PUNT I FINAL A LA CACERA, INICI DE SABER PERDRE

Estimades i estimats, aquest bloc posa avui el seu punt i final. Va néixer com una aventura, però ara he decidit concentrar els esforços de quatre o cinc blocs dispersos en un de sol on hi tendran cabuda moltes més coses, i per descomptat totes les reflexions personals que he posat aquí. Per tant, moltes gràcies per tot i us espero en aquest nou projecte:

http://saberperdre.blogspot.com

article a Mallorca Progres

Berlusconi, un nou emperador sexual?

Sebastià Bennassar. Sopava l’altre dia amb uns amics en un restaurant italià de Barcelona, davant d’una coneguda sala de festes on els jugadors del Barça solien celebrar les seves festes –no sé si encara ho fan, ara que hem sabut que en la política d’estalvis de Sandro Rossell els directius es fan les targes de visita en blanc i negre per tal d’estalviar- i on diuen que el dia 18 de març es muntarà un sarau literari digne de veure, perquè els d’Omnium Cultural han decidit agafar un bon grapat d’escriptors del país i ajuntar-los en aquesta festa anticipada de la cultura. Allà, entre les menges delicioses i un bon vinet per anar-les tirant avall, va ser quan vaig adonar-me que Itàlia és un país immortal. Bé, qui diu Itàlia diu els bocinets que es van ajuntar al XIX per formar-la, però deixem-ho així: en tots aquells territoris que van dels Alps a Sicília i de l’Adriàtic al Tirrè, hi ha algunes coses que afavoreixen la unió i la creació d’identitats.

La primera d’elles i la més important és la passió pel sexe dels seus dirigents i castes nobiliàries. Quants dirigents romans es dedicaven a cardar amb les seves amants, a procrear amb elles i a viure apassionats romanços? Començant pels orígens mitològics, Ròmul i Rem ja es dedicaven a xuclar les mamelles a la lloba, no se sap si com a símbol de la corrupció o de la concupiscència, i així en fred em venen al cap alguns tipus que passaren a la història per la seva passió sexual com Calígula o Neró. Marco Antonio es va malaguanyar –tothom hauria volgut ser Marco Antonio- per les arts amatòries de Cleòpatra (i així es va acabar el darrer regne hel·lenístic) i conegudes són les virtuts polítiques del llit de Messalina. Un poeta com Catul no hauria estat possible a cap altre lloc del món. Més cap endavant, ens trobem tipus com Casanova o la gelosia proverbial d’Otelo, el moro de Venècia, o la concupiscència de Mussolini. Són només alguns exemples agafats sense fer cap mena d’investigació exhaustiva, però que permeten veure que la passió sexual de Berlusconi –i que potser poden acabar amb el seu poder polític- ve de lluny i entronca ni més ni manco que amb alguns tipus interessants: un emperador que es dedicava a provocar la fam al seu poble i que a més a més prostituïa les germanes; un altre que incendiava Roma; o el dirigent feixista que optà pel populisme per aconseguir el poder.

Silvio Berlusconi no ha fet res que no s’hagués fet abans als territoris que li ha tocat governar, el que passa és que ha vessat el tassó. A Berlusconi no el jutgen per tenir una passió sexual desfermada, sinó que el jutgen per intentar emprar tots els mitjans possibles per tapar-ho i per tapar que els seus gustos sexuals constitueixen un delicte al país que, curiosament, governa. Potser és hora de recordar que a Bill Clinton no el varen fotre fora perquè fes porcades amb una becària, sinó perquè va mentir. Berlusconi pot tenir tantes amants com vulgui, però no pot delinquir per aconseguir-les (la diferència essencial amb Clinton, és que l’americà dimití i l’italià anirà a judici).

article a Mallorca Progrés

República bananera

Sebastià Bennassar. El proper dilluns està convocada una manifestació davant del MACBA a Barcelona. És una manifestació singular perquè qui la convoca és tot de plataformes que agrupen els artistes i intel·lectuals i perquè el que és pretén amb la mateixa és frenar la política decidida de retallades en matèria cultural, que està afectant a bona part dels creadors i de les plataformes que els agrupen i que ja s’ha traduït en un primer descens del nombre d’activitats programades i en la possible privatització d’alguns espais que fins ara eren de titularitat pública.

No cal entrar en definir programacions concretes ni la utilitat de determinats espais públics. Se suposa que tots compleixen amb la finalitat per a la qual varen ser creats: acostar un aspecte del món cultural als ciutadans i fer-los més savis i per tant més lliures. Tampoc cal ser un geni per veure que allò ideal seria que hi hagués una unió important entre el sector públic i el privat per acostar la cultura als ciutadans.

Però el que no es pot pretendre de cap de les maneres és que la crisi econòmica la paguin dos sectors que haurien de ser estratègics per a qualsevol país que volgués mirar una mica amb perspectiva de futur, com són la cultura i l’ensenyament, precisament dos dels sectors que sempre pateixen quan arriben les hores de les retallades. I pateixen doblement, perquè normalment les administracions no és que les haguessin dotat de forma brillant i espectacular, és a dir, que el que s’està fent és retallar sobre les engrunes.

Les administracions públiques s’equivoquen en voler limitar la vida cultural als seus territoris. Només una programació atractiva i de qualitat pot servir per internacionalitzar un país, un territori. I precisament això és el que es necessita: oferir uns atractius fora de temporada per poder superar un model econòmic fracassat, que és el basat en turisme de sol i platja i el sector constructiu. A les Illes Balears algú haurà d’agafar el bou per les banyes i començar a demolir hotels per començar a construir escoles, i haurem de pensar que el nostre atractiu ja no és el sol i la platja a no ser que volguem continuar acollint les escorrialles turístiques d’Europa que molt sovint no deixen ni un euro fora dels hotels on fan la política del tot inclòs, o dels locals on s’engaten amb productes d’ínfima qualitat (per cert, algú hauria de calcular el cost en neteja i veure si allò que ingressem en divises supera allò que gastem en neteja, però em sembla que som clarament deficitaris). Però és clar, ningú vol ser el primer en agafar la piconadora i començar a esbucar hotels. És més fàcil retallar en cultura i en ensenyament i crear una massa ciutadana que no es qüestioni el sistema i que no pensi que un món millor és possible. És molt millor destruir el país que no posar les bases culturals, educatives i socials per construir-ne un de millor. I sobretot, surt més a compte fer-nos una república bananera. Però monàrquica.

DIMECRES DIA 23

Estimades i estimats, si el dimecres dia 23 voleu venir a parlar de novel·la negra, de Països Catalans i de tot el que sorgeixi, vos esperam a la llibreria Bertrand.

article guillem frontera

És un article sensacional de Guillem Frontera

Bauzá, Matas, Hitler, Franco

Guillem Frontera | 06/03/2011 | Vistes: 52

• Actualment puntuat amb 5 estrelles sobre 5
• Puntua amb 1 estrelles
• Puntua amb 2 estrelles
• Puntua amb 3 estrelles
• Puntua amb 4 estrelles
• Puntua amb 5 estrelles

Si Jaume Matas és reivindicable, per què necessita el PP la regeneració que encarna José Ramón Bauzá? Entre aquest i Cospedal sembla com si hi hagués un aire de contradicció, en la qual, però, seria ociós insistir-hi. Ja sap el lector que Cospedal va dir que José Ramón Bauzá encarna la regeneració i que José Ramón Bauzá va reivindicar Jaume Matas: com a gestor de moltes inversions: les coses que va fer agradaran més o menys, però aquí les teniu.

José Ramón Bauzá de vegades diu o fa coses el sentit de les quals pot semblar que se li escapa. En realitat, quan fa aquest elogi de Jaume Matas ens convida a renunciar al que en diríem consciència crítica, donant valor al que està fet i prescindint alhora del com i del perquè. Amb l'argument de José Ramón Bauzá, els franquistes i els neonazis han reivindicat els seus models de política. Les grans obres públiques, les grans autopistes impulsades per Hitler agradaran més o menys, però aquí les teniu. En els manuals d'història d'Espanya de quan servidor tenia dotze o tretze anys, Miguel Primo de Rivera hi era reivindicat per les carreteres que va fer. Franco va fer construir preses per millor aprofitar l'aigua i extreure'n energia elèctrica: Franco us agradarà més o menys, però aquí teniu les preses, els pantans. Podria no haver-los permès, però va tenir a bé fer aquestes grans obres.

No hi ha cap voluntat de comparar Jaume Matas amb Francisco Franco Bahamonde o amb Adolf Hitler, Déu me'n guard. Només es tracta de subratllar que en la reivindicació d'aquests personatges s'ha emprat tradicionalment l'argument que José Ramón Bauzá utilitza per rehabilitar Jaume Matas: un argument que només cobra validesa si prèviament has abdicat de la teva consciència crítica.

L'autopista eivissenca està molt mal feta, sia dit de passada. Del Palma Arena, les cròniques en viuen: les cròniques de tribunals, no d'esports. Les obres de l'època Jaume Matas no són un model de realització ni d'adequació a estudis previs d'impacte ambiental i paisatgístic. El mite del PP bon gestor s'aixeca damunt dels fonaments de tanta corrupció, que és com construir un gran edifici damunt d'un abocador de residus orgànics en procés de fermentació.

Però és igual: la possibilitat d'uns resultats òptims en les obres realitzades de manera dubtosa existeix, clar que sí. Si un pont està ben fet, està ben fet: tant si l'han construït presoners de guerra a compte dels soviètics, com la màfia o les missioneres franciscanes.

Ara, desconfiau dels que reivindiquen el general Primo de Rivera per les carreteres, Hitler per les autopistes o Franco pels pantans. Prescindir del punt de vista moral és una perillosa deriva de cap on sembla que va el PP en cerca de vots. Dubtosa regeneració.

Cogito ergo art

Quan vaig rebre la invitació, la notícia, no m’ho podia creure. Això de viure entre dues ciutats té coses complicades i la pitjor és la de tenir la certesa que hi ha una espècie de conxorxa que fa que sempre et perdis els actes que més ganes et fan d’una de les ciutats perquè justament estàs a l’altra. Així les coses, em vaig perdre la inauguració el passat dimarts dia 1 de Hylé&Morphé de l’escultor Antoni Borandi a la galeria Lleonart de Barcelona. Reconec que tenc un gust molt particular per l’escultura, hi ha peces que m’agraden molt i d’altres que no m’agraden gens, no solc tenir un terme mitjà, però les que havia vist en el fulletó de la invitació feien que valgués la pena la visita a l’exposició. Borandi va néixer el 1948 i és un d’aquests escultors que varen iniciar el seu camí a finals dels 60 i principis dels 70 i després d’una llarga estona de silenci va tornar a començar la seva activitat expositiva el 2004. Si heu de ser a Barcelona aquests dies no deixeu de passar pel carrer de la Palla número 6, al cor de la ciutat Vella, a dues passes de l’església de Santa Maria del Pi. Aquí, en aquest rovell de l’ou on s’ha forjat la història de la ciutat es pot veure el joc entre la matèria i la forma de Borandi, és a dir, es poden resseguir les empremtes de la tradició grega en el cor de la Barcelona romana, que ja se sap que Roma va aportar la força militar, però Grècia va conquerir Roma amb la cultura.

De totes maneres, l’exposició ha suposat també el naixement d’una altra experiència artística, la de Cogitoergoart, al darrera de la qual s’hi troben dues bones amigues, la Marta Aznar i la Francisca Camacho, que han decidit llançar-se a l’aventura professional artística donant a conèixer diferents artistes plàstics contemporanis. De moment, aquesta ha estat la seva primera exposició com a comissàries, però si els voleu seguir la pista apunteu-vos l’adreça www.cogitoergoart.com a les vostres agendes. Em direu que d’experiències com aquestes n’hi ha cada dia, però crec que seria més correcte assegurar que n’hi ha hagut cada dia, així, en passat. En un moment de plena crisi econòmica llançar-se a una aventura empresarial i creativa té un punt d’èpica que emociona. I més en un sector com el de l’art i el de la cultura, que, en una política totalment errada per part dels nostres dirigents és un dels que primer pateixen retallades econòmiques (ja se sap que la majoria de polítics tenen una zero sensibilitat cultural quan és la cultura una de les poques coses que pot salvar un país en tots els sentits, també l’econòmic). Per això em feia una especial il·lusió poder haver anat a la inauguració, perquè no era només la presència d’un escultor interessant, sinó que era el naixement d’una nova forma d’entendre l’art en un moment de valentia. I sí, pensar també és tot un art i ens cal molt d’art per poder pensar.

COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI DE LA REPÚBLICA PORTUGUESA

A final de mes i a les Universitats Pompeu Fabra i Rovira i Virgili de Tarragona se celebraran aquestes jornades de commemoració del centenari de la República portuguesa on hi estau ben convidats. Tota la informació la podeu trobar en aquest link.

http://www.upf.edu/materials/fhuma/centenari/

article a Mallorca Progrés

La certesa de la ignorància

Sebastià Bennassar. La grandesa de la universitat és que et confirma la ignorància. Bé, no sempre és així, però hi ha dies gloriosos en els quals surts de l’aula sabent que tens més dubtes que els que tenies quan hi havies entrat, entre altres coses perquè just abans de travessar el llindar –aquell moment meravellós de conversa amb els companys, aquell refresc que et beus apressat per ingerir la dosi exacta i necessària de cafeïna que no obtens pel procediment més tradicional i abrasiu, aquella estona de rialles, d’apunts intercanviats, de llibres que es deixen o que es tornen- ni tan sols t’havies plantejat que sortiries de l’aula amb un mar de preguntes i amb una curiositat famolenca.

Corre en el nostre gremi (pobrets els periodistes que sempre hem estat l’ase de tots els cops i que per culpa d’alguns pocs privilegiats que omplen les graelles de les televisions més abjectes ens hem carregat un sant benet que no hi ha manera de treure’ns de sobre) la idea que un periodista és un mar de coneixements... d’un dit de profunditat. I és ben probable que així sigui i que només estigui en les nostres mans si volem col·locar el dit en posició vertical o bé el deixem en horitzontal. És la nostra responsabilitat la d’intentar que després del dit vengui la resta del cos i que com a mínim aquest mar de coneixements en algun punt tengui una profunditat com per poder xipollejar a gust.

Per això, quan el passat dimarts una de les classes a la universitat la va fer Carlos Mesa, historiador, periodista i per aquells atzars de la vida, president de Bolívia, va ser com si ens haguéssin fet un regal majúscul: el regal de la certesa de la nostra ignorància. Mesa –una persona que vaig trobar accessible i oberta en aquelles dues hores- ens va venir a parlar de la revolució boliviana de 1952, en la qual segons ell es poden trobar les bases que desemboquen en la presidència d’Evo Morales i el nou indigenisme llatinoamericà que tant preocupa els inversors neocolonials, els mateixos que callen la boca quan per exemple Veneçuela compra vaixells espanyols que salven drassanes andaluses i estalvien el conflicte social de centenars de constructors de bucs a l’atur. No entraré ara en fer-los un resum del que suposà la revolució ni d’on venia ni els seus precedents. Seria massa llarg i no és l’objectiu d’aquest article avorrir (més) el possible lector. Quedi la data com a simple apunt que pugui moure de cap a la curiositat i a la investigació per part de qui en vulgui saber més.

No, l’objectiu d’aquestes línies és demanar-nos què ens està passant com per a què no només no sapiguem res o gairebé res de la història de llatinoamèrica sinó que a més a més gairebé no ens importi i ningú protesti. A mi me sembla fascinant que ens preguntem tan poques vegades sobre la realitat d’aquests homes i dones amb qui compartim l’autobús, el metro i la classe, com si no en volguéssim saber res, com si no existissin, com si simplement els volguéssim fer invisibles. Tal volta, només tal volta, si algú es fes preguntes podríem entendre què hi fan a casa nostra. Però sembla que això és tenir massa curiositat i que els periodistes el que hem de fer és callar-nos i continuar amb el nostre maleït dit de profunditat.

article a Mallorca Progrés

La vella Europa davant la protesta nordafricana

Sebastià Bennassar. L’extensió de la protesta del món magribí engegada un parell de setmanes enrere a Tunísia ha canviat els plans de tothom. Els directors dels diaris pensaven que seria una notícia més o manco acolorida per vestir la secció d’internacional amb un conflicte proper però llunyà i fàcilment oblidable i que durant uns dies podria donar sortida als articles d’opinió d’experts professors en el món àrab amb residència oficial a la riba del Sena, a París. Els policies i l’exèrcit, que allò seria una protesta més i que a la fi tendrien uns dies d’acció amb elecció de múltiples candidats a rebre la porrada, la bala de goma o el tret. Els analistes polítics internacionals pensaven que allò seria una flor d’estiu concentrada i localitzada i que no calia grans alarmes. Tots s’equivocaven i alguns fins i tot mentien de forma descarada des de les pàgines d’aquests grans diaris. (Als mentiders és fàcil trobar-los, són tots aquests que deien que ells ja havien previst que això passaria i que ja ho havien dit fa no sé quants dies. I és fàcil trobar-los perquè abans de l’esclat dels disturbis de Tunísia no en parlava ningú, i si no basta anar a veure les hemeroteques). L’extensió del conflicte els ha deixat amb un pam de nas i du camí de convertir-se en una de les principals notícies de la dècada al Magreb, que com a mínim estan vivint un canvi impensable fins fa poc temps.

Les revoltes nordafricanes han servit per veure que Europa és aquest vell continent que es dedica a fer el rídicul per sistema, com si fos una vella que ja no pogués aguantar-se els pets. Les suposades democràcies occidentals han tornat a mostrar el llautó, perquè les protestes han acabat amb un caramull de règims amics dictatorials que com a mínim no eren islamistes, que negociaven a preus ridículs les matèries primeres i que a més a més contenien la immigració. L’absurd més flagrant l’ha fet Itàlia demanant cent milions d’euros per aturar el flux migratori tunisià, que ha començat a fer-se a la mar per arribar a l’illa de Lampedusa desafiant l’hivern mediterrani i una de les zones de la Mediterrània amb un major nombre de taurons, un dels animals més nobles de la mar en comparació a aquestes rates infames italianes que han volgut posar fre a la llibertat i que ja s’han afanyat a demanar cent milions d’euros i vaixells per aturar aquest èxode. És la mateixa Itàlia on els homes li riuen les gràcies a Berlusconi i on les mares voldrien que fossin les seves filles les que s’haguéssin prostituït amb el Cavaliere.

Doncs Europa faria bé de començar a tremolar, perquè després d’Egipte i de l’extensió de la protesta de cap a la península aràbiga i de cap a Líbia, Algèria i el Marroc, potser que no li quedi cap règim amic destinat a contenir les onades migratòries, perquè tot fa pensar que hi haurà una pujada notable tant de l’islamisme com de la immigració.

LOBO ANTUNES

Heu de veure aquesta entrevista sensacional amb en Lobo Antunes

http://www.tv3.cat/videos/3379990/Antonio-Lobo-Antunes

1903 i encara estam igual

Del partit Social Demòcrata Obrer rus

8-Dret de la població a rebre instrucció en la llengua materna, garantit per la creació d'escoles amb aquest fi a compte de l'Estat i dels òrgans autonòmics; dret de tots els ciutadans a emprar la llengua materna en les reunions; ús de l'idioma matern, al costat de la llengua oficial de l'Estat, en totes les institucions locals i estatals.

9-Dret a l'autodeterminació de totes les nacions que formen l'Estat.

Esperant la fideuà de Jaume Font

Sebastià Bennassar. Més de cinquanta centres escolars han de sortir en defensa de l'única llengua pròpia de les Illes Balears i mentre això passa tota la classe política està pendent d'un sol home que es veu que remena els fogons amb mestria i precisió i que té qualque coneixement d'història recuperant el nom de Lliga Regionalista pensant-se que per ventura és un Cambó qualsevol -i si ho és val més no fiar-se de personatges sinistres que col·laboraren amb el franquisme malgrat haver fundat una col·lecció imprescindible per a la cultura catalana com és la Bernat Metge-. Es veu que darrerament això de la política dels exclosos passa per la recuperació de noms històrics per mirar de conservar les actes de diputat -i de moment el precedent en el cas de Solidaritat Catalana ha estat exitós per a Lopez Tena i Uriel Bertran, que varen buscar un cap de cartell mediàtic com Laporta i entraren al Parlament català (per cert, últimament no se'ls veu gaire)-. Mentre tothom està pendent del que passa al bar Espanyol -voleu dir que un tipus que li posa aquest nom al seu bar ha de ser la gran esperança del regionalisme, altrament dit del mallorquinisme polític de dretes?- les escoles de Mallorca han de sortir al carrer a defensar allò que hauria de defensar l'Estat per mandat constitucional: la llengua catalana.

La situació no és per fer-hi broma. Les escoles surten al carrer perquè tenen por del genocidi lingüístic al que es pugui arribar en un futur gens llunyà (el mes de maig, el de les flors a Maria i tota la pesca). I en certa mesura tot està vinculat a un home que fa fideuàs per als seus clients a un bar d'Inca. Jaume Font s'ha convertit en la gran esperança blanca de tots manco els populars. Si l'anunci mediàtic de presentar-se amb un nou partit s'hagués de traduir en vots, Font tendria majoria absoluta, perquè sembla ser que el votarien fins i tot els morts (ai, mira que es lleig això de tornar a treure segons quines coses, ara que teníem la festa en pau). Què voleu que vos digui? Consider en Jaume Font un excel·lent polític i crec sincerament que defensa molt més “lo nostro” (sigui el que dimonis sigui això) que no la gran majoria de polítics del PP. I esper, sincerament, que les coses li vagin molt bé, però convendria que des dels altres partits també es fes política i les coses ben fetes. Les eleccions s'han de guanyar i no esperar què el PP les perdi per la marxa de Font i els vots que pugui arrossegar. Ja veurem què passa. Això és com voler guanyar als despatxos el que s'ha perdut al camp de joc. I al camp de joc es pot guanyar,empatar o perdre, però s'hi ha d'anar amb dignitat.

I ara mateix són molt més dignes aquests cinquanta centres escolars que surten al carrer a defensar el nostre futur que no tota la colla d'arreplegats que mira de cap als fogons del bar Espanyol d'Inca per veure si amb una carambola històrica acaben entaplegant un plat de fideuà. O com a mínim el cap d'una gamba.

Opinió | Sebastià Bennàssar

Societat del coneixement?

Sebastià Bennàssar | 12/02/2011 | Vistes: 34

Se suposa que els països civilitzats haurien de facilitar al màxim possible que la universitat fos una cosa viva i dinàmica i per a això l'haurien de dotar de recursos. En els darrers temps, he pogut comprovar fins a quin punt es posen traves a la societat del coneixement per part dels ministeris convocants, tant per a la creació de grups de recerca com per a les beques per estudiar doctorats. Abans de tot, s'ha de saber que la lluita per aconseguir qualsevol beca a l'Estat espanyol és una disputa afer

rissada per les engrunes. En total, es donen 950 beques per a doctorats i molt poques per a la constitució de grups de recerca. A partir d'aquesta constatació, s'ha de comprovar que els processos telemàtics i la sol·licitud de documentació estan fets per desencoratjar el màxim de gent possible. I llavors cal preguntar-se si aquesta és la societat del coneixement que volem. I la que volen?

signatura a Ona Mallorca

La joventut de Tunísia acaba de donar mostres de fins a quin punt la desesperança pot acabar amb un país i el seu règim dictatorial. Mentre ens assabentam de les desgràcies a un parell mallorquí de centenars de quilòmetres de casa –va ser n’Anselm Turmeda qui se’n va anar a Tunis i es va convertir a l’Islam i va ocupar importants càrrecs a la seva administració-, en Zapatero i companyia s’han proposat reduir l’Estat de les Autonomies i emprendre una recentralització de l’Estat. Haurien d’anar amb compte, perquè els índex d’atur són la meitat que els de Tunísia, però el grau d’emprenyamenta és igual o superior i per ventura comença a ser hora de plantar cara. La gallineta ha dit que prou, que no vol pondre cap més ou per al tirà que l’esclavitza. La gallina –galina en molts de pobles d’identitat illenca reeixida- ha dit que no. Visca la revolució. És clar que en aquest moment de proclames en defensa de la independència autonòmica i de ressorgiment del sobiranisme el que cal demanar-se és quanta gent estaria disposada a prendre el carrer i a deixar-s’hi la vida si fos necessari. I crec, honestament, que serien ben pocs per no dir cap el qui estaria disposat a aquesta revolució. Ens sobren euros a les butxaques –malgrat la pèrdua de poder econòmic que tots plegats hem patit en els darrers mesos- i ens falta desesperació com per sortir al carrer a demanar un canvi radical de sistema. Ara bé, si continuen insistint, si la política de negació continua avançant, potser haurà arribat el moment. I llavors veurem qui corre a buscar els lingots d’or i qui es queda a escriure la història futura.

ARTICLE AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennàssar

Els reialmes portuguesos de Ponç Pons

Sebastià Bennàssar | 11/01/2011 | Vistes: 14

• Actualment puntuat amb 0 estrelles sobre 5
• Puntua amb 1 estrelles
• Puntua amb 2 estrelles
• Puntua amb 3 estrelles
• Puntua amb 4 estrelles
• Puntua amb 5 estrelles

El restaurant Martinho da Arcada és també un cafè i un dels llocs que atreu un major nombre de turistes literaris de Lisboa. El motiu és ni més ni manco que el fet que el lloc va ser una de les principals oficines de Fernando Pessoa, que ha fornit de guarniments fotogràfics les parets de les sales amb capacitat per a cent persones del local inaugurat el 1782 a la Praça do Comercio de Lisboa, que es vanta de ser la més gran d'Europa perquè el darrer lateral, el que la tanca, és a l'altra riba del Mar de Palla. El Martinho da Arcada és un d'aquests restaurants que s'han de visitar i on s'ha de menjar com a mínim un cop quan s'és a Lisboa, malgrat que la fama ha comportat de manera aparellada que el preu no sigui precisament el més barat dels encontorns. De totes maneres, la professionalitat del servei i els coberts pesants que serveixen per acompanyar la deglució assossegada de la cuina portuguesa -hi ha uns quants plats a la carta fets a la manera del mateix restaurant- fan que l'experiència valgui la pena, igual que la cristalleria on s'ha d'abocar amb cura algun vi vell del Douro prèviament reposat en un decantador. Aquest és un dels reialmes portuguesos de Ponç Pons, que acaba de ser nomenat Escriptor de l'Any pel Govern de les Illes Balears i que també és un d'aquests homes tocats per la lusofília que abunden en aquesta pàtria esqueixada en illes. Tant és així que en Ponç és un dels rars homes que ha pogut seure a la taula reservada a la memòria de Pessoa i que és un dels llocs més fotografiats i venerats pels mitòmans.

Encara a hores d'ara no sé què va explicar als responsables del local, però de ben segur que va ser convincent. Com a mínim perquè la foto testimonia el seu pas per aquella taula màgica. No n'hi ha per a menys. Un home que és capaç d'escriure i de dialogar amb Fernando Pessoa i crear un dels seus llibres més bonics, Pessoanes, bé que es mereix seure a la taula on va escriure i es va engatar la seva font d'inspiració.

Ponç Pons va ser un dels membres de l'ambaixada cultural que el passat mes de març va omplir de poesia la casa Fernando Pessoa de Lisboa. Clar que això de la casa Fernando Pessoa és un dir, perquè el pobre home va canviar més de 16 vegades de domicili abans de morir a 47 anys (això de la mudança es veu que el va perseguir, perquè fins i tot un cop mort varen canviar les seves restes, que anaren dels Prazeres al claustre de Belem). Amb ell hi havia en Manel Marí, na Clara Fontanet, en Miquel Cardell, na Nora Albert, en Gabriel Sampol i en Toni Xumet, però en Ponç va ser qui va posar més emoció al recital, amb un poema dedicat al seu pare, mort recentment. Allà, aquell dia, la casa de Pessoa també va ser un poc la casa de l'Escriptor de l'Any, com el restaurant Stop, al Campo de Ourique, on menjàrem arròs de rap després del recital.

M'agrada pensar que hi ha una Lisboa de Ponç Pons, vinculada amb els seus racons i amb els poetes que li agraden i amb els llibres que s'oloren i que els dies que fa bo llegeixen amb calma les persones que ocupen el mirador dedicat a Sophia de Mello Bryner, la poetessa que en Ponç va abocar al català fa ja algun temps en una bella edició de Lleonard Muntaner. El mirador és el de Graça i a l'estiu és un dels llocs més frescs de Lisboa, mentre que els dies esclatants de sol de l'hivern atlàntic s'omple del consol de l'astre rei encalentint les mans dins dels calçons. En això és una mica com la poesia de Ponç aquests dies que "a la Baixa els portals/ tenen ombres de dol/ i els tramvies van fent/ el trajecte més gris". M'agrada pensar que hi ha una Lisboa feta per als poetes de les Illes perquè és una Lisboa feta de paraules, de llibres i de sensacions. Com la d'un sopar al Martinho da Arcada.

L'AVIRAM D'AQUESTA SETMANA

L'article al suplement de cultura del Diari de Balears on es parla de la desgràcia en matèria de biblioteques d'una ciutat com Palma

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1149/32

article a Mallorca Progrés

La imprescindible dimissió o destitució de Santiago Juan

Sebastià Bennassar. Quan una institució com l’Institut d’Estudis Baleàrics comet una errada tan greu com la de repartir una agenda en espanyol el que ens hem de demanar de forma immediata és si algú assumirà la responsabilitat de l’errada i dimitirà. Hem de suposar que no, perquè la paraula dimissió per responsabilitats polítiques sembla que és alguna cosa que no existeix en els diccionaris de latituds situades per sota de la ratlla de la civilització marcada per l’eix Zurich-Viena. És la diferència entre les diferents sensibilitats que conformen això que s’ha vingut a denominar Europa.

A Europa no és gaire galant fer discursos institucionals com els que va fer la batlessa de Palma, Aina Calvo, el dia 31 de desembre, festa de l’Estendard. Sembla com si ella fos l’única causant directa del trencament del pacte de govern amb Unió Mallorquina per corrupció política, quan simplement féu de comparsa. Però crec que en dies assenyalats de festes i posicions institucionals treure la corrupció política al carrer no era ni de bon gust ni de bon to. Certament, els corruptes havien d’haver dimitit per si sols, certament els partits amb casos de corrupció a les seves files han de fer gestos de regeneració, però un batle de Palma no pot emprar la festa de l’Estendard –deslluïda i poc participada, res a veure amb la festa civil més antiga d’Europa d’altres ocasions- per fer un discurs partidista i partidari.

Convé lligar les dues coses, perquè la crisi que pateix l’Institut d’Estudis Baleàrics –una crisi de model, de manca de lideratge, de manca de visibilitat- ve com a conseqüència directa de la sortida d’UM de les institucions illenques. En aquesta ocasió varen pagar justos per traïdors i qui va perdre, com sempre és la cultura. Sebastià Serra, que és un dels intel·lectuals del país que ha viscut més batalles polítiques, se’n va anar i bona part de la feina que feia l’Institut va quedar en orris. Repartir una agenda en espanyol en aquests moments de pressió terrible per part dels populars en temes lingüístics és una errada tan gran que hauria de costar-li el càrrec a l’actual responsable de la institució, Santiago Juan.

Però com que això és molt probable que no passi, com que segurament no dimitirà, és el moment de demanar al conseller Bartomeu Llinàs que actuï de forma conseqüent al seu càrrec i el destitueixi de forma fulminant. No es pot consentir que una institució encarregada de vetllar per l’única llengua pròpia del país faci una cagada d’aquestes dimensions. No hem d’oblidar que el conseller Llinàs té a la seva conselleria les competències en Política Lingüística –tot i que l’acció directa la dugui el Bloc a través de na Margalida Tous- i que per pura higiene hauria d’exigir el càrrec al responsable de l’errada.

Només així, només amb una política de responsabilitat directa i d’assumpció de responsabilitats podrem tornar a tenir confiança en les nostres institucions públiques. L’errada no és repartir una agenda en espanyol, l’errada és no vetllar en tot moment pels pocs estatuts que té una institució dedicada al servei de la cultura i la llengua del país.

PONÇ PONS, ESCRIPTOR DE L'ANY

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1143/31