diumenge, 23 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 19

Tren regional

Que Renfe és una empresa espanyola ningú no ho posa en dubte. Mireu el mapa viari i ho entendreu a la perfecció. L’estructura de la xarxa ferroviària és radial. És com els sistema de correus. Perquè una carta arribi de Lisboa a Barcelona –havent-hi fins a 12 avions diaris- ha de passar prèviament per Madrid, amb les demores corresponents. Si hom vol anar ràpid a Sevilla en tren és molt millor que agafi dos aves, un fins a Madrid i un altre fins a Sevilla que no intentar anar-hi amb el tren Arco, que pot comportar un suplici notable i una pèrdua de temps molt més que considerable. Renfe continua fent servir el concepte de regió i continua demostrant que allò important no és unir els pobles entre sí, sinó Madrid amb el món. L’alta velocitat és directa i prioritària si és per anar a la capital de l’Estat, la resta no importa.

No fa massa temps els usuaris del tren tenien una expressió boníssima per definir determinats combois: “el borreguero”. L’expressió castissa i castellana no ha perdut gens d’actualitat ni una sola de les seves connotacions. El tren regional és exactament això: el clàssic borreguero reciclat. Ara es combinen amb els de mitja distància, que són molt més ergonòmics, però que continuen responent al concepte de regional: un servei per comunicar pobles entre ells sense cap necessitat de fer-ho ni ràpid ni bé.

De totes maneres, el vell tren regional té el seu encant. De vegades la modernitat dels trens els hi ha fet perdre el seu confort i quasi sempre la màgia. Els trens regionals encara conserven aquest punt singular. Les finestres són grans, amples, i et permeten contemplar a la perfecció el paisatge. No hi ha gaires serveis, per no dir-ne cap, només lavabos cada parell de vagons i les condicions higièniques no són les més aptes del món. Tampoc les estacions es pot dir que siguin un prodigi. Avui en dia la qualitat d’un indret es pot mesurar per les prestacions dels seus serveis sanitaris. Si la frase és certa es pot dir que la qualitat de les estacions de Renfe de Catalunya freguen la infàmia. El tren regional té unes butaques còmodes, amb coixins d’escuma que conviden a la lectura. Com que els trajectes normalment són llargs –molt sovint superiors a les dues hores- això és d’agrair. Al tren, un bon llibre és molt més eficaç que un bon amic. De fet, de cada vegada tendim més a la incomunicació i a l’entotsolament, i fins i tot alguns amics que han pujat junts al tren han preferit connectar els seus aparells de reproducció de música i tancar els ulls abans que dedicar-se al noble art de la conversa.

En el tren em submergeixo en les pàgines d’alguna novel·la i em dedico, fonamentalment, a contemplar paisatges i personatges. A cada parada observo qui baixa i qui puja i després torno a la lectura. Catalunya és d’un verd imprecís que aporta pau en aquesta horabaixa quasi irlandesa de pluja suau. Hi ha parelles que dormiten, ella amb el cap sobre el braç d’ell, i hi ha una al·lota que prepara el power point per a l’assignatura de dret penal que ha de presentar demà a classe. Hi ha un home vestit amb americana i corbata en bon diumenge que torna fins a Barcelona llegint fil per randa en francès Le Monde Diplomatique i hi ha els estudiants. A Girona també hi pugen els boys scoutts que alegren el viatge cantant cançons de cau i foc de camp que em transporten a Cala Bóquer i als llibres que hi llegia quan era d’acampada.

El tren regional uneix a tothom en la classe única i fendeix el paisatge del nostre país amb una lentitud i una seguretat inexorable. Només hi ha un tren més entranyable: els vells Talgos que encara fan alguns trajectes i que he pogut provar: el que uneix Barcelona amb Montpeller, o el de Barcelona a Saragossa o el de València a Osca passant per Terol i Saragossa. La classe turista dels talgos et permet viure dins els escenaris de les novel·les negres dels anys cinquanta i seixanta, però les seves butaques de pell ja les voldrien –excepte a l’estiu- molts d’Euromeds i Avants. El talgo és encara l’essència del transport ferroviari romàntic.

Certament, hem de donar les gràcies a Renfe per ser encara una companyia espanyola. El seu notable subdesenvolupament, la seva falta de modernitat i l’estretor de mires en el transport ens ha permès a molts dels seus usuaris sentir el que sentien els viatgers de films i pel·lícules de l’extinta Europa dels blocs. En ple segle XXI pujar a un tren de la Renfe és fer un retrocés al passat.