dissabte, 31 de gener de 2009

MATÍ D'HIVERN A ANDORRA


S'ha acabat el xou dels premis Ramon Llull, el Planeta en català. Surto de l'hotel amb la maleta carregada de massa roba, quanta manca de previsió. Al parc central els ànecs llisquen sobre una bassa completament gelada i el servei de manteniment de parcs andorrà poda els arbres amb un ritual atàvic. Hi ha neu a les engronsadores. Poc després m'enfilo amunt -amb ascensor-. A la plaça del poble corrues de vells atrapen el poc sol que escalfa els ossos vells. Un nen de vuit o nou anys juga a bàsquet amb pantalons curts. Causa sensació. Amb la seva concentració ni se n'adona que el termòmetre assenyala només tres graus. Ell està a l'ombra. Entro a la part vella d'Andorra la Vella. M'hi passejo gairebé mitja hora sense trobar ningú. Sonen les dotze al campanar d'una església. Quan arribo a l'eix comercial la solitud esdevé impossible. El campanar és substituït pel so incesant que anuncia l'arribada del consumisme. Torno al parc central. No hi ha ningú. Una hora després arriben tres joves que parlen anglès. Treuen llibres i entrepans de les seves bosses. S'asseuen sobre la gespa -de nou calfreds de pensar-hi- i llegeixen i dinen en silenci. El sol il·lumina la neu ben a tocar.

dimecres, 28 de gener de 2009

SE'N VA UN DELS GRANS


Mor als 76 anys l'escriptor nord-americà John Updike, cronista càustic i prolífic de la vida de la classe mitjana americana de petites ciutats i barris
Cronista d'Amèrica
Redacció

John Updike en una fotografia feta durant una conferència el 2004 MANDEL NGAN / AFP
L'escriptor nord-americà John Updike, mort als 76 anys molt a prop de Boston (Massachusetts), va consagrar gran part d'una extensa obra a la descripció càustica de la vida dels nord-americans de classe mitjana a les ciutats petites i als barris perifèrics de l'est dels Estats Units.
Antic col·laborador de la revista New Yorker, es va fer cèlebre gràcies a Corre Conejo (Rabbit Run, 1960), la primera novel·la d'una sèrie de cinc aventures de Harry Rabbit Angstrom, que decideix abandonar casa seva per escapar de la mediocritat de la seva existència.
Harry torna a casa a El Regreso de Conejo (Rabbit Redux, 1971) i, tot i que retroba la mateixa insatisfacció, s'hi avé per convertir-se en una persona rica a Conejo es rico (Rabbit is Rich, 1981), abans d'afrontar la mort a Conejo en paz (Rabbit at Rest, 1990).
Aquestes dues novel·les van valer a Updike guanyar dos cops el premi Pulitzer de literatura en la categoria de ficció, el 1982 i el 1991.
Rabbit va tornar a la llibreria amb la mateixa regularitat decennal el 2001 amb Conejo en el recuerdo y otras historias (Rabbit Remembered), publicat en un recull.
L'altre alter ego d'Updike, el novel·lista jueu novaiorquès imaginari Henry Bech, també era un personatge recurrent en la seva obra; primer en algunes informacions i després en tres reculls apareguts el 1970 (El libro de Bech), el 1982 (El regreso de Bech) i el 1998 (Bech en la Bahía).
Updike va arribar a atribuir a aquest "autor nord-americà mig desconegut" -i pretext per criticar o lloar el món de l'edició- un premi Nobel fictici de literatura el 1999.
Escàndol amb 'Parejas'
El sexe té un paper important en l'obra de John Updike, que el 1968 va escandalitzar amb Parejas (Couples), en què explicava els intercanvis sexuals d'una desena de parelles en una petita ciutat imaginària.
El 1984 la seva novel·la Les brujas de Eastwick (The Witches of Eastwick), adaptada ràpidament al cinema amb Jack Nicholson, Cher i Susan Sarandon, havia provocat vives crítiques dels moviments feministes.
Profundament cristià, Updike, en les seves entrevistes més recents, es confessava nostàlgic dels Estats Units de la seva infància. "L'Amèrica que es presenta automàticament a la meva imaginació és un país mig rural on la ràdio, el telèfon i el cinema són novetats i on els espectres de la moralitat protestant exerceixen encara una forta influència", va explicar el 2005 en una entrevista.
Reculada del puritanisme
Però també va confessar que "Rabbit i jo hem estat agradablement colpits, els últims cinquanta anys, per la reculada del puritanisme en el capítol de les lleis, els costums i la moda femenina".
El 2006 Updike va tornar a causar sensació quan va publicar Terrorista (Terrorist), una novel·la en què intentava entrar en el cervell d'Ahmad Ashmawy Mulloy, un jove nord-americà musulmà de 18 anys que cau en la xarxa d'un imam fonamentalista.
Però aquest retrat ple d'empatia per un jove convertit en terrorista a causa dels excessos de Nord-amèrica va ser mal acollit per la crítica, cinc anys després dels atemptats de l'11-S.
En total, Updike va escriure prop de 60 llibres, entre els quals també obres de poesia, teatre, assaig i crítica literària.

IMPORTANTÍSSIM

Un milió d’alumnes han après català en 20 anys als cursos del Consorci per a la Normalització
El 85% d’inscrits als nivells bàsics són estrangers. Creixen els estudiants del Marroc, Romania i la Xina. S’han fet més de 30.000 parelles lingüístiques

Un milió de persones han après català en els cursos per a adults en els 20 anys d’història del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL). El creixement d’inscripcions ha estat continu i molt important sobretot a partir del curs 2002-2003, quan en un any es va passar de 55.000 alumnes a més de 64.000. Aleshores es va iniciar una corba de creixement continu que va culminar l’any passat, quan es superar els 111.300 inscrits en un total de 4.582 cursos.Segons el balanç que ahir va presentar el secretari de Política Lingüística i president del CPNL, Bernat Joan, els alumnes dels nivells inicials i bàsics, un 85% dels quals són nascuts a l’estranger, van augmentar un 27% el curs 2007-2008 respecte a l’anterior i van ser els que més van créixer. Els nivells de suficiència, amb gairebé el 71% d’alumnes nascuts a Catalunya, es van incrementar un 16%, i els intermedis, un 10%.Els responsables del Consorci van destacar que tot i que el col·lectiu d’immigrants és el més destacat percentualment en els nivells inicials i bàsics, 1.236 alumnes havien nascut a Catalunya. Del total de 64.569 alumnes estrangers, un de cada dos és llatinoamericà, tot i que estan augmentant els procedents de l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Central.Entre els que estudien català, alguns dels col·lectius que més han crescut són els marroquins (de 4.000 l’any 2005 a 9.500 el 2007), romanesos (de 1.200 a 1.800), xinesos (de 243 a 1.160) i pakistanesos (de 268 a 1.100).El secretari de Política Lingüística va destacar les activitats d’aprenentatge paral·leles als cursos tradicionals: d’una banda, el curs en línia Parla.cat, que es va posar en marxa a l’octubre i que en dos mesos va superar els 10.000 inscrits, i també el Voluntariat per la Llengua, amb més de 30.000 parelles lingüístiques els últims sis anys. Les parelles permeten guanyar fluïdesa en l’ús de la llengua a partir de la conversa.

dimecres, 21 de gener de 2009

ÀLEX VOLNEY AL BALEARS. GRAN ARTICLE

Llibres d’animals (no ficció)
Àlex Volney

Entren i surten clients quasi a un ritme frenètic. Problemes d’aparcament, d’obres, etc..., tot comentant com estan els carrers i nosaltres rere el taulell, un altre cop, dient que sí. De vegades n’entren quatre o cinc de cop i després roman la llibreria una estona sense ningú. Sol ser el moment per preparar devolucions, fer comandes, reclamar o col·locar llibres. No ho sembla des de fora, però sempre n’hi ha i mai s’acaba, com a totes les feines. Tot just quan ja he agafat el ritme i em decidesc a reestructurar una secció, entra una senyora d’uns cinquanta anys i fa la volteta tímidament davant els prestatges.
Allò d’abordar el client amb la pregunta de si vol res, o la puc ajudar, ha passat a la història i es procura que se sentin com a ca seva. Però, és evident que aquesta senyora necessita una ajuda i per no molestar o per timidesa no gosa dir res. Vivim en un país on no tothom sap el que suposa entrar en una llibreria. Existeix la por i la vergonya a fer-ho en uns percentatges molts alts. La meitat de la població no ho fa mai, sembla que aquesta persona ha decidit trencar la norma, un poc tard, però ho aconsegueix, malgrat que hi hagi alguna cosa que no acaba de rutllar. - Bon dia. -Buenos días.
No és que la clienta no sigui de parla catalana, se li nota força que ho és, no veig necessari girar-la, la llengua. És d’aquestes persones ben mallorquines, però que no sabem com, davant "un jove" o "un desconegut" mantenen el castellà. Un servidor mai no dubta, si cal, a canviar de llengua, però, en aquests casos ja és força ridícul fer-ho. -Vostè dirà!? -/Yo, buscaba libros...–no es decideix–/ –... Idò l’ha encertada! -/Libros que enseñen cosas de la vida.../ –Algun tema en concret? -/Sí, con fotos, bien explicado...
-/Si concretam el tema o tal volta l’editorial (per afegir alguna cosa). -/Yo... quería ver libros de animales!/ -Molt bé, idò si és tan amable vingui, en aquesta secció tenim les guies de la natura i a continuació el prestatge d’animals. Interessen mamífers, peixos, un manual d’ornitologia...? -/No! yo busco de animales, pero no son "desos"/ –...!? -/Ahora no lo veo.../ Es belluga cercant amb el cap de dalt a baix i d’esquerra a dreta, com qui ha extraviat el saler per la cuina. -Si no tenim el que cerca sempre li ho podem comanar. -/Sabe, es que yo tengo un problema.../ Es torna a aturar, les confessions dels clients sovintegen, però en cap moment es pot preveure un desenllaç tan infeliç:
-./...es que yo tengo gusanos en el vientre y.../ -Oh! senyora, disculpi... ehem, crec que no la puc ajudar pas, tal volta en una llibreria tècnica (amoll com a darrer recurs) després m’adon del doi que he dit davant la sorpresa). -/¿Pero? ¿no hay libros de esto, usted caballero no sabe? ¿no me podría aconsejar...? -/Disculpi, senyora el millor seria que parlàs amb el seu metge, que demanàs hora... aquí sols servim llibres. La senyora clienta ho lamenta i s’acomiada. Fot el camp per allí on ha vengut. Em quedo esmaperdut, pensant que aquí dintre qualsevol cosa és possible. M’incorpor a la feina, però aquest cop decidint reestructurar i de passada fer un cop d’ull al fons que tenim sobre animals.
Mentre repàs mentalment aquest últim pas a fora veig desfilar emmarcats pel finestral del mostrador, fauna ben diversa. Entre la salvatgina algun eriçó i algun colom amb un peu davant s’altre. Un cavallet estirat per una corda, una cussa, un menet i una cabra. Un vailet amb una gàbia i de la mà una padrina. També un drac tot seguit d’un alicorn, no hi ha beneïdes que valguin un brot de rudera. La senyora "dels animals", potser, es torna a sentir igual com si mai no hagués entrat a una llibreria. Els percentatges en les estadístiques del sector sembla que avui no hauran variat. Existeix, també, una generació perduda de lectors. Molt perduda.

A POC A POC VAN CAIENT

Jean-Marie Le Pen, condemnat a tres mesos de presó
Un tribunal de segona instància de París ha confirmat la pena de tres mesos de presó per al líder del Front Nacional per "complicitat en l'apologia de crims de guerra" i "posar en qüestió crims contra la Humanitat"
El líder de l'extrema dreta francesa, Jean-Marie Le Pen, ha vist confirmada una condemna de tres mesos de presó, amb remissió condicional, i una multa de 10.000 euros per unes declaracions en què assegurava que "almenys a França, l'acupació alemanya no va ser particularment inhumana fins i tot encara que hi hagués errors, inevitables en un país de 550.000 quilòmetres quadrats".
Aquestes afirmacions es van publicar el gener de 2005 al setmanari "Rivarol", pròxim a l'extrema dreta francesa. El tribunal ha considerat, a més, que Le Pen fa una descripció "xocant" de la massacre d'Ascq, el 1944, on van morir afusellats 86 francesos com a represàlia pel descarrilament d'un tren alemany a causa d'un atemptat de la resistència.

A POC A POC VAN CAIENT

Tribunals
Demanen quatre anys de presó per al propietari de la llibreria Europa per justificar el genocidi
Pedro Varela ja va se condemnat a set mesos de presó per apologia del genocidi el 1998, pena ratificada el març passat
La Fiscalia Superior de Justícia demana quatre anys de presó per a Pedro Varela, propietari de la llibreria Europa de Barcelona i de l'Associació Cultural Edicions Ojeda pels delictes difusió d'idees que justifiquen el genocidi i provocació a l'odi i discriminació racial. La fiscal considera que a principis de l'any 2006, Varela va vendre en la seva llibreria publicacions que justifiquen el genocidi del règim nazi contra el poble jueu, així com llibres que menyspreen ètnies determinades i demanen adoptar mesures per "neutralitzar" aquestes races. Aquests llibres i publicacions han estat editats per l'Associació Cultural Edicions Ojeda i difosos tant per la llibreria com per internet.
En les seves conclusions provisionals, la fiscal destaca que el Jutjat número 33 de Barcelona va ordenar el 10 d'abril del 2006 una entrada i registre en aquesta llibreria, on es van requisar 4.793 llibres amb contingut que "suposadament" podia ser delicte. A més, també hi havia fulletons de publicitat de l'editorial Ojeda, catàlegs de publicacions dels anys 2004 i 2005, correus electrònics amb informació sobre llibres, programes d'un cicle de conferències així com cartells i sobres amb adreces de persones interessades, i un llistat de ponents a aquestes xerrades.
La policia també va trobar en el local sis banderes, una caixa amb portades del llibre Absolució per a Hitler, una esvàstica de ferro, un bust de guix de Hitler, quatre gorres militars i un casc. Entre aquest material intervingut es van trobar llibres amb contingut que justifiquen els règims dictatorials que han volgut destruir un grup racial. La fiscal posa exemples d'una dotzena de llibres on apareixen aquestes idees que justifiquen l'holocaust i inciten a l'odi racial.
A banda de la pena de presó la Fiscalia demana que se li imposi a Varela una multa de 6.000 euros. El propietari de la llibreria Europa ja va ser condemnat el novembre del 1998 a set mesos de presó per apologia del genocidi, una pena que va ser considerada ferma l'any passat després de diversos recursos.

EL DARRER LLIBRE QUE HE COMPRAT


Es tracta d'una edició explèndida de "Las minas del rei Salomón" en versió de Gaziel. Una delícia de llibre, un plaer llegir-lo. Tapes dures, una editorial que fa bé les coses... tot i així recordeu que la pàtria d'un home no són els llibres que té, sinó aquells que llegeix.
Per cert, que us poso la foto de la peli perquè vegeu els canvis notables. En el llibre no hi apareix cap dona -de fet, Haggard el va escriure per fer la competència a L'illa del tresor, on tampoc no hi ha personatges femenins-. Idò això.

ELS POEMES DE SALVADOR IBORRA

El meu amic Salvador Iborra té nou llibre de poemes enllestit. Us asseguro que és molt bo, com gairebé totes les seves creacions dels darrers temps (De fet, qui no ho hagi fet hauria de llegir ràpidament "Un llençol per embrutar", publicat a Viena). Esper que ben aviat vegi la llum perquè val molt la pena, de veritat, és un gran poeta.

dissabte, 3 de gener de 2009

BRASSAÏ, UN DELS GRANS, L'ULL DE PARÍS
















El ojo de París
ANTONIO MUÑOZ MOLINA 03/01/2009

Vota

Resultado 10 votos

La noche tiene una intensidad de tinta china en las fotos de Brassaï. La luz del día le despertaba tan poco interés como la naturaleza. Sus árboles son los de las calles de París; el único bosque en el que le interesaba internarse era el Bois de Boulogne, tan habitado de noche por sombras humanas. Su mundo es el de esa edad de oro de las ciudades que empieza con la llegada de la luz eléctrica y el transporte público y acaba no muchas décadas después con la capitulación incondicional ante la tiranía de los coches. La juventud de Brassaï fue un itinerario por las capitales de Europa, guiado por la atracción de sus luces nocturnas: Budapest, Berlín, París. Esa edad de oro -y de charol reluciente de películas y fotografías en blanco y negro- es también la de la tregua entre un apocalipsis y otro, entre las matanzas de la guerra del 14 y las mucho más perfeccionadas de la que terminó en 1945 con ochenta millones de muertos y un continente entero en ruinas. Las noches de una nostalgia art déco con letreros luminosos y música de jazz y de tango son también las de nubes de parados acampando en los parques y desfiles nazis a la luz de las antorchas; las de las cacerías de judíos en Bucarest y las rondas de las furgonetas negras de la NKVD en Moscú; las de los bombardeos sobre Madrid y Barcelona y las del toque de queda en el París de la Ocupación, cuando Brassaï tuvo que limitar seriamente sus peregrinaciones nocturnas por miedo a las patrullas alemanas.
En su atracción hacia la noche y sus habitantes habría un deseo de reconocerse en quienes escapan a las normas de la luz del día
"Lo que más ambiciono es hacer algo nuevo y penetrante con lo banal, mostrar una faceta de la vida diaria como si se viera por primera vez"
Es curiosa la frecuencia con que los rasgos más icónicos de un país o de una cultura se deben a la mirada de un extranjero. Desterrados alemanes y austriacos trabajando para productores judíos de origen centroeuropeo crearon en gran medida el cine clásico de Hollywood; la España racialmente apasionada y taurina de la Carmen nació en una novela y luego en una ópera escritas por dos franceses; el bandoneón porteño es una importación alemana; el París nocturno y canalla de cafés, prostíbulos, faroles en la niebla y pavimentos brillantes de lluvia es una invención de la cámara de Brassaï, que en su mismo nombre elegido ya declaraba su condición de advenedizo, uno más en ese linaje asombroso de húngaros apátridas del siglo XX a los que se debe desde el bolígrafo hasta la bomba atómica.
El filtro del tiempo, el atractivo estético de la fotografía, tienden a embellecer lo que sería en la realidad una experiencia de desarraigo, inestabilidad y amenaza: no debió de ser fácil buscarse la vida llamándose Gyula Halász en el París xenófobo al que iban llegando en oleadas los fugitivos y los expulsados, los que se quedaban sin país en virtud de los cambios de fronteras y de la construcción de nuevas patrias originadas por el colapso del imperio austrohúngaro (cuanta más gente indeseable o dudosa se expulsa más eficazmente se construye una patria). Gyula Halász eligió el nombre Brassaï en recuerdo de su ciudad natal, que se había llamado Brassö cuando fue húngara y se llamó Brasov al convertirse en rumana, y también, en épocas diversas, Kronstadt y Orasul-Stalin. En su atracción hacia la noche y sus habitantes habría un deseo de reconocerse en quienes escapan a las normas de la luz del día, a los horarios y a las identidades fijas, a los lugares reglamentados por los poderes diurnos. De día estaban claras las fronteras, los límites: la iluminación natural no favorecía la impostura. El día era de los ciudadanos respetables con todos sus papeles en regla que no tenían nada que temer de las redadas de la policía y que miraban con recelo a cualquiera que pareciese extranjero o hablase con acento. De noche todos los gatos son pardos, dice con extraordinaria poesía la lengua española: de noche la tentación del paraíso terrenal podía insinuarse en el letrero luminoso de un club o en la puerta entornada de un prostíbulo o simplemente en los cristales iluminados de un café; de noche los hombres podían convertirse en mujeres, y las mujeres en hombres; el dulce espejismo del amor se ofrecía a cambio de dinero; el fugitivo encontraba asilo en un cuarto de hotel o en el calor de una taberna; la esquina más vulgar a la luz del día era el umbral de un reino a la vez prometedor y temible cuando la hacía resplandecer de noche la cruda luz de una farola.
Recorriendo la noche con el desasosiego de los sospechosos que no tenían ni una habitación de hotel en la que esconderse, Gyula Halász se convirtió en Brassaï y también en el ojo de París, como lo llamó su amigo Henry Miller: ojo nictálope de ver en la oscuridad, ojo de búho del objetivo de su cámara, ojo desvelado de insomnio y de atención a la cara oculta de las cosas. "Lo que más ambiciono es hacer algo nuevo y penetrante con lo banal y lo convencional, mostrar una faceta de la vida diaria como si se viera por primera vez". Y con esa mirada alerta e insomne que no se fiaba del engaño de las apariencias diurnas encontró en el fondo de la noche lo que estaba a la vista de todo el mundo y en lo que parece sin embargo que nadie hubiera reparado antes que él: los graffiti callejeros, los garabatos pintados o hendidos con una navaja en las paredes de los suburbios que cobraron de pronto, cuando él los miró, una majestad terrible de máscaras primitivas, una belleza delicada y sintética de dibujos de Picasso o Paul Klee.
Un cierto número de ellos pueden verse ahora en Madrid, en el Círculo de Bellas Artes. Mirándolos uno por uno se repite el viaje de muchos años de Brassaï por las noches de París y su viaje fantástico a la noche de los tiempos, porque en esos garabatos él supo ver y nos enseñó a ver algo que perteneciendo al presente nos permite intuir y tocar el pasado más antiguo, el origen del instinto humano de la representación visual. Una pared de yeso sucia y rozada es el muro de una cueva en el que alguien inscribe unos ojos humanos dibujando dos círculos con un tizón o haciendo dos agujeros con una herramienta afilada o puntiaguda o sólo con las uñas. Las paredes oyen: las paredes miran y hablan. En la pared hay la cara de alguien o la pared tiene ojos. Un pez o un caballo o un sexo femenino o un ahorcado o una calavera pueden haber sido dibujados en una cueva o en la pared de una fábrica o en un callejón de Pompeya sepultado bajo la ceniza hace casi dos mil años. Lo fugaz se ha hecho eterno, la mano apresurada que garabatea torpemente está repitiendo una forma inmemorial. El hombre que camina de noche por las últimas calles de la ciudad con su cámara al cuello y su pequeño cuaderno de notas en el bolsillo ha encontrado un tesoro, como si iluminara por primera vez con su linterna el muro de una tumba egipcia, la pared de una gruta.
Graffiti. Brassaï. Círculo de Bellas Artes de Madrid. Hasta el 25 de enero. www.circulobellasartes.com/

MÉS SOBRE BOLAÑO

Bolaño frente a Bolaño
JULIO ORTEGA 03/01/2009

Nunca hubiera imaginado Roberto Bolaño (Santiago de Chile, 1953-Barcelona, 2003) que su obra traducida al inglés forjara a un autor más vital y novelesco. Julio Ortega analiza el balance de The New York Times Book Review, que ha incluido 2666, la obra póstuma del escritor, entre los diez mejores libros del año
Roberto Bolaño (1953-2003) solía imaginarse como otro y a veces incluso como él mismo. Pero no había previsto que después de su muerte sería, en inglés, otro Bolaño, y tendría el papel espectacular de una nueva vida. Traducida al inglés en Estados Unidos, su obra ha hecho nuevo camino y ha forjado, en la lectura, un autor no menos novelesco. Como en otro de sus relatos póstumos, nos encontramos con un personaje más vital y libresco que nunca.

La sintonía de un escritor con el lector es uno de los misterios de la vida literaria, pero es también parte de la oferta editorial y las expectativas del mercado. Pero si la fama puede ser un exceso de presencia, que deriva en la saturación y el énfasis; la suerte post mórtem de un autor está hecha de zozobra, entre olvidos reparadores y ceremonias piadosas. Un escritor de éxito no sólo necesita de una agencia literaria sino de una agencia póstuma para la puntualidad de su memoria.
El hecho es que en su balance de los diez mejores libros del año, The New York Times Book Review (14 de diciembre) incluye la traducción de 2666, que Bolaño dejó lista para ser publicada después de su muerte. El entusiasmo con que el novelista Jonathan Lethem la reseñó es proverbial. Compara al chileno nada menos que con David Foster Wallace, el más talentoso narrador de la última promoción, cuyo suicidio a los 46 años enlutó a la comunidad literaria. Valorado ahora mucho más que en vida, resulta tristemente confirmado por la depresión que lo venció: la crónica melancolía de vivir un espectáculo trivial. Sus libros resistieron ser parte del desvalor, pero mucho me temo que su muerte termine haciéndolos más fáciles.
Ya Borges había protestado que Unamuno y Lorca no eran su biografía, ni siquiera sus destinos, sino sus libros. Bolaño, un borgeano callejero, estaría de acuerdo. Pero habría añadido que esos libros los convertían en autores de sí mismos; y en su propio caso, en la mofa de su destino, en la máscara de otra mascarada.
Pero, ¿quién es éste Roberto Bolaño que es leído en inglés como un personaje imaginado por Borges no sin truculencia? En una y otra reseña, comprobamos que es leído como perseguido por Pinochet, como exiliado chileno, enfermo y pobre, pero rebelde, vital y literario, y hasta adicto. Este exceso de biografismo ha creado un Bolaño probablemente menos interesante que sus personajes, meramente real y, por eso, falso. Tanto es así que Andrew Wylie, el más poderoso agente literario contemporáneo (su supuesta pretensión de adquirir la Agencia Carmen Balcells estremeció a las literaturas en español como una amenaza imperial), y su viuda, Carolina López, devota albacea y heredera, aclaran en una carta a The NYT Book Review (7 de diciembre) que Bolaño "no sufrió nunca ninguna forma de adicción a drogas, incluyendo la heroína". Explican que, aunque "ampliamente publicado", ese detalle es inexacto y que el "malentendido persistente" seguramente deriva de que su relato La playa está escrito en primera persona. "Ese relato es en verdad una obra de ficción", confirma Wylie, poniendo a la literatura en su lugar; no en vano entre sus autores se cuenta Borges, cuya obra le debe (soy testigo) cuidado y protección.
No deja de ser novelesco que el agente literario deba intervenir para poner en orden la reputación de su autor. Bolaño habría aprobado esa vuelta de tuerca argumental, digna del humor de Nabokov.
El Bolaño que se lee en inglés no es el mismo que hemos leído en español. No sería la primera vez que en la literatura ocurre un fenómeno equivalente, no sólo porque los libros pertenecen al campo cultural de su producción y consumo, sino porque en la traducción adquieren otra vida, otra función. El ejemplo clásico es el de Poe, considerado un autor menor y de estilo sobredecorado, quien gracias a la traducción francesa de Baudelaire se hizo un autor mayor. Contrario es el caso de Neruda, que en inglés pierde pie. "Me gustas cuando callas porque estás como ausente" al ser traducido convoca irremediablemente lo opuesto: "Cuando hablas, en cambio, estás demasiado presente".
Probablemente el lector norteamericano reconoce en estas novelas una dicción que no le es ajena, y que le permite hacer suya, con apetito local, su riqueza. En inglés no son sólo muy literarias y minuciosas, apasionadas y brillantes; son, sobre todo, vitalistas.
La gran tradición de la prosa norteamericana vitalista, en efecto, ha sido el escenario donde se definen los varios estilos de la ficción característicamente yanqui. El mayor estilista de este estilo es Jack Kerouac, y su On the road, escrita en 1951 y rechazada por 19 editoriales antes de su publicación en 1957, un clásico moderno. Aunque la generación Beat terminó devorada por su biografía popular, sus obras son más serias que la imagen de sus autores, simplificados al punto de darse por leídos, convertidos en mercancía residual. El brillo de esa prosa vivaz, irradiante, fluida, imprevisible, resuena como un conjuro en las páginas de Bolaño.
No es casual que haya escrito tantas biografías que son necrologías (Los detectives salvajes ponen al revés el modelo Vida de poetas); y que el presente se demore en la frase que busca toda su presencia, su vida verbal encarnada. Se dijo que Kerouac frente a Ginsberg parece un "boy-scout del inconsciente", y que Ginsberg frente a Burroughs resulta otro... Esto es, siempre hay un escritor que va más lejos en los recuentos de una vida radicalmente vivida.
Felizmente, la versión de Bolaño es apasionadamente literaria.
Julio Ortega (Perú) es crítico y profesor del Departamento de Estudios Hispanoamericanos de la Universidad de Brown, en Estados Unidos.

divendres, 2 de gener de 2009

La paradoxa de Roberto Bolaño. Juan Villoro.

La paradoxa de Roberto Bolaño
L'autor reflexiona sobre el llegat de l'escriptor xilè, mort el 2003, quan tenia 50 anys. Bolaño, un home que no va pretendre mai la fama, ha rebut als Estats Units l'empenta definitiva per convertir-se en una llegenda de la literatura.
• Quan va morir, sabíem que els seus llibres perdurarien, però ignoràvem que rebria l'acceptació massiva
JUAN Villoro
La fama és un malentès que simplifica els seus favorits. Roberto Bolaño, escriptor i amic imprescindible, s'ha tornat llegenda. Quan va morir el 2003, als 50 anys, els amics i persones properes sabíem que els seus llibres perdurarien, però ignoràvem que rebria el que mai havia pretès: l'acceptació massiva. Roberto admirava els relats dels que resisteixen als carrers del darrere, les autopistes rumb al no-res, les cases buides, les trinxeres sota la pluja, les places sense ningú a l'alta matinada.Cada vegada que queia en pecat de popularitat, escrivia un text ditiràmbic contra un escriptor important per preservar la seva condició d'outsider. Era la seva manera, una mica ingènua i moltes vegades cruel, d'assenyalar la seva diferència. Argumentava poc les seves predileccions. Entre parèntesis reuneix els textos sobtats on els seus amics som exaltats amb la mateixa apassionada falta de mèrits amb què els seus enemics són fustigats. Aquestes sortides de to eren un sistema d'alarma contra l'acceptació grisa i rutinària. Bolaño volia ser llegit sense perdre la seva aura rebel. Havia viscut com a venedor de bufandes i vigilant nocturn d'un càmping, i no aspirava al tracte d'autor distingit. La paradoxa és que la posteritat el va transformar en mite. El món se sol enlluernar amb el que se li resisteix: l'asocial Kafka és a totes les boutiques de Praga i Bolaño és el superestrella que va viure per no ser-ho."Ah, que no me hubiera traicionado el triunfo con besarme", va escriure Malcolm Lowry (en versió de José Emilio Pacheco). Bolaño no va exercir la ruptura radical de qui renuncia a publicar (en aquest sentit, va ser menys atrevit que els seus personatges), però va evitar el protagonisme.Defugia fanfàrries mediàtiques, però no cultivava el fracàs ni les seves temptacions. Quan un dels seus amics deixava d'escriure, el renyava amb to de mànager de boxa. Creia en la feina dura; a rendir contra l'adversitat; en l'afrontosa afirmació de qui fa una cosa "perquè sí".Encara que els seus herois són poetes sense obra o sense cap altra obra que la seva existència, celebrar aquesta divina ganduleria era pesat. ¡Quantes fatigues assumia per escriure dels que no feien brot! No demanava el mateix als seus amics, però mantenia un ull vigilant per saber si allargaven la migdiada. El compliment de l'ofici representava per a ell una moral.Això no implicava ser apreciat. No he conegut ningú més segur del seu talent i menys necessitat d'elogis. Roberto no es vanagloriava mai d'una frase seva ni queia en la vulgaritat de citar-se a si mateix. Parlava de les seves novel.les amb la tranquil.la seguretat de l'agutzil que ha posat oli al seu revòlver. Li agradaven els solitaris intrèpids; s'imaginava com un investigador d'homicidis, un marine, un caçador de cabelleres. Diverses vegades vam comentar un fet curiós: l'única prova confiable del talent és sentir que el text ha estat escrit per un altre. Aquesta autonomia de la veu revela que l'obra viu pel seu compte. ¿És possible enorgullir- se d'un registre que ja és aliè? De cap manera. Als amics que amenaçaven de convertir-se en ganduls de golfes, els instava a treballar; als que semblaven a punt de "triomfar", els feia bromes que considerava terapèutiques i servien per exercir una de les seves habilitats més desenvolupades i divertides: donar la llauna.El repartiment de prestigis literaris li semblava un tema social intranscendent i una passió personal irrenunciable. Era fanàtic de les llistes, que solia portar amb criteri de combat. Tenia autors favorits d'artilleria, marina, infanteria i força aèria. En tot moment podia dir quins eren els tres nous escriptors catalans que més li interessaven, els cinc trobadors medievals que ningú podia perdre's o els deu millors paracaigudistes literaris de la seva generació. Una ponderació tan maniàtica contrastava amb el seu desinterès per la borsa de valors promoguda per les fires, els premis i la premsa.Bolaño no creia en els judicis unànimes. Li agradava atacar els consagrats i defensar-los si tu els atacaves. El silenci era el seu càstig, la discrepància era el seu afecte.Llegir-lo amb lleialtat significa discutir-lo, discernir entre les seves obres impecables (Estrella distante), descomunals (2666), interessants (Monsieur Pain) i dolentes (Una novelita lumpen). La seva immensa fama recent ha provocat tota mena de reaccions. Vaig conèixer a Nova York un jove escriptor brillant que va pagar 50 dòlars per una còpia de les proves d'impremta de 2666 i les va despatxar en dos dies inacabables. El Bolaño llegit amb fervor coexisteix amb el clàssic exprés recomanat per la revista de la reina televisiva Oprah Winfrey.En la mistificació que el veu com el Jim Morrison de l'escriptura, el màxim equívoc és pensar que va sacrificar la vida per l'escriptura. No va voler ser un màrtir. Va ser un supervivent. La celebritat és una confusió. Bolaño, autor reticent al reconeixement, ocupa avui un lloc fashion i és vist com un Paul Auster amb cafeïna. Potser l'excessiu esdevenidor ens depararà totes les adaptacions que pot tenir una obra d'èxit fins a arribar a Los detectives salvajes sobre gel.Si fos entre nosaltres, Bolaño miraria intrigat el seu peculiar destí, arronsaria les espatlles, i seguiria impertorbable el seu camí.

El atronador silencio de Salinger. Justo Navarro.

El atronador silencio de Salinger
El autor de 'El guardián entre el centeno' cumple 90 años rodeado de misterio - Recluido desde mediados de los cincuenta, no ha publicado una línea desde 1965

Jerome David Salinger, el más íntimo de los escritores famosos contemporáneos, cumplió ayer 90 años. Es un autor escondido, pero genera una industria popular de fanáticos, críticos y comentadores, la Industria Salinger, de la que alguna vez habló George Steiner. Mítico desde la publicación de The Catcher in the Rye en 1951 (El guardián entre el centeno, 1978, traducción de Carmen Criado), ha demostrado la voluntad violenta de mantenerse a salvo del fervor público, hasta desaparecer en defensa de su vida privada. En tiempos de manía publicitaria, exhibicionista, J. D. Salinger ha eludido combativamente la intromisión espectacular de periódicos y televisiones. Ha pleiteado contra sus biógrafos. Ha sufrido las indiscreciones autobiográficas de mujeres que lo tuvieron cerca y han practicado con el escritor el género Kiss and tell, o "besa al famoso para después contarlo", incluso desde un punto de vista filial.
Creó un lenguaje nuevo que era infantilmente radical
El último relato conocido es una carta de Seymour Glass a sus padres
Fue un niño neoyorquino de 1919, hermano de Doris, nacida en 1911, hijos de padre americano de religión judía y madre de ascendencia irlandesa-escocesa. El padre, dedicado a la importación de jamones, fundó una familia bien en Park Avenue. No destacó en los estudios el joven Salinger, que acabó en una academia militar de Pensilvania, donde escribió un himno para la entrega anual de diplomas. Completó su formación en Europa: Viena, París, Londres y Varsovia. Se preparaba para heredar los negocios del padre, pero fundamentalmente escribía cuentos rechazados por las mejores revistas. Pasó nueve semanas en una universidad menor del este de los EE UU, escribiendo críticas de cine para la revista estudiantil. Antes de irse a la guerra, le vendió a la revista The New Yorker un relato que no sería publicado hasta 1946. Soldado voluntario, prestó servicios de contraespionaje en Inglaterra, desembarcó en Normandía el 6 de junio de 1944, y persiguió agentes de la Gestapo y colaboracionistas franceses.
Su primer éxito fue el cuento Día perfecto para el pez plátano, de 1948, siempre en su revista, The New Yorker, y en torno a su gran héroe, Seymour Glass, veterano de guerra y suicida inocente. Salinger ha escrito de la alegría de la victoria y la depresión después de la acción. Venían tiempos de guerra fría, opresión silenciosa y cacería de izquierdistas sospechosos de no estar contentos con la realidad obligatoriamente feliz. Renunció desde el principio a la vida pública de escritor. No quería giras de presentación de libros, ni conferencias, ni congresos universitarios o municipales. Le cayó encima el irritante triunfo de El guardián... Siguió fabulando sobre la desastrosamente luminosa familia Glass, hasta su último relato conocido, de 1965, Hapworth, 16, 1924.
Empezaron a circular ediciones piratas, perseguidas a instancias de Salinger, secuestradas por los jueces. Su única entrevista fue concedida por teléfono a un periodista del New York Times, en 1974. Salinger, que había solicitado hablar con el periódico a propósito de su silencio, declaró que editar sus cuentos sin permiso suponía "una terrible invasión de mi vida privada". Amenazó con acciones legales a las universidades que, al otorgarle un premio, usaban su nombre. Cuando lo fotografiaron a la salida de un supermercado reaccionó airadamente contra quien se atrevía a molestarlo.
Inventó una generación silenciosa de jóvenes felices, con dinero, los primeros consumidores natos, incómodos en el nuevo bienestar de masas y urbanización de clase media, paraíso de hipermercado, patria, familia, patrimonio y religión. Escribió alegremente una historia de la intimidad nacional. Nueva York y Nueva Inglaterra se convirtieron en el sueño universal. John Updike dijo que Salinger prestaba atención extrema al gesto y al tono. Lo compararon con Mark Twain y Nathaniel Hawthorne, con Herman Melville y Scott Fitzgerald. Contaba la tragedia y la comedia de la imparable pérdida de la inocencia, la imposibilidad de crecer sin dolor, sin romperse. Madurar era caer en la corrupción insensible de los adultos. Creó, como todo escritor esencial, un lenguaje nuevo, infantilmente radical, que separaba tajantemente lo bueno y lo malo, según los dictados del joven Holden, héroe y narrador de El guardián... Todo es phony (falso, gastado, hipócrita, insoportable, repugnante) o nice (bueno, divertido). Hizo la primera crónica de la adolescencia con dinero, consumidora de productos industriales y lenguajes que se venden como productos, antecedente de la rebelión juvenil y universitaria de los años sesenta y setenta.
Su último relato fue la carta que desde Hapworth, campamento de verano, manda Seymour Glass a sus padres. Le duele a Seymour no estar en su casa, y la obligación de aprender a ser mayor en contacto con seres de su edad, porque los niños de Salinger son criaturas prodigio, escritores y actores precoces, políglotas con superpoderes, campeones del baile y el deporte, desgraciados, futuros suicidas. "Pocos de estos niños magníficos, saludables y a veces muy guapos, madurarán. La mayoría -doy mi desgarradora opinión- se limitará a envejecer", escribía Seymour, a sus siete años.
Justo Navarro es escritor.

L'estratègia de l'arengada. Guillem Frontera.

Les tècniques de pesca de l’arengada varen estar a punt d’exterminar aquest peix, que evoca a la gent de la meva edat uns episodis gustatius intensos, senzills, gloriosos. L’arengada fou tal vegada el peix en conserva –salat– més consumit per aquestes terres durant molts d’anys.
No rivalitzava amb el bacallà, perquè no era una menja que demandàs una llarga elaboració culinària. El duien amb uns tambors de fusta, que s’exposaven a la vista de la clientela, i es compraven, habitualment, com encara ara els ous, per mitges dotzenes o per dotzenes. També es venien per unitats, és clar. Aquí tenim la sort immensa d’haver cultivat les tomàtigues de ramellet, que ens duraven tot l’any i que permeten una varietat insuperable de pa amb oli.
El pa amb oli amb tomàtiga era l’acompanyament apropiat per a les arengades, torrades o simplement assecades per un curiós procediment: s’embolicaven en paper d’estrassa o de diari i es col·locaven en el marc del llindar, on eren engrunades amb l’acció de tancar i obrir la porta reiteradament, fins que el consumidor n’aprovava la textura resultant.
La saladura de l’arengada, amb l’espessa, lenta i silenciosa invasió de l’oli cru, produïa un sabor que perviu en la memòria dels que menjàvem aquell peix sense minva del plaer per la consciència de la necessitat. Els illencs ens dividim, també, en dues classes, els que cresquérem amb l’arengada amb un paper preponderant en la nostra nutrició i els que consumiren quilos i quilos de nocilla. Aviat aquesta classificació haurà finit.
Però ens hem desviat, perquè la memòria és plena de reclams davant els quals estam més indefensos com més envellim. Anava a dir que l’arengada va estar a punt de desaparèixer de les aigües fredes del nord d’Europa, però una moratòria no tan sols la salvà, sinó que va ensenyar-nos que la seva capacitat de recuperació és prodigiosa. La seva pesca continua sent rendible.
El seu consum en països rics ha disminuït fins a reduir aquest peix a una curiositat, però ha crescut, per exemple, i molt, a Rússia. Però la seva rendibilitat s’explica, sobretot, perquè és un bon aliment per a engreixar salmons en piscifactoria. Així, els pescadors escandinaus d’arengades tenen més o menys assegurada la supervivència en la feina que sempre han fet, cosa que avui dia és un rar privilegi.
El panorama, però, no està exempt de dificultats. Un perill major que la fúria amb què tan sovint es queixa la ma, prové de l’art de pesca emprat en la captura de l’arengada: es tracta d’una xerxa en forma de gran bossa, en la qual entren en tromba les arengades.
Pels pescadors, és un moment molt delicat, perquè, si no calculen bé la quantitat de peix que podran pujar en cada calada, el banc d’aquests peixos esdevé una força indomable que, per un instint que no gosam reprotxar-los, mira de guanyar profunditat amb la suma de totes les petites forces concentrades en la xarxa. Així, si el patró no es conforma amb una quantitat raonable d’arengades, la barca, estirada des de baix pel banc de peixos, pot ser engolida per les glaçades profunditats nòrdiques. Bé, ara no record per què ho deia.