Tipus de viatgers
Entro en el tren, és bastant bó, d’aquests còmodes que ara han posat per a la Mitja Distància, supòs que farts de les queixes dels usuaris. Dins el meu vagó només hi ha turistes que seuen de quatre en quatre. Hi ha quatre nois molt joves que em pregunten si el tren va a Girona. Els dic que sí. Són del Quebec. Seuen i just abans de sortir ja estan jugant a cartes aprofitant les taules que hi ha. Pel que entenc de la conversa tots han decidit fer un any sabàtic abans d’entrar a la universitat i els quatre van decidir fer el salt a Europa, el gran viatge. És com a la inversa, de cada vegada conec més gent que en algun moment de la seva vida fa l’aturada per anar a fer el gran viatge i saltar a Sudamèrica a recórrer el continent. La darrera ha estat la Joana, la meva cunyada, que fa mesos que volta per l’Argentina i per Xile, possiblement els dos únics països sudamericans que m’atreuen. Abans aniria al Canadà. La costa Oest canadenca, fins al golf d’Alaska ha de ser una delícia per als que ens agrada la natura salvatge i els espais nevats. El con sud també i Buenos Aires i Santiago de Chile deuen ser dues ciutats de les que fan mirera, però crec que no se m’hi ha perdut res al Perú, l’Equador o el Brasil, per dir només tres indrets agafats com qui passa volant, o Colòmbia, o Veneçuela. Per patir no cal viatjar. Per veure misèries basta davallar les escales de casa i perdre’s per dins del Raval o per aquests barris que la gent oblida que formen part de Barcelona i en canvi són els que la nodreixen de treballadors.
L’altre grup de turistes també viatge de quatre en quatre. Tenen devers una quarantena i parlen entre ells en alemany. Només entrar al compartiment han posat un mòbil sobre la taula i ha començat a sonar una cançó heavy a tota llet. Pensava que ens donarien el viatge, però després de beure’s dues llaunes de cervesa per cap en un temps rècord i del rot pertinent tots quatre s’han clapat. Una de les dones duia un tatuatge en anglès al braç que ha quedat pengim penjam quan s’ha clapat. “Estimo la mort” i una calavera gravada. Degué fer-li mal. Pel que sé, els tatuatges, sobretot quan toquen ós, fan una malada. I la calavera la té situada just al damunt del colze, o sigui que dolor assegurat. Contrasten els dos grups de turistes, contrasten les actituds d’un i altre. Aquests també van a Girona, però prego perquè amb una mica de sort clapin fins a Portbou, final de trajecte del tren i es trobin ben tirats en una vila on avui, un dia dos de maig ben plujós, no hi ha res a fer. S’ho mereixen. No es pot anar per la vida dient que t’estimes la mort i no deixant viure al personal. Tret d’això, i des del moment en què el tren arrenca, s’intueix que aquest serà un viatge plàcid. Llegeixo. De vegades pensar que tens dues hores per endavant, si el llibre és bo, més que una tortura pot ser un privilegi. Però això no vol dir que estigui d’acord amb la pèssima política ferroviària del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada