LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 25

El Pla de na Tesa o el paradís

Vaig tenir la sort de marxar de Palma quan tenia deu anys, el 1986, i vaig anar a viure al Pla de Na Tesa, un petit poble a vuit quilòmetres de Palma, a la vora d’un aeròdrom que durant anys fou la comunicació de Mallorca amb el món –aquí hi aterraven, entre d’altres, estrelles com Errol Flynn en vells DC9 en el fuselatge del qual jugàvem quan érem petits- i on llavors vaig aprendre les coses realment importants per a un nen de deu anys: a tocar el cul a les nenes i a jugar bastant bé d’extrem esquerra i de central. Tot just abans de descobrir el bàsquet, l’esport de la meva vida.

La primera arribada al Pla de Na Tesa va ser a bord del camió del tio Joan, que no tenia cap lligam de sang amb nosaltres ni prop fer-hi, sinó que era un dels camioners de Llabrés Feliu, l’empresa on treballava el meu pare i els directius de la qual, molts anys després, em varen donar una de les principals lliçons immobiliàries de la meva vida: “si restaures gastes molts diners i no pots vendre les cases més que a preu de casa restaurada. Si les tires a terra i construeixes de nou estalvies diners i a més a més les véns a preu d’habitatge nou, amb la qual cosa el guany es multiplica de forma exponencial. Per això es restaura tan poc i sempre que es pot es tira a terra i es torna a aixecar. Per això és una murga que comencin a protegir edificis i barriades senceres, hi perdem diners nosaltres, els constructors, que som els que aguantem el país”. Era quan al diari m’encarregava de la secció de política municipal i la conversa la teníem al centre social flassaders, des del qual es contemplava el barri de Sa Gerreria i les immenses possibilitats de negoci que oferia a costa de carregar-se l’estructura medieval de la ciutat i de desallotjar la gent –molt sovint prostitutes velles que no tenien on caure mortes- amb indemnitzacions ridícules per tirar a terra els immobles.

El tio Joan era murer i una de les millors vacances de la meva vida les recordo amb el seu fill a la casa del poble. Van ser dos o tres dies de ruralitat fascinant, de viatges amb el camió a un hort de fora vila que llavors es regava per inundació i de caminar per dins les sèquies plenes d’aigua marró perseguint-nos entre melons i menjant síndries acabades d’agafar. Eren dies de Can Picafort amb les seves aigües blaves, que espurnejaven, per ventura una de les millors platges de Mallorca. Arribar al Pla de Na Tesa a bord del camió ple de coses del murer era una aventura, una experiència. La mudança l’havíem feta a poc a poc i a la casa nova no hi arribàrem fins al mes de març. Abans hi havíem anat a plantar els rosers i hi havíem duit algunes coses. Les nostres cases eren històriques, eren els primers xalets adossats que es feien a un poble que després s’ha convertit en un paradigma d’aquest tipus de construccions.

Aquell any també va ser l’any que vaig canviar d’escola i vaig anar a parar al Colegio Público Comarcal Blanquerna. Durant dos anys no vaig obrir ni un llibre –excepció feta del de francès- cosa que demostra el gran nivell i la gran diferència que hi havia entre l’escola privada i la pública aleshores. Jo venia d’estudiar al col·legi Lluís Vives i vaig viure de rendes durant els dos anys que vaig dedicar a empassolar-me tots els llibres –no lectius- que queien en les meves mans.

El Pla de Na Tesa va suposar la descoberta de la ruralitat. Al meu carrer no hi passaven cotxes i jugàvem a futbol com si ens hi jugàssim la vida entre els marges de dues voravies. Les bicicletes no eren un sistema de transport, eren el passaport a la llibertat. Recordo que varen ser el regal de comunió del padrí i la padrina. El padrí m’havia ensenyat a colcar a S’Arenal, al pàrquing del bloc de pisos amb vistes a la primera línia de mar on vivien. La bicicleta groga havia estat del Pedro, el meu tiet, i amb elles vàrem fer unes bones curses per solars descampats i pel passeig marítim on acabaven de fer un carril per a bicicletes. Al Pla de Na Tesa hi havia un perer a tocar de mà, un camp sembrat on s’havia d’anar sense que et veiès el pagès quan se t’escapava la pilota i dos tarongers a casa que feien unes taronges aspres. El meu germà va fer una sèquia perquè regar fos més fàcil a imitació de la de l’hort del tio Joan. Els dissabtes i diumenges, quan venia en Carlos, les excursions en bicicleta eren més lluny i fins i tot teníem el nostre arbre on ens enfilàvem amb les provisions per a berenar. De vegades teníem fins i tot balins i amb la seva escopeta ens dedicàvem a enfonsar vaixells dins un safreig.

El Pla de Na Tesa també és el petit món creat al voltant d’una pista de bàsquet i del club d’esplai. Són els dos espais que em permeteren descobrir l’esforç col·lectiu, la llibertat i Mallorca. Recorrerem milenars de quilòmetres en els cotxes dels pares durant anys per anar a jugar a bàsquet a un lloc o a un altre, quan encara no hi havia el túnel de Sóller i anar a jugar-hi era un suplici, i travessàrem la Serra de Tramuntana amb la motxilla al coll per posar els peus en tots els punts de la Serralada, el Tomir i les Rossegueres, el Massanella, l’Ofre, el Cavall Bernat, el Puig Roig, el Galatzó, Es Teix, el Puig de Sa Rateta, el Castell d’Alaró... hem nedat a l’estany en lluna plena, manllevant el títol de la novel·la que tots llegírem i que llavors consideràvem que era el millor llibre que mai s’havia escrit, aprenent cançons de Lluís Llach al voltant de Cala Bóquer on després hi tornaríem com a monitors, la cala, els quatre pins escassos i les estrelles al cel. Es Pla de Na Tesa és l’espai dels amics, de la llibertat, d’en Tomeu Morro i d’en Toni Ramis, de n’Aina Ramis i en Manolo, i en Toni Gomis i en Pep Gomis i una llista que seria inacabable. És el bar Gaudium i els seus variats i un senyor que ens agranava els peus quan volia indicar que la jornada havia acabat. És l’espai transitable amb una bicicleta i un lloc on quan no teníem diners ens ho apuntaven al compte i no passava res. Era la plaça on esperàvem el bus que ens duia a l’escola i mentre jugàvem a Mato, el nostre beisbol improvisat. Era el paradís i era el millor que podien fer els meus pares, treure’m del cony de ciutat per anar a viure al lloc on es forgen els amics per a sempre.