article a Mallorca Progrés

La matança de Srebrenica

Sebastià Bennassar. Els adolescents que vàrem viure en la no-història vàrem haver d’aprendre que la Guerra és una cosa que es pot produir al costat de casa nostra. En els anys 90 encara es parlava poc de la Guerra Civil Espanyola –és a dir, molt menys que ara, en què estam en ple procés de revisió de la memòria històrica i quan estan sortint de forma constant nous materials gràcies a investigadors i historiadors i quan la falange encara guanya batalles contra jutges que volen revisar els crims del franquisme- molt de la II Guerra Mundial i de Vietnam –possiblement les grans generadores de filmografia- i en un tres i no res vàrem haver d’aprendre que hi havia un lloc que es deia Irak i una capital africana que es deia Mogadiscio. La geografia bèl·lica dels 90 també ens mostrà sobre el mapa punts com Grozni, Chiapas, Ruanda, Sierra Leone... Però cap d’ells va ser tan pròxim i tan intens com Bòsnia i la seva capital, Sarajevo.

A Mallorca arribaren refugiats bosnians que eren igualment adolescents com nosaltres i que fugien de la barbàrie. Alguns d’ells els vàrem conèixer perquè per si sols guanyaven batalles esportives: hi havia jugadors de bàsquet bosnians a l’equip Joventut Mariana de Sóller que despertaven les nostres imaginacions (després no n’hi havia per a tant, eren bons jugadors i prou). La guerra, així, ens tocava de prop. També hi havia jugadors de l’antiga Iugoslàvia que anaven a parar a equips de futbol i de bàsquet de mitja Europa, fruit de la dissolució de les lligues iugoslaves que havien fet que molts de nosaltres haguéssim estat fans d’equips com l’Estrella Roja, el Partizan de Belgrad o la Iugoplàstica.

La guerra de Bòsnia també va servir perquè tots els adolescents de la no-història reneguéssim per a sempre dels Cascs Blaus, de l’ONU i sobretot de la Unió Europea i perquè ens féssim seguidors d’aquell periodista que insultava a cor que vols quan escrivia articles i novel·les: Arturo Pérez-Reverte, avui flamant acadèmic de la llengua. Però sobretot ens va servir per contemplar de cara l’horror.

Un dels punts àlgids d’aquesta barbàrie és Srebrenica. Allà les tropes sèrbies dirigides per Ratko Mladic i presidides per Radovan Karadzic, varen exterminar a 8.000 persones en un clar genocidi comès a menys de dues en avió de les nostres civilitzades cases. Això va ser el 1995 i fins ara el parlament serbi sempre s’havia negat a condemnar la matança de Srebrenica. El motiu era que sempre s’hi havia negat els ultranacionalistes amb representació parlamentària i que al país hi havia una força corrent negacionista dels seus crims de guerra. La declaració del parlament serbi –caldrà veure fins a quin punt és sincera o només una passa interessada en l’aproximació de cap a Europa, on mai no s’hauria d’integrar la república de Sèrbia fins que no reconegui la totalitat de crims de Guerra i la independència de Kósovo- no reconeix, però, el genocidi, sinó tan sols la matança. Això sí, acaben demanant-ne perdó. Però no oblidarem.