dilluns, 30 d’agost de 2010

PONT CULTURAL


Ja tenim a les mans els primers exemplars de Capicua, la revista de traducció literària que hem impulsat des de Catalunya presenta. 120 pàgines, 13 autors i molta il·lusió per endavant!

PRADA





Després d'uns dies a Prada, a la Universitat Catalana d'Estiu, algunes fotos de la vila nordcatalana al peu del Canigó.

divendres, 20 d’agost de 2010

Sebastià Bennassar, Periodista
La memòria del país
20/08/2010
Passa massa sovint que ens estam deixant morir les generacions més grans d’aquest país amb nom plural –segons es desprèn d’un vers excels de Gabriel Sampol- sense fer-los el cas necessari. Sentir parlar aquestes persones que ens poden aportar una informació vital i una lliçó impagable és un dels privilegis que ningú no s’hauria de perdre. A la Universitat Catalana d’Estiu que se celebra cada any a Prada, al Conflent, hi ha casos d’aquests cada any, però en aquesta ocasió ha estat sensacional sentir parlar en Víctor Torres, el germà del poeta Màrius Torres (Lleida 1910-Puigdolena 1942).
Escric que és germà de qui és perquè a Prada ha vengut a commemorar el centenari del gran poeta, de qui enguany es compleixen els cent anys del naixement i al qual s’ha fet un homenatge nacional. Però en Víctor Torres és un home que no necessita presentar-se com a germà de ningú perquè la seva trajectòria política i cívica és formidable. Torres ha estat i continua essent un patriota. Va allistar-se voluntari “per anar a defensar la meva pàtria”, va passar la ratlla i va anar a parar un camp de concentració, va viure fora del seu país molts d’anys i va ser secretari de la Generalitat a l’exili en temps de Josep Irla.
Sobre les seves espatlles va portar el fèretre de Pompeu Fabra en el trajecte final de cap a la sepultura i ha estat diputat al Parlament de Catalunya i senador a Madrid, sempre per Esquerra Republicana de Catalunya. La seva vida és un camí tortuós que ens recorda de forma clara que el nostre és, encara, un país ferit. Víctor Torres va parlar amb una potència brutal i ens acostà el seu germà de tal manera que l’aclamació fou de les més importants en aquesta edició de la Universitat Catalana d’Estiu. L’única llàstima és que la sala d’actes no estàs plena de gent i sobretot que hi faltassin molts dels estudiants més joves que es varen perdre la millor lliçó sobre memòria històrica que podien tenir. 30 minuts d’homes com aquests valen molt més que un curs sencer d’ensenyament reglat. Convé tenir-ho en compte.

Una joventut sense líders musicals

Sebastià Bennassar. El 1994 es va tornar a viure una de les tragèdies de la música contemporània: el suïcidi de Kurt Cobain. Per a tota una generació Nirvana ha estat la banda musical més influent de la seva vida i el grunge el moviment amb el qual associen uns temps malauradament perduts. A molts instituts la història contemporània va començar aquell dia en què el cantant –un ídol de masses desgarbat que va crear aquell so tan particular que molts associem amb la ciutat nordamericana de Seattle- va perdre la vida (alguns encara diuen que la seva mort no va ser un suïcidi sinó un assassinat i que fins i tot es pot veure al darrere l’allargada ombra dels serveis secrets nordamericans, una teoria que agafa adeptes i que coneixent els ianquis no deixa de tenir uns certs fonaments).

Cobain i el grunge és un tema recurrent que apareix de tant en tant pels mitjans de comunicació. És un artista que està en la mateixa òrbita de Jimmi Hendrix o de John Lennon –salvant els gustos musicals particulars de cadascú-. La comparativa es basa en les seves morts violentes i en el fet que movien masses de seguidors. És possiblement per això que el grunge molestava i continua fent-ho.

Ara que han passat setze anys des de la seva mort Cobain continua essent un dels artistes més influents, però les notícies que apareixen en els mitjans tenen a veure molt més amb l’aspecte que menys l’interessava, el lucratiu, que no amb la seva obra artística. Resulta que la vídua, Courtney Love –que va estar enganxandassíma a les drogues i que de tant en tant ens ha donat mostres genials del seu talent com a actriu- acaba de guanyar un plet llarg pels drets de les cançons de Nirvana, que continuen generant una animalada de doblers.

Passa sovint que la música i els seus cantants són un dels moviments més fascinants de transmissió d’idees i de malestars. En un moment on la joventut es troba en un dels moments més complicats amb índex d’atur brutals i una precarietat temerària no només en l’àmbit econòmic sinó també en el moral, és important veure fins a quin punt aquests joves expressen el seu malestar. A la Txèquia ocupada pels soviètics es varen fer famosos els Plastic People of the Universe, ara feliçment recuperats i un dels grups musicals més sensacionals dels tardo seixantes i setantes que varen ser silenciats insistentment per la dictadura soviètica. Cobain també cantà el descontent de la joventut dels 90. I ara, al 2010, tenim un èxit esclatant de petits grups musicals, però aquesta atomització també pot ser un símbol dels problemes que estan patint els nostres joves: una atomització, una multitud de propostes i una manca de lideratge de les grans masses (sense oblidar els èxits puntuals d’algun d’aquests grups). Està la nostra joventut adormida o per ventura acomodada? Ara, setze anys després, pocs pensen en el llegat intel·lectual de Cobain. Només en l’econòmic. Porca misèria.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Bolonya no oblida

Sebastià Bennassar. El dia 2 d’agost de 1980 Itàlia va viure un dels pitjors atemptats de la seva història: l’atac contra l’estació de Bolonya en el qual varen perdre la vida fins a 85 persones i que inicialment va ser atribuït a les faccions terroristes d’extrema esquerra, encara que es va saber ben aviat que fou un atemptat de l’extrema dreta. Tres homes varen ser detinguts per col·locar la bomba. Eren tres neo-feixistes que avui en dia ja ni tan sols es troben a la presó i que en cap cas mai no han sabut explicar qui hi havia al darrere de la matança des del punt de vista intel·lectual.

Això és el que ens interessa de la història. Els successius governs italians sempre han promès que desclassificaran els papers que tenen sobre aquest crim. L’atemptat de Bolonya –la ciutat coneguda com la Roja no només pel color dels seus teulats sinó perquè hi han governat habitualment les esquerres de caràcter comunista i perquè és un féu dels moviments alternatius- va ser obra d’Ordine Nuovo, però en la investigació hi va haver agents del servei secret italià que varen posar entrebancs i se sospita que va ser decisiva i gens casual la participació dels Estats Units en aquest atemptat.

Cada any els familiars de les víctimes homenatgen els seus morts i el seu record a l’estació de trens i cada any es convida al govern a participar-hi, un govern que és escridassat de forma sistemàtica perquè no compleix amb la desclassificació dels documents que promet ara i adès. Enguany hi ha hagut una novetat que s’ha saldat amb la màxima desvergonya en un país on ja fa molta estona que els polítics han deixat de ser cap referència vàlida per a ningú: el govern no hi ha enviat cap representant perquè no volia ser escridassat.

La matança de Bolonya apareix en el rerefons de moltes obres literàries, com per exemple Una novela criminal de Giancarlo di Cataldo o en l’extraordinària Una primavera per a Domenico Guarini, de Carme Riera, per a mi la millor obra de qui actualment és l’escriptora de l’any.

Però tornem a la infàmia, a la plantada del govern italià. Amb la seva actitud les autoritats italianes el que fan és continuar l’estratègia del despropòsit. Un polític, qualsevol, ha de saber que en el sou també hi va aguantar escridassades. I més si aquestes estan derivades dels incompliments de les promeses electorals. Mentre el govern italià decideix no anar a Bolonya els ciutadans d’arreu del món només podem concloure que no hi ha cap interès en desclassificar els documents secrets i els autors de la matança perquè la revelació seria massa forta i faria massa mal. És a dir, amb aquesta actitud alimentam qualsevol de les teories de la conspiració que passen per la conxorxa i unió entre la Otan, el Vaticà i la Màfia per perpetrar aquest assassinat massiu. Ha passat ja tant de temps que potser seria millor donar la cara, perquè de cada any hi ha més gent que crida Bolonya no oblida.

dissabte, 7 d’agost de 2010

Los juglares y la historia

GISBERT HAEFS 07/08/2010

La proliferación de novelas que recrean episodios del pasado o que se centran en un personaje histórico para desarrollar una trama de ficción ha creado cierta prevención entre críticos, historiadores y escritores. ¿Es un prejuicio o les asisten razones de peso?

Las novelas históricas les gustan a muchos lectores, muy pocos críticos y algunos historiadores. A ver si podemos averiguar por qué es así, y empezamos con los muy pocos.

Es verdad que hay críticos aficionados y eruditos que ensalzan las buenas novelas históricas y condenan las malas. Pero la inmensa mayoría las miran con desprecio. Y eso antes de haberlas leído. De pequeño creía -y me lo dijeron- que el arte es cuestión del CÓMO, no del QUÉ. Ahora, a mi edad, ya no tengo que creer todo lo que se dice, y me pregunto cómo se puede despreciar algo que no se ha leído. Y si el arte está en el CÓMO, en la escritura me parece insensato decir basta ya antes de leer la novela solo porque es histórica.

Es normal pensar que a uno no le puede gustar todo. Hay ateos que no aprecian la Divina Comedia y pacifistas que no pueden con la Ilíada. Incluso hay aficionados a la novela histórica a quienes no les gusta José y sus hermanos, de Thomas Mann. Pero no es normal sino infame hacer de su gusto personal una ley general -no me ha gustado una novela histórica, entonces todas las novelas históricas son mala literatura-. ¿Y el José de Thomas Mann? Ah, no, señor, no es novela histórica porque es de Mann, y el Raskolnikov no puede ser novela negra porque es de Dostoievski. Después hablan de obras originales de arte, por un lado, y de "literatura de género", por el otro.

Confieso que no comprendo por qué la Politeia de Platón o la Utopia de Moro no son consideradas "de género", pero sí la ciencia-ficción. ¿Lo que se llama fantasy es género, pero no lo es la épica artúrica? Novela negra, histórica, de horror, todas son de género, ¿pero no son genéricas las novelas psicológicas de iniciación, las tragedias de reyes en endecasílabos? ¿Y es tan original escribir genéricos sonetos petrarquianos?

Claro que hay diferencias, pero no están en la materia, en el QUÉ, sino en la escritura, el CÓMO, y de eso no se puede decir nada sin abrir antes el libro. Todo ese asunto de las definiciones es problemático. Peor aún: me aburre. Las definiciones solo sirven a los que las definen, les dan razones de pasar por alto todo lo que está fuera de ellas. Ya hace muchos años que tengo la sospecha de que son pretextos para ocultar otra cosa. Tomemos un ejemplo fuera de lo "genérico" para acaso ver con más claridad. Del gran Rudyard Kipling escribió Henry James que había esperado de él algo como la obra de un Balzac inglés, pero que Kipling "solo escribe sobre soldados, campesinos, trabajadores, hindús, animales e incluso máquinas, nada de sentimientos delicados", nada de almas refinadas discutiendo en salones; y Oscar Wilde llamó a Kipling "nuestra autoridad suprema en lo que es secundario". Es decir, que para un verdadero homme de lettres el 99,99% del universo es baladí y solo vale la pena poner en un libro lo poco que se refiere a las almas refinadas.

No menos monstruoso y aún más franco es lo que ha dicho el más grande de los críticos alemanes de las últimas décadas, Marcel Reich-Ranicki. A él solo le interesan libros escritos por intelectuales sobre intelectuales para intelectuales. Es decir, libros no sobre la realidad sino sobre el pequeñísimo mundo literario. "Oye, Kipling, solo vamos a leerte si finalmente escribes sobre nosotros". Y aplicado a la novela histórica lo hemos visto varias veces en los últimos años. Dos ejemplos: Daniel Kehlmann, en su novela La medición del mundo, cuenta las vidas y hazañas de Humboldt y de Gauss; Patrick Rambaud, en La batalla, nos hace ver la batalla napoleónica de Aspern. Ambos libros son novelas históricas, pero Humboldt y Gauss son intelectuales, y la batalla de Aspern la vemos a través de los ojos de Marie-Henri Beyle, alias Stendhal, otro intelectual y además escritor, y por eso no pueden ser novelas históricas sino alta literatura, y por eso los han cubierto de premios literarios.

Es posible actuar de otra manera, pero parece que para eso se necesita un espíritu realmente intelectual. He aquí un caso ilustre e ilustrativo, no del ámbito histórico sino del detectivesco. Con ocasión de la muerte de Edgar Wallace, Jorge Luis Borges escribió en 1932 que no había leído su obra, pero que tenía el propósito de corregir esa omisión, "porque no soy de los que misteriosamente desdeñan las tramas misteriosas", y que, al contrario, "la organización y la aclaración de un suculento asesinato o de un doble robo exige un trabajo intelectual que es muy superior a la fétida emanación de sonetos sentimentales o de diálogos entre personas de nombre griego, o de poesías en forma de Carlos Marx o de ensayos siniestros sobre el centenario de Goethe, o de meritorios estudios sobre el problema de la mujer, Oriente y Occidente, la ética sexual, el alma del tango y otras inclinaciones de la ignominia". Después de corregir la omisión, después de leer las tramas de Wallace, Borges las juzgó intolerables, repito: después de leerlas, no después de ver que la cubierta de un libro decía "novela negra" o "novela histórica".

Si queremos narrar una historia de personajes y de acontecimientos ocurridos hace un año en Madrid, o Múnich o Moscú, tenemos que indagar y documentarnos: si esa cafetería realmente está situada en tal esquina, si allí se venden los cigarrillos que compra y fuma el protagonista, si el autobús en el cual ve a su amada besando a tal sucio tipo realmente pasa por esta calle, y si la palabra insólita que usa para maldecir a ellos ya estaba de moda hace un año. Sin olvidar el partido de fútbol que mira en la tele o los disparates secretados por tal político en las noticias de la tarde. Es decir, que tenemos que indagar circunstancias y condiciones para intercalar personajes ficticios en la historia contemporánea evitando errores. El resultado se llama novela; nunca he oído hablar de algo como novela histórica contemporánea. No comprendo por qué ha de tratarse de otra manera, de otro género, si hay más de un año -cien, mil- entre lo narrado y la narración. El trabajo es el mismo: indagar, intercalar, evitar errores. Hay que inventar personajes creíbles, escribirles diálogos pronunciables, combinar acción, conflictos y tensión, colores y olores, lenguaje y trasfondo para un conjunto plausible, algo como una buena película en la cabeza del lector. Si es el mismo trabajo, ¿por qué calificarlo de manera diferente?

Lo de evitar errores nos lleva a otra consideración: la cooperación entre autor y lector. Según la famosa frase de Coleridge, el lector debe contribuir a la "voluntaria suspensión de la incredulidad" mientras dura la lectura. Hablando de narración tradicional, el autor y el lector estamos en una esfera mágica, y libro y lectura solo pueden lograr su cometido si esta no se rompe. El autor debe trabajar a conciencia, ya que todo lo que es falso -un tono, una palabra, un hecho- puede romper la esfera. Augusto no dice okay, Darío no tiene estribo, un etrusco no sabe nada de minutos o segundos, un cartaginés no puede hablar de sadismo. En lo que se llama ucronía, pariente de la novela histórica, todo eso es posible, pero en una novela histórica acaba por romper la esfera mágica, el libro está muerto y no funciona.

Para nosotros, los autores, los críticos y los historiadores son instrumentales. De los críticos esperamos que nos señalen los errores que hemos cometido para mejorar la próxima vez. Rara vez nos viene bien un pequeño encomio, claro que solo si es merecido. Pero que no nos digan que a priori lo que hacemos no tiene ningún valor. De los historiadores esperamos ayuda e información; muchas veces nos la dan, pero, muy a menudo, en sus sabios textos se olvidan de lo que para nosotros es materia prima. Un egipcio de 1500 antes de Cristo no puede hablar de Egipto, del Nilo, de Menfis, ya que estas palabras son variantes griegas de palabras asirias muy posteriores -pero no sé en cuántos libros de historia he buscado para finalmente saber que el rome de 1500 antes de Cristo vive en el país de Tameri en la ciudad de Men-nofre, al borde del Yotru, y me lo han dicho los egiptólogos, no los historiadores. Todos podemos hallar cuándo murió Augusto, pero quién me dirá si se cortaba (¿con qué?) o se filaba las uñas.

Coincidencia curiosa: la mayoría de los críticos no leen una novela porque es histórica, la mayoría de los historiadores no leen esa novela porque solo les interesa la historia y entonces leen el texto como si se tratase de un estudio. Los hay que señalan que tal detalle no corresponde a la verdad histórica, y eso es grato y necesario, pero muchas veces no hay verdad, es inaccesible, solo podemos llegar a cierta plausibilidad. Y ella nos otorga otras leyes -no de mentir, sino de cuidar de la esfera mágica-. Para mí, Alejandro Dumas es el gran padrino, el fundador (no Scott, demasiado lento para mí, pero eso es gusto, no una ley), y sé que el "verdadero" D'Artagnan, el soldado histórico, era un tipo más bien aburrido y nada chistoso, pero sigue siendo mi amigo el otro, el del libro. Supongo que no estoy solo cuando digo que me importan más Alonso Quijano o Sherlock Holmes que Cervantes o Conan Doyle.

Todos queremos contar y escuchar historias -¿qué has hecho ayer, cómo va tu abuela? Y cuéntame lo de tu hermano-. Son las historias, la memoria de la tribu (lo decía Kipling). En ella, en el principio acaso hubo un rey soberano, guerrero y sacerdote a la vez; y hubo un juglar que cantaba la historia de la tribu y hacía un chiste cuando el rey se ponía demasiado serio. Después vino la división del trabajo; el rey dejaba de incorporar todos los oficios, hubo guerreros y chamanes, y algunos de los juglares quisieron hacerse serios, arciprestes de sí mismos. Son ellos los que ahora hacen la Alta Literatura, y los asisten los chamanes de la crítica. Nosotros, los juglares, no hacemos nada de serio ni sagrado, solo queremos escribir el libro que nos gustaría leer, pero que todavía no podemos comprar. Entonces, al trabajo -para nosotros y para los lectores-. No para los chamanes.

Gisbert Haefs (Wachtendonk, Alemania, 1950) es autor de novelas como Aníbal, Troya o Alejandro, el unificador de Grecia, y de novela policiaca.

dimecres, 4 d’agost de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 36

Violències III (L’Hospitalet)

No coneixem prou les nostres ciutats ni les ciutats que les envolten. No sabem res dels límits, el pas fronterer d’un carrer que delimita on acaba un municipi i en comença un altre. No volem saber-ho perquè massa sovint no ens importa. Però és que resulta que als carrers hi mor gent i de vegades no és el mateix morir en un municipi que en un altre. Ni en un país que en un altre. A la plaça de la Bòbila, a l’Hospitalet, les fronteres estan molt ben delimitades, molt marcades. És una qüestió de procedència, fins i tot continental. No és el mateix ser un immigrant des de fa quaranta anys que un que acaba d’arribar. La plaça no es veu mai des de la mateixa perspectiva i la violència que hi subjau tampoc. Qui vulgui fer una tesi doctoral a mig camí entre l’antropologia i la sociologia que hi passi dos dies. O dos anys. En dos dies veurà la macroestructura. En dos anys penetrarà en les vides que conformen aquesta macroestructura.

A la plaça de la Bòbila, gran, hi ha una caseta on vénen xurros. No hi ha gaires xurreries a Barcelona, o jo no en conec gaires. Aquest deu ser l’únic territori comú per a totes les comunitats que hi habiten. Aquest i la biblioteca. Hi ha 40 nacionalitats diferents en un barri on la lluita per la supervivència no és cap eufemisme sinó la punyetera realitat. Són centenars de quilòmetres recorreguts a través de les fondalades del metro per poder cobrar algun sou per poder pagar algun lloguer per poder enviar algun diner a casa per poder sobreviure. Són moltes rajoles per netejar, molts de terres per escombrar, moltes hores dalt d’una bastida sense contractes i sense cap mesura de seguretat, confiats a la sort i al talent, que l’home ve dels simis i és en aquestes jungles de metall quan ha de començar a confirmar-ho. La capacitat prènsil d’una mà o d’un dit et separa de l’abisme i de la mort.

A la plaça ja hi ha hagut dos morts en poc temps i encara n’hi hauria molts més si poguéssin. Els paquistanesos i els marroquins s’odien a mort entre ells i els sudamericans fan front comú mentre esperen l’oportunitat per demostrar que com més cosins més endins i la paremiologia popular tal volta fa referència a una navalla, un ganivet o un cop de puny. Després hi ha els negres que ajuden a fer fosca i els immigrants peninsulars que encara se’n recorden quan el món es dividia entre catalans i xarnegos i pari vostè de comptar. Els xinesos estan en un racó fumant a cor que vols en la breu escapada que han fet del seu negoci. I així, tot el món s’aplega en una plaça on la violència és a l’aire de forma brutal. Només es mesclen, escadusserament, els infants. Tenim un problema i no és el 3% del senyor Maragall. La policia entra de tant en tant a la biblioteca per controlar algun pis des dels seus finestrals. Detencions a l’ordre del dia albirades des d’una biblioteca especialitzada en gènere negre. I la violència que creix a una plaça on algú encara no ha entès que els immigrants som tots, sols que alguns han tengut més sort que els altres. I alguns ni tan sols l’han buscada.