dimarts, 6 d’abril de 2010

Eleccions a Còrsega

Opinió | Antoni Marimon

Eleccions a Còrsega

L'illa de Còrsega ha estat sempre una pedra a la implacable sabata del jacobinisme francès. Vinculada al món itàlic des de l'antiguitat, intentà assolir la independència entre 1729 i 1768, però en aquesta darrera data passà a França. Començava un interminable malson per als corsos que, de passada, engendraria monstres com Napoleó Bonaparte, l'imperialista francès més sanguinari de la història, que pertanyia a una família corsa independentista.

A més, Còrsega esdevengué una regió perifèrica especialment endarrerida on predominaven el caciquisme, el bandidatge i l'emigració. Després de la Segona Guerra Mundial, a la persistència de l'endarreriment econòmic i a la marginació dels elements identitaris, s'hi va afegir l'arribada (1962) de milers de francesos d'Algèria, els anomenats "pieds noirs", que en ocasions es comportaven com a amos i senyors de l'illa.

En aquest context va aparèixer un fort moviment nacionalista, plural ideològicament, una part del qual va donar suport a la lluita armada engegada el 1976 pel Front d'Alliberament Nacional de Còrsega -FLNC-. Tot això va obligar l'estat francès a concedir una certa descentralització a Còrsega el 1982, amb la creació d'una Assemblea Regional i d'un òrgan executiu, però amb unes competències molt limitades.

Tot i que el sector més radical rebutjà aquest organisme, els nacionalistes moderats participaren en els primers comicis a l'Assemblea Regional (1982) i aconseguiren 8 escons (dividits en dues candidatures) i un poc més del 10% dels vots. En aquests comicis s'imposà la dreta francesa, tot i que sense una majoria absoluta, una tònica que es mantendria fins al 2004.

El 1992, els nacionalistes aconseguiren 13 escons i el 20% dels vots sota la candidatura Corsica Nazione, però en els anys noranta la violència política, sovint entre els mateixos independentistes corsos, esdevengué el factor més decisiu. A partir del 1997, el nou govern d'esquerres de París engegà un procés negociador que culminà en el referèndum del 2003 per ampliar la descentralització corsa. Per molt poc, i contra tot pronòstic, guanyà el no de manera que triomfà l'immobilisme jacobí. Afortunadament, aquest bloqueig no degenerà en una espiral de violència. El 2004, la majoria dels grups autonomistes i independentistes es varen poder coalitzar sota les sigles d'Unione Nazionale. En els comicis regionals celebrats en aquella data, aconseguí el 12,1% dels vots en la primera volta, que augmentà al 17,3% i vuit escons a l'Assemblea Regional.

En canvi, en els comicis del 2010 celebrats el passat mes de març, autonomistes i independentistes optaren per anar separats a les urnes. I, en lloc de perdre vots, han sabut aglutinar els seus militants i simpatitzants, de manera que, en la primera volta, Femu a Corsica, la candidatura autonomista encapçalada per Gilles Simeoni, ha assolit el 18,4% dels vots i ha estat la segona força més votada. Per la seva banda, els independentistes de Corsica Libera, dirigits per Jean-Guy Talamoni, han assolit un notable 9,3%.

Ambdues llistes han passat a la segona volta i encara han millorat posicions arribant al 25,89% i 11 escons en el cas de Femu a Corsica i al 9,85% i 4 representants en el de Corsica Libera. Es tracta dels millors resultats electorals del nacionalisme cors en tota la història, ja que sumen el 35,7% dels vots, de manera que superen la dreta a l'illa!

Una dreta, per cert, que ha perdut la seva tradicional hegemonia. També a Còrsega, l'esquerra coalitzada sota el nom de l'Alternance ha pujat i, amb el 36,6% dels vots, governarà per primera vegada la Col·lectivitat Territorial de Còrsega. Ho farà en minoria ja que la majoria de les forces d'esquerres han rebutjat qualsevol acord amb els autonomistes, en contra del que havien insinuat durant la campanya electoral. En aquest sentit, s'ha de recordar que, el 2004, alguns radicals d'esquerra i comunistes figuraren entre els enemics més decidits d'ampliar l'autonomia corsa.