dilluns, 31 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 27

Javier Aparicio, una amistat

El nostre sistema universitari té un problema enorme: la manca de duresa i la feblesa en l’obtenció d’elits. Crec que tothom que vulgui ha de poder arribar a la universitat, però també crec que el sistema universitari ha de crear un procés de selecció, ha de suposar una elevació del nivell intel·lectual que realment estigui a l’abast de poca gent i que suposi que un títol universitari valgui alguna cosa. Quan vaig començar a estudiar, el 1995/96, a la Universitat de les Illes Balears, hi havia un professor que estadística en mà ens va reconèixer que només passaríem del primer curs el 40% dels matriculats i que només ens llicenciaríem en cinc anys el 20% dels matriculats. No passava res, només un 30% dels que estàvem allà superaríem la carrera –en cinc o més anys- i allò seria bo per a nosaltres i per al país. I que els temes dos i tres anaven pel nostre compte i per descomptat entraven a l’examen final, de cinc hores, una per pregunta, “de la qual ja en saben una i per tant, si són intel·ligents vendran tenint un 20% de l’assignatura aprovat”. Jo sóc del 70% que no es va llicenciar, ni tan sols vaig acabar el primer curs en aquell llunyà 1995/96 perquè el Diario Baleares va iniciar la seva singladura més important i es va convertir en Diari de Balears el primer de maig de 1996. Llavors jo formava part de la tripulació que ho va fer possible i aquell diari es va convertir en la meva universitat fins al curs 2005/2006 en què vaig començar la carrera d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Llavors el sistema educatiu del país ja havia entrat en una nova debacle i el Bup i Cou s’havia transformat per ves a saber quines noves i absurdes sigles i a la Universitat es començava a parlar d’una vergonya anomenada Pla Bolonya.

La universitat actual, com a mínim en algunes carreres que conec, no és res més que una guarderia amb una mica de contingut –mínim, no fos cosa que als estudiants els donàs per pensar pel seu compte i volguéssin fer ves a saber quina nova revolució- on els professors tenen un percentatge màxim d’alumnes que poden suspendre per curs i on, per força, el nivell s’iguala per sota enlloc de per sobre, i on l’objectiu és treure al carrer molta gent amb un títol de llicenciat que no val per a res perquè en aquest país qui més qui manco és llicenciat i no en té ni puta idea d’arreglar el filtre de la rentadora. Les universitats reben un diner des de les institucions per nombre d’alumne matriculat i l’alumne paga les taxes corresponents cada any –de cada vegada més cares. Per això a les universitats els agrada ser atraients per a un nombre cada vegada major d’alumnes que garanteixen recursos per a la universitat. Per ser atraients han de demostrar que són fàcils d’aprovar, que el nivell no és d’una gran exigència. Si això s’aprèn a una de les universitats públiques més elitistes del país no vull saber què deu passar a les altres.

Però com en tot en aquesta vida de tant en tant et trobes alguns professors brillants que no estan disposats a jugar a aquest joc i que continuen fent classes on parlen de conceptes que de vegades no s’han sentit mai –com la famosa anisotopia semàntica- i pensant que si un alumne ha aconseguit arribar a la universitat serà suficientment capaç d’espavilar-se i trobar i tenir curiositat i ganes de satisfer el coneixement. Aquests professors fan bé, perquè si bé és cert que la gran majoria dels alumnes continuarà sense saber què és allò que el professor ha dit i no pretendran en cap moment anar a buscar-ho sinó fer el possible per aprovar, sempre n’hi haurà algun que voldrà demostrar que a la Universitat s’hi va per adquirir coneixement. Només per aquell ja haurà valgut la pena gastar saliva durant dues hores. A la facultat d’humanitats de la Universitat Pompeu Fabra hi ha alguns excel·lents professors que saben provocar aquestes recerques: Fernando Pérez Borbujo, Enric Ucelay, Josep Pich, Albert Garcia, Jordi Mir, Ana Delgado, Eduard Cairol, Joaquim Albareda, Eloy Martin... però un dels més sensacionals i extraordinaris és Javier Aparicio.

El professor Aparicio és, a més a més, un amic. Crec que la nostra amistat va començar gràcies a un senyor anomenat Roberto Bolaño. Un dels primers treballs que s’havien d’entregar era el retrat d’algun personatge famós, però no era un retrat qualsevol, sinó que havia de contenir com a mínim una vegada el sintagma nominal en cada una de les seves funcions en llengua castellana i com a mínim el sintagma verbal també en cada una de les seves funcions possibles. Davant d’un treball com aquest només hi ha tres opcions possibles: maleir per a sempre l’assignatura de llengua castellana; escriure el que et roti i meam què passa o agafar-se la cosa com un desafiament intel·lectual, com un joc, com una manera d’aprendre. M’ho vaig passar molt bé amb el repte i a partir d’aquí va venir una relació d’amistat basada en la franquesa i iniciada en l’escriptura, però fonamentada en l’oralitat.

He estat becari del professor Aparicio durant nou mesos, repartits en dos cursos escolars diferenciats, i he estat i som amic seu durant molt més temps i puc assegurar que és una de les persones més divertides i intel·ligents que conec, perquè a aquestes alçades del partit tots vosaltres, hipotètics lectors d’aquestes línies (si no és que són només per a mi) sabreu ja ben de sobres que la intel·ligència sense bon humor i sense diversió és només un foc d’artifici. Aquest home que tracta de vostè als alumnes a classe –donant importància al que realment en té, una aula magna en una universitat pública, encara que les lleis del nostre país vulguin desprestigiar-ho tot, començant per l’ensenyament i l’educació- és un dels pocs tipus exigents que es passegen per les universitats nostrades, la qual cosa ja diu molt a favor seu. He estat alumne seu de llengua espanyola i de literatura contemporània i aquesta darrera l’he gaudida com poques coses al llarg de la carrera, perquè possiblement sigui un dels homes que transmet una major passió pels textos literaris i per la literatura en estat pur. I he parlat de llibres, de la vida, de futbol, de la universitat. Cada vegada que he quedat amb ell i que he estat amb ell he après alguna cosa nova i això és quelcom que no es pot dir cada dia. L’he vist treballar dins el caos, dins la voràgine del dia a dia i he après més de noves tecnologies i de la postmodernitat amb aquest apassionat pel teatre de Calderon que amb molts dels pijoprogres que emborronen les pàgines dels diaris on ell sovint fa crítiques literàries d’aquestes que valen la pena. Hom les llegeix, aprèn moltes coses sobre l’autor en qüestió i a més a més sap si el llibre li ha agradat al crític o no, cosa que avui en dia, amb aquesta baixesa moral dels ressenyadors que no es mullen per guardar les formes i els interessos comercials dels diaris on treballen, també és una altra de les coses que s’agraeixen.

Fan falta més persones com el Javier Aparicio, contundents en les seves idees i forts a l’hora d’expressar-les, homes i dones que parlin de futbol i d’economia sense despentinar-se perquè ja s’han llegit tots els llibres del món i encara tenen tots els dels altres móns plens de paperets grocs amb idees brillants. Fan falta més professors que tractin de vostè als alumnes –arribarà un dia, en aquest país, que la forma vostè ja no existirà, com gairebé ha desaparegut el vos en una Mallorca de cada cop més irrespetuosa, el vostè desapareixerà perquè els cambrers ara et tracten de “chicos” i els guardes de seguretat dels aeroports només saben pronunciar paraules soltes sense conjugació “cinturón, zapatos, ordenador”, i evidentment només en castellà encara que siguin a l’aeroport del Prat- i que tenguin un nivell d’exigència alt, que valorin les coses en la seva justa mida. No pot ser que sempre igualem el nivell per baix, no pot ser que constantment estiguem fent concessions i renúncies, no pot ser que de cada vegada l’elit intel·lectual del país sigui més escassa i estigui més perseguida, perquè en aquest país és veritat que necessitam una bona base d’acció, però també convindria que algú tingués clar de cap on cal anar.

DROGUES I CENTREAMÈRICA (Article de El País)

ANÁLISIS

Centroamérica y Caribe peligran convertirse en una narco-región

JOAQUÍN VILLALOBOS 31/05/2010

La casi guerra civil desatada en la capital de Jamaica , con más de 70 muertos y una semana de combates, es una muestra del peligro que corre Centroamérica y el Caribe debido a la fuerza del narcotráfico en toda la región. Al igual que en Jamaica, donde ahora fracasa el operativo militar para capturar al poderoso capo Dudus, en Guatemala han fracasado grandes operaciones para capturar a los cabecillas del principal cartel guatemalteco, denominado los Lorenzana, cuando miles de pobladores han salido armados a defender a sus "benefactores", frustrando las operaciones montadas por la DEA.

En menos de una década, todos los países han visto crecer la violencia resultado de pandillas dedicadas al narcomenudeo y dispararse la corrupción en las instituciones de seguridad por la penetración del crimen organizado. La pacifica Trinidad pasó de siete homicidios por 100.000 habitantes a más de 30. Guatemala, Honduras y El Salvador viven una guerra olvidada que los ha convertido en la región más violenta del planeta. Si en México asusta ver decapitados, en Guatemala y El Salvador las maras juegan al fútbol con las cabezas de sus víctimas.

Centroamérica y el Caribe reúnen condiciones óptimas para convertirse en una narcorregión que podría incluir varios Estados fallidos, una violencia endémica brutal y emigraciones más masivas que las actuales. La región tiene muchos espacios con ausencia o debilidad del Estado. Esos espacios están ubicados en rutas geográficamente estratégicas para mover droga desde Colombia y Venezuela; son ideales para bodegas, laboratorios o bases logísticas, y están habitados por poca población pobre, fácilmente ganable por los delincuentes. Se ha formado en esos lugares un entramado de rutas múltiples que incluyen, entre otros, el Petén guatemalteco, la costa del Pacífico entre Nicaragua y El Salvador, la costa atlántica de Honduras y Nicaragua, las fronteras de Belice y Guatemala con México y la conexión por el Atlántico de toda Centroamérica con Jamaica, República Dominicana, Haití, Trinidad y todas las islas caribeñas, que, además, tienen mucho turismo y por lo tanto consumo de drogas.

Exportación a Europa y EE UU

La región combina la rentabilidad de ruta para exportar a gran escala a Europa y EE UU y de plaza para vender al menudeo en el camino. Esta combinación genera en el terreno una fatal mezcla delictiva; por un lado, crimen organizado movido por la codicia, y por otro, miseria organizada en pandillas juveniles urbanas dedicadas al narcomenudeo y las extorsiones. Aunque converjan, son dos fenómenos de distinta naturaleza, uno se come al Estado vía corrupción y el otro a la sociedad vía la violencia, la descomposición social y la degradación moral.

Los medios han puesto toda la atención sobre la violencia en México; sin embargo, el problema principal está en el Caribe y Centroamérica. Casi por razones aritméticas, México terminará poniendo en control la violencia, aunque tendrá que aceptar un saldo marginal de ésta. El poder dañino del comercio de drogas es directamente proporcional al tamaño de la economía de los países. Para Europa y Estados Unidos, las drogas son un problema marginal, porque la economía ilegal de la droga no puede competir con sus economías legales. La economía legal genera una correlación social, una disponibilidad de recursos del Estado y unos poderes fácticos formales que impiden o reducen fuerza al desarrollo de poderes fácticos criminales.

Sobre la economía de la droga hay desde buenas especulaciones hasta fantasías mediáticas que colocan a Pablo Escobar y el Chapo Guzmán entre los hombres más ricos del mundo, o que imaginan unos capos ilustrados invirtiendo para el futuro, cuando en realidad no viven más de 40 años. La evidencia muestra, por ello, que sus inversiones son en cash, en tiempo presente y limitadas a autos, joyas, mujeres y bienes raíces en sus localidades.

En el 2008 ingresaron a México 14.000 millones de dólares en cash, de los cuales 4.000 corresponden a turismo. Si suponemos que los 10.000 millones restantes corresponden a las drogas y los comparamos con el trillón de dólares del PIB de México, concluimos que para este la droga es marginal, aun sin restar el dinero que se va a Sudamérica. Sin duda para México es más marginal que para Colombia, pero menos que para EE UU. Esto implica que México no puede aplicar la tolerancia estadounidense, pero sí permite prever que saldrá más rápido y mejor que Colombia de la violencia. La eficacia de la estrategia es, en estos dos casos, un asunto de consensos políticos y aprendizaje, porque ambos Estados tienen con qué defenderse.

Pero cuando especulamos con los montos de la economía de la droga y su impacto sobre los micro-Estados del Caribe y Centroamérica, resulta obvio que estos no pueden resolver solos el problema y que la inseguridad los terminará volviendo inviables. En cualquiera de esos países, el narcodinero es suficiente para construir poderes fácticos que dominen territorios y población y coopten o sustituyan al Estado. Allí cualquier capo con unos cientos de millones puede comprar o poner de rodillas a policías, jueces, empresarios, periodistas, generales, y hasta presidentes.

diumenge, 30 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 26

Salvador Iborra, en Salva

Des de que visc a Lisboa els dies que passo a Barcelona els passo a can Salva. De fet, ell ocupa el pis del Gòtic que va ser casa meva, al carrer Palma de Sant Just, en el cor de la Barcelona menestral més antiga, just per sobre de per on passaven les clavegueres romanes que duien la merda de cap al mar en un prodigi d’enginyeria que fa uns dos-mil anys i busques que impressiona a la humanitat. Davant d’aquesta immensitat de la història la història de la nostra amistat és breu, davant de la nostra vida, és llarga. Fa dotze anys i mig que som amics, més d’un terç de la meva existència ha tengut l’ombra del Salvador Iborra planant al costat.

Com que ell és poeta i ja se sap que els poetes viuen ancorats a les fugacitats i a les essències espirituals –encara que la seva poesia és de les més terrenals que conec- em toca a mi fer el repàs a la història. Arriba un dia en què determinades coses s’han de fixar per escrit perquè si no corren el risc de convertir-se encara més en llegenda, en mite, en recreació. Amb les històries de les amistats passa això, massa vegades ens demanen com ens vam conèixer i com ens vàrem fer amics i la història, més o manco, va anar així.

El mes de novembre de 1997 el Govern Balear, llavors governat per la dreta del PP va decidir atorgar a l’associació de joves escriptors en llengua catalana de les Illes Balears una subvenció per a bens fungibles de 100.000 pessetes. La subvenció era un regal enverinat que evidentment no ens concedia la conselleria de cultura –que ens havia deixat per uns rojos radicals i impossibles d’encaminar de cap al bon senderi- sinó que l’havia concedida el departament de joventut no se sap ben bé per què, suposo que atenent a la legalitat vigent. Això implicava que llevat de fulls, grapes i bolígrafs no podíem comprar cap de les coses que l’associació necessitava realment i tampoc no ens solucionava el problema del local de reunió, que va anar passant de la seu de l’Obra Cultural Balear a cases particulars i d’aquí a diferents espais cívics fins que acabàrem al bar Es Pinzell, que es va convertir en la nostra residència oficial encara que les cartes les continuàvem rebent a l’Obra Cultural. De sobte teníem 100.000 peles que havíem de gastar abans del 15 de desembre i tenir justificants. I llavors va ser quan ens inventàrem la primera trobada de joves escriptors. No hi havia res de més fungible que les estades a l’alberg de la Victòria, el preu dels bitllets d’autobús i els materials per fer, entre altres coses, la nit Mary Shelley de creació.

Com que llavors ens havíem escindit de l’associació catalana mare perquè ells no volien signar el document en contra de la corrupció en els premis literaris i varen acabar expulsant de l’associació a l’Hèctor Hernàndez –que va ser defensat per Jaume Fuster en l’associació d’escriptors en llengua catalana, la dels grans, on ell també pertanyia- nosaltres anàvem per lliure, però uns mesos abans havíem iniciat contactes amb l’associació de joves escriptors del País Valencià a través de qui llavors era el seu president o secretari general, Àngel Pujalt, amb qui ja havíem fet algunes trobades. Total, que els vàrem convidar a participar en la trobada. Només ell i un poeta de València però que vivia a Callosa de Segura es varen apuntar a l’encontre. En Salva va agafar el vaixell –l’agafaria immenses vegades- per venir a Mallorca, tantes com jo agafaria l’avió per plantar-me a València.

De fet, la primera vegada que vaig anar a València fou a l’octubre de 1996. El Diari de Balears rebia el premi d’honor dels Octubre per la seva reconversió en el primer diari en català de les Illes i a mi em va tocar cubrir-ho per al diari. Va ser l’any que el premi de poesia el va recollir Josep Porcar. Ja llavors l’Àngel em va venir a buscar a l’aeroport i em va ensenyar els trucs per arribar al tren, que agafaria moltes vegades en aquella estació de Manises on hi he arribat a esperar moltes vegades el tren. Això vol dir que les relacions amb la presidència dels valencians tenien més d’un any llarg d’existència (aquell mateix any va ser quan vaig conèixer en Joan Marí, a la porta de la redacció de El Temps, on ens havien convocat a una de les rodes de premsa clandestines de llavors, i va ser quan vaig conèixer per primera vegada una de les persones que més he admirat, Eliseu Climent).

El poeta va arribar a Palma bastant abans de l’hora de trobada i va haver d’esperar-se una estona fins que va aparèixer a la parada de bus indicada i ens va començar a veure a tots plegats. La trobada es va fer aprofitant el pont de la Constitució i a Mallorca havia nevat bastant a la Serra de Tramuntana, així que feia un fred notable. A la trobada hi vàrem participar en Jordi Sastre –el millor secretari d’organització que hi ha hagut mai a una entitat- en Toni Trobat, en Toni d’Eguia, en Joan Carles Tomàs, crec que n’Aina Torres... devíem ser uns vuit locals i els dos valencians. La vàrem fer a l’alberg de joventut de la Victòria, on estàvem pràcticament sols i on vàrem fer excursions per tota la contrada a més a més de dedicar-nos a la creació. Van ser dos dies i dues nits molt intensos, plens d’imatges ben curioses com l’Àngel passejant en bata i espardenyes de dormir per una cala com si fos Lord Byron.

Llavors, fins a la següent trobada, es va iniciar una llarga relació epistolar entre els dos, que serví per emborronar molts fulls de paper i per unir en un pont especial Callosa de Segura i el Pla de na Tesa, encara que les cartes del Salva arribaven al despatx del meu pare perquè el meu carrer semblava que no acabava d’estar recepcionat per l’Ajuntament de Marratxí i hi havia immenses dificultats perquè les cartes arribassin a la segona travessia a l’esquerra del carrer de So N’Alegre. Tot va canviar quan ens varen dir carrer Mestral i ens asfaltaren el carrer i feren les voravies, però llavors ja hi havia molts més xalets adossats i els partits de futbol al carrer eren més complicats. De tant en tant el Salva em trucava des d’una cabina propera al seu institut i parlàvem i fèiem projectes i plans. La nostra amistat es va consolidar de forma definitiva el juliol del 1998.

El Salva ja havia guanyat en alguna ocasió el premi literari de Manises per a joves escriptors. Jo em vaig presentar i li vaig dir rient que el guanyaria i així aniria a fer-li una visita. Poc pensava que allò seria veritat i que el juliol, pel seu aniversari, aniria a València durant dos dies i per primera vegada gaudiria de la ciutat amb un guia d’excepció. Aquell dia vàrem viure el primer dia rar i la primera nit rara de les immenses que hem viscut, amb dues suïsses que vàrem conèixer dalt del Micalet i que fins i tot ens varen acompanyar a Manises per recollir el premi. Aquell dia ens faltà experiència. El millor del premi de Manises és que cada dos anys es publicaven els premis de poesia i així vaig poder compartir el llibret amb el Salva. Des d’aquell dia hi vàrem tornar en alguna altra ocasió a Manises a recollir els premis, però sobretot Manises és una estació de tren que lliga Mallorca amb València.

Des d’aquell dia la nostra amistat ha estat indestructible. N’hem viscut de tot color, hem consumit centenars d’hores al telèfon a les hores més intempestives que us pugueu imaginar, hem canviat les cartes pels mails –tot i que conservam les cartes com a tresors, encara que qui en algun dia en vulgui fer una edició crítica que es prepari, que les cal·ligrafies són devastades i estan totes escrites en ploma- ens hem presentat llibres mútuament, hem viscut junts un breu període de temps, hem passat per la mateixa redacció d’un diari i al final de tot fins i tot hem compartit universitat. Però com diuen al cinema, tota història té el seu origen, tota llegenda té el seu principi i algun dia s’havia de beure la primera gerra de pomada compartida. Aquest va ser l’inici d’una molt bona amistat, perquè després diguin que les subvencions a les entitats juvenils no serveixen per a res.

dissabte, 29 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 25

El Pla de na Tesa o el paradís

Vaig tenir la sort de marxar de Palma quan tenia deu anys, el 1986, i vaig anar a viure al Pla de Na Tesa, un petit poble a vuit quilòmetres de Palma, a la vora d’un aeròdrom que durant anys fou la comunicació de Mallorca amb el món –aquí hi aterraven, entre d’altres, estrelles com Errol Flynn en vells DC9 en el fuselatge del qual jugàvem quan érem petits- i on llavors vaig aprendre les coses realment importants per a un nen de deu anys: a tocar el cul a les nenes i a jugar bastant bé d’extrem esquerra i de central. Tot just abans de descobrir el bàsquet, l’esport de la meva vida.

La primera arribada al Pla de Na Tesa va ser a bord del camió del tio Joan, que no tenia cap lligam de sang amb nosaltres ni prop fer-hi, sinó que era un dels camioners de Llabrés Feliu, l’empresa on treballava el meu pare i els directius de la qual, molts anys després, em varen donar una de les principals lliçons immobiliàries de la meva vida: “si restaures gastes molts diners i no pots vendre les cases més que a preu de casa restaurada. Si les tires a terra i construeixes de nou estalvies diners i a més a més les véns a preu d’habitatge nou, amb la qual cosa el guany es multiplica de forma exponencial. Per això es restaura tan poc i sempre que es pot es tira a terra i es torna a aixecar. Per això és una murga que comencin a protegir edificis i barriades senceres, hi perdem diners nosaltres, els constructors, que som els que aguantem el país”. Era quan al diari m’encarregava de la secció de política municipal i la conversa la teníem al centre social flassaders, des del qual es contemplava el barri de Sa Gerreria i les immenses possibilitats de negoci que oferia a costa de carregar-se l’estructura medieval de la ciutat i de desallotjar la gent –molt sovint prostitutes velles que no tenien on caure mortes- amb indemnitzacions ridícules per tirar a terra els immobles.

El tio Joan era murer i una de les millors vacances de la meva vida les recordo amb el seu fill a la casa del poble. Van ser dos o tres dies de ruralitat fascinant, de viatges amb el camió a un hort de fora vila que llavors es regava per inundació i de caminar per dins les sèquies plenes d’aigua marró perseguint-nos entre melons i menjant síndries acabades d’agafar. Eren dies de Can Picafort amb les seves aigües blaves, que espurnejaven, per ventura una de les millors platges de Mallorca. Arribar al Pla de Na Tesa a bord del camió ple de coses del murer era una aventura, una experiència. La mudança l’havíem feta a poc a poc i a la casa nova no hi arribàrem fins al mes de març. Abans hi havíem anat a plantar els rosers i hi havíem duit algunes coses. Les nostres cases eren històriques, eren els primers xalets adossats que es feien a un poble que després s’ha convertit en un paradigma d’aquest tipus de construccions.

Aquell any també va ser l’any que vaig canviar d’escola i vaig anar a parar al Colegio Público Comarcal Blanquerna. Durant dos anys no vaig obrir ni un llibre –excepció feta del de francès- cosa que demostra el gran nivell i la gran diferència que hi havia entre l’escola privada i la pública aleshores. Jo venia d’estudiar al col·legi Lluís Vives i vaig viure de rendes durant els dos anys que vaig dedicar a empassolar-me tots els llibres –no lectius- que queien en les meves mans.

El Pla de Na Tesa va suposar la descoberta de la ruralitat. Al meu carrer no hi passaven cotxes i jugàvem a futbol com si ens hi jugàssim la vida entre els marges de dues voravies. Les bicicletes no eren un sistema de transport, eren el passaport a la llibertat. Recordo que varen ser el regal de comunió del padrí i la padrina. El padrí m’havia ensenyat a colcar a S’Arenal, al pàrquing del bloc de pisos amb vistes a la primera línia de mar on vivien. La bicicleta groga havia estat del Pedro, el meu tiet, i amb elles vàrem fer unes bones curses per solars descampats i pel passeig marítim on acabaven de fer un carril per a bicicletes. Al Pla de Na Tesa hi havia un perer a tocar de mà, un camp sembrat on s’havia d’anar sense que et veiès el pagès quan se t’escapava la pilota i dos tarongers a casa que feien unes taronges aspres. El meu germà va fer una sèquia perquè regar fos més fàcil a imitació de la de l’hort del tio Joan. Els dissabtes i diumenges, quan venia en Carlos, les excursions en bicicleta eren més lluny i fins i tot teníem el nostre arbre on ens enfilàvem amb les provisions per a berenar. De vegades teníem fins i tot balins i amb la seva escopeta ens dedicàvem a enfonsar vaixells dins un safreig.

El Pla de Na Tesa també és el petit món creat al voltant d’una pista de bàsquet i del club d’esplai. Són els dos espais que em permeteren descobrir l’esforç col·lectiu, la llibertat i Mallorca. Recorrerem milenars de quilòmetres en els cotxes dels pares durant anys per anar a jugar a bàsquet a un lloc o a un altre, quan encara no hi havia el túnel de Sóller i anar a jugar-hi era un suplici, i travessàrem la Serra de Tramuntana amb la motxilla al coll per posar els peus en tots els punts de la Serralada, el Tomir i les Rossegueres, el Massanella, l’Ofre, el Cavall Bernat, el Puig Roig, el Galatzó, Es Teix, el Puig de Sa Rateta, el Castell d’Alaró... hem nedat a l’estany en lluna plena, manllevant el títol de la novel·la que tots llegírem i que llavors consideràvem que era el millor llibre que mai s’havia escrit, aprenent cançons de Lluís Llach al voltant de Cala Bóquer on després hi tornaríem com a monitors, la cala, els quatre pins escassos i les estrelles al cel. Es Pla de Na Tesa és l’espai dels amics, de la llibertat, d’en Tomeu Morro i d’en Toni Ramis, de n’Aina Ramis i en Manolo, i en Toni Gomis i en Pep Gomis i una llista que seria inacabable. És el bar Gaudium i els seus variats i un senyor que ens agranava els peus quan volia indicar que la jornada havia acabat. És l’espai transitable amb una bicicleta i un lloc on quan no teníem diners ens ho apuntaven al compte i no passava res. Era la plaça on esperàvem el bus que ens duia a l’escola i mentre jugàvem a Mato, el nostre beisbol improvisat. Era el paradís i era el millor que podien fer els meus pares, treure’m del cony de ciutat per anar a viure al lloc on es forgen els amics per a sempre.

divendres, 28 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 24

Les estadístiques de la devastació

Sortim del bar i en un soportal fosc –l’únic que hi ha a refugi de la pluja- un ionqui cansat està assegut amb els peus arraulits i les restes d’una cigarreta encara encesa donant escalfor a les mans i fent companyia ara que, com sempre que plou a Barcelona, se n’ha anat la llum i alguns diran que és culpa de no tenir la MAT, el negociet de torn que es volen muntar els gavatxos i els espanyols per vendre energia al Marroc fabricada en la indústria nuclear francesa.

Els ionquis, per desgràcia, s’han convertit en una de les imatges habituals de la ciutat. Sempre hi han estat, però potser mai com en els anys 80 no s’havia prodigat la seva imatge de caminants sense rumb a la recerca del proper port, del proper carrer, de la propera dosi. La mare de Ramon Mercader, l’assassí de Trotski a cop de piolet mexicà, la Caridad del Río, va ser una de les joves drogoaddicte de la Barcelona dels anys vint, on bescanvià la seva vida de burgeseta per la de revolucionària, segons que expliquen les biografies i que conta millor que ningú el Leonardo Padura, aquest prodigi d’escriptor cubà tan bo que si no existís ens l’hauríem d’inventar. Però va ser en els 80 quan l’heroïna i la sida van acabar amb bona part de la generació de la contracultura, d’aquells hippies que se n’havien anat a Formentera pensant que podrien canviar el món des de la Fonda Pepe estant. Mentre aquí s’instaurava la democràcia i la droga corria més que mai pel carrer –i així hem pogut veure ara reconvertits en objectes de culte i de luxe els quinquis dels anys 80 en el CCCB- als governs ja els anava bé. Eren els anys de l’atur brutal (no sé de què em sona això?) i els joves i no tan joves que havien demostrat que tal volta hi havia una nova manera de fer les coses ja molestaven massa i potser una plaga de sobredosis podria ser més interessant que no determinades maniobres no tan fosques ni impunes.

Passem per davant del ionqui que no ens diu res, simplement s’arrauleix una mica millor en el portal pensant fins quan durarà aquesta pluja i quan arribarà d’una vegada la primavera a Barcelona, si és que mai acaba d’arribar (de fet, de cada vegada més vivim transicions brutals entre l’hivern i l’estiu, perdent les estacions intermitges i la felicitat que dóna buscar la terrasseta amb sol i amb camisa de màniga llarga). Continuam la trajectòria de cap a casa en una Barcelona totalment nocturna. Per sort en alguna casa hi ha llum i això ens deixa esperances de poder rentar-nos les dents en arribar i no haver-ho de fer amb el llum d’una espelma o de l’encenedor.

Llavors em vénen al cap les estadístiques de la devastació. Vaig marxar del meu barri de Palma, a la cruïlla entre Son Gotleu i Son Coc, a la plaça del tinent coronel Franco, el germà del Caudillo –crec que ara, a la fi, estan fent el pensament i li canvien el nom- quan tenia deu anys, el 1986. Allà, al voltant de la plaça hi havia el meu món: la taverna on venien el vi a granel i que regentava una senyora a qui tractàvem de tia; la primera croissanteria que va obrir a Palma, el forn de pa de ca n’Angelita, que ja llavors devia tenir setze o desset anys i a qui he vist fa poc arribada a la quarentena i amb els fills ja grans i una espurna d’aquella fascinació que provocava llavors en els nens de deu anys quan ens regalava carmels o xiclets i sabia que es guanyava un nou client, Recambios Martínez, la botiga més gran i fascinant de peces de cotxe i de bicicletes, l’oficina de Sa Nostra del carrer d’Indalecio Prieto on regalaven carmels de mentol als clients (ara els bancs ja no regalen res), el saló de videojocs on s’alineaven tots els joves del barri amb xupes de cuiro, la piscina de Sant Josep Obrer on vaig aprendre a nadar, l’església del barri, una de les més actives en la lluita contra el règim, clar que això ja ho vaig aprendre de gran, la botiga de sabates i la de robes de nadó on anàvem cada vegada que naixia algú en el nostre entorn; el bar el Porvenir on feien els millors variats de Palma i que ara és una oficina de Cajamadrid, la plaça de Pere Garau on ja em coneixien totes les placeres, el perruquer del carrer Joan Bauzà que ens feia sentir grans asseguts en aquelles cadires a la vora de senyors als quals embadurnaven de Brumel després de llevar-los la barba amb navalles ben esmolades que, de vegades, deixaven algun petit regueró de sang, la guarderia Petecos on havia anat de petit i on encara saludava de tant en tant les professores, els pollastres a l’ast de Can Torrat i les anades a ca la Mamalenita, que tenia un corral que llavors a mi me semblava una selva. Vaig tornar al barri convertit en periodista especialitzat en informació municipal i vaig conèixer una jove militant socialista un parell d’anys més gran que jo. Va ser ella qui em va donar les estadístiques: al seu carrer, de la seva generació (el seu any de naixement, el 72, i els dos anteriors i els dos posteriors, és a dir, de la gent que va néixer entre el 70 i el 75) hi havia 40 morts per sobredosi i tres llicenciats universitaris. Evidentment, tothom que va poder, com jo mateix, va marxar del barri.

L'article de mallorca progrés

La frontera

Sebastià Bennasar. Diu el govern dels Estats Units que enviarà fins a 1.200 soldats de la Guàrdia Nacional Republicana a controlar les fronteres dels Estats Units amb Mèxic de forma essencial a l’estat d’Arizona que acaba d’aprovar la seva polèmica llei migratòria –i que de moment, en allò bàsic, compta amb el suport de Barack Obama. El president dels Estats Units envia a la frontera els soldats per lluitar contra la immigració –en primer lloc- i contra el tràfic de drogues –en el segon i perquè quedi ben clar l’ordre de prioritats de l’enviament de tropes a les fronteres. El més important és blindar el país més poderós del món (de moment, perquè ja hem vist símptomes de feblesa, com aquells boxadors que encara guanyen els combats però que tothom sap que falta poc perquè arribi algun aspirant per prendre’ls el cinturó) en contra de l’arribada de gent de fora. I és que els Estats Units estan en un moment econòmic terrible i ja no hi ha paradetes de hot-dogs per a tothom en el paradís.

A la vegada acaben d’aparèixer les dades del padró a Espanya que indiquen que en aquests moments hi ha un descens de la immigració per primera vegada en els darrers dotze anys. La crisi està colpejant tothom i ara mateix els immigrants ja no troben feina ni un ambient agradable per intentar una nova vida fora dels seus països d’origen. Però als Estats Units la gent hi vol continuar entrant perquè potser sí que és veritat que es creu que allà qualsevol persona pot complir el somni americà –que en la major part dels casos és enviar dòlars o euros a casa perquè els que s’han quedat ho passin una mica menys puta.

Els Estats Units tenen un problema amb Mèxic –i ara és bo recordar allò de Porfirio Díaz de “Pobrecito México, tan alejado de Dios y tan cerca de los Estados Unidos”, recordada fa poc per Hugo Chávez- i Mèxic té un problema terrible anomenat narcotràfic de cap als Estats Units. Els 3.000 quilòmetres de frontera i la quantitat de dòlars que hi passen –en matèria prima o ja reconvertits- fan que molta gent s’hagi enriquit de forma brutal amb aquesta frontera (les fronteres sempre enriqueixen, i si no que li ho demanin a uns quants notables andorrans) i que es visquin drames a costat i costat que són fruit directe del Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord i dels processos de la mundialització encapçalats per FMI, organització del comerç, G8 i altres mandangues.

Mentre els EUA –i tot Occident per extensió- vulguin consumir a preu barat productes fabricats amb l’explotació dels treballadors a l’altre costat de la frontera, el problema de la droga, de les fàbriques i de Ciudad Juárez continuaran. És una qüestió d’oferta i demanda i ara mateix els EUA continuen demandant una quantitat industrial de drogues i una quantitat industrial de nous esclaus per ser explotats pels seus empresaris en el camp descrit brutalment per Faulkner, Steinbeck i companyia. Em sembla que enviar 1.200 soldats a la frontera es ridícul.

dijous, 27 de maig de 2010

PER REJOVENIR UNS ANYETS

http://www.youtube.com/watch?v=Jt9ANqvGNao

PER REJOVENIR UNS ANYETS

http://www.youtube.com/watch?v=Jt9ANqvGNao

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 23

Des d’un bar amb pluja

Els diumenges a la nit Barcelona és una ciutat somorta. La majoria dels restaurants on encara es pot anar sense haver-se de treure el punyal després de demanar el compte han tancat les portes després d’una setmana dura, de vegades amb tot obert per badar la boca al vent i que quasi ningú no hi entri. S’ha acabat aquella època de les reserves imprescindibles fins i tot entre setmana i exceptuant els divendres i algun dissabte els restaurants estan buits i els cambrers, quan hi entres, t’acullen amb la rara simpatia que fins ara poques vegades havien professat –no en els restaurants de sempre, en aquella mitja dotzena de recursos on els restauradors a més a més de negociants són amics i on hi tornes precisament perquè la primera vegada t’hi has sentit tractat com toca, que és veu que ara a l’escola de cambrers fruit de l’emigració la lliçó de la simpatia i dels modals i la correcció no els hi varen ensenyar quan era l’hora i aquí fins i tot els vàrem riure les gràcies. Acabades les eleccions segures queden els recursos a la infàmia o decidir sopar a casa, però de vegades hi ha coses a celebrar encara que sigui diumenge i que la colla de botiguers no ho pugui entendre i per això em brillen els ulls quan la tieta ens parla de Buenos Aires amb les seves llibreries obertes fins a les tantes de la matinada per anar-hi en sortir del teatre i just després d’haver menjat alguna cosa deliciosa a l’hora que vulguis. Tanta modernor i tanta multiculturalitat i sopar a fora un diumenge s’està convertint en una heroïcitat i aconseguir un llibre a la matinada, tancat fa massa anys el drugstore que protagonitzava novel·les i atracaments nocturns, és una utopia que s’ha de desterrar del pensament, quan jo sempre he pensat que hi hauria d’haver llibreries de guàrdia, com les farmàcies, perquè hi ha antibiòtics que es poden suprimir amb un bon llibre a les mans. Decidim, doncs, continuar caminant després de descartar els kebabs tradicionals i la pizzeria de darrere de casa que surt recomanada a la guia trotamundos i que per això n’exhibeix un logotip que els omple de prestigi quan l’únic mèrit que degueren tenir és fer possiblement les pizzes més barates de Barcelona i estar en el carrer de la Ciutat, a dues passes de l’Ajuntament, en ple cor del territori guiri ocupat. Continuam la recerca de llocs i d’indrets i al final el sopar ja no és important sinó trobar un bar on almanco es puguin fer les copes.

Trobar un bon bar un diumenge a la nit a Barcelona tampoc no és fàcil. El passeig nocturn amb el meu amic Salva ens demostra la desolació d’aquesta ciutat. Sembla Beirut però asfaltada –be, cony, a Beirut un diumenge a la nit segur que hi ha més vida-. Passa una companya seva de la universitat en una bicicleta espectral que fendeix Portal de l’Àngel (i en aquest cas prefereixo la nocturnitat solitària acompanyada pel treball incansable dels remulladors de carrers de la Barcelona Neta que no la voràgine consumista d’un dia qualsevol en aquesta desgràcia de carrer) i una mica més avall hi ha un indigent que es reconstrueix el jaç amb cartrons dins del caixer automàtic de La Caixa i fins demà a les set que el treguin, meam si com a mínim pot gaudir d’unes hores nocturnes de pau i tranquil·litat amb la seguretat (escassa) que aporta el pany d’una oficina de caixer automàtic que protegeix de vés a saber qui o què, que en aquesta ciutat de pirats n’hi ha molts i no tots vesteixen bomber i duen el cap rapat, uns vidres que com a mínim protegeixen de les rates com a conills que aprofiten la nocturnitat per senyorejar per Barcelona –sí, sí, també per Portal de l’Àngel- a la recerca dels nostres detritus, a la recerca de la nostra incivilització, a la recerca de la barbàrie occidental en forma de bossa d’escombraries. A l’endemà hi haurà qui digui que aquests gossos són terribles, sempre foradant les bosses, i que sembla mentida que els de la BCNeta hagin tret els contenidors perquè al seu darrera s’hi amagaven els ionquis per punxar-se amb impunitat –un xut, la tebiesa en el cos per primera vegada al llarg de tot el dia i les utopies revolucionàries del tardofranquisme canviades per la figura espectral a la recerca de la sobredosi definitiva o del ganivet traïdor i nocturn- quan el que realment ha passat és que han vingut els exèrcits de la nit que habiten a les clavegueres i han estripat les bosses abans que el soroll dels escombriaires toqués a retirada de cap a un altre carrer (sí, hi ha rates enormes d’ulls vermells que esbudellen les bosses de fems amb més força que qualsevol gos).

Al final el meu amic fa memòria i es recorda d’un petit bar amb sofàs i em repta a trobar-lo. No em costa ni deu minuts. Hem baixat per la baixada de Viladecols i hem arribat a la plaça dels traginers –inevitable recordar la meva mare, quan era petit, dient allò de vas més brut que un traginer i jo sense saber què era un traginer fins que arriba l’adolescència i els diccionaris i llavors veus que el món es conforma de paraules i que totes tenen un sentit que no tenen res a veure amb la mitologia de la infància on un traginer era vés a saber quina espècie d’animal imaginari que es rebolcava per llots i fangars-, hem continuat pel carrer de l’Hostal d’en Sol i del carrer de la Fusteria –jo he guardat fusta al moll, Salvat Papasseït a qui m’agrada imaginar per aquest carrer en nits fosques per a acordió com aquestes que ara iniciam-, hem entrat en el carrer Ample que s’ha quedat estret en aquesta Barcelona espectral i hem trobat el bar dels sofàs.

La música és excel·lent i està en el to just que permet la conversa i a la vegada retornar-nos a les melodies de principis dels noranta on tota una nova fornada de grans músics desterraren per a sempre la manera de fer dels vuitanta, la dècada de transició, d’impàs, entre les dues dècades senars glorioses de la música del segle XX, els setanta i els noranta –clar que els puristes (ja grans) em diran que com els setanta no hi ha res, i fins i tot alguna cosa dels tardoseixantes-. No entrarem en discussions musicals, la música bona sempre és la de la teva adolescència i joventut, allò amb què has crescut i t’has format, de Rem a Nirvana passant per Pearl Jeam i el rock en català. Després ja busques finalitats electives, altres coses, altres gustos, altres sabors. Demano una copa de vi per continuar amb la tònica del dia i un parell de minuts després comença a diluviar –però jo he vist la pluja / a barrals / sobre els bots / i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa- i llavors el Salva ja té la felicitat completa perquè a més a més la cambrera és molt maca i li serveix el whisky que ell vol i com a mínim podem seure a una taula amb uns sofàs i sentir-nos refugiats mentre a fora cau una tempesta que purifica i neteja Barcelona i que és el preludi d’unes noves 48 hores sense que deixi de caure aigua a la ciutat i enguany això ha passat moltes vegades, massa per al meu gust, massa poc per a ell que seria feliç si hagués nascut a Irlanda o a Escòcia en les terres altes, a prop de les illes Orcades o a les mateixes illes on els anglesos concentraren les seves armades durant la Primera i la Segona Guerra Mundial protegides de la devastació per pedres mil·lenàries on els noruecs, els danesos i els escocesos han bastit tradicions, llegendes i músiques per conformar el paratge cultural d’un dels indrets més desoladors i brutals del món i on curiosament l’home hi viu des de fa més de 6.000 anys, una pluja que ara purifica i que fa que em miri com si jo tingués la vareta màgica de les prediccions només perquè he dit, una estona abans, que no ens podíem quedar en una terrassa –a la plaça de Sant Just, al davant de l’església on feren el funeral de Salvador Puig i Antich, fa tant de temps que encara no havia nascut però encara es respira la por en els murs de la plaça on ja els romans executaren els primers cristians, una plaça de la por i del dolor recordat ara en un film que ningú dels que va ser a la plaça ha volgut tornar a veure, que ningú dels que aquella nit confiaven que un vell que no s’aguantava els pixats al ventre donaria un indult que no va arribar ha volgut veure perquè és massa dolorós veure com les teves lluites no serviren ni tan sols per salvar la vida d’un home- perquè plouria.

La música és excel·lent i el vi llagrimeja per la copa, gran, ampla, precisa, mentre el Salva i jo ens dedicam una de les nostres nits rares de Barcelona, de València o de Mallorca, perquè el món és així i els amics de tant en tant necessiten refugis i espais com un bar amb sofàs al mig de la pluja –però totes les mans de tots els trinxeraires / com una farandola / feien un jurament al redòs del meu foc- on avui hi senyoreja l’esperit de Salvat Papasseït i el seu Nocturn per a Acordió.

dimecres, 26 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 22

Les no paraules d’un policia

Em conta un policia de comarques que un dels pitjors moments és quan et quedes sense paraules. A ell li passa no fa massa, quan entrà de servei i va veure les incidències de la nit, un grup de joves que s’havien atonyinat entre ells a la porta d’un bar-discoteca llatí. El policia va anar-hi disposat a fotre-lis el sermó i a dir-lis que aquella no era una manera correcta de començar un dia normal ni una setmana normal. Un dels adolescents li va contestar: “a la meva vida he vist com mataven el pare, apallissaven la mare i violaven la meva germana. No crec que hi hagi dies normals”. Tot això li ho va dir amb una correcció i amb una educació exquisides i davant d’això el nostre policia l’única cosa que va poder fer va ser tornar enrere i davallar amb uns cafès per a la canalla i quedar-se en silenci.

Si aquestes coses passen en llocs que no són precisament les grans ciutats del país, quantes històries com aquestes no hi haurà en els carrers d’indrets com per exemple Barcelona? Per desgràcia, molta gent que arriba fins a les nostres contrades ha conviscut amb formes de violència que ni tan sols coneixem, que no podem imaginar. És com l’Eivissa dels anys cinquanta, on un espai molt petit i al marge de les aventures dels proto-hippis, s’hi aplegaven gent que havia sobreviscut a l’horror nazi i que vivien d’una forma diferent la cultura, i membres del règim hitlerià. Convivien en una illa petita de la Mediterrània i entre tant es mataven entre ells en suposats accidents de circulació o esllavissades penyasegat abaix mentre es contemplava una posta de sol.

A la Barcelona dels vuitanta i principis dels noranta s’hi aplegaven, també, per exemple, argentins que havien marxat de la barbàrie de les dictadures imposades per Videla i companyia –alguns havien fregat el revolucionarisme amb els montoneros o en el cas dels uruguaians amb els tupamaros- i que protagonitzaren una etapa daurada dels exilis culturals sudamericans a la ciutat, amb gent que va venir molt després i que en alguns casos havien estat implicats de forma directa amb les desaparicions, per no parlar de la comunitat xilena, dividida i exiliada a parts iguals. Això vol dir que en qualsevol raconada de qualsevol gran ciutat ens podem trobar en un mateix espai la convivència de gent que ha estat marcada de forma directa per la violència, que ha tengut la violència com a escenari primordial en la seva vida –i bastaria fer una llarga llista dels conflictes que han viscut els immigrants dels països de l’Est, de l’extinta iugoslàvia, de rússia, o àrabs que hi ha a casa nostra per veure fins a quin punt el conflicte està escampat al nostre entorn.

El problema d’aquells joves que amb setze o disset anys ja duen una trajectòria vital tan marcada per la desgràcia és que no coneixen altra forma de relacionar-se amb el proïsme que la de la violència, la de l’enfrontament: o estàs amb mi o estàs contra mi i d’aquesta dicotomia és quasi impossible sortir-ne. I així, joves d’una nacionalitat s’apleguen amb els de la mateixa perquè són la seva família, conformen el seu lloc i el seu indret, i la finalitat és aniquilar el de les altres nacionalitats per disputes que es venen perllongant durant anys i anys sense que ningú no en pugui explicar l’origen. El fenomen és especialment greu en el cas dels sudamericans –ja explicava Roberto Bolaño que després de les utopies dels anys setanta s’havia aconseguit destruir l’essència de la identitat llatinoamericana per forçar la creació de les identitats nacionals i enfrontades de cada un dels estats del continent- i en el cas per exemple de la barbàrie de la Guerra de Bòsnia i Kósovo, on els motius per a matar-se es fan remuntar fins i tot a remotes batalles medievals com la del camp de les merles del 1389, en una època on Amèrica encara no existia, segons la historiografia que ens hem hagut d’empassolar en tota l’escola secundària.

El problema és que quan un policia es queda sense paraules davant de les revelacions d’un xaval de 16 o 17 anys s’està donant per fet que no estam preparats per entendre una forma de comportar-se d’arrels brutals de signes terrorífics. De cada vegada estam en una societat més violenta, menys civilitzada, on l’única cosa que importa per sobreviure és la llei del més fort. Doncs bé, en aquesta barbàrie, en l’extensió d’aquesta barbàrie és on ens trobam ara mateix. I francament, les perspectives per a invertir el signe dels temps és fosca, quasi negra.

dimarts, 25 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 21

Un simple partit de futbol

Arribo a Barcelona des de Lisboa i tot és histèria i caos i confusió. La ciutat està plena d’italians que a l’endemà es dedicaran a provocar perquè onze tipus hauran guanyat un partit de futbol. Torno a la ciutat per presentar un llibre. L’acte inicial estava previst per al 8 de març, però la neu ho va impedir i va donar un argument –feble- perquè Hereu pugui somiar en fer unes olimpíades d’hivern a Barcelona. Ningú no pot entendre els acudits d’aquest alcalde, però la veritat és que el tou de neu que va caure a la ciutat –quatre dits ben bons en ple centre- ens va fer viure en un caos que demostra que les coses a Barcelona són molt diferents. Les ciutats modernes d’Europa veuen nevades com aquestes –i superiors- una dotzena de vegades per any i per descomptat no se sumeixen en el caos ni es veuen esquiadors davallant pel carrer que fa la funció de Rambla Catalunya a Torí, Milà, París, Berlin o Amsterdam. Aquell dia que tots guardarem en la memòria perquè ho poguem explicar –no ara, que és massa recent, sinó d’aquí a uns anys, quan facem la pregunta de “i tu on eres el dia de la gran nevada de Barcelona? (amb el perill que els més grans ens demanin si ens referim a aquesta o a la dels anys seixanta)- s’havien de presentar dos llibres d’Stevenson a l’Espai Mallorca de Barcelona, però la neu ho va impedir. Quan torno a la ciutat per presentar-los de nou resulta que és dia 28 d’abril i que juguen la tornada de la semifinals de la lliga dels xampinyons (vull dir de la Champions) contra l’Inter i que toca fer remuntada històrica si es vol anar a la final del Bernabeu.

Amb molt bon criteri els organitzadors decideixen no moure el dia de la presentació –entre altres coses ja m’havien pagat el bitllet i ja figurava en totes les programacions impreses i digitals- tot i que no està de més recordar que les programacions culturals cal fer-les amb el calendari esportiu a la mà per garantir el públic. Com que el dimarts i el dimecres hi pot haver-hi Champions o Copa del Rey i el dijous partits de la Uefa –a Barcelona això no interessa a ningú, però a Mallorca l’any que ve serà decisiu perquè hi juga l’equip local- i el divendres la gent marxa fora, això deixa com a únic dia hàbil el dilluns (no és ben bé així perquè hi ha setmanes en què per sort no hi ha futbol). Al final el públic els dóna la raó i prop d’una trentena de persones s’acosten a escoltar el que hem de dir sobre aquest sant senyor.

Acabada la presentació me’n vaig a casa. Fins i tot el Salva, a qui no li agrada el futbol, se n’ha anat a veure’l, suposo que més que res per tenir la companyia d’alguns dels seus amics del màster, que han fet d’un local del carrer Wellington –molt ben equipat, això sí- el seu punt de reunió. No hi vaig. Estic massa cansat del viatge com per anar a veure el partit, i que consti que m’agrada molt el futbol i que sóc molt del Barça. El que passa és que les coses s’han de veure i s’han de prendre d’una altra manera. Mentre tots nosaltres parlem de futbol i omplim pàgines i pàgines dels mitjans de comunicació amb notícies tan intranscendentals –i que de vegades posen de mala llet- com si hem fitxat o hem deixat de fitxar a no sé qui per no sé quina barbaritat de diners, passen moltes coses importants al món que no es mereixen ni una línia als mitjans de comunicació, per exemple les protestes dels estudiants o l’enèssima vaga general grega. La clau de tot això és l’hem. Ens fan creure que som nosaltres els que ens dedicam a sortir al camp i guanyam o perdem un partit de futbol o els que fitxam o deixam de fitxar un futbolista (i almanco jo no tenc els quartos per pagar-li ni mig dia de feina a un d’aquests astres de la piloteta). Ens fan creure que nosaltres som els que jugam –recordo el titular després del gol d’Iniesta a Stamford Bridge: “aquest gol l’hem fet tots”, doncs bé, jo aquell dia era a Tuníssia i sí que el vaig celebrar extraordinàriament però no recordo haver xutat- ens fan creure en un nosaltres del qual no sé si es bó formar-ne part.

Hem arribat a un nivell de desgràcia tal com a país que la institució més representativa del mateix és el Barça i el seu “més que un club”. I certament, el Barça és un símbol de moltes coses i ser-ne aficionat és un orgull, però perdre el cap i pensar que un partit de futbol és quelcom més que un simple partit de futbol és una errada estratègica de primer ordre. Quan s’enfronten Barça i Madrid es posa en joc sobre la taula si fins i tot allò pot simbolitzar una victòria de Catalunya contra Espanya. És ridícul. Com a molt pot simbolitzar la victòria o la derrota d’una manera determinada d’entendre el futbol envers una altra.

Al dia següent del partit contra l’Inter el país estava cop piu. Vaig veure fins i tot com un cambrer de la Rambla es negava a atendre uns italians perquè eren italians i fins i tot en dues gelateries de la ciutat van aparèixer pintades amenaçadores, la qual cosa demostra que hem arribat a un nivell de fanatisme i de barbàrie de primera divisió. Diuen les estadístiques que el gol d’Iniesta a Londres va provocar un baby boom de primer ordre. Collons, sí que estam malament que per celebrar un gol la gent ja carda sense tenir en compte les mesures d’anticoncepció (ep, si eren fills buscats endavant les atxes i sort que els fluids seminals es van contagiar de la màgia d’iniesta i van fer el gol en els òvuls pertinents, que últimament les enquestes sobre la qualitat del semen català no són molt afavoridores).

Mentre ens idiotitzen amb el futbol no estam pendents de res més i s’està anul·lant la nostra capacitat de raonament crític i de qüestionament de la injustícia social. Ja ho deien els romans, donau-lis pa i circ i així estaran entretinguts. D’acord, però és que collons de cada vegada ens donen menys pa i més circ.

dilluns, 24 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 20

Silenci i incomunicació

La primera vegada que vaig anar a París, la tardor del 1992, aprofitant un intercanvi del meu institut amb un altre de Cergy, una de les coses que més em va fascinar va ser el silenci sepulcral que hi havia dins els vagons de l’RER que cobria els 50 quilòmetres que separaven Cergy de la capital francesa. En aquell tren només parlàvem –o només se’ns sentia- i a mi i als altres onze companys que havien estat escollits per participar en aquelles tres setmanes d’immersió en la vida quotidiana francesa. Per a mi –llavors tenia quinze anys- era quasi inconcebible aquell silenci. De fet, conta la llegenda familiar que quan era petit em van prometre cinc duros si era capaç d’estar cinc minuts sense parlar. I conta la mateixa llegenda que mai no vaig arribar a guanyar-los i que fins i tot vaig demostrar un notable poc interès en aquella font d’ingressos que es comprava simplement tancant la boca. Suposo que per això ara mateix teclejo aquestes línies, perquè necessito explicar històries i de cada vegada ens hem tornat una societat més silenciosa i més avorrida.

A Barcelona, més de quinze anys després d’aquella experiència, els transports públics tornen a ser un lloc silenciós, sinistrament silenciós, a no ser que s’agafin hores concretes com la sortida de la Universitat i llavors hi viatgis amb els grups d’amics i per tant hi hagi converses pendents. Però si hom agafa un metro a les onze del matí a Barcelona potser sigui capaç de fer un recorregut de més de vint minuts sense sentir cap veu humana si descomptam aquella enllaunada que ens va recordant quina serà la propera parada i les diferents connexions i correspondències que té el nostre comboi amb la resta de la xarxa. Ja hem arribat a un punt de pèrdua de formes en que ni tan sols es demana permís per baixar. Si s’ha tengut la mala sort de quedar atrapat al fons en el moment de baixar s’iniciarà una comunicació no verbal basada en empentes i algun cop de colze per atansar la porta abans que el metro continuï la seva tradicional incursió en les fonalades nocturnes de la ciutat.

En els trens passa més o manco el mateix. Els únics sorolls humans provenen de les converses amb el telèfon mòbil. Llavors sí, llavors tots ens hem d’assabentar de les proeses sexuals del quillet de torn que torna a casa després d’una nit de festa boja o del preu de les gambes que ha comprat la senyora de més enllà i que semblen una bogeria però no cada dia es té la família a dinar i un dia és un dia encara que el preu pagat continuï semblant de robatori amb traïdoria. El mòbil, la comunicació a través de la línia telefònica és un dels pocs trets d’humanitat que se pot sentir en els transports públics d’avui en dia. Quan viatges en avió tot sol és molt probable que l’única cosa que sentis es que qui t’ha tocat al costat et demani permís per passar. Per això, des de fa un temps quan viatjo sol demano que donin seients d’emergència i a la finestra i sóc dels primers que pugen. Amb una mica de sort ja clapo abans d’haver de sentir per enèsima vegada les instruccions de seguretat que mai no serveixen per res. Si hi ha una emergència a un avió procura tenir testament fet (o res per llegar) i morir en pau amb tu mateix, perquè en raríssimes ocasions se sobreviu i si és així és pel fat i no perquè hagis sentit a les hostesses repetir amb cara de fàstic allò que ja saben que ningú –a no ser que sigui de les primeres vegades que viatja- no escolta.

Hem arribat a un punt d’incomunicació tan marcat i tan gran que fins i tot ens molesten les converses dels altres. Quan puja un grup de quatre persones a un tren pregam perquè ens toquin lluny i la seva xerrameca no ens destorbi de la lectura o de la contemplació de la pantalla de l’ordinador on mai no quadren els balanços o no es troba la foto del power point. Quan pugen els escoltes i comencen a cantar les seves veus són el més semblant a una dolorosa tortura medieval que hi podria haver. Si a més a més els seus càntics impedeixen poder parlar amb tranquil·litat pel mòbil o interfereixen mínimament en la música que es vol sentir a través dels MP3 llavors el viatge és insuportable i se’n fan gloses en els dinars i sopars dels propers dies: “un viatge horrorós, hi havia uns nens que no paraven de cantar; un viatge horrorós, imagina, un grup de quatre que es posen a parlar just al davant meu perquè no hi havia cap altre lloc en tot el tren”, són frases sentides per tots nosaltres en la nostra vida real. Això sí, ningú no es queixa del fill de puta amb americana i corbata que s’ha passat una hora parlant pel mòbil de números i vendes mentre tothom callava perquè pogués parlar millor; o de la senyora de les gambes o del gallet dels quatre polvos nocturns i ressaca de cavall.

Hem arribat a un punt que el silenci de l’any 92 dels trens francesos seria glòria celestial. No tan sols hem perdut la capacitat de comunicació –i la de quan es va sol ser voyeur de converses, una de les millors activitats possibles perquè ens permet copsar les preocupacions de l’altra gent i saber com veuen el món- sinó que ara hem d’aguantar els gilipolles que no deixen el mòbil tranquil. I això és un llàstima, perquè els xafarders de mena ens perdem la meitat de la conversa i davant d’això val més que tanquin la puta boca.

diumenge, 23 de maig de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 19

Tren regional

Que Renfe és una empresa espanyola ningú no ho posa en dubte. Mireu el mapa viari i ho entendreu a la perfecció. L’estructura de la xarxa ferroviària és radial. És com els sistema de correus. Perquè una carta arribi de Lisboa a Barcelona –havent-hi fins a 12 avions diaris- ha de passar prèviament per Madrid, amb les demores corresponents. Si hom vol anar ràpid a Sevilla en tren és molt millor que agafi dos aves, un fins a Madrid i un altre fins a Sevilla que no intentar anar-hi amb el tren Arco, que pot comportar un suplici notable i una pèrdua de temps molt més que considerable. Renfe continua fent servir el concepte de regió i continua demostrant que allò important no és unir els pobles entre sí, sinó Madrid amb el món. L’alta velocitat és directa i prioritària si és per anar a la capital de l’Estat, la resta no importa.

No fa massa temps els usuaris del tren tenien una expressió boníssima per definir determinats combois: “el borreguero”. L’expressió castissa i castellana no ha perdut gens d’actualitat ni una sola de les seves connotacions. El tren regional és exactament això: el clàssic borreguero reciclat. Ara es combinen amb els de mitja distància, que són molt més ergonòmics, però que continuen responent al concepte de regional: un servei per comunicar pobles entre ells sense cap necessitat de fer-ho ni ràpid ni bé.

De totes maneres, el vell tren regional té el seu encant. De vegades la modernitat dels trens els hi ha fet perdre el seu confort i quasi sempre la màgia. Els trens regionals encara conserven aquest punt singular. Les finestres són grans, amples, i et permeten contemplar a la perfecció el paisatge. No hi ha gaires serveis, per no dir-ne cap, només lavabos cada parell de vagons i les condicions higièniques no són les més aptes del món. Tampoc les estacions es pot dir que siguin un prodigi. Avui en dia la qualitat d’un indret es pot mesurar per les prestacions dels seus serveis sanitaris. Si la frase és certa es pot dir que la qualitat de les estacions de Renfe de Catalunya freguen la infàmia. El tren regional té unes butaques còmodes, amb coixins d’escuma que conviden a la lectura. Com que els trajectes normalment són llargs –molt sovint superiors a les dues hores- això és d’agrair. Al tren, un bon llibre és molt més eficaç que un bon amic. De fet, de cada vegada tendim més a la incomunicació i a l’entotsolament, i fins i tot alguns amics que han pujat junts al tren han preferit connectar els seus aparells de reproducció de música i tancar els ulls abans que dedicar-se al noble art de la conversa.

En el tren em submergeixo en les pàgines d’alguna novel·la i em dedico, fonamentalment, a contemplar paisatges i personatges. A cada parada observo qui baixa i qui puja i després torno a la lectura. Catalunya és d’un verd imprecís que aporta pau en aquesta horabaixa quasi irlandesa de pluja suau. Hi ha parelles que dormiten, ella amb el cap sobre el braç d’ell, i hi ha una al·lota que prepara el power point per a l’assignatura de dret penal que ha de presentar demà a classe. Hi ha un home vestit amb americana i corbata en bon diumenge que torna fins a Barcelona llegint fil per randa en francès Le Monde Diplomatique i hi ha els estudiants. A Girona també hi pugen els boys scoutts que alegren el viatge cantant cançons de cau i foc de camp que em transporten a Cala Bóquer i als llibres que hi llegia quan era d’acampada.

El tren regional uneix a tothom en la classe única i fendeix el paisatge del nostre país amb una lentitud i una seguretat inexorable. Només hi ha un tren més entranyable: els vells Talgos que encara fan alguns trajectes i que he pogut provar: el que uneix Barcelona amb Montpeller, o el de Barcelona a Saragossa o el de València a Osca passant per Terol i Saragossa. La classe turista dels talgos et permet viure dins els escenaris de les novel·les negres dels anys cinquanta i seixanta, però les seves butaques de pell ja les voldrien –excepte a l’estiu- molts d’Euromeds i Avants. El talgo és encara l’essència del transport ferroviari romàntic.

Certament, hem de donar les gràcies a Renfe per ser encara una companyia espanyola. El seu notable subdesenvolupament, la seva falta de modernitat i l’estretor de mires en el transport ens ha permès a molts dels seus usuaris sentir el que sentien els viatgers de films i pel·lícules de l’extinta Europa dels blocs. En ple segle XXI pujar a un tren de la Renfe és fer un retrocés al passat.

dissabte, 22 de maig de 2010

article a Mallorca Progrés

Admiració pels lladres d'art

Sebastià Bennasar. Una de les coses que s’ha d’alabar del tipus que ha robat el museu d’Art Modern de París és el seu bon gust. Picasso, Matisse, Braque, Léger i sobretot el gran, l’immens, l’immortal Amedeo Modigliani. A hores d’ara tothom està esperant saber si el lladre va actuar sol o si ho féu en companyia d’una banda i sobretot s’està esperant què passarà amb les teles. Molt possiblement no les vegem mai més. És una llàstima. Ara hi ha algú que gaudirà d’aquestes peces d’art en solitari, a casa seva. Seria completament feliç si l’afortunat fos el mateix que les ha robat, com a premi al seu coratge, però la veritat és que tot això fa pinta de ser un encàrrec d’aquests suculents. Imagino que al darrera del lladre hi ha un amant de l’art en essència pura, però convinc amb el que pensa la majoria: segurament és un lladre a qui li hauria estat igual una cosa que una altra. Això sí, sembla un bon professional i això fa patir menys per l’estat de les pintures.

Fa anys que sento devoció pels lladres d’obres d’art i pels falsificadors. Me sembla que el que fan té molt de mèrit. M’explicaré. Un lladre d’art o un falsificador quan aconsegueix el seu objectiu el que demostra és la fragilitat d’un sistema. El lladre ens demostra que la imatge que ens vénen de la seguretat és una farsa. En teoria un museu és un lloc que hauria d’estar molt ben protegit, però el darrer robatori demostra que no és així: alarmes que no funcionen, guardes de seguretat que no detecten res i càmeres de seguretat a les quals es pot burlar amb un passamuntanyes. El falsificador ens demostra que moltes vegades el que valoram no és una obra d’art en si mateixa sinó la signatura de qui la fa. Hi ha falsificacions tan perfectes que són obres d’art per si soles. I suposo que la major satisfacció ha de ser, per a un falsificador, veure el seu quadre penjat per les parets dels museus.

La prova que l’art és, massa sovint, quelcom injust, la trobem en el fet que la màfia és la major propietària de quadres privats de Picasso –una manera excel·lent de blanquejar diners- i que hom pot trobar milenars de persones cada dia al Louvre intentant entrellucar La Gioconda al darrere d’un vidre blindat i qui sap quantes coses més i ignorar el Delacroix o el Gericault que és a la vora i que si estàs en qualsevol altre museu seria el que acapararia les atencions de la gent.

El darrer robatori també ens alerta sobre el preu de l’art. Segons les primeres informacions els quadres valen 500 milions d’euros. Ara diuen que només són cent. Quedem-nos en la darrera xifra. Cinc quadres valen quasi menys que un sol jugador de futbol que algun dia es retirarà. No ho sé. El que està clar és que l’ajuntament de París ha fet un ridícul espantós i que ara algú té un Modigliani que, per a mi, no té preu.

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 18

Pluja i mercat

Ha començat a ploure sobre l’Empordà. Els meus amfitrions em tornen de cap a Figueres mentre veig com van caient les gotes sobre els camps. Enguany a plogut a balquena i no ens haurem de queixar de falta d’aigua. Tanta sort. Aquestes contrades sempre pateixen perquè les infraestructures hidràuliques del nostre país no es pot dir que siguin modèliques. Encara es perd més del 25% de l’aigua per les canonades i pels vorals, per la conducció i la impulsió. Encara hi ha molts de llocs on es continua regant pel sistema tradicional d’innundació, fins i tot aprofitant recursos que ens deixaren els àrabs en el seu pas per casa nostra, síquies i sínies que continuen funcionant deu segles després. Els hi devem tantes coses als àrabs –jo fins i tot el llinatge- que de vegades sorprèn el racisme que hi ha a casa nostra envers ells. Cert que fa massa segles que no aporten res de nou, però quan vas a un vàter públic en els països del Magreb i et trobes que hi ha mangueretes d’aigua per netejar-se el cul ens hem de preguntar qui és més net si ells o nosaltres. Certament, els hi devem moltes coses als àrabs, especialment en xarxes de rec i toponímia, però també és cert que també són una comunitat difícil d’adaptar a les nostres democràcies? occidentals. Des de la meva posició d’agnòstic –un ateu és un creient, perquè creu en la no existència de cap divinitat, però ho creu fermament- no puc entendre que la vida d’un home es pugui regir pel que digui un llibre sagrat. Les absurdes regles jueves i les cristianes així com les de l’Islam me semblen un error enlloc d’un encert. I voler proclamar la supremacia d’un Déu damunt l’altre... per favor. La religió hauria de ser una cosa íntima, de cadascú, practicada a casa, sense temples de cap mena, com si només existissin els deu lars dels romans o ni això. Una cosa que no molesti ni ofengui.

No es tracta tampoc d’anar esbucant esglésies, mesquites i sinagogues. Simplement es tracta de no deixar-ne construir més. Total, les esglésies catòliques, excepte el dia del funeral o del casament sempre estan buides. Si una infraestructura està buida i infrautilitzada no té cap sentit construir-ne una d’igual i destinada per al mateix servei. És un principi econòmic bàsic. De fet, a Palma, quan governava la ciutat na Catalina Cirer (2003-2007) i quan tenia de mà dreta a Rodrigo de Santos, un home que mentre votava en contra del matrimoni homosexual a la sala de plens i que professava una devoció cristiana que fins i tot el duia a resar al despatx després es fonia els quartos de la visa municipal en cases de prostitució masculina, es va acordar donar cinc solars a l’església catòlica perquè hi fessin esglésies. Desconec si les han fetes, però de ser així m’agradaria comprovar el nivell d’utilització de l’espai.

Però estàvem a l’Empordà i a la pluja, no sé per què aquesta desviació, supòs que pel fet de veure aquest esplet de verd em sembla –això sí- una cosa ben divina. Els meus amfitrions em comenten que el mercat gran de Figueres és un dijous, i que si vius a l’Empordà i un dijous no vas a Figueres tens la sensació que te falta qualque cosa. Ho entenc perfectament. Els dies de mercat, de plaça que en diem nosaltres en aquelles pedres que suren al mig del mar segons l’encertadíssima expressió de l’escriptor Pere Morey Servera, són les jornades que permeten d’una banda copsar l’estat d’ànim d’una població i de l’altra d’abastir-se de productes i de notícies. Fins i tot a Mallorca hi ha alguns mitjans que dediquen una pàgina diària a comentar i a fer crònica del mercat setmanal dels dimecres a Sineu, un espectacle de primer ordre que fa que pagui la pena visitar la vila setmanalment (ni que sigui per anar a menjar frit o un bon variat). No conec el mercat de Figueres, però així com m’ho expliquen i per la lluïssor dels ulls dels meus amfitrions, deu ser cosa espectacular.

Els mercats –encara que siguin urbans- ja ho tenen això. Ens recorden els nostres orígens i el nostre vincle amb la terra. Tots aquests que compren sempre al supermercat i que l’única fruita i verdura que han vist en sa vida és l’empaquetada no poden saber que al davant de les aromes d’un mercat és quan s’inicita la conversa, i que la conversa és allò que ens fa estar en societat. Al mercat s’ha de ser un poc puta. S’ha d’anar viu perquè no et passin al davant –mai no he vist la desesperació que té la gent gran per colar-se, per no respectar els torns, és com si fos el seu esport nacional, l’única gran afició que tenen- i s’ha d’anar viu perquè no t’estafin amb el gènere que t’emportes, que una tomàtiga tocada o un préssec massa verd te poden fotre la compra enlaire. Saber comprar és un art que s’hauria d’ensenyar a les escoles, perquè l’única cosa que ens pot salvar és un consum responsable, acurat, menestral.

Hauré de tornar a Figueres un dijous, ni que sigui per perdre’m pel mercat i escoltar la gent, de què parlen, què diuen, què els preocupa. Aquí se sent el pols del poble i no en les absurdes enquestes i estudis que encarreguen els polítics. Els diputats del parlament farien bé de passar més estona als cafès, als mercats i al forn, que és on es dirimeixen les converses importants. I als bars de les places a l’aire lliure. De moment m’hauré de conformar de veure com cau la pluja a l’estació abans de tornar a casa.