T’estim, sí, què passa?
Sebastià Alzamora, Andreu Gomila i Pere Antoni Pons, que coincideixen en el seu origen mallorquí, presenten una novel·la cadascun en què l’amor té protagonisme
0 opinionsEns trobem amb tres autors que podríem dir que són de la casa, de l’AVUI, sí, què passa? A l’allau de novetats d’aquest Sant Jordi, cal afegir-hi les de (per ordre alfabètic) Sebastià Alzamora (Miracle a Llucmajor, Proa), Andreu Gomila (El port. No serà res de mi, Moll) i Pere Antoni Pons (La felicitat dels dies tristos, Empúries). Tres poetes, tres mallorquins, tres articulistes... Cap d’aquestes circumstàncies té força a l’hora de valorar la cinquena novel·la d’Alzamora i el debut narratiu de Gomila i de Pons.
Tot i que no cal buscar més coincidències i les tres obres són molt diferents, hi detectem que l’amor té un protagonisme entre absolut i destacat. Com que tots tres van publicar abans llibres de poemes, els demanem, amb ironia, si no van fer net del tema romàntic... Doncs tots tres piquen l’ham, sí, què passa?
“Jo no crec que la temàtica amorosa sigui privativa d’un gènere o d’un altre, el tòpic associa la poesia amb l’amor però no té per què ser així. En tot cas fa temps que jo tenia ganes d’escriure una novel·la com aquesta, una història d’amor tractada en clau de comèdia. Que fos un llibre lluminós, de celebració de la vida”, es defensa Alzamora.
Pons es mostra més bel·ligerant: “Veig que hi ha una certa prevenció davant les temàtiques més o manco amoroses o sentimentals, com si en la nostra època ja no es pogués assumir o permetre, quan ha estat el gran tema de la literatura universal. Hi ha com una mena de prepotència i menyspreu pel passat, com si llavors xerraven d’amor, però nosaltres, que som moderns, ja no podem fer-ho. Jo penso que les històries de la literatura i del cinema han de ser divertides, intel·ligents i sentimentals. A mi, me lleves una part de cosa emotiva, d’exaltació amorosa i trobo que una obra queda coixa. Alerta!, hi ha grandíssimes obres que no ho tenen, però jo ho trobo a faltar com ho trobaria a faltar a la vida”.
“El tema de l’amor es tracta des de l’Odissea, Ulisses torna a Ítaca per Penèlope, tot i que pel camí s’entreté, també per temes amorosos... –explica Gomila amb la seva serenor habitual–. En el cas de la meva obra, l’amor és com un refugi i una manera d’entendre el món: sense amor no hi ha vida. I pel que fa a la poesia, l’amor és un dels temes, però no el tema dominant, potser ho és més l’odi...”.
I amb això, que es podria resumir amb un escrivim d’amor?, sí, què passa?, donaríem per tancat el tema, però no, volen afegir-hi arguments. Sort que els hem qüestionat l’amor a la seva narrativa i no els hem burxat amb temes relacionats amb capellans violadors, l’SGAE o les campanyes cavernícoles anticatalanes...
“Sembla que l’amor no sigui modern. I és absolutament modern”, sentencia Alzamora, abans que Pons deixi anar: “Que l’amor és descartable perquè nosaltres som uns irònics, uns cínics i uns hiperrealistes, jo no ho penso. És com si tot el que és sentimental hagués de ser sentimentaloide, és una corrupció lingüística terrible: sentimental s’ha convertit en un adjectiu pejoratiu”. I Gomila busca ajut en els clàssics: “Riba deia que el problema que tenia el català era que en certs temes, en no haver-hi una tradició de novel·la gaire influent, era difícil expressar segons què; ara tenim 50 anys molt potents de novel·la, vista com a construcció d’un imaginari col·lectiu”.
El registre mallorquí
A banda d’ells tres, hi ha més mallorquins aquest Sant Jordi: Llucia Ramis, Melcior Comes, Marc Cerdó, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer... Tots han hagut de fer alguna mena de tria en el registre lingüístic que han emprat. “He fet servir el català estàndard per al narrador omniscient i el mallorquí per als diàlegs. He mirat de reproduir com podien parlar els llucmajorencs dels anys 20; m’ho he imaginat a través del record de com parlaven els meus avis. El dialectalisme és una eina més que tenim a l’abast i que se pot fer servir, bé o malament, però que en ella mateixa no és una finalitat, no poso dialectalismes per reivindicar res. En aquest cas és una qüestió de pura versemblança. Sempre és un instrument al servei de la història i no a l’inrevés”, teoritza Alzamora.
Pons se sincera, per una altra banda: “He fet molt estàndard central potser per covardia, per optar pel que és més assequible per més gent; tinc la sensació que un llenguatge més mallorquinitzat a Catalunya potser no ha de penetrar tant. Però la veritat és que no li vaig donar gaire importància”.
I Gomila, que també aplica el mallorquí només en els diàlegs, coincideix amb Alzamora: “Jo crec que depèn del nivell de versemblança que tu vulguis. Tot i que ambientés una novel·la a Mallorca, en Porcel feia xerrar en català central i no passava res. De vegades serveix per deixar clares les diferències amb els personatges”.
“Un valencià té molta més tendència a escriure en valencià que no pas un mallorquí en mallorquí; no sé si és perquè en Fuster va marcar la tendència –afegeix Pons–. Al final, però, sempre hi ha un punt en què tu marques el límit i, a partir d’aquí, només t’interessa la història”.
L’atracció per Mallorca
Hem dit que l’origen no ha de tenir cap pes a l’hora de valorar la bona literatura que practiquen tots tres, però (sí, què passa?) a banda de pel registre, els volem preguntar per la presència de l’illa: absoluta i amb to d’homenatge (Alzamora), més simbòlica, només marcada pels termes Port, Vila i Ciutat, sense topònims (Gomila), o llunyana, fins al punt que la trama té lloc a Barcelona, tot i que hi ha un nexe gruixut amb l’illa (Pons).
Mallorca atrau la seva creació?: “En el meu cas no gaire. Tinc una novel·la que passa a Praga, una a Barcelona i, sí, altres a Mallorca... Escrius d’allò que coneixes. El que passa és que les illes, totes les illes, tenen tendència a crear una realitat pròpia, i no parlo de realisme màgic; hi ha uns referents, unes coordenades i uns elements de percepció i de discurs que són específics de l’illa. No deixa de ser un món petit, i això és molt llaminer per fer històries”, explica Alzamora. “En el meu cas –raona Gomila–, el terme Mallorca no surt en cap moment; és un espai indefinit, que podria ser qualsevol illa. Per mi sí que és un lloc específic, però per al lector no té perquè ser-ho”.
El protagonista de Pons (per cert, es diu Tabou, però no es pronuncia a la francesa, sinó com ta bou, el teu bou) es trasllada de Mallorca a Barcelona però perquè, “com en tantes altres obres, hi ha un viatge de la província a la capital, buscant una millora de la situació”. I Alzamora, rebla: “Aquesta obra té per mi molt d’educació sentimental, per això hi ha el component local fins i tot al títol; però la idea és contar una història de llucmajorencs perquè l’entengui tothom”. Una universalitat que tots tres busquen amb tres històries sobre les quals no hem explicat gaire cosa (no, què passa?), però que recomanem amb honestedat i insistència. I si en voleu més dades, esteu atents al suplement Cultura de les setmanes vinents.
Tot i que no cal buscar més coincidències i les tres obres són molt diferents, hi detectem que l’amor té un protagonisme entre absolut i destacat. Com que tots tres van publicar abans llibres de poemes, els demanem, amb ironia, si no van fer net del tema romàntic... Doncs tots tres piquen l’ham, sí, què passa?
“Jo no crec que la temàtica amorosa sigui privativa d’un gènere o d’un altre, el tòpic associa la poesia amb l’amor però no té per què ser així. En tot cas fa temps que jo tenia ganes d’escriure una novel·la com aquesta, una història d’amor tractada en clau de comèdia. Que fos un llibre lluminós, de celebració de la vida”, es defensa Alzamora.
Pons es mostra més bel·ligerant: “Veig que hi ha una certa prevenció davant les temàtiques més o manco amoroses o sentimentals, com si en la nostra època ja no es pogués assumir o permetre, quan ha estat el gran tema de la literatura universal. Hi ha com una mena de prepotència i menyspreu pel passat, com si llavors xerraven d’amor, però nosaltres, que som moderns, ja no podem fer-ho. Jo penso que les històries de la literatura i del cinema han de ser divertides, intel·ligents i sentimentals. A mi, me lleves una part de cosa emotiva, d’exaltació amorosa i trobo que una obra queda coixa. Alerta!, hi ha grandíssimes obres que no ho tenen, però jo ho trobo a faltar com ho trobaria a faltar a la vida”.
“El tema de l’amor es tracta des de l’Odissea, Ulisses torna a Ítaca per Penèlope, tot i que pel camí s’entreté, també per temes amorosos... –explica Gomila amb la seva serenor habitual–. En el cas de la meva obra, l’amor és com un refugi i una manera d’entendre el món: sense amor no hi ha vida. I pel que fa a la poesia, l’amor és un dels temes, però no el tema dominant, potser ho és més l’odi...”.
I amb això, que es podria resumir amb un escrivim d’amor?, sí, què passa?, donaríem per tancat el tema, però no, volen afegir-hi arguments. Sort que els hem qüestionat l’amor a la seva narrativa i no els hem burxat amb temes relacionats amb capellans violadors, l’SGAE o les campanyes cavernícoles anticatalanes...
“Sembla que l’amor no sigui modern. I és absolutament modern”, sentencia Alzamora, abans que Pons deixi anar: “Que l’amor és descartable perquè nosaltres som uns irònics, uns cínics i uns hiperrealistes, jo no ho penso. És com si tot el que és sentimental hagués de ser sentimentaloide, és una corrupció lingüística terrible: sentimental s’ha convertit en un adjectiu pejoratiu”. I Gomila busca ajut en els clàssics: “Riba deia que el problema que tenia el català era que en certs temes, en no haver-hi una tradició de novel·la gaire influent, era difícil expressar segons què; ara tenim 50 anys molt potents de novel·la, vista com a construcció d’un imaginari col·lectiu”.
El registre mallorquí
A banda d’ells tres, hi ha més mallorquins aquest Sant Jordi: Llucia Ramis, Melcior Comes, Marc Cerdó, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer... Tots han hagut de fer alguna mena de tria en el registre lingüístic que han emprat. “He fet servir el català estàndard per al narrador omniscient i el mallorquí per als diàlegs. He mirat de reproduir com podien parlar els llucmajorencs dels anys 20; m’ho he imaginat a través del record de com parlaven els meus avis. El dialectalisme és una eina més que tenim a l’abast i que se pot fer servir, bé o malament, però que en ella mateixa no és una finalitat, no poso dialectalismes per reivindicar res. En aquest cas és una qüestió de pura versemblança. Sempre és un instrument al servei de la història i no a l’inrevés”, teoritza Alzamora.
Pons se sincera, per una altra banda: “He fet molt estàndard central potser per covardia, per optar pel que és més assequible per més gent; tinc la sensació que un llenguatge més mallorquinitzat a Catalunya potser no ha de penetrar tant. Però la veritat és que no li vaig donar gaire importància”.
I Gomila, que també aplica el mallorquí només en els diàlegs, coincideix amb Alzamora: “Jo crec que depèn del nivell de versemblança que tu vulguis. Tot i que ambientés una novel·la a Mallorca, en Porcel feia xerrar en català central i no passava res. De vegades serveix per deixar clares les diferències amb els personatges”.
“Un valencià té molta més tendència a escriure en valencià que no pas un mallorquí en mallorquí; no sé si és perquè en Fuster va marcar la tendència –afegeix Pons–. Al final, però, sempre hi ha un punt en què tu marques el límit i, a partir d’aquí, només t’interessa la història”.
L’atracció per Mallorca
Hem dit que l’origen no ha de tenir cap pes a l’hora de valorar la bona literatura que practiquen tots tres, però (sí, què passa?) a banda de pel registre, els volem preguntar per la presència de l’illa: absoluta i amb to d’homenatge (Alzamora), més simbòlica, només marcada pels termes Port, Vila i Ciutat, sense topònims (Gomila), o llunyana, fins al punt que la trama té lloc a Barcelona, tot i que hi ha un nexe gruixut amb l’illa (Pons).
Mallorca atrau la seva creació?: “En el meu cas no gaire. Tinc una novel·la que passa a Praga, una a Barcelona i, sí, altres a Mallorca... Escrius d’allò que coneixes. El que passa és que les illes, totes les illes, tenen tendència a crear una realitat pròpia, i no parlo de realisme màgic; hi ha uns referents, unes coordenades i uns elements de percepció i de discurs que són específics de l’illa. No deixa de ser un món petit, i això és molt llaminer per fer històries”, explica Alzamora. “En el meu cas –raona Gomila–, el terme Mallorca no surt en cap moment; és un espai indefinit, que podria ser qualsevol illa. Per mi sí que és un lloc específic, però per al lector no té perquè ser-ho”.
El protagonista de Pons (per cert, es diu Tabou, però no es pronuncia a la francesa, sinó com ta bou, el teu bou) es trasllada de Mallorca a Barcelona però perquè, “com en tantes altres obres, hi ha un viatge de la província a la capital, buscant una millora de la situació”. I Alzamora, rebla: “Aquesta obra té per mi molt d’educació sentimental, per això hi ha el component local fins i tot al títol; però la idea és contar una història de llucmajorencs perquè l’entengui tothom”. Una universalitat que tots tres busquen amb tres històries sobre les quals no hem explicat gaire cosa (no, què passa?), però que recomanem amb honestedat i insistència. I si en voleu més dades, esteu atents al suplement Cultura de les setmanes vinents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada