divendres, 14 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 11

Pont de Molins i la Muga

En arribar a Pont de Molins la tranquil·litat ens envolta. Hi ha la pedra antiga, les cases, i hi ha el riu, el Muga o la Muga, com en vulgueu dir. En francès els noms dels rius sempre van precedits dels articles en femení. En català del masculí. Al final tots, per una via o per una altra, van a parar al mar o a la mar, perquè aquesta és una paraula tan important per al nostre poble que admet el doble gènere, el masculí i el femení. És d’aquestes coses vitals que fan que els mallorquins per un moment ens oblidem de l’article salat i parlem amb l’article literari: “la mar” i mai “sa mar”. Fins i tot ara que ho he escrit se’m fa certament estrany. La mar, allò que ens dóna sentit. Sempre he pensat que si no pogués viure en una casa amb vistes al mar –aquest és un dels meus somnis- em conformaria amb una casa amb vistes a un riu o a un llac. Aigua, que hi hagi aigua al davant perquè així cada matí es pugui recordar que depenem d’ella per viure.

La primera cosa que pregunto en arribar a Pont de Molins és el nom del riu. El Muga. Me’l miro. Du aigua a bastament perquè aquest any l’hivern ha estat rigorós i cabalós i a més a més ens ha estat regalant nevades constants. De vegades, pel fet d’estar tan a prop de la ratlla amb la Catalunya Nord, hom té tendència a pensar que aquest municipi ha d’estar molt més alt del que en realitat és. Però és això l’Empordà, una plana, i Pont de Molins amb prou feines està a 51 metres per sobre del nivell de la mar. El suficient per permetre el llarg fluir del riu d’una manera calmada de cap a la Mediterrània que ja du olors de saladina en aquest migdia de vent i grisor. Avui l’Empordà sembla Irlanda però amb els avantatges del comportament local i de la cuina tradicional catalana. Certament, com a casa es menja a molt poques bandes del món, per no dir a cap.

Com a bon mallorquí me fascina el riu. Allà a l’illa no en tenim cap i sempre hem viscut mirant amb el cap a l’aire i pregant perquè les pluges omplin les nostres cavitats càrstiques i així poguem tenir aigua un grapat d’anys més. La situació va ser tan greu que fins i tot a Palma es va haver de posar en marxa l’operació vaixell, que ens duia aigua de l’Ebre i que anys després, quan els vaixells de Fernández Tapias ja no ens duien el líquid element encara es repercutia sobre les factures. A ell el férem ric i se’l va poder veure passejant amb models per les portades de paper satinat de les revistes del cor. Nosaltres férem el ridícul i donàrem una imatge tercermundista que encara ara pagam. Es va preferir dur aigua en vaixell que actuar en la xarxa, per on es perd en fuites fins al 40% de l’aigua que s’impulsava dels embassaments a la Serra de Tramuntana. Un país de fireta, com deia aquell.

Així les coses, cada vegada que veig un riu, gran o petit, m’inunda una sensació estranya i desconeguda, propera a la pau. Un riu, amb les seves casetes a la vora. Una vegada, en un viatge per la Itàlia rica, això és, pels territoris compresos entre Venècia i Florència, travessant el Véneto, l’Emilia Romagna, la Toscana... hi havia un company de viatge que comptava tots els rius grans i petits que passàvem amb l’autocar. En cinc hores en va arribar a comptar vuitanta-quatre. “Tu saps totes les tomatigueres que hauria pogut jo sembrar amb tota aquesta aigua. I ells tanmateix la tuden i deixen que es perdi”. Aquell home, aquell pagès que feia el viatge amb la dona perquè celebraven els 25 anys de casat, només patia per com es trobaria totes les plantes en arribar a casa “i això que el fill me dóna una maneta i segur que ja deu haver regat i deu haver fet el que li vaig manar, però no és el mateix que ho faci un, que sap com s’ha de fer, que deixar les coses comanades. Ai, si tengués la meitat de l’aigua que ara se’n va de cap a la mar”. A aquell home no li faltava raó. I és que massa sovint ens oblidam dels pagesos. Només volem els seus productes, però no ens importen les misèries que han de passar per poder posar una tomàtiga a la taula”. Cada vegada que veig un riu me’n record d’aquell home. Cada vegada que veig el cel esqueixar-se amb violència penso si això serà bo o no per al camp. Quan coneixes algun pagès, quan saps els esforços que dedica a cada centímetre quadrat de terra, no pots mirar el cel de la mateixa manera. Ni el riu, el riu, la Muga passant per Pont de Molins de cap a la mar infinita.