dimecres, 26 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 22

Les no paraules d’un policia

Em conta un policia de comarques que un dels pitjors moments és quan et quedes sense paraules. A ell li passa no fa massa, quan entrà de servei i va veure les incidències de la nit, un grup de joves que s’havien atonyinat entre ells a la porta d’un bar-discoteca llatí. El policia va anar-hi disposat a fotre-lis el sermó i a dir-lis que aquella no era una manera correcta de començar un dia normal ni una setmana normal. Un dels adolescents li va contestar: “a la meva vida he vist com mataven el pare, apallissaven la mare i violaven la meva germana. No crec que hi hagi dies normals”. Tot això li ho va dir amb una correcció i amb una educació exquisides i davant d’això el nostre policia l’única cosa que va poder fer va ser tornar enrere i davallar amb uns cafès per a la canalla i quedar-se en silenci.

Si aquestes coses passen en llocs que no són precisament les grans ciutats del país, quantes històries com aquestes no hi haurà en els carrers d’indrets com per exemple Barcelona? Per desgràcia, molta gent que arriba fins a les nostres contrades ha conviscut amb formes de violència que ni tan sols coneixem, que no podem imaginar. És com l’Eivissa dels anys cinquanta, on un espai molt petit i al marge de les aventures dels proto-hippis, s’hi aplegaven gent que havia sobreviscut a l’horror nazi i que vivien d’una forma diferent la cultura, i membres del règim hitlerià. Convivien en una illa petita de la Mediterrània i entre tant es mataven entre ells en suposats accidents de circulació o esllavissades penyasegat abaix mentre es contemplava una posta de sol.

A la Barcelona dels vuitanta i principis dels noranta s’hi aplegaven, també, per exemple, argentins que havien marxat de la barbàrie de les dictadures imposades per Videla i companyia –alguns havien fregat el revolucionarisme amb els montoneros o en el cas dels uruguaians amb els tupamaros- i que protagonitzaren una etapa daurada dels exilis culturals sudamericans a la ciutat, amb gent que va venir molt després i que en alguns casos havien estat implicats de forma directa amb les desaparicions, per no parlar de la comunitat xilena, dividida i exiliada a parts iguals. Això vol dir que en qualsevol raconada de qualsevol gran ciutat ens podem trobar en un mateix espai la convivència de gent que ha estat marcada de forma directa per la violència, que ha tengut la violència com a escenari primordial en la seva vida –i bastaria fer una llarga llista dels conflictes que han viscut els immigrants dels països de l’Est, de l’extinta iugoslàvia, de rússia, o àrabs que hi ha a casa nostra per veure fins a quin punt el conflicte està escampat al nostre entorn.

El problema d’aquells joves que amb setze o disset anys ja duen una trajectòria vital tan marcada per la desgràcia és que no coneixen altra forma de relacionar-se amb el proïsme que la de la violència, la de l’enfrontament: o estàs amb mi o estàs contra mi i d’aquesta dicotomia és quasi impossible sortir-ne. I així, joves d’una nacionalitat s’apleguen amb els de la mateixa perquè són la seva família, conformen el seu lloc i el seu indret, i la finalitat és aniquilar el de les altres nacionalitats per disputes que es venen perllongant durant anys i anys sense que ningú no en pugui explicar l’origen. El fenomen és especialment greu en el cas dels sudamericans –ja explicava Roberto Bolaño que després de les utopies dels anys setanta s’havia aconseguit destruir l’essència de la identitat llatinoamericana per forçar la creació de les identitats nacionals i enfrontades de cada un dels estats del continent- i en el cas per exemple de la barbàrie de la Guerra de Bòsnia i Kósovo, on els motius per a matar-se es fan remuntar fins i tot a remotes batalles medievals com la del camp de les merles del 1389, en una època on Amèrica encara no existia, segons la historiografia que ens hem hagut d’empassolar en tota l’escola secundària.

El problema és que quan un policia es queda sense paraules davant de les revelacions d’un xaval de 16 o 17 anys s’està donant per fet que no estam preparats per entendre una forma de comportar-se d’arrels brutals de signes terrorífics. De cada vegada estam en una societat més violenta, menys civilitzada, on l’única cosa que importa per sobreviure és la llei del més fort. Doncs bé, en aquesta barbàrie, en l’extensió d’aquesta barbàrie és on ens trobam ara mateix. I francament, les perspectives per a invertir el signe dels temps és fosca, quasi negra.