LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 26

Salvador Iborra, en Salva

Des de que visc a Lisboa els dies que passo a Barcelona els passo a can Salva. De fet, ell ocupa el pis del Gòtic que va ser casa meva, al carrer Palma de Sant Just, en el cor de la Barcelona menestral més antiga, just per sobre de per on passaven les clavegueres romanes que duien la merda de cap al mar en un prodigi d’enginyeria que fa uns dos-mil anys i busques que impressiona a la humanitat. Davant d’aquesta immensitat de la història la història de la nostra amistat és breu, davant de la nostra vida, és llarga. Fa dotze anys i mig que som amics, més d’un terç de la meva existència ha tengut l’ombra del Salvador Iborra planant al costat.

Com que ell és poeta i ja se sap que els poetes viuen ancorats a les fugacitats i a les essències espirituals –encara que la seva poesia és de les més terrenals que conec- em toca a mi fer el repàs a la història. Arriba un dia en què determinades coses s’han de fixar per escrit perquè si no corren el risc de convertir-se encara més en llegenda, en mite, en recreació. Amb les històries de les amistats passa això, massa vegades ens demanen com ens vam conèixer i com ens vàrem fer amics i la història, més o manco, va anar així.

El mes de novembre de 1997 el Govern Balear, llavors governat per la dreta del PP va decidir atorgar a l’associació de joves escriptors en llengua catalana de les Illes Balears una subvenció per a bens fungibles de 100.000 pessetes. La subvenció era un regal enverinat que evidentment no ens concedia la conselleria de cultura –que ens havia deixat per uns rojos radicals i impossibles d’encaminar de cap al bon senderi- sinó que l’havia concedida el departament de joventut no se sap ben bé per què, suposo que atenent a la legalitat vigent. Això implicava que llevat de fulls, grapes i bolígrafs no podíem comprar cap de les coses que l’associació necessitava realment i tampoc no ens solucionava el problema del local de reunió, que va anar passant de la seu de l’Obra Cultural Balear a cases particulars i d’aquí a diferents espais cívics fins que acabàrem al bar Es Pinzell, que es va convertir en la nostra residència oficial encara que les cartes les continuàvem rebent a l’Obra Cultural. De sobte teníem 100.000 peles que havíem de gastar abans del 15 de desembre i tenir justificants. I llavors va ser quan ens inventàrem la primera trobada de joves escriptors. No hi havia res de més fungible que les estades a l’alberg de la Victòria, el preu dels bitllets d’autobús i els materials per fer, entre altres coses, la nit Mary Shelley de creació.

Com que llavors ens havíem escindit de l’associació catalana mare perquè ells no volien signar el document en contra de la corrupció en els premis literaris i varen acabar expulsant de l’associació a l’Hèctor Hernàndez –que va ser defensat per Jaume Fuster en l’associació d’escriptors en llengua catalana, la dels grans, on ell també pertanyia- nosaltres anàvem per lliure, però uns mesos abans havíem iniciat contactes amb l’associació de joves escriptors del País Valencià a través de qui llavors era el seu president o secretari general, Àngel Pujalt, amb qui ja havíem fet algunes trobades. Total, que els vàrem convidar a participar en la trobada. Només ell i un poeta de València però que vivia a Callosa de Segura es varen apuntar a l’encontre. En Salva va agafar el vaixell –l’agafaria immenses vegades- per venir a Mallorca, tantes com jo agafaria l’avió per plantar-me a València.

De fet, la primera vegada que vaig anar a València fou a l’octubre de 1996. El Diari de Balears rebia el premi d’honor dels Octubre per la seva reconversió en el primer diari en català de les Illes i a mi em va tocar cubrir-ho per al diari. Va ser l’any que el premi de poesia el va recollir Josep Porcar. Ja llavors l’Àngel em va venir a buscar a l’aeroport i em va ensenyar els trucs per arribar al tren, que agafaria moltes vegades en aquella estació de Manises on hi he arribat a esperar moltes vegades el tren. Això vol dir que les relacions amb la presidència dels valencians tenien més d’un any llarg d’existència (aquell mateix any va ser quan vaig conèixer en Joan Marí, a la porta de la redacció de El Temps, on ens havien convocat a una de les rodes de premsa clandestines de llavors, i va ser quan vaig conèixer per primera vegada una de les persones que més he admirat, Eliseu Climent).

El poeta va arribar a Palma bastant abans de l’hora de trobada i va haver d’esperar-se una estona fins que va aparèixer a la parada de bus indicada i ens va començar a veure a tots plegats. La trobada es va fer aprofitant el pont de la Constitució i a Mallorca havia nevat bastant a la Serra de Tramuntana, així que feia un fred notable. A la trobada hi vàrem participar en Jordi Sastre –el millor secretari d’organització que hi ha hagut mai a una entitat- en Toni Trobat, en Toni d’Eguia, en Joan Carles Tomàs, crec que n’Aina Torres... devíem ser uns vuit locals i els dos valencians. La vàrem fer a l’alberg de joventut de la Victòria, on estàvem pràcticament sols i on vàrem fer excursions per tota la contrada a més a més de dedicar-nos a la creació. Van ser dos dies i dues nits molt intensos, plens d’imatges ben curioses com l’Àngel passejant en bata i espardenyes de dormir per una cala com si fos Lord Byron.

Llavors, fins a la següent trobada, es va iniciar una llarga relació epistolar entre els dos, que serví per emborronar molts fulls de paper i per unir en un pont especial Callosa de Segura i el Pla de na Tesa, encara que les cartes del Salva arribaven al despatx del meu pare perquè el meu carrer semblava que no acabava d’estar recepcionat per l’Ajuntament de Marratxí i hi havia immenses dificultats perquè les cartes arribassin a la segona travessia a l’esquerra del carrer de So N’Alegre. Tot va canviar quan ens varen dir carrer Mestral i ens asfaltaren el carrer i feren les voravies, però llavors ja hi havia molts més xalets adossats i els partits de futbol al carrer eren més complicats. De tant en tant el Salva em trucava des d’una cabina propera al seu institut i parlàvem i fèiem projectes i plans. La nostra amistat es va consolidar de forma definitiva el juliol del 1998.

El Salva ja havia guanyat en alguna ocasió el premi literari de Manises per a joves escriptors. Jo em vaig presentar i li vaig dir rient que el guanyaria i així aniria a fer-li una visita. Poc pensava que allò seria veritat i que el juliol, pel seu aniversari, aniria a València durant dos dies i per primera vegada gaudiria de la ciutat amb un guia d’excepció. Aquell dia vàrem viure el primer dia rar i la primera nit rara de les immenses que hem viscut, amb dues suïsses que vàrem conèixer dalt del Micalet i que fins i tot ens varen acompanyar a Manises per recollir el premi. Aquell dia ens faltà experiència. El millor del premi de Manises és que cada dos anys es publicaven els premis de poesia i així vaig poder compartir el llibret amb el Salva. Des d’aquell dia hi vàrem tornar en alguna altra ocasió a Manises a recollir els premis, però sobretot Manises és una estació de tren que lliga Mallorca amb València.

Des d’aquell dia la nostra amistat ha estat indestructible. N’hem viscut de tot color, hem consumit centenars d’hores al telèfon a les hores més intempestives que us pugueu imaginar, hem canviat les cartes pels mails –tot i que conservam les cartes com a tresors, encara que qui en algun dia en vulgui fer una edició crítica que es prepari, que les cal·ligrafies són devastades i estan totes escrites en ploma- ens hem presentat llibres mútuament, hem viscut junts un breu període de temps, hem passat per la mateixa redacció d’un diari i al final de tot fins i tot hem compartit universitat. Però com diuen al cinema, tota història té el seu origen, tota llegenda té el seu principi i algun dia s’havia de beure la primera gerra de pomada compartida. Aquest va ser l’inici d’una molt bona amistat, perquè després diguin que les subvencions a les entitats juvenils no serveixen per a res.