LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 23

Des d’un bar amb pluja

Els diumenges a la nit Barcelona és una ciutat somorta. La majoria dels restaurants on encara es pot anar sense haver-se de treure el punyal després de demanar el compte han tancat les portes després d’una setmana dura, de vegades amb tot obert per badar la boca al vent i que quasi ningú no hi entri. S’ha acabat aquella època de les reserves imprescindibles fins i tot entre setmana i exceptuant els divendres i algun dissabte els restaurants estan buits i els cambrers, quan hi entres, t’acullen amb la rara simpatia que fins ara poques vegades havien professat –no en els restaurants de sempre, en aquella mitja dotzena de recursos on els restauradors a més a més de negociants són amics i on hi tornes precisament perquè la primera vegada t’hi has sentit tractat com toca, que és veu que ara a l’escola de cambrers fruit de l’emigració la lliçó de la simpatia i dels modals i la correcció no els hi varen ensenyar quan era l’hora i aquí fins i tot els vàrem riure les gràcies. Acabades les eleccions segures queden els recursos a la infàmia o decidir sopar a casa, però de vegades hi ha coses a celebrar encara que sigui diumenge i que la colla de botiguers no ho pugui entendre i per això em brillen els ulls quan la tieta ens parla de Buenos Aires amb les seves llibreries obertes fins a les tantes de la matinada per anar-hi en sortir del teatre i just després d’haver menjat alguna cosa deliciosa a l’hora que vulguis. Tanta modernor i tanta multiculturalitat i sopar a fora un diumenge s’està convertint en una heroïcitat i aconseguir un llibre a la matinada, tancat fa massa anys el drugstore que protagonitzava novel·les i atracaments nocturns, és una utopia que s’ha de desterrar del pensament, quan jo sempre he pensat que hi hauria d’haver llibreries de guàrdia, com les farmàcies, perquè hi ha antibiòtics que es poden suprimir amb un bon llibre a les mans. Decidim, doncs, continuar caminant després de descartar els kebabs tradicionals i la pizzeria de darrere de casa que surt recomanada a la guia trotamundos i que per això n’exhibeix un logotip que els omple de prestigi quan l’únic mèrit que degueren tenir és fer possiblement les pizzes més barates de Barcelona i estar en el carrer de la Ciutat, a dues passes de l’Ajuntament, en ple cor del territori guiri ocupat. Continuam la recerca de llocs i d’indrets i al final el sopar ja no és important sinó trobar un bar on almanco es puguin fer les copes.

Trobar un bon bar un diumenge a la nit a Barcelona tampoc no és fàcil. El passeig nocturn amb el meu amic Salva ens demostra la desolació d’aquesta ciutat. Sembla Beirut però asfaltada –be, cony, a Beirut un diumenge a la nit segur que hi ha més vida-. Passa una companya seva de la universitat en una bicicleta espectral que fendeix Portal de l’Àngel (i en aquest cas prefereixo la nocturnitat solitària acompanyada pel treball incansable dels remulladors de carrers de la Barcelona Neta que no la voràgine consumista d’un dia qualsevol en aquesta desgràcia de carrer) i una mica més avall hi ha un indigent que es reconstrueix el jaç amb cartrons dins del caixer automàtic de La Caixa i fins demà a les set que el treguin, meam si com a mínim pot gaudir d’unes hores nocturnes de pau i tranquil·litat amb la seguretat (escassa) que aporta el pany d’una oficina de caixer automàtic que protegeix de vés a saber qui o què, que en aquesta ciutat de pirats n’hi ha molts i no tots vesteixen bomber i duen el cap rapat, uns vidres que com a mínim protegeixen de les rates com a conills que aprofiten la nocturnitat per senyorejar per Barcelona –sí, sí, també per Portal de l’Àngel- a la recerca dels nostres detritus, a la recerca de la nostra incivilització, a la recerca de la barbàrie occidental en forma de bossa d’escombraries. A l’endemà hi haurà qui digui que aquests gossos són terribles, sempre foradant les bosses, i que sembla mentida que els de la BCNeta hagin tret els contenidors perquè al seu darrera s’hi amagaven els ionquis per punxar-se amb impunitat –un xut, la tebiesa en el cos per primera vegada al llarg de tot el dia i les utopies revolucionàries del tardofranquisme canviades per la figura espectral a la recerca de la sobredosi definitiva o del ganivet traïdor i nocturn- quan el que realment ha passat és que han vingut els exèrcits de la nit que habiten a les clavegueres i han estripat les bosses abans que el soroll dels escombriaires toqués a retirada de cap a un altre carrer (sí, hi ha rates enormes d’ulls vermells que esbudellen les bosses de fems amb més força que qualsevol gos).

Al final el meu amic fa memòria i es recorda d’un petit bar amb sofàs i em repta a trobar-lo. No em costa ni deu minuts. Hem baixat per la baixada de Viladecols i hem arribat a la plaça dels traginers –inevitable recordar la meva mare, quan era petit, dient allò de vas més brut que un traginer i jo sense saber què era un traginer fins que arriba l’adolescència i els diccionaris i llavors veus que el món es conforma de paraules i que totes tenen un sentit que no tenen res a veure amb la mitologia de la infància on un traginer era vés a saber quina espècie d’animal imaginari que es rebolcava per llots i fangars-, hem continuat pel carrer de l’Hostal d’en Sol i del carrer de la Fusteria –jo he guardat fusta al moll, Salvat Papasseït a qui m’agrada imaginar per aquest carrer en nits fosques per a acordió com aquestes que ara iniciam-, hem entrat en el carrer Ample que s’ha quedat estret en aquesta Barcelona espectral i hem trobat el bar dels sofàs.

La música és excel·lent i està en el to just que permet la conversa i a la vegada retornar-nos a les melodies de principis dels noranta on tota una nova fornada de grans músics desterraren per a sempre la manera de fer dels vuitanta, la dècada de transició, d’impàs, entre les dues dècades senars glorioses de la música del segle XX, els setanta i els noranta –clar que els puristes (ja grans) em diran que com els setanta no hi ha res, i fins i tot alguna cosa dels tardoseixantes-. No entrarem en discussions musicals, la música bona sempre és la de la teva adolescència i joventut, allò amb què has crescut i t’has format, de Rem a Nirvana passant per Pearl Jeam i el rock en català. Després ja busques finalitats electives, altres coses, altres gustos, altres sabors. Demano una copa de vi per continuar amb la tònica del dia i un parell de minuts després comença a diluviar –però jo he vist la pluja / a barrals / sobre els bots / i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa- i llavors el Salva ja té la felicitat completa perquè a més a més la cambrera és molt maca i li serveix el whisky que ell vol i com a mínim podem seure a una taula amb uns sofàs i sentir-nos refugiats mentre a fora cau una tempesta que purifica i neteja Barcelona i que és el preludi d’unes noves 48 hores sense que deixi de caure aigua a la ciutat i enguany això ha passat moltes vegades, massa per al meu gust, massa poc per a ell que seria feliç si hagués nascut a Irlanda o a Escòcia en les terres altes, a prop de les illes Orcades o a les mateixes illes on els anglesos concentraren les seves armades durant la Primera i la Segona Guerra Mundial protegides de la devastació per pedres mil·lenàries on els noruecs, els danesos i els escocesos han bastit tradicions, llegendes i músiques per conformar el paratge cultural d’un dels indrets més desoladors i brutals del món i on curiosament l’home hi viu des de fa més de 6.000 anys, una pluja que ara purifica i que fa que em miri com si jo tingués la vareta màgica de les prediccions només perquè he dit, una estona abans, que no ens podíem quedar en una terrassa –a la plaça de Sant Just, al davant de l’església on feren el funeral de Salvador Puig i Antich, fa tant de temps que encara no havia nascut però encara es respira la por en els murs de la plaça on ja els romans executaren els primers cristians, una plaça de la por i del dolor recordat ara en un film que ningú dels que va ser a la plaça ha volgut tornar a veure, que ningú dels que aquella nit confiaven que un vell que no s’aguantava els pixats al ventre donaria un indult que no va arribar ha volgut veure perquè és massa dolorós veure com les teves lluites no serviren ni tan sols per salvar la vida d’un home- perquè plouria.

La música és excel·lent i el vi llagrimeja per la copa, gran, ampla, precisa, mentre el Salva i jo ens dedicam una de les nostres nits rares de Barcelona, de València o de Mallorca, perquè el món és així i els amics de tant en tant necessiten refugis i espais com un bar amb sofàs al mig de la pluja –però totes les mans de tots els trinxeraires / com una farandola / feien un jurament al redòs del meu foc- on avui hi senyoreja l’esperit de Salvat Papasseït i el seu Nocturn per a Acordió.