dissabte, 22 de maig de 2010

article a Mallorca Progrés

Admiració pels lladres d'art

Sebastià Bennasar. Una de les coses que s’ha d’alabar del tipus que ha robat el museu d’Art Modern de París és el seu bon gust. Picasso, Matisse, Braque, Léger i sobretot el gran, l’immens, l’immortal Amedeo Modigliani. A hores d’ara tothom està esperant saber si el lladre va actuar sol o si ho féu en companyia d’una banda i sobretot s’està esperant què passarà amb les teles. Molt possiblement no les vegem mai més. És una llàstima. Ara hi ha algú que gaudirà d’aquestes peces d’art en solitari, a casa seva. Seria completament feliç si l’afortunat fos el mateix que les ha robat, com a premi al seu coratge, però la veritat és que tot això fa pinta de ser un encàrrec d’aquests suculents. Imagino que al darrera del lladre hi ha un amant de l’art en essència pura, però convinc amb el que pensa la majoria: segurament és un lladre a qui li hauria estat igual una cosa que una altra. Això sí, sembla un bon professional i això fa patir menys per l’estat de les pintures.

Fa anys que sento devoció pels lladres d’obres d’art i pels falsificadors. Me sembla que el que fan té molt de mèrit. M’explicaré. Un lladre d’art o un falsificador quan aconsegueix el seu objectiu el que demostra és la fragilitat d’un sistema. El lladre ens demostra que la imatge que ens vénen de la seguretat és una farsa. En teoria un museu és un lloc que hauria d’estar molt ben protegit, però el darrer robatori demostra que no és així: alarmes que no funcionen, guardes de seguretat que no detecten res i càmeres de seguretat a les quals es pot burlar amb un passamuntanyes. El falsificador ens demostra que moltes vegades el que valoram no és una obra d’art en si mateixa sinó la signatura de qui la fa. Hi ha falsificacions tan perfectes que són obres d’art per si soles. I suposo que la major satisfacció ha de ser, per a un falsificador, veure el seu quadre penjat per les parets dels museus.

La prova que l’art és, massa sovint, quelcom injust, la trobem en el fet que la màfia és la major propietària de quadres privats de Picasso –una manera excel·lent de blanquejar diners- i que hom pot trobar milenars de persones cada dia al Louvre intentant entrellucar La Gioconda al darrere d’un vidre blindat i qui sap quantes coses més i ignorar el Delacroix o el Gericault que és a la vora i que si estàs en qualsevol altre museu seria el que acapararia les atencions de la gent.

El darrer robatori també ens alerta sobre el preu de l’art. Segons les primeres informacions els quadres valen 500 milions d’euros. Ara diuen que només són cent. Quedem-nos en la darrera xifra. Cinc quadres valen quasi menys que un sol jugador de futbol que algun dia es retirarà. No ho sé. El que està clar és que l’ajuntament de París ha fet un ridícul espantós i que ara algú té un Modigliani que, per a mi, no té preu.