divendres, 25 de febrer de 2011

article a Mallorca Progrés

La certesa de la ignorància

Sebastià Bennassar. La grandesa de la universitat és que et confirma la ignorància. Bé, no sempre és així, però hi ha dies gloriosos en els quals surts de l’aula sabent que tens més dubtes que els que tenies quan hi havies entrat, entre altres coses perquè just abans de travessar el llindar –aquell moment meravellós de conversa amb els companys, aquell refresc que et beus apressat per ingerir la dosi exacta i necessària de cafeïna que no obtens pel procediment més tradicional i abrasiu, aquella estona de rialles, d’apunts intercanviats, de llibres que es deixen o que es tornen- ni tan sols t’havies plantejat que sortiries de l’aula amb un mar de preguntes i amb una curiositat famolenca.

Corre en el nostre gremi (pobrets els periodistes que sempre hem estat l’ase de tots els cops i que per culpa d’alguns pocs privilegiats que omplen les graelles de les televisions més abjectes ens hem carregat un sant benet que no hi ha manera de treure’ns de sobre) la idea que un periodista és un mar de coneixements... d’un dit de profunditat. I és ben probable que així sigui i que només estigui en les nostres mans si volem col·locar el dit en posició vertical o bé el deixem en horitzontal. És la nostra responsabilitat la d’intentar que després del dit vengui la resta del cos i que com a mínim aquest mar de coneixements en algun punt tengui una profunditat com per poder xipollejar a gust.

Per això, quan el passat dimarts una de les classes a la universitat la va fer Carlos Mesa, historiador, periodista i per aquells atzars de la vida, president de Bolívia, va ser com si ens haguéssin fet un regal majúscul: el regal de la certesa de la nostra ignorància. Mesa –una persona que vaig trobar accessible i oberta en aquelles dues hores- ens va venir a parlar de la revolució boliviana de 1952, en la qual segons ell es poden trobar les bases que desemboquen en la presidència d’Evo Morales i el nou indigenisme llatinoamericà que tant preocupa els inversors neocolonials, els mateixos que callen la boca quan per exemple Veneçuela compra vaixells espanyols que salven drassanes andaluses i estalvien el conflicte social de centenars de constructors de bucs a l’atur. No entraré ara en fer-los un resum del que suposà la revolució ni d’on venia ni els seus precedents. Seria massa llarg i no és l’objectiu d’aquest article avorrir (més) el possible lector. Quedi la data com a simple apunt que pugui moure de cap a la curiositat i a la investigació per part de qui en vulgui saber més.

No, l’objectiu d’aquestes línies és demanar-nos què ens està passant com per a què no només no sapiguem res o gairebé res de la història de llatinoamèrica sinó que a més a més gairebé no ens importi i ningú protesti. A mi me sembla fascinant que ens preguntem tan poques vegades sobre la realitat d’aquests homes i dones amb qui compartim l’autobús, el metro i la classe, com si no en volguéssim saber res, com si no existissin, com si simplement els volguéssim fer invisibles. Tal volta, només tal volta, si algú es fes preguntes podríem entendre què hi fan a casa nostra. Però sembla que això és tenir massa curiositat i que els periodistes el que hem de fer és callar-nos i continuar amb el nostre maleït dit de profunditat.

dijous, 24 de febrer de 2011

article a Mallorca Progrés

La vella Europa davant la protesta nordafricana

Sebastià Bennassar. L’extensió de la protesta del món magribí engegada un parell de setmanes enrere a Tunísia ha canviat els plans de tothom. Els directors dels diaris pensaven que seria una notícia més o manco acolorida per vestir la secció d’internacional amb un conflicte proper però llunyà i fàcilment oblidable i que durant uns dies podria donar sortida als articles d’opinió d’experts professors en el món àrab amb residència oficial a la riba del Sena, a París. Els policies i l’exèrcit, que allò seria una protesta més i que a la fi tendrien uns dies d’acció amb elecció de múltiples candidats a rebre la porrada, la bala de goma o el tret. Els analistes polítics internacionals pensaven que allò seria una flor d’estiu concentrada i localitzada i que no calia grans alarmes. Tots s’equivocaven i alguns fins i tot mentien de forma descarada des de les pàgines d’aquests grans diaris. (Als mentiders és fàcil trobar-los, són tots aquests que deien que ells ja havien previst que això passaria i que ja ho havien dit fa no sé quants dies. I és fàcil trobar-los perquè abans de l’esclat dels disturbis de Tunísia no en parlava ningú, i si no basta anar a veure les hemeroteques). L’extensió del conflicte els ha deixat amb un pam de nas i du camí de convertir-se en una de les principals notícies de la dècada al Magreb, que com a mínim estan vivint un canvi impensable fins fa poc temps.

Les revoltes nordafricanes han servit per veure que Europa és aquest vell continent que es dedica a fer el rídicul per sistema, com si fos una vella que ja no pogués aguantar-se els pets. Les suposades democràcies occidentals han tornat a mostrar el llautó, perquè les protestes han acabat amb un caramull de règims amics dictatorials que com a mínim no eren islamistes, que negociaven a preus ridículs les matèries primeres i que a més a més contenien la immigració. L’absurd més flagrant l’ha fet Itàlia demanant cent milions d’euros per aturar el flux migratori tunisià, que ha començat a fer-se a la mar per arribar a l’illa de Lampedusa desafiant l’hivern mediterrani i una de les zones de la Mediterrània amb un major nombre de taurons, un dels animals més nobles de la mar en comparació a aquestes rates infames italianes que han volgut posar fre a la llibertat i que ja s’han afanyat a demanar cent milions d’euros i vaixells per aturar aquest èxode. És la mateixa Itàlia on els homes li riuen les gràcies a Berlusconi i on les mares voldrien que fossin les seves filles les que s’haguéssin prostituït amb el Cavaliere.

Doncs Europa faria bé de començar a tremolar, perquè després d’Egipte i de l’extensió de la protesta de cap a la península aràbiga i de cap a Líbia, Algèria i el Marroc, potser que no li quedi cap règim amic destinat a contenir les onades migratòries, perquè tot fa pensar que hi haurà una pujada notable tant de l’islamisme com de la immigració.

diumenge, 20 de febrer de 2011

LOBO ANTUNES

Heu de veure aquesta entrevista sensacional amb en Lobo Antunes

dissabte, 12 de febrer de 2011

1903 i encara estam igual

Del partit Social Demòcrata Obrer rus

8-Dret de la població a rebre instrucció en la llengua materna, garantit per la creació d'escoles amb aquest fi a compte de l'Estat i dels òrgans autonòmics; dret de tots els ciutadans a emprar la llengua materna en les reunions; ús de l'idioma matern, al costat de la llengua oficial de l'Estat, en totes les institucions locals i estatals.

9-Dret a l'autodeterminació de totes les nacions que formen l'Estat.

Esperant la fideuà de Jaume Font

Sebastià Bennassar. Més de cinquanta centres escolars han de sortir en defensa de l'única llengua pròpia de les Illes Balears i mentre això passa tota la classe política està pendent d'un sol home que es veu que remena els fogons amb mestria i precisió i que té qualque coneixement d'història recuperant el nom de Lliga Regionalista pensant-se que per ventura és un Cambó qualsevol -i si ho és val més no fiar-se de personatges sinistres que col·laboraren amb el franquisme malgrat haver fundat una col·lecció imprescindible per a la cultura catalana com és la Bernat Metge-. Es veu que darrerament això de la política dels exclosos passa per la recuperació de noms històrics per mirar de conservar les actes de diputat -i de moment el precedent en el cas de Solidaritat Catalana ha estat exitós per a Lopez Tena i Uriel Bertran, que varen buscar un cap de cartell mediàtic com Laporta i entraren al Parlament català (per cert, últimament no se'ls veu gaire)-. Mentre tothom està pendent del que passa al bar Espanyol -voleu dir que un tipus que li posa aquest nom al seu bar ha de ser la gran esperança del regionalisme, altrament dit del mallorquinisme polític de dretes?- les escoles de Mallorca han de sortir al carrer a defensar allò que hauria de defensar l'Estat per mandat constitucional: la llengua catalana.

La situació no és per fer-hi broma. Les escoles surten al carrer perquè tenen por del genocidi lingüístic al que es pugui arribar en un futur gens llunyà (el mes de maig, el de les flors a Maria i tota la pesca). I en certa mesura tot està vinculat a un home que fa fideuàs per als seus clients a un bar d'Inca. Jaume Font s'ha convertit en la gran esperança blanca de tots manco els populars. Si l'anunci mediàtic de presentar-se amb un nou partit s'hagués de traduir en vots, Font tendria majoria absoluta, perquè sembla ser que el votarien fins i tot els morts (ai, mira que es lleig això de tornar a treure segons quines coses, ara que teníem la festa en pau). Què voleu que vos digui? Consider en Jaume Font un excel·lent polític i crec sincerament que defensa molt més “lo nostro” (sigui el que dimonis sigui això) que no la gran majoria de polítics del PP. I esper, sincerament, que les coses li vagin molt bé, però convendria que des dels altres partits també es fes política i les coses ben fetes. Les eleccions s'han de guanyar i no esperar què el PP les perdi per la marxa de Font i els vots que pugui arrossegar. Ja veurem què passa. Això és com voler guanyar als despatxos el que s'ha perdut al camp de joc. I al camp de joc es pot guanyar,empatar o perdre, però s'hi ha d'anar amb dignitat.

I ara mateix són molt més dignes aquests cinquanta centres escolars que surten al carrer a defensar el nostre futur que no tota la colla d'arreplegats que mira de cap als fogons del bar Espanyol d'Inca per veure si amb una carambola històrica acaben entaplegant un plat de fideuà. O com a mínim el cap d'una gamba.

Opinió | Sebastià Bennàssar

Societat del coneixement?

Sebastià Bennàssar | 12/02/2011 | Vistes: 34

Se suposa que els països civilitzats haurien de facilitar al màxim possible que la universitat fos una cosa viva i dinàmica i per a això l'haurien de dotar de recursos. En els darrers temps, he pogut comprovar fins a quin punt es posen traves a la societat del coneixement per part dels ministeris convocants, tant per a la creació de grups de recerca com per a les beques per estudiar doctorats. Abans de tot, s'ha de saber que la lluita per aconseguir qualsevol beca a l'Estat espanyol és una disputa afer

rissada per les engrunes. En total, es donen 950 beques per a doctorats i molt poques per a la constitució de grups de recerca. A partir d'aquesta constatació, s'ha de comprovar que els processos telemàtics i la sol·licitud de documentació estan fets per desencoratjar el màxim de gent possible. I llavors cal preguntar-se si aquesta és la societat del coneixement que volem. I la que volen?