LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 16

Cases de tothom

“que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”. El Sisa i la seva veu de geni contestatari em vénen a la memòria en moltes ocasions. Quan hom et convida a casa seva ja saps a la perfecció si aquella és una casa d’algú o una casa de tothom. A mi m’agrada que de tant en tant la meva sigui la casa de tothom. A la meva mare també. Les cases de tothom tenen una alegria que es denoten en la forma despresa de veure la vida: la felicitat és el que importa i els béns materials són, tan sols, allò que et permet fer una bona bauxa amb els amics i amb els parents.

Tenir gent a casa implica haver de netejar plats, parar taules, cuinar, fer les compres. Tot perquè els teus convidats se sentin a gust al voltant de la taula. Tenir gent a casa implica estar en disposició de treure grans temes de conversa i de guiar-la quan calgui, ser graciós i irònic sense arribar al sarcasme; ser culte sense arribar a la pedanteria; ser enginyós i ràpid amb les respostes sense arribar a la prepotència i sobretot ser càlid. La calidesa és el que fa que una vetllada o un dinar es converteixin en quelcom sublim.

Odio les cases on quan hi vas et treuen els gots de plàstic i les tovalles de paper. Són dos símbols perfectes de què en aquella llar els convidats hi estan de més. Els gots de plàstic són la perversió més absoluta de l’estat del benestar. Tenc uns coneguts que durant la seva estada a Barcelona durant mes de quatre anys només feren servir elements plàstics per a ingerir els aliments (suposo que també plàstics) amb els quals sobrevivien en les seves absurdes vides. Un plat de plàstic implica que allò no és una casa, sinó les simples parets que et refugien d’un dia de pluja o de la inclemència desconsoladora del sol migpartint rajoles. Un got de plàstic és el primer camí de cap a la barbàrie simbolitzada pel Mc Donald’s, les barretes de peix pescanova, les verdures congelades i els plats precuinats. La decadència de la civilització occidental.

Quan arribes a una casa i hi ha una taula parada que fa goig tens la sensació que ets una persona especial, benvinguda. No calen tampoc floritures. Basta uns simples tassons i un plat dels de tota la vida, una cadira confortable i endavant les atxes. El pa amb oli més senzill pot canviar molt si el plat és de terrissa o de vidre. El vi més dolent és infinitament millor si el pas pel vidre el dignifica.

Tenir amics o parents a casa significa esforç. Significa compromís. Significa estimació. La jornada ha de començar, inevitablement, uns dies abans. Es fixa el dia, l’hora i s’intercanvien adreces, plànols i trucs per arribar fins a casa. El dia assenyalat és un dia de bojos. Es neteja la casa i es va al mercat a buscar els ingredients necessaris per fer la recepta desitjada (que a ser possible ha de ser un dels plats estrella de la casa, però convé recordar que si no hi ha plat estrella és perquè possiblement no s’ha practicat gaire abans i que aquesta pot ser una ocasió ideal per a fer-ho i atrevir-se amb noves receptes i nous sabors). L’experiència al mercat sempre és de primer ordre. Es busquen les paradetes dels proveïdors amics (això vol dir que al mercat s’hi ha d’anar sovint, ha de ser el nostre espai privilegiat d’abastiment) i aquest dia es fa petar la xerradeta tot buscant els millors consells i les millors viandes per portar a taula.

Després arriba el moment més meravellós de tots: el de cuinar. No conec cap altra activitat tan relaxant com cuinar. El cervell s’allibera de tots els problemes i preocupacions mentre invertim la neurona en aconseguir que la ceba no es cremi a la vegada que anam ratllant els tomàquets. Cuinar necessita repòs, bons materials i temps. Cuinar necessita gaudir del que s’està fent, posar una mica de música clàssica, tenir un llibre a les mans mentre es vigilen els processos de cocció, prendre una copa de vi de cirança del Somontano i pensar en les cares de felicitat que posaran els convidats quan tastin el plat. La cara de felicitat d’un comensal és la millor recompensa per a un cuiner. Cuinar necessita passió i necessita ordre i netedat. Mentre es van fent els aliments es deixa caure el raig d’aigua gelada sobre les mans mentre es netegen cassoles i plats auxiliars, s’amara la cuina de l’olor del sabor i es canvia la música clàssica pel rock. Netejar plats necessita el maridatge essencial: rock, activitat, moviment.

Parar la taula és un acte de lluïment. Escollir les tovalles, les copes, la coberteria (molt sovint l’elecció és simple, es posa el que es té i prou). Parar la taula significa intentar esbrinar quins llocs seran els que ocuparan els convidats quan venguin sabent que el teu ja està reservat per endavant i després comprovar que no t’has equivocat i que coneixes molt millor els convidats d’allò que et pensaves. Parar la taula és afermar-te en l’elecció de la companyia per a les següents hores i tenir la certesa que has encertat i que et queden hores de gaudi per endavant.

El sopar o el dinar s’allarga perquè casa teva és casa de tothom si és que hi ha cases d’algú. Adoro les cases de tothom, allà on la gent és benvinguda perquè el patrimoni més important és un somriure, una conversa, una abraçada. A l’endemà, quan arriba el moment de netejar els plats i els coberts i els tassons queda el record de tots els temes que s’han posat sobre la taula. Rock, sí, però simfònic. El cap està més cansat i el ritme de l’escurada és més lent, potser perquè com que pot ser immensa es necessita dosificar les forces. Després, tovalles a la rentadora, els plats a l’escorredor, les cassoles buides, les ampolles per a reciclatge, només queda recordar com de bé ens ho hem passat i decidir sobre el calendari quan serà la propera trobada. I somriure en haver-ho decidit.