dijous, 15 d’abril de 2010

LEONARDO PADURA

La lliçó magistral de Leonardo Padura

S. Bennassar. Passa poques vegades que un llibre sigui tan espectacularment bo que els crítics quasi no tenguem paraules per definir-lo ni per explicar-lo. Aquests dies és quan vosaltres, els lectors, estau de sort. Simplement podeu passar dels circumloquis que emprenem els crítics, del tot incapacitats d’escriure mitja ratlla que iguali la pitjor del llibre, i anar a la fitxa que està al final de la crítica i córrer a la llibreria més propera, comprar el volum en qüestió i devorar-lo. És el que passa amb El hombre que amaba a los perros, de Leonardo Padura, publicat a les acaballes del 2009 per Tusquets en la seva col·lecció Andanzas.

Leonardo Padura (L’Havana, 1955), conegut sobretot per la sèrie de novel·les policíaques dedicades al seu personatge Mario Conde –no es perdin cap llibre de Padura, però menys que cap Adiós, Hemingway- abandona el registre de la novel·la negra per endinsar-se en una història en majúscules: la de l’assassinat de Trotski a Mèxic a càrrec del comunista català Ramon Mercader del Río.

Padura trena amb una habilitat i una intensitat fascinant la història sobre el fi i la perversió d’una de les majors utopies de la història: l’estat comunista. I ho fa de la mà del personatge sensacional d’Ivan, un home que coneix a una platja de Cuba, el 1977, al camarada Jaime López, l’home que estimava els cans, que és qui li narra la història de Ramon Mercader. Per a aquell escriptor castigat per les vicissituds del règim cubà, la troballa acaba convertint-se en la novel·la de la vida. I per a Padura també.

L’escriptor alterna els capítols de la vida de Ramon Mercader amb la de Trotski i transita d’un a l’altre amb una facilitat que ha costat anys d’esforços i reescriptures. Al mig, de tant en tant, hi ha els capítols dedicats a Ivan i a la desintegració de Cuba en el devenir de la Història. Aquesta és, sobretot, una història sobre la mentida. Sobre les mentides com a instrument per gestionar el poder i el devenir de la gent que no té possibilitats a oposar-se a aquest poder. I és també una història sobre l’ocultació de la Història i la seva manipulació.

La grandesa de Padura arriba en l’ús encertadíssim de cada un dels adjectius, en la recreació de les atmosferes, de l’angoixa i sobretot de la por. La por existeix en cada una de les pàgines del llibre. I la compassió a partir de la meitat cap endavant. El lector acaba sentint compassió per Ramon Mercader, per Trotski i sobretot per cada un dels éssers anònims dels quals formem part i que són encapçalats per Iván, que actua com al·legoria de tots nosaltres.

En acabar el llibre de Padura vénen unes ganes immenses de plorar, de calar foc a les biblioteques o d’enviar un virus per internet que ens torni a tots al grau d’innocència zero per tornar a començar. I llavors saps que no és possible i que també nosaltres vivim al mig d’una gran mentida. Després, només després, hom té la certesa que intuïa amb la lectura de la primera pàgina: que Leonardo Padura és un escriptor genial i que el millor que poden fer els lectors és anar corrent a una llibreria a comprar aquest llibre.

EL HOMBRE QUE AMABA A LOS PERROS
Leonardo Padura
Tusquets
Barcelona
2009
573 pàgines.

1 comentari:

Anna ha dit...

Hi estic totalment d'acord!
M'agrada especialment el penúltim paràgraf de la ressenya quan descrius les ganes de calar foc a tot i tornar a començar.
En quina gran farsa devem estar vivint tots plegats ara mateix?!
A mida que va avançant el llibre hom té la sensació de fàstig, el fàstig en majúscules! més que la por o la compassió que, per descomptat, també hi són.
Un llibre que m'ha canviat la vida! Us el recomano!