1 opinió Instituts de cultura arreu
L’emigració catalana al món comença a ser significativa a partir del segle XVIII, quan pel Decret de Nova Planta del 1716 s’imposava, després de la conquesta militar i la repressió més ferotge, ser espanyols. Un fet que paradoxalment provocà que anessin a buscar tota mena de vies econòmiques arreu de les Espanyes, fos com a colons o seguint una via emprenedora comercial o industrial. La liberalització el 1778 del comerç amb Amèrica per als ports de Barcelona, els Alfacs, Alacant i Palma fa que els catalans vagin cap allà.
A Amèrica el primer gran destí fou Cuba, on fins a mitjans del XIX els catalans gairebé monopolitzaren el comerç i tingueren un pes important en la indústria del tabac, els licors, el sucre i també en la tracta d’esclaus. Cal, però, no oblidar els milers d’emigrants que mai no feren fortuna. Després l’Argentina fou el gran destí, i també anaren a Xile, l’Uruguai... A tots els llocs on s’instal·laren van fundar societats, orfeons, casals o centres on es reunien, mantenien lligams de catalanitat i sociabilitat, s’ajudaven, curaven la nostàlgia pàtria i, en molts casos, ajudaven al somni d’una Catalunya més pròspera, culta i lliure. Alhora mantenien i potenciaven la presència cultural catalana als països d’adopció. Un fet del qual la Catalunya interior en trauria tota mena d’ajuts i solidaritat quan esclatà la Guerra Civil i que esdevindria un refugi segur per viure-hi en l’exili.
Ara la presència catalana al món està canviant; majoritàriament no és resultat d’una emigració econòmica precària. És per això que no podem mantenir els centres fruit de l’emigració o l’exili del XX en els paràmetres actuals. S’ha fet molt i de forma creixent, tot i que encara falta molt per fer. Però amb internet, xarxes informàtiques i viatges a baix preu les distàncies s’escurcen. Hem d’enriquir els centres catalans amb una presència en tasques administratives, culturals i de projecció de la nostra cultura via lligams universitaris als països on són presents. Ara que es parla – ja era hora, tot sigui dit!– d’una línia diplomàtica pròpia, cal potenciar els centres catalans que hi ha arreu del món amb tasques que permetin el seu rejoveniment i fer-los útils i necessaris per als catalans d’allà, els emigrants nadius que vulguin venir a Catalunya i els catalans d’aquí per quan ens sigui necessari.
A Bahía Blanca, a l’Argentina, volen aconseguir una emissora de ràdio que serveixi tots els centres catalans d’arreu d’Amèrica per internet. A Montevideo, intercanvis per potenciar cultura i folklore i obrir línies culturals a la universitat del país; a Mèxic, fer sòlids uns intercanvis que només de forma irregular funcionen via interuniversitària, i així tota mena de propostes que arriben de Xile, Austràlia, els EUA, Suïssa, Anglaterra, la Xina o l’Àfrica. En cada lloc a partir de les seves realitats i possibilitats, econòmiques i socials.
Cal prendre’s d’una vegada per totes seriosament el gran ajut que pot ser la gent d’origen català arreu del món. Milers de persones de nissaga catalana que han participat des de les independències de les repúbliques llatinoamericanes, on els seus descendents han ocupat presidències, a càrrecs del més alt nivell de tot ordre, i els nostres polítics dormint a la palla esperant d’una Espanya els bons oficis que mai no arriben. Ells ens poden obrir portes econòmiques i culturals, estan introduïts en els llocs més impensats i no els sabem aprofitar. En un món global i en un país que malda per defensar-se en tot i per tot, ens calen aliats de tota mena i condició. Menystenir aquest capital humà i, no ho oblidem, potencialment polític, és propi de badocs o de falta d’horitzó.
Itàlia, França, Anglaterra o la mateixa Espanya tenen, a més d’ambaixades i consolats, instituts de cultura. Nosaltres hem de pensar i racionalitzar la nostra presència arreu del món, i ser, això sí, molt curosos amb tota la gent que fins ara ha mantingut la flama de la catalanitat. S’ha de posar ordre al que ja fem sense duplicar feines, escoltant la veu dels catalans de l’exterior i els centres que mantenen. Cal actuar de forma nacional, sense polítiques partidistes, fent obra de país. Hem de ser ferms defensors del nostre dret de projectar-nos al món. I no hem d’oblidar que entre els nostres aliats, d’igual a igual, hi ha el País València, les Balears i, atenció!, Andorra.
A Amèrica el primer gran destí fou Cuba, on fins a mitjans del XIX els catalans gairebé monopolitzaren el comerç i tingueren un pes important en la indústria del tabac, els licors, el sucre i també en la tracta d’esclaus. Cal, però, no oblidar els milers d’emigrants que mai no feren fortuna. Després l’Argentina fou el gran destí, i també anaren a Xile, l’Uruguai... A tots els llocs on s’instal·laren van fundar societats, orfeons, casals o centres on es reunien, mantenien lligams de catalanitat i sociabilitat, s’ajudaven, curaven la nostàlgia pàtria i, en molts casos, ajudaven al somni d’una Catalunya més pròspera, culta i lliure. Alhora mantenien i potenciaven la presència cultural catalana als països d’adopció. Un fet del qual la Catalunya interior en trauria tota mena d’ajuts i solidaritat quan esclatà la Guerra Civil i que esdevindria un refugi segur per viure-hi en l’exili.
Ara la presència catalana al món està canviant; majoritàriament no és resultat d’una emigració econòmica precària. És per això que no podem mantenir els centres fruit de l’emigració o l’exili del XX en els paràmetres actuals. S’ha fet molt i de forma creixent, tot i que encara falta molt per fer. Però amb internet, xarxes informàtiques i viatges a baix preu les distàncies s’escurcen. Hem d’enriquir els centres catalans amb una presència en tasques administratives, culturals i de projecció de la nostra cultura via lligams universitaris als països on són presents. Ara que es parla – ja era hora, tot sigui dit!– d’una línia diplomàtica pròpia, cal potenciar els centres catalans que hi ha arreu del món amb tasques que permetin el seu rejoveniment i fer-los útils i necessaris per als catalans d’allà, els emigrants nadius que vulguin venir a Catalunya i els catalans d’aquí per quan ens sigui necessari.
A Bahía Blanca, a l’Argentina, volen aconseguir una emissora de ràdio que serveixi tots els centres catalans d’arreu d’Amèrica per internet. A Montevideo, intercanvis per potenciar cultura i folklore i obrir línies culturals a la universitat del país; a Mèxic, fer sòlids uns intercanvis que només de forma irregular funcionen via interuniversitària, i així tota mena de propostes que arriben de Xile, Austràlia, els EUA, Suïssa, Anglaterra, la Xina o l’Àfrica. En cada lloc a partir de les seves realitats i possibilitats, econòmiques i socials.
Cal prendre’s d’una vegada per totes seriosament el gran ajut que pot ser la gent d’origen català arreu del món. Milers de persones de nissaga catalana que han participat des de les independències de les repúbliques llatinoamericanes, on els seus descendents han ocupat presidències, a càrrecs del més alt nivell de tot ordre, i els nostres polítics dormint a la palla esperant d’una Espanya els bons oficis que mai no arriben. Ells ens poden obrir portes econòmiques i culturals, estan introduïts en els llocs més impensats i no els sabem aprofitar. En un món global i en un país que malda per defensar-se en tot i per tot, ens calen aliats de tota mena i condició. Menystenir aquest capital humà i, no ho oblidem, potencialment polític, és propi de badocs o de falta d’horitzó.
Itàlia, França, Anglaterra o la mateixa Espanya tenen, a més d’ambaixades i consolats, instituts de cultura. Nosaltres hem de pensar i racionalitzar la nostra presència arreu del món, i ser, això sí, molt curosos amb tota la gent que fins ara ha mantingut la flama de la catalanitat. S’ha de posar ordre al que ja fem sense duplicar feines, escoltant la veu dels catalans de l’exterior i els centres que mantenen. Cal actuar de forma nacional, sense polítiques partidistes, fent obra de país. Hem de ser ferms defensors del nostre dret de projectar-nos al món. I no hem d’oblidar que entre els nostres aliats, d’igual a igual, hi ha el País València, les Balears i, atenció!, Andorra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada