LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 20

Silenci i incomunicació

La primera vegada que vaig anar a París, la tardor del 1992, aprofitant un intercanvi del meu institut amb un altre de Cergy, una de les coses que més em va fascinar va ser el silenci sepulcral que hi havia dins els vagons de l’RER que cobria els 50 quilòmetres que separaven Cergy de la capital francesa. En aquell tren només parlàvem –o només se’ns sentia- i a mi i als altres onze companys que havien estat escollits per participar en aquelles tres setmanes d’immersió en la vida quotidiana francesa. Per a mi –llavors tenia quinze anys- era quasi inconcebible aquell silenci. De fet, conta la llegenda familiar que quan era petit em van prometre cinc duros si era capaç d’estar cinc minuts sense parlar. I conta la mateixa llegenda que mai no vaig arribar a guanyar-los i que fins i tot vaig demostrar un notable poc interès en aquella font d’ingressos que es comprava simplement tancant la boca. Suposo que per això ara mateix teclejo aquestes línies, perquè necessito explicar històries i de cada vegada ens hem tornat una societat més silenciosa i més avorrida.

A Barcelona, més de quinze anys després d’aquella experiència, els transports públics tornen a ser un lloc silenciós, sinistrament silenciós, a no ser que s’agafin hores concretes com la sortida de la Universitat i llavors hi viatgis amb els grups d’amics i per tant hi hagi converses pendents. Però si hom agafa un metro a les onze del matí a Barcelona potser sigui capaç de fer un recorregut de més de vint minuts sense sentir cap veu humana si descomptam aquella enllaunada que ens va recordant quina serà la propera parada i les diferents connexions i correspondències que té el nostre comboi amb la resta de la xarxa. Ja hem arribat a un punt de pèrdua de formes en que ni tan sols es demana permís per baixar. Si s’ha tengut la mala sort de quedar atrapat al fons en el moment de baixar s’iniciarà una comunicació no verbal basada en empentes i algun cop de colze per atansar la porta abans que el metro continuï la seva tradicional incursió en les fonalades nocturnes de la ciutat.

En els trens passa més o manco el mateix. Els únics sorolls humans provenen de les converses amb el telèfon mòbil. Llavors sí, llavors tots ens hem d’assabentar de les proeses sexuals del quillet de torn que torna a casa després d’una nit de festa boja o del preu de les gambes que ha comprat la senyora de més enllà i que semblen una bogeria però no cada dia es té la família a dinar i un dia és un dia encara que el preu pagat continuï semblant de robatori amb traïdoria. El mòbil, la comunicació a través de la línia telefònica és un dels pocs trets d’humanitat que se pot sentir en els transports públics d’avui en dia. Quan viatges en avió tot sol és molt probable que l’única cosa que sentis es que qui t’ha tocat al costat et demani permís per passar. Per això, des de fa un temps quan viatjo sol demano que donin seients d’emergència i a la finestra i sóc dels primers que pugen. Amb una mica de sort ja clapo abans d’haver de sentir per enèsima vegada les instruccions de seguretat que mai no serveixen per res. Si hi ha una emergència a un avió procura tenir testament fet (o res per llegar) i morir en pau amb tu mateix, perquè en raríssimes ocasions se sobreviu i si és així és pel fat i no perquè hagis sentit a les hostesses repetir amb cara de fàstic allò que ja saben que ningú –a no ser que sigui de les primeres vegades que viatja- no escolta.

Hem arribat a un punt d’incomunicació tan marcat i tan gran que fins i tot ens molesten les converses dels altres. Quan puja un grup de quatre persones a un tren pregam perquè ens toquin lluny i la seva xerrameca no ens destorbi de la lectura o de la contemplació de la pantalla de l’ordinador on mai no quadren els balanços o no es troba la foto del power point. Quan pugen els escoltes i comencen a cantar les seves veus són el més semblant a una dolorosa tortura medieval que hi podria haver. Si a més a més els seus càntics impedeixen poder parlar amb tranquil·litat pel mòbil o interfereixen mínimament en la música que es vol sentir a través dels MP3 llavors el viatge és insuportable i se’n fan gloses en els dinars i sopars dels propers dies: “un viatge horrorós, hi havia uns nens que no paraven de cantar; un viatge horrorós, imagina, un grup de quatre que es posen a parlar just al davant meu perquè no hi havia cap altre lloc en tot el tren”, són frases sentides per tots nosaltres en la nostra vida real. Això sí, ningú no es queixa del fill de puta amb americana i corbata que s’ha passat una hora parlant pel mòbil de números i vendes mentre tothom callava perquè pogués parlar millor; o de la senyora de les gambes o del gallet dels quatre polvos nocturns i ressaca de cavall.

Hem arribat a un punt que el silenci de l’any 92 dels trens francesos seria glòria celestial. No tan sols hem perdut la capacitat de comunicació –i la de quan es va sol ser voyeur de converses, una de les millors activitats possibles perquè ens permet copsar les preocupacions de l’altra gent i saber com veuen el món- sinó que ara hem d’aguantar els gilipolles que no deixen el mòbil tranquil. I això és un llàstima, perquè els xafarders de mena ens perdem la meitat de la conversa i davant d’això val més que tanquin la puta boca.