

A la vegada que es permet aquesta situació, cada any hi ha una gernació de joves que vol marxar dels seus pobles de cap a ciutat a estudiar. El problema és saber si els coneixements que adquireixen després es reinvertiran en el poble, si aquests joves tornaran a casa seva i s’hi establiran o si seran abduïts per la vida en la gran ciutat i un seguit de condicions que disten molt de les que tenien al poble.

Sigui com sigui, tenim tot allò que no és Barcelona –i les grans ciutats dels Països Catalans- molt descuidades. I potser és una estratègia equivocada perquè és en el territori rural del país on hi ha més escons en joc i on és més fàcil aconseguir-los. Tots els vots són iguals fins que arriba la llei d’Hondt i les proporcionalitats territorials. I encara hi hem d’afegir una cosa. En un cas de cataclisme com el que proposava Manuel de Pedrolo a Mecanoscrit del segon origen només els nens de poble sobreviuran. Ells són els únics que, de tant en tant, han vist com es plantaven les verdures i hortalisses, els que saben predir quan plourà i els que saben on hi ha els rebosts i com es tonen les ovelles. Per posar només uns quants exemples. Demaneu-ho a un infant de ciutat? Molt possiblement les úniques ovelles que ha vist en sa vida són en foto. Digital, per descomptat.