dimarts, 6 d’abril de 2010

MELCIOR COMES

Opinió | Melcior Comes

Pa i circ anticatalanista

Isabel San Sebastián és tota una senyora. Isabel San Sebastián és una periodista sense gaires manies, una professional de la mala bava, del populisme i la provocació. Aquesta senyora embruta l'ofici que diu exercir, tot perquè en lloc d'informar de manera ponderada, equidistant i honesta, atia les baixes passions populars i opina no amb la intenció d'il·lustrar i promoure el lliure comerç d'idees, sinó d'entenebrir i retallar la pluralitat. San Sebastián és una de les veus de l'anticatalanisme rampant.

Per això usa la vella retòrica de sempre, la qual, disfressada de racionalitat galant i democràcia, no té altre objectiu que estigmatitzar, difamar i fer pressió perquè desapareguin altres opcions democràtiques i lingüístiques. Un programa de zapping de la televisió catalana reprodueix setmana rere setmana, en forma de píndoles, les seves intervencions a les tertúlies televisió de Madrid: hi trobem insults vestits d'excel·lència moral, tergiversacions sobre l'ús a la força del català, falsificació de dades i fets, i elevació de l'anècdota a la categoria general..., i San Sebastián portant la batuta en una taula de senyorets inflats i conformes, i sempre el mateix tema sobre de la taula: Catalunya i el catalanisme, els quals, en boca de San Sebastián i la seva catèrvola, són comparats amb l'Alemanya de Hitler i amb el nazisme assassí (poca broma, doncs).

Doncs bé: la senyora San Sebastián es convidada a aquest mateix programa català (l'APM?) a contrastar les seves idees, a defensar-les públicament davant l'audiència de Catalunya. I San Sebastián es troba asseguda davant d'un monitor, el qual li mostra les seves intervencions populatxeres i agres, les quals ara es veu amb la tessitura d'haver d'aclarir o explicar. I llavors San Sebastián s'acovardeix -el front li brilla, la veu perd seguretat, la laca s'evapora-, es fa enrere, matisa, i si bé és veritat que no se'n desdiu, sí que adopta una actitud més equànime i intel·ligent, admetent el matís i acceptant el punt de vista de l'altre.

Al final ho confessa clarament i sense cap tipus de mania: si ella atia l'anticatalanisme és només per raons comercials, per atraure l'audiència de Madrid, per continuar perpetuant-se a les tertúlies, per muntar espectacle i per divertir un públic que demana -literalment- ‘pa i circ', una audiència que ara, quan no hi ha gaire pa per culpa de la crisi econòmica, vol més circ que mai, etc.

Tanmateix això és encara més preocupant. Que el catalanisme sigui només una excusa per fer tabola i atraure una audiència necessitada de bocs expiatoris potser és més alarmant que no trobar-nos davant d'un anticatalanisme sincer, sentit i mitjanament raonat a partir d'aquella particular versió de la raó que els agrada lluir als assedegats de domini. I és que l'odi veraç denota més noblesa que no una simple antipatia activada pels ressorts del negoci, és a dir, del cinisme més irresponsable o interessat. Els cínics saben el preu de tot i el valor de res, deia Wilde. Qui posa preu a les pròpies opinions demostra que no val gaire cosa.