LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 8

Una gernació desplaçada

M’agrada tornar amb els trens que arriben hora foscant a Barcelona, cap a les nou o les deu de la nit. Sempre en diumenge. Aquests són els trens que transporten els herois, els estudiants que han hagut de deixar la comoditat de les seves llars familiars per venir a Barcelona a continuar les seves vocacions. Els herois són totes aquestes joves i tots aquests joves que cada setmana marxen a casa el divendres horabaixa –el matí si tenen sort i no hi ha classe- i tornen el diumenge a la tarda, molts d’ells amb un punt de nostàlgia. Certament, per a molts ha començat una etapa de llibertats i una vida fora del cau familiar que segurament anhelaven i que a la llarga els serà una experiència ben profitosa, però per a molts aquesta llibertat no compensa allò que han perdut al poble: la seguretat de l’entorn, la tranquil·litat dels carrers, la colla d’amics, les parelles incipients de l’amor a vint anys.

És fàcil detectar aquesta pèrdua dins el tren. Sovint es troben amics i coneguts del poble i d’altres pobles que han de fer els mateixos sacrificis. I sovint en parlen entre ells, com les dues noies que estan tornant des de Figueres i que seuen dos seients més endavant: “sort que ja només em falta un any per acabar. Jo crec que he estat tan bona estudiant per no haver d’allargar ni un mes de més el suplici de viure a Barcelona”. L’altra li replica “i què faràs en haver acabat la carrera?”. Resposta: “el que sigui però al poble, a casa, i et juro que estaré anys a tornar a viure a una ciutat”.

Desconec què estudien les dues al·lotes, però conec aquesta sensació. Per complir somnis sempre hi ha preus a pagar i un d’ells és el d’arribar al teu lloc d’origen i no tenir temps per fer tot el que no has fet mesos anteriors, o trobar-te que estàs completament desconnectat de la colla i que ja hi ha un grapat de conyes internes i de sobreentesos que t’has perdut perquè la vida passa i ningú no es queda a esperar que tu puguis captar l’essència de les coses. Escollir és molt fotut perquè sempre comporta una pèrdua. I aquests estudiants encara, que poden tornar a casa cada setmana. Pitjor estan els que han vengut de fora, de les Illes o de l’estranger. S’ha de tenir molt de coratge per fer un Erasmus. S’han de fer molts de sacrificis per estudiar una carrera universitària separats de casa per 300 quilòmetres llargs de mar.

Els estudiants que omplen aquests trens que circulen amb nocturnitat es mereixen el millor dels homenatges. Una de les coses que em preocupen, però, és quants d’ells es reintegraran als seus llocs d’origen, quants han anat a aprendre coneixements que després serviran per millorar la vida allà on han nascut, en el voral immediat. La temptació de quedar-se a Barcelona és molt forta i per tant en moltes ocasions els pobles estan perdent població en la seva millor edat, una població que no torna amb els coneixements a casa sinó que continua creant la ficció de la macrocefàlia barcelonina.

En el cas mallorquí es produeixen les dues fases: hi ha aquells que el darrer dia de classes amb el títol sota el braç parteixen de cap a l’Illa i mai més no tornen a Barcelona a no ser per vacances o per als casaments dels amics i companys; però també hi ha aquells que fan el procés exactament a la inversa i decideixen quedar-se per a sempre més a Barcelona i tornar a Mallorca només de vacances. De tot hi ha, però en els darrers temps la crisi econòmica està provocant un retorn als pobles i a la seguretat familiar de molts d’estudiants que, en una altra circumstància, potser s’ho repensarien. A la llarga això serà bo per a tots els indrets que no són Barcelona sempre i quan puguin assumir la seva població estudiantil i oferir-li possibilitats laborals acurades i adreçades als seus interessos. No hi ha res més trist que veure algú que ha estudiat amb profit qualsevol carrera i que està treballant de qualsevol cosa sense cap mena de relació amb la seva vocació. Per aquest camí només s’aconsegueixen baixes per depressió laboral i l’empobriment dels països.

Sigui com sigui, aquests trens de darrera hora de diumenge són els trens dels herois. S’ha de tenir molt de coratge per fer dues hores de viatge i tornar a un pis fred i possiblement mancat de llum després de dos dies a casa, amb l’esclat de colors i la bona vida del poble. S’ha de tenir molt de coratge per perdre cada setmana quatre hores de la teva vida amunt i avall amb maletes i motxilles carregades de llibres perquè la feina s’ha de fer i ha de sortir. I sobretot s’ha de tenir molt de coratge per aguantar les putades de la Renfe quan hom el que vol és arribar a casa i que el deixin tranquil amb la seva solitud, fins a la setmana que ve.