dijous, 31 de juliol de 2008

EXTREMADURA NO LLEGEIX

Es veu que s'ha muntat un sidral d'aquests macos perquè els estremenys tenen la pell moooolt fina. Un regidor de Torredembara s'ha fet ressò al seu bloc d'una campanya d'una pàgina web instant a ajudar els infants d'Extremadura (amb ironia). I ja està, ja s'ha liat, ja ha sortit la crosta nacionalista (espanyola) a muntar pollastres.
http://dbalears.cat/actualitat/Ara/el-candidat-d-icv-euia-per-tarragona-en-les-generals-insta-en-el-seu-blog-a-apadrinar-els-al-lots-d-extremadura.html

http://www.avui.cat/article/mon_politica/37173/una/falsa/campanya/indigna/politics/extremenys.html

Però en allò que no han reparat és en el fet que tot es produeix perquè Extremadura és la comunitat on menys és llegeix. Aquesta notícia, publicada per El País, no ha ofès gens al govern extremeny, ans al contrari, quan més adotzenats estiguin els seus ciutadans, més fàcilment els manipularan.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/madrilenos/leen/Espana/extremenos/elpepusoc/20080730elpepucul_4/Tes

I qui parla excel·lentment (un cop més) de manipulació, és l'Iu Forn, en el seu darrer article, que se centra una altra vegada en Tele 5, la cadena que tothom hauria de boicotejar...
http://paper.avui.cat/article/opinio/134784/manipula/tele/la/informacio.html

Això sí, aquest mes d'agost no deixeu de llegir, la proposta de El Gall és aquesta que recull l'avui, de nou en paraules de David Castillo.

http://paper.avui.cat/article/cultura/134862/jueus/nova/york.html

Au idò, bona cacera.

dimecres, 30 de juliol de 2008

A GRÀCIA AMB SÀNCHEZ PÍÑOL


És un divendres i la plaça de la Virreina presenta un aspecte molt diferent al dels horabaixes i vespres. S'hi respira una certa tranquil·litat i només estan plenes les terrasses dels dos bars. He quedat amb l'Albert Sànchez Piñol per entrevistar-lo. La conversa és llarga i es perllonga més enllà del bar on ens hem refugiat, fem plegats camí fins a la parada de metro de Joanic i allà ens separam. És un matí ple d'idees que suren a l'aire, però em quedo amb una de les frases de l'autor de Pandora al Congo "jo escric de cara als lectors, no de cara a la paret". El seu darrer llibre, Tretze tristos tràngols, La Campana, és ben interessant. Us en deixo la ressenya. Bona cacera.


Sánchez Piñol en la distància curta


La literatura catalana fa alguns anys que s’ha reconciliat amb els Déus (si és que aquests existeixen) i la prova més notable d’això és el conjunt de l’obra literària d’un tipus anomenat Albert Sánchez Piñol, que juntament amb Quim Monzó i Baltasar Porcel formaria la santíssima trinitat de la literatura en llengua catalana –la masculina, la femenina estaria formada per Maria Antònia Oliver, Maria Barbal i Núria Perpinyà. Amb l’avantatge afegit que Piñol és jove i és antropòleg, que no són virtuts menyspreables per a un literat, ans al contrari, perquè li permeten explicar-nos coses diferents.
Segurament molts de vosaltres el coneixereu per La pell freda (que ja està traduït a 37 idiomes) i per Pandora al Congo, possiblement un dels millors llibres escrits en català dels darrers cent anys, la novel·la que ha demostrat que a la nostra literatura hi ha vida més enllà de la guerra civil, de les trilogies familiars i de l’estricte marc geogràfic conformat pels escassos 55.000 quilòmetres quadrats dels Països Catalans.
Però Sánchez Piñol va iniciar les seves passes en la ficció amb Les edats d’or, un llibre de relats que va ser publicat per Proa el 2001. Ara torna al gènere amb un llibre el títol del qual sembla una lliçó de català del Digui Digui, “Tretze tristos tràngols” (per completar hauria pogut posar tronats i truculents i ja tendríem la tr inicial combinada amb totes les vocals), i que en realitat són una altíssima lliçó de literatura (i de català, per descomptat), i que ens mostren que Piñol també es maneja bé amb les distàncies curtes, de fet, tant bé, que supera de llarg La pell freda.
En aquest llibre ens trobem amb tretze relats que s’han de llegir, cadascun d’ells, de forma unitària, i no caure en l’error de pensar que estam davant d’un llibre de contes (de fet, en el cas de la narrativa breu, el llibre únicament és un contenidor, un suport per a cada una de les peces, massa curtes per ser editades per si soles, però completament autònomes una de l’altra). Si llegiu cada història com el que és, un tot, un conjunt tancat i perfecte, una història explicada en cada cas en la seva justa mesura, en gaudireu molt més.
Sánchez Piñol es revela en aquesta obra com el que tots els seus lectors ja sabíem: un gran creador. En cadascun dels contes la història llisca amb facilitat, t’atrapa des del primer moment, i quan ja creus que estàs entenent el conte, un gir sorprenent t’aboca de cap al final inesperat, de cap a allò que demostra la grandesa d’un narrador quan s’enfronta a aquest gènere: la capacitat per impactar una vegada i una altra al seu lector. Aquest llibre és, doncs, com un gran combat de boxa. Sánchez Piñol s’enfronta al relat breu com si estàs en joc el campionat del món. I a poc a poc va guanyant els dotze assalts, un darrera l’altre. I per a les delícies del respectable, es desenvolupa un round extra amb un armari pel mig on el nostre escriptor acaba guanyant el combat per KO i proclamant-se com a gran campió dels pesos pesants. Ovació al sofà de casa, mamballetes i terror en veure que el llibre s’ha acabat i tenim la certesa que hem assistit a un prodigi, i que tot i que Piñol ha promès la tercera part de la seva trilogia, i sembla que abans ens arribarà una novel·la, de moment haurem d’esperar.
Sincerament, la millor notícia no és que Sánchez Piñol tengui una veu pròpia i un món propi, que és el que es reclama sovint als escriptors, sinó que té un univers sencer per explicar-nos, i que a més a més li queda un gavadal de feina per fer i a nosaltres un munt de llibres per llegir. A la Campana, una vegada més –i ja en van moltes- l’han tornat a encertar. Serà perquè s’estimen els llibres que publiquen? Ja ho sabeu, l’únic tràngol d’aquest llibre és que, malauradament, arriba un moment que s’acaba.

Tretze tristos tràngols
Albert Sànchez Piñol
La Campana
Barcelona
Juny de 2008.
167 pàgines.

EL FIL MUSICAL


Ets a la consulta del dentista i et preguntes, per què sempre hi ha fil musical? Quan s'obre la porta per deixar passar al següent client de cap a la sala de consulta i sents el so insistent, quasi de taladre, que rasca les dents d'un altre pacient, en tens la resposta. Mentre, Jarabe de Palo, canta enllaunat allò de "Depende...".

dilluns, 28 de juliol de 2008

EN BON DILLUNS

Els dilluns és un dia ideal per fer una ullada a la premsa. Al diari de Balears, cada dilluns, hi escriu en Joan Marí, que és una rara avis del periodisme d'avui en dia i un dels millors articulistes que hi ha. I certament, en època de crisi convé començar la setmana bé.

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/pipades-contra-la-crisi.html


En Joan, els dilluns, té la dura tasca de substituir el mestre Frontera, que diumenge ens deixava aquest molt bon article, sobre la decepció municipal.
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/ajuntament-hostil.html

I per a tots aquells universitaris, estimats amics i companys de les universitats d'arreu, una notícia d'aquelles que ens toquen els collons, però que ens mostren que el món mai és com volem que sigui, sinó que és com és.
http://paper.avui.cat/article/economia/134514/exces/titols/universitaris/plena/crisi.html

Per sort, de tant en tant, et trobes l'Umberto Eco dient coses fantàstiques, que et fan plantejar-te el teu món...
http://paper.avui.cat/article/dialeg/134521/reinterpretant/llibres.html

I aquesta és per als amics valencians, perquè sapin allò que tenen escampat pel món i que no podran veure a no ser que vagin fins a Londres...
http://paper.avui.cat/article/cultura/134552/valencia/londres.html

Una aferrada i bona cacera

diumenge, 27 de juliol de 2008

ELS MEUS LLIBRES I. Jo no t'espere






Com ja us vaig anunciar, a poc a poc us aniré parlant també dels meus llibres -què voleu, un bloc no és res més que un acte egocèntric de creació-. I ho farem des del darrer que he publicat cap endarrere en el temps. Així doncs, ben fresquet, d'aquest 2008, "Jo no t'espere", el llibre ambientat en la València presa pel papa Ratzinguer i la seva gent el juliol del 2006. Es tracta d'una novel·la negra que vol ser també un homenatge al gènere. Però sobretot la demostració que aquells dies, a València, ens varen dir moltes mentides... L'ha publicat El Gall Editor, i el meu estimat i bon amic Joan Marí, que va exercir de copresentador de luxe a Barcelona -l'altre va ser en Toni Trobat- en va escriure el següent article. Jo vos deix les fotos de Ratzinguer i de la portada del llibre. Bona cacera.




Opinió Joan Marí
Manual negre d’amor
Joan Marí 23/06/2008 Vistes: 216

Vaig conèixer l’escriptor mallorquí Sebastià Bennasar a València, concretament davant del portal del número 37 del carrer del Baró de Càrcer, el matí del 26 d’octubre de 1996, tal i com ell mateix recordava el passat divendres 13, en la presentació del seu llibre Jo no t’espere, a l’Espai Mallorca de Barcelona. Aleshores, en Sebastià era un novell periodista de Diari de Balears enviat a cobrir la Nit dels XXV Premis Octubre i ni un ni l’altre podíem saber que dos anys després seríem companys de feina a la redacció d’aquest diari. Aquella nit, mentres tenia lloc el sopar de lliurament dels Premis a la Fira de València, en un espectacle ideat i dirigit per Manel Huerga, el Barça va guanyar al València per 3-2, amb un hat-trik de Ronaldo, i Miquel Serra recollia el Premi El Temps de Comunicació per la conversió d’aquesta capçalera de Baleares a Diari de Balears, aquell mateix any, feia pocs mesos. En Sebastià devia tenir llavors vint o vint-i-un anys i era un clar exponent de l’anomenada Generació X a qui, com a la resta dels seus contemporanis generacionals, marcaria per sempre més la música de Nirvana, el suïcidi de Kurt Cobain i l’himne grunge Smells like a teen spirit. En aquests dotze anys que han passat des d’aquell matí en què assistírem plegats a una roda de premsa clandestina que feien els tres guanyadors dels Premis Octubre a la redacció del setmanari El Temps, en Sebastià ha bastit el que podríem qualificar de prolífic inici d’una, esper i desig, brillant i llarga carrera literària. I sobretot, he guanyat un bon amic. Al llarg d’aquest camí, una part del qual he tingut el plaer de compartir, hem confluït també en l’amor a la ciutat que ens va unir, una estima que uneix més que no us podeu pensar. Perquè això és el que és aquest "divertimento" negre titulat Jo no t’espere, una sincera declaració d’amor a València; un homenatge no exempt de la bipolaritat que comporta estimar la ciutat on estan destinats el comissari Jaume Fuster i el seu amic l’inspector Josep, dos personatges que simbolitzen aquests sentiments contradictoris, en un crescendo amorós de Fuster –"una ciutat que odiava i estimava a parts iguals"– i una desafecció progressiva de Josep, que la vol perdre de vista i recomana el mateix al seu cap: "I et recoman que facis el mateix, cerca una bona plaça i deixa aquesta ciutat de merda". Però el llibre d’en Sebastià Bennasar és també un crit d’esperança, expressat per boca de Fuster: "El problema és que no era tan fàcil. València me començava a agradar i creia que no era una ciutat perduda del tot, que no hi havíem de renunciar tan fàcilment". Llegir-lo és una bona manera d’aprendre a estimar-la i no trobareu millor guia urbana.

MÚSICA DELS REIS PER A L'ANNA


Feia fresca dalt del castell. Les faldes voleiaven mentre a poc a poc s'enfosquia el cel i el vespre senyorejava convertint-se en la millor de les hores possibles de l'estiu. Hi havia algunes pudors de perfums massa fortes a l'ambient, coses que passen sempre en aquests esdeveniments socials. Massa gent disposada a envair les intimitats dels altres. Però va arribar el moment d'entrar a la colegiata de Cardona. I allà es féu la màgia. A l'Anna li brillaven els ulls mentre l'ensemble La Fenice començava a desgranar les peces del segle XVII que tant agradaven Mazarin, un dels primers ministres més importants de la França del seu temps. I a poc a poc, mentre ens anàvem endinsant dins el món fascinant de la música italiana, un ratpenat va fer la seva aparició a la sala. Era la màgia de la dansa incorporada al so fascinant de la corneta, del violí, de la tiorba, del violoncel, de l'orgue, del clavicèmbal. Era la màgia fascinant de l'Anna, a la vora, estrenyent-me la mà.



divendres, 25 de juliol de 2008

En defensa de la Barcelona de sempre

Avui no tenc massa estona per escriure-us per extens -promet que dilluns recuperaré el temps perdut-, però el caçador de tresors n'acaba de trobar un, l'article del Pep Blay que surt avui a l'edició impresa de l'avui.

Ara que estam vivint a la ciutat multimerda, plena de turistes fastigosos que es pixen pels cantons, aquesta reflexió és ben encertada.

L'enllaç és http://paper.avui.cat/article/cultura/134254/memprenyes/barcelona.html

Bona cacera per a tots!

dimecres, 23 de juliol de 2008

MÉS SOBRE BÒSNIA


Les pelis sobre periodistes m'agraden especialment, i en el cas bosníac en tenim dues ben interessants, Territorio Comanche, versió adaptada del llibre homònim de Pérez Reverte, possiblement un dels millors d'aquest signant del manifiesto; i "Las flores de Harrison" d'Elie Chouraqui" (la foto és un fotograma de la peli, amb una sensacional Andy McDowell). Us en deixo la informació una mica més avall. Així mateix, també hi ha un altre llibre ben cru sobre aquell dies, però en forma de novel·la, "Sarajevo, juicio final", de Julio Fuentes, un periodista que va morir en conflicte. Una altra peli excepcional, aquesta per als amants del cinema d'autor, és "La mirada de Ulises" de Theodoros Angelopoulos, que a més a més compta amb Harvey Keitel com a actor.


Cal que no ens oblidem del nostre passat, i Bòsnia és el símbol de tot el que Europa pot fer per tu.


Harrison's flowers

Dirección
Elie Chouraqui

Intérpretes
Andie MacDowell (Sarah Lloyd)

David Strathairn (Harrison Lloyd)

Elias Koteas (Yeager)

Adrian Brody (Kyle)

Brendan Gleeson (Stevenson)

Guión
Elie Chouraqui
Didier Le Pêcheur
Isabel Ellsen
Michael Katims

Fotografía
Nicola Pecorini

Música
Bruno Coulais

Sinopsi:

Harrison Lloyd, reportero y fotógrafo de Newsweek, es enviado a Yugoslavia para cubrir los inicios de un conflicto menor. Él acepta el encargo pero estipula que será el último. Ha decidido dejarlo. No puede seguir haciendo fotos de los horrores del mundo. Quiere tiempo para estar con sus hijos, Cesar y Margaux, y para su hobby, por el que siente pasión, las flores. Su esposa, Sarah, le hace prometer que estará de vuelta para el cumpleaños de su hijo. Él lo promete, se va, es tarde y no regresa y es declarado desaparecido en la región de Osjiek en el norte de Croacia. Finalmente, tras unos días, el Instituto de Prensa Americano anuncia su muerte. El mundo de Sarah Lloyd se está derrumbando pero desde algún lugar de su dolor, está segura de una cosa, una certeza que comparte con su hermano: “No está muerto. Algo en mi interior se hubiera roto si estuviera... Algo habría dejado de latir. ¿Lo entiendes? Sí, lo entiendes.”

Referencias
Dirige el francés Elie Chouraqui, en cuya filmografía se encuentran las películas Bala blindada y Las marmotas.
Está protagonizada por Andie MacDowell (La musa, El final de la violencia, Como caído del cielo) y David Strathairn (Mi mapa del mundo, Limbo).
También intervienen Elias Koteas (Poseídos, Exótica, Fallen, Verano de corrupción), Adrian Brody y Brendan Gleeson (Misión: imposible 2, Mandíbulas, A por todas).
Consiguió el premio de Jurado a la Mejor Fotografía -Nicola Pecorini (Reglas de compromiso)- en el Festival de Cine de San Sebastián 2000.

dimarts, 22 de juliol de 2008

Ha caigut Karadzic

La notícia, sentida de bon matí, era d'aquelles esperads. El carnisser de Sbrenica, un dels criminals de guerra més buscats del món, havia estat detingut. És el preu que ha de pagar la nova Sèrbia per entrar a Europa. La imatge desoladora, però, han estat tots aquells joves que el consideren un heroi i que s'han enfrontat amb la policia. Vella, trista i podrida Europa.

Si voleu saber més coses sobre el procés de desintegració de Iugoslàvia us recomano el llibre "Yugoslavia Kaputt", del Manuel Leguineche. Va ser escrit el 1992, quan encara quedaven tres anys de guerra, però és vital per poder entendre els perquès, la gran pregunta que haurien d'intentar resoldre els periodistes. Ell ho fa a la perfecció.

I el Joan Marí, un altre d'aquests periodistes de raça i excel·lent amic, me va recomanar la lectura de "La neu i els gossos", de Vidosav Stevanovic, editat per La Campana, un d'aquests llibres difícils de trobar, però que valen molt la pena de llegir.

Així mateix, ara acaba d'aparèixer "Com el soldat repara el gramòfon", de Sasa Stanisic, ambientada també en aquella guerra. Aquest darrer, però, encara no l'he llegit, així que no us en puc dir res del cert. Els altres dos tenen la qualitat garantida.

Idò això, estimats, bons llibres i bona vida, Tià.

dilluns, 21 de juliol de 2008

ELS MEUS LLIBRES

En els propers dies us aniré parlant una mica de tot, però també dels meus llibres (he vingut aquí a parlar del meu llibre!). Però com que hi ha qui ha manifestat la seva curiositat, us faré la llista.

-Passaport de sang (Capaltard, 1998), poesia.

-El botxí de la ciutat de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2000), novel·la negra.

-A la sabana no hi ha temps per a la compassió (Inrevés, 2002), relats.

-Cartes que no lliguen (Hiperdimensional, 2005), novel·la negra.

-Els blaus de l'horitzó (El Gall, 2006), novel·la. Premi Pollença de novel·la, 2005.

-El dia de l'alliberament (Documenta Balear, 2006), relats.

-L'estret de Torres (Hiperdimensional, 2006), relats. Premi Hiperbòlic de narrativa.

-Connie Island (Viena edicions, 2007), novel·la. Premi 25 d'abril vila de Benissa, 2007

-Breu Blues de València (El Gall, 2007), poesia.

-Jo no t'espere (El Gall, 2008), novel·la negra.

A poc a poc us en diré més coses, de moment teniu la llista per si a algú li pot interessar. Una aferrada, Tià

DE L'ÀGORA A CAN CARLOS


La llibreria Àgora és una d'aquestes meravelles que existeixen en algunes ciutats. Situada al carrer Jardí Botànic, a Palma, s'ha convertit en el gran centre de referència literari de la ciutat, i tot gràcies al saber quefer de na Ramona, la llibretera, i la seva ja famosa cafetera.

El passat dia 10 de juliol ens hi vàrem aplegar una bona colla de persones amb motiu de la presentació del llibre de Javier Aparicio "Lecturas de Ficción Contemporánea", editat per Cátedra, que és un dels grans llibres de l'any, perquè és un llibre que són molts llibres i que en fa llegir molts més. Entre els assistents hi havia el mestre Perfecto Cuadrado i la seva dona, Maria Payeras, així com la seva filla Lídia.

Tots plegats acabàrem la nit a Can Carlos, un dels pocs temples culinaris que encara ens queden i on en Javier i jo atacàrem amb astúcia un arròs brut de nota bastant elevada.

Però sense cap mena de dubte allò gran fou la companyia. En Perfecto, na Maria i na Ramona i, clar, el convidat de luxe, en Javier, feren que l'arròs s'escolàs amb bon vi entre converses literàries i universitàries. I així, de la mà del frare més important de Zamora sur Mer, ens endinsàrem en les entranyes de Portugal, de la seva literatura i del surrealisme. En acabar, érem més savis, i sobretot més feliços.


Us afegeixo tant l'entrevista que li vaig fer per a l'Espira al Javier Aparicio sobre el màster d'edició com la ressenya del llibre, i altres links sobre el seu llibre.


1-L'entrevista

“El sector editorial té la màgia de l’aposta, és com una ruleta”
Javier Aparicio dirigeix amb Dolors Oller el màster d’edició de la Pompeu Fabra

S.BENNASAR. Barcelona.
Javier Aparicio és un home atrafegat. Bona part del seu temps la passa transitant entre la facultat d’Humanitats, a tocar del parc de la Ciutadella, i la zona catastròfica del 132 del carrer Balmes de Barcelona, un indret que ningú no reconeixerà quan s’acabin les obres. El director del màster internacional d’edició de la Universitat Pompeu Fabra juntament amb Dolors Oller ens rep al seu despatx, molt amunt d’un edifici al qual accedim amb un ascensor on s’ha quedat atrapada gent que vostès no s’imaginen. Hi ha sort i arribam al seu despatx, molt a prop d’una terrassa amb unes vistes impressionants sobre la ciutat. Aparicio comença una llarga conversa sobre el món de l’edició, que és molt més que allò que envolta els llibres que arriben a les nostres llars i sobre la formació necessària que això comporta. Un món apassionant. Fan ganes d’inscriure’s al curs, i evidentment sé que més de la meitat de la cinta no hi cabrà en aquest espai. Però les entrevistes se fan pel plaer d’aprendre coses noves, no?

-El màster d’edició de la Universitat Pompeu Fabra ha arribat a la seva dotzena edició, quin és el balanç?
-Jo vaig ser durant quinze anys agent literari amb la Carme Balcells i poc després es va fundar la Universitat Pompeu Fabra. Jo havia après l’ofici, si és que mai es pot aprendre, a les trinxeres i llavors vaig tenir l’obsessió que la gent més jove que jove no l’hagués d’aprendre així, que és molt dur, sinó que el pogués aprendre abans. Vaig tenir la idea l’any 93, quan l’Institut d’Educació Contínua de l’entitat portava un any de funcionament. Des d’allà es va donar suport a la idea perquè tenia molt de sentit fer un màster d’edició a una universitat pública però àgil com la nostra i ho vàrem començar. Primer va arrencar com un curs de postgrau amb la Dolors Oller, que és la meva sòcia, i va néixer com una cosa modesta. Volíem veure com s’arrelava i com s’implicava el sector, perquè un màster d’edició sense la implicació del sector no té sentit. Durant dos anys va ser curs de postgrau de sis mesos i després el vàrem convertir en un curs de diploma de postgrau que durava un any. Vàrem estar vuit anys així, i després es va convertir en màster, amb el suport de les editorials, les empreses i les impremtes i ara duim cinc anys de màster. El resultat és que hem anat creixent en tot, amb el suport de totes les editorials, un fet que ens omple de satisfacció perquè nosaltres som gent de fair-play i pensam que això és competitiu i ens fa molta il·lusió que hi hagi totes les empreses que es fan la guitza i la competència constantment en un país com el nostre, tan envejós. Que estiguin tots junts demostra que una universitat pública fent les coses amb estima i ben fetes com a estratègia pot obtenir bons resultats. Quan ens hem fet grans hem establert relacions amb altra gent, amb la Fira de Frankfurt, amb Cedro, ens hem consorciat amb altres màsters internacionals d’edició, dels quals n’hi ha molt pocs al món, i vàrem muntar l’associació internacional de formació d’editors. Som una mica de lloc neutre i tot esdeveniment del món editorial que està al nostre abast intentam que passi pel màster perquè sigui un fòrum de diàleg.

-Un màster internacional que també ho deu ser pel que fa al lloc d’origen dels alumnes que s’hi inscriuen...
-I tant, d’un màxim de 40 persones per màster, n’hi ha més de vint que procedeixen d’Amèrica Llatina, Amèrica i Europa, això vol dir que els estudiants de la Pompeu Fabra són un nucli reduït, bastant reduït, i entre els editors espanyols i estrangers que ens envien gent, els dotze anys que fa que funcionem i la mancança de màsters internacionals d’edició arreu del món, fa que cada vegada hi hagi més gent d’arreu del món i això és molt bo perquè el mercat està creixent de forma desigual. Nosaltres intentem que hi hagi un ensenyament vertical del professional de cap a l’estudiant, perquè no tenim professors, només editors vigents, gent que comanda les tropes en el món editorial i pren decisions als seus despatxos, però si tens la sort de tenir gent de diferents països, siguin d’on siguin, els nostres estudiants aprenen també una cosa que ens agrada de titllar d’ensenyament horitzontal. Reps molta informació dels teus companys estrangers i això et permet tenir una informació sobre el sector molt més completa, aquest és un sector molt complex. En dotze anys hem format més de 600 professionals i ara hem aconseguit una cosa molt maca, que és que gent que es va formar al curs ara estigui al capdamunt del sector editorial i vengui com a professor. Es tanca un cercle i la gent que es va formar aquí continua formant la gent que es forma actualment aquí, i això crea uns lligams i una dinàmica de negoci molt interessant.

-Com s’incardina ara aquest màster dins la nova reordenació universitària derivada de la convergència europea i el famós Pla Bolonya que ens ha aportat la denominació de màsters als de preu públic i als màsters de tota la vida?
-Les paraules són un problema i barrejar amb el nom de màster un tram oficial de llicenciatura o doctorat és un problema, perquè la paraula màster, internacionalment vol dir lligam entre el món universitari i el món laboral. Dir-li màster a una cosa que en realitat fins fa quatre dies era un tram de l’ensenyament universitari diguem-ne més habitual, és complicat. El nom és el mateix, però la cosa no. Jo crec que la gent no és tonta i s’adona que la paraula màster ha estat emprada pels polítics per redenominar la llicenciatura i el postgrau acadèmic i doctorat i que a banda d’això hi continua havent una oferta acadèmica de formació contínua que és realment la que està adreçada al món laboral. Per tant, els màsters a preu privat jo crec que només un ingenu pot pensar que competeixen amb els màsters a preu públic, dos productes totalment diferents. El màster a preu públic és el curs de doctorat de tota la vida amb un altre nom, i els graus són la llicenciatura amb un altre nom. Nosaltres tenim la sort que la Pompeu Fabra ha apostat molt clarament pels màsters adreçats al món laboral a través de l’Idec i el nostre és un màster en sentit real, amb capacitat de formar gent per al sector, i això val uns diners.

-Des de fora encara tenim la visió de l’editor molt lligada a la romàntica dels anys seixanta. Les coses, lògicament han canviat molt en tots aquests anys, però continua planant una pregunta: l’editor neix o es fa?
-La intuïció no la pots ensenyar. No hi ha cap màster al món que t’ensenyi talent, intuïció, capacitat de resposta, disciplina de feina... tot això si ho tens bé, i si no, ja t’ho faràs. Això no hi ha ningú que t’ho pugui ensenyar. Ara bé, els temps han canviat efectivament, de cada vegada hi ha més corporacions, però també és cert que cada vegada hi ha més editors independents molt petits. El problema és ara el patiment que tenen els editors mitjans. Però estem en el moment en que creixeran els molt petit editors, tal i com va vaticinar el Peter Mayer quan el vàrem portar fa uns anys. Ja estam en aquest moment. Ens mourem entre els molt petit editors i les grans corporacions. Nosaltres podem ensenyar agenda, tècniques de negociació, màrqueting, contractació... però l’aposta no es pot ensenyar, la intuïció depèn de cadascú. Ara, en dotze anys el que si fem és col·locar la gent dins el sector, i la gent amb talent ho ha aconseguit, s’han creat nínxols propis de mercat. Jo no vaig tenir aquest curs i m’agradaria molt fer-lo, m’agradaria molt. He intentat muntar el curs que m’agradaria haver fet abans d’anar a les trinxeres, però en aquella època no n’hi havia. Nosaltres hem de fer dues tasques, als que venen de zero els hem d’ensenyar l’ofici, i els que venen del món editorial els hem de reciclar en el decurs de les 400 hores que dura el màster, un curs exigent, de la qual cosa jo me n’alegro molt. Tots conviuen a l’aula i nosaltres no podem exigir un coneixement previ perquè entre altres coses no hi ha una llicenciatura prèvia.

-Què hauria de fer una persona interessada en fer aquest màster? Ho dic perquè a les Illes hi ha moltes editorials i un moviment constant...
-La persona que vulgui fer aquest màster hauria de tenir clares un grapat de coses: una d’elles és pensar que és un sector en canvi constant i per tant la virtut de les lleis que et poden ensenyar un dimarts un dijous poden canviar clarament. Jo pensaria quines actituds es tenen, si s’és vocacional o no, perquè aquest és un sector amb uns marges de beneficis curts, amb una mitjana de sou baixa, però que té un ham, una màgia especial que fa que quan la gent entra en el sector no se’n vagi. Això vol dir que molts directius del sector editorial venen d’altres indrets i quan arriben es queden. És la màgia de l’aposta, com si fos una ruleta. Fas una aposta per un llibre i és un fracàs, i després apostes per un altre i és un gran èxit, i llavors tu tornes a jugar i aboques els recursos en el segon llibre i a veure què passa. Això és com una febre i aleshores és un sector molt seductor perquè les coses hi funcionen al marge de les teories. La gent d’Esade te unes regles i funcionen, i les ensenyen, i llavors els directius diuen que han anat a Esade i ja està. Però en el nostre sector tu pots fer una estratègia de negoci, un model de màrqueting amb un llibre de l’Eduardo Mendoza, per exemple, i que després el següent llibre sigui un fracàs total. I tu has abocat els mateixos recursos, pressupost, cap de màrqueting... i és un fracàs. D’una banda desencisa, però per l’altra crea aquesta seducció d’un sector on les coses no només depenen del que tu has après, sinó d’una aposta, de la intuïció... Jo els diria que si són vocacionals, els agrada el món del llibre, si tenen esperit aventurer i no es mouen pels diners sinó per determinats reconeixements que van més enllà de la butxaca és un sector que ho pot donar tot. Pots veure la vida d’un producte que veus anònim al teu despatx i com això arriba a milenars de persones arreu del món, i això és fascinant. No és rutinari, cada cas és diferent. Jo mentiria si et digués que no formem bons professionals, formem gent que sap fer bons contractes, dur negociacions, prendre decisions d’empresa...etc. Ara, el toc de sort... hi ha gent que ha estat treballant molt dur aquí i s’ha queixat que després no ha trobat feina, i la persona que tenia al costat al llarg d’aquest any ha acabat treballant a Nova York amb el Peter Mayer. Això és una qüestió de capacitat personal, de capacitat de feina, etc. Però si tenen vocació, saben treballar en grup, saben idiomes i creuen en el món del llibre en sentit ample jo crec que és un sector de la indústria dels continguts del tot fascinant.

2-La ressenya


El tauló del nàufrag

Si les dades estadístiques no s’equivoquen, cada any es publiquen uns 70.000 llibres en castellà i uns 7.000 en català, unes xifres que posen el pèl de punta a qualsevol que vulgui estar una mica informat de l’actualitat literària del país. Evidentment (i per sort), no tot és ficció. Evidentment (i per desgràcia) no tot és bo. En aquest context la tasca del crític no acadèmic hauria de ser la d’aportar una mica de llum a aquest magma de publicacions que poden esborronar a qualsevol persona que al llarg de la seva vida adulta –dels 20 als 80- amb prou feines llegirà uns 3.000 llibres, a raó d’una cinquantena per any (la visió és clarament optimista, per fer la punyeta al Ministerio de Cultura). I a aportar aquesta llum s’ha dedicat durant una dècada i mitja llarga Javier Aparicio Maydeu. Ho ha fet en diversos mitjans de comunicació i actualment se’l pot seguir al suplement Babèlia de El País i a la revista Letras Libres.
Però com que el crític és a més a més professor de literatura contemporània i un perfecte coneixedor de les mancances del sector editorial a l’Estat espanyol, se les ha enginyades per aplegar bona part de les crítiques “imprescindibles” que ha anat publicant al llarg dels anys per oferir-nos un llibre que és molt més que un aplec de visions personals sobre algunes de les obres mestres que s’han publicat durant el segle XX –un segle que s’acosta ja a la prudent llunyania com per començar a fer-ne les primeres valoracions, tant si el considerem en la seva visió curta, és a dir, amb el final situat a la desintegració del Mur de Berlín, la URSS i la Guerra de Bòsnia, o en la seva versió llarga, amb el punt d’inflexió situat en l’esbucament de les Torres Bessones- sinó que esdevé un autèntic tauló per a nàufrags en aquesta ampla mar dels títols que cada dia malden per ofegar-nos i confondre’ns.
Perquè bona part de tot això hi ha a Lecturas de ficción contemporánea. De Kafka a Ishiguro, que acaba de ser publicat per Cátedra en una edició cuidada, neta, amb generositat en el cos de lletra i en la tipografia, que fan que la lectura de les més de 700 pàgines de la criatura no siguin un suplici per al lector, com passa ben sovint amb alguns dels texts diguem-ne acadèmics o de no ficció que es publiquen darrerament –i especialment els anys que els suecs tallen els seus subministres de paper-, i que compta amb un Pollock a la portada que no hi és perquè sí.
El volum d’Aparicio és tot això i molt més, és un intent de superar d’una vegada per totes el concepte de literatura nacional (que tant ens agrada a nosaltres, els encara formats en els complexos que molt bé va saber autoimposar-nos el franquisme castrador) per parlar de world fiction, per veure com els autors (sempre molt més intel·ligents que aquells que s’entesten en enquadrar-los) s’interrelacionen entre ells, usen les solucions tècniques al seu abast i creen grans obres més enllà d’altres conceptes. Escullen la llengua amb que ho fan, sí, però és tan sols un més dels eixos sobre els quals treballen. Això sí, només ho fan els grans.
El llibre d’Aparicio –si algú vol entendre què és la postmodernitat literària que llegeixi una introducció que combina entre altres a Cortázar amb l’Orquesta Mondragón- està escrit amb voluntat d’estil, perquè les seves crítiques són això, un festival lingüístic per als lectors: dobles codis, jocs de paraules, llargues oracions subordinades que ens reconcilien amb la lectura (qui diu que a la premsa s’escriu fatal?!), una abundosa informació bio-bibliogràfica i una implicació personal. Al final, els seus lectors sabem si li ha agradat un llibre o no, i això avui en dia és el que importa. És el que pot fer decidir-nos. Però a més a més hi ha unes magnífiques introduccions teòriques però molt breus i que se llegeixen com una novel·la sobre el Quixot, les avantguardes i la postmodernitat que emmarquen el llibre. I al final, tres joies. Un balanç de futur, una proposta de biblioteca ideal (possiblement la part que més se li discutirà) i una excel·lent cronologia que converteixen el llibre en indispensable. L’objectiu, crear lectors o ajudar als que ja ho són a aventurar-se amb altres texts. No estaria de mes que els propers 500 de la nostra llista comencin per aquest, pels de la biblioteca ideal, pels ressenyats, i pels de la cronologia. Seriem tots immensament més savis. I sobretot no es perdin la ressenya dels contes de Hemingway (pàgines 102-104). És un exemple de tot el que hem dit i un exercici de valentia.

Lecturas de ficción contemporánea
Javier Aparicio Maydeu
Càtedra
Madrid
2008
727 pàgines.


3-Dos enllaços



diumenge, 20 de juliol de 2008

QUI SOM JO?


Som en Sebastià Bennasar, diuen que som escriptor. Vaig néixer el 1976 a Mallorca, una illa que és paradís i infern a la vegada, però on hi tenc la família i els amics de sempre i per a sempre. Me vaig fer escriptor perquè em feren lector i els principals culpables són en Toni Figuera i en Toni Serra.

Durant dotze anys he treballat al Diari de Balears, on he passat per quasi totes les seccions i on encara hi col·labor des de Barcelona fent articles d'opinió i crítica literària.

Fins al moment he publicat en solitari tres novel·les negres, dues novel·les que nó són de gènere, tres llibres de contes i dos poemaris.

Admir l'obra de Roberto Bolaño, la genialitat de Porcel, la força de Guillem Frontera, la bona novel·la negra, i més si és Mediterrània, els versos d'Estellés i tota l'obra de Damià Huguet i cada línia que em provoqui una emoció.