Amb criteri
TERRIBAS CONTRA MONTILLA
"No trobo bé que el director d’una emissora es dediqui a fer entrevistes. I encara menys les entrevistes “importants”"
Les crítiques del Partit Socialista a Mònica Terribas per la seva entrevista a José Montilla tenen un altíssim valor informatiu. Informatiu en el sentit que retrata molt bé els principis absolutistes d’aquesta formació i la urgent necessitat, per higiene democràtica, de foragitar-la del govern de Catalunya. Val a dir, abans d’entrar en matèria, que les esmentades crítiques no tenen un únic objectiu. En tenen dos. Un, evitar que es parli de la buidor que va transmetre José Montilla quan Terribas el va despullar davant de tot el país. I l’altre, molt més sibil•lí, fer-nos creure que TV3 no està controlada pel Partit Socialista. És a dir, que caiguem en el parany de pensar que, si de debò la controlés, aquestes coses no passarien. Doncs, per sort, sí que passen. Si més no, quan el controlador va tan sobrat que no preveu la més mínima gosadia per part de ningú. Ni tan sols de Mònica Terribas, la periodista que precisament va ser rellevada i ascendida a directora de l’emissora per poder suprimir l’incòmode programa que conduïa sota el títol de La nit al dia. Al capdavall, qui es podia imaginar –després del gir submís i descaradament espanyolitzador que han pres els telenotícies i de les seves declaracions a Perpinyà: “Els temes de país, no ens interessen. Els temes de llengua, no ens interessen”– que seria precisament ella qui posaria contra les cordes l’home que, indirectament, l’havia nomenada? S’ha de reconèixer, tanmateix, que el PSOE de Catalunya és especialista a fer del defecte virtut i ha estat molt ràpid de reflexos desplegant un joc a dues bandes –presentar-se com a víctima i atacar Terribas– amb l’esperança que l’enlluernament generat per la polèmica emmascari l’autèntica veritat; una veritat que ens diu que l’únic projecte de país que té aquest partit es diu “Espanya”.
Amb relació a l’entrevista en si mateixa, he de dir que no trobo bé que el director d’una emissora es dediqui a fer entrevistes. I encara menys les entrevistes “importants”. Em sembla un menyspreu descarat vers la resta de professionals de la casa. És com dir-los –i dir als teleespectadors– que davant la impossibilitat de trobar un periodista a l’alçada no ha quedat més remei que recórrer al director. Un director ha de dirigir no pas entrevistar. I si el que de debò li agrada és entrevistar, aleshores no ha d’acceptar la responsabilitat de dirigir. En altres paraules: no hi havia ningú més a TV3 capaç de fer una entrevista punyent a José Montilla? Si la resposta és sí, per què no la va fer aquest professional? I si la resposta és no, què dimonis és TV3?
Feta aquesta consideració, cal reconèixer que l’entrevista en qüestió va ser modèlica. Modèlica en el contingut i modèlica en la forma. En el primer cas, perquè les preguntes van ser infinitament més enriquidores que les respostes; no és el que s’espera d’una entrevista, ja ho sabem, però no pot ser de cap altra manera quan l’entrevistat és algú com José Montilla. I en el segon, perquè l’obligació d’un periodista és posar el poder contra les cordes. Les entrevistes vaselíniques són pròpies de règims totalitaris o amb un dèficit de cultura democràtica. Convé tenir present que els polítics són gestors al servei de la ciutadania i que cap periodista no ha de ser mai complaent amb ells. El periodisme complaent no és periodisme.
Pel que fa a les acusacions que ha rebut Terribas, d’interrompre contínuament Montilla, només dir que no estan fonamentades. Terribas només va interrompre Montilla quatre vegades. I de les quatre, només una –cap al minut 15– va ser una interrupció manifesta. Les altres tres –minuts 16, 17 i 18–, van ser interrupcions menors motivades per la buidor i el to letàrgic de la resposta. En el minut 28 és Montilla qui interromp Terribas. Pel que fa als retrets de Joan Ferran, portaveu socialista, dient que “a un president de Catalunya no se’l pot interrompre constantment, ni intentar fer-lo caure en paranys o contradiccions” –justament és això últim el deure principal d’un periodista–, són una demostració pública de tot allò que Joan Ferran ignora sobre la professió periodística i de fins a quin punt el Partit Socialista concep TV3 com un altaveu dels seus interessos electorals. I encara més tenint en compte que la “idea” d’entrevistar José Montilla va partir de presidència, no pas de TV3. Tanmateix, estem parlant de coses que ja són irrellevants. Allò que és veritablement prodigiós i que pot esdevenir un valuós material d’estudi a les facultats de periodisme és la capacitat de Mònica Terribas per mantenir viu l’interès del teleespectador entrevistant durant 54 minuts una persona que no va dir absolutament res.
Amb relació a l’entrevista en si mateixa, he de dir que no trobo bé que el director d’una emissora es dediqui a fer entrevistes. I encara menys les entrevistes “importants”. Em sembla un menyspreu descarat vers la resta de professionals de la casa. És com dir-los –i dir als teleespectadors– que davant la impossibilitat de trobar un periodista a l’alçada no ha quedat més remei que recórrer al director. Un director ha de dirigir no pas entrevistar. I si el que de debò li agrada és entrevistar, aleshores no ha d’acceptar la responsabilitat de dirigir. En altres paraules: no hi havia ningú més a TV3 capaç de fer una entrevista punyent a José Montilla? Si la resposta és sí, per què no la va fer aquest professional? I si la resposta és no, què dimonis és TV3?
Feta aquesta consideració, cal reconèixer que l’entrevista en qüestió va ser modèlica. Modèlica en el contingut i modèlica en la forma. En el primer cas, perquè les preguntes van ser infinitament més enriquidores que les respostes; no és el que s’espera d’una entrevista, ja ho sabem, però no pot ser de cap altra manera quan l’entrevistat és algú com José Montilla. I en el segon, perquè l’obligació d’un periodista és posar el poder contra les cordes. Les entrevistes vaselíniques són pròpies de règims totalitaris o amb un dèficit de cultura democràtica. Convé tenir present que els polítics són gestors al servei de la ciutadania i que cap periodista no ha de ser mai complaent amb ells. El periodisme complaent no és periodisme.
Pel que fa a les acusacions que ha rebut Terribas, d’interrompre contínuament Montilla, només dir que no estan fonamentades. Terribas només va interrompre Montilla quatre vegades. I de les quatre, només una –cap al minut 15– va ser una interrupció manifesta. Les altres tres –minuts 16, 17 i 18–, van ser interrupcions menors motivades per la buidor i el to letàrgic de la resposta. En el minut 28 és Montilla qui interromp Terribas. Pel que fa als retrets de Joan Ferran, portaveu socialista, dient que “a un president de Catalunya no se’l pot interrompre constantment, ni intentar fer-lo caure en paranys o contradiccions” –justament és això últim el deure principal d’un periodista–, són una demostració pública de tot allò que Joan Ferran ignora sobre la professió periodística i de fins a quin punt el Partit Socialista concep TV3 com un altaveu dels seus interessos electorals. I encara més tenint en compte que la “idea” d’entrevistar José Montilla va partir de presidència, no pas de TV3. Tanmateix, estem parlant de coses que ja són irrellevants. Allò que és veritablement prodigiós i que pot esdevenir un valuós material d’estudi a les facultats de periodisme és la capacitat de Mònica Terribas per mantenir viu l’interès del teleespectador entrevistant durant 54 minuts una persona que no va dir absolutament res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada