diumenge, 28 de març de 2010

FELIP V I COMPANYIA

Joaquim Albareda situa la Gran Bretanya com l'autèntica vencedora del 1714, que qualifica alhora de guerra civil espanyola i d'autèntica primera guerra mundial

Felip V no va guanyar

IGNASI ARAGAY
Presa de Barcelona pels franco-espanyols en una il·lustració d'època

Presa de Barcelona pels franco-espanyols en una il·lustració d'època
ARXIU D'HISTÒRIA DE LA CIUTAT

L'historiador Joaquim Albareda (Manlleu, 1957) fa un gir interpretatiu de la contesa que va portar la derrota catalana del 1714. Entre les novetats que aporta, hi ha l'existència d'un pensament republicà català al tombant dels segles XVII-XVIII, Anglaterra com a gran beneficiada d'un conflicte que titlla de primera guerra mundial, la ruïna de les finances franceses i espanyoles, la corrupció a l'administració de Felip V i la falsa modernitat de l'absolutisme borbònic.

El seu llibre La Guerra de Sucesión de España (1700-1714) (Crítica) suposa una sacsejada a la historiografia espanyola, que contra vent i marea persisteix a donar pàtina de modernitat al rei que va sotmetre els catalans amb una violència inusitada, obsessiva i neuròtica, d'acord amb el seu caràcter, per dir-ho suau, inestable: "No he volgut fer sang amb la seva figura, era massa fàcil", diu Albareda.

Josep Fontana feia temps que li demanava que fes una síntesi per al públic peninsular. I finalment s'ha decidit. De moment ha rebut elogis de col·leges anglesos com John H. Elliot i John A. Lynn, i ara només falta que arribin les garrotades espanyoles. Les conclusions de l'obra són demolidores.

Qui va guanyar la guerra? "Els grans beneficiats van ser els britànics, i més concretament els anglesos, que van saber fer ús en tot moment dels fils del conflicte i administrar el tempo". I en segon lloc, els holandesos -les dites Províncies Unides-. Els uns i els altres van treure beneficis comercials evidents, sobretot en el comerç americà. Pel que fa a Espanya, "va pagar l'alt preu de les concessions territorials i de la pèrdua del control comercial dels dominis americans, cosa que va suposar, en definitiva, la conclusió política de la decadència espanyola". I com en el cas de Franco al segle XX, "el tarannà venjatiu de Felip V va llastar el seu prolongat regnat", que segons Albareda en cap cas es pot qualificar de "despotisme il·lustrat".

Per als territoris de la Corona d'Aragó, el balanç encara va ser més magre: "Van experimentar un retrocés polític sense precedents. Per a un habitant d'aquests territoris, ¿quina modernitat significava la pèrdua de la representació política, la militarització, la imposició d'una contribució abusiva sense l'aprovació de les Corts i, finalment, l'aristocratització dels càrrecs municipals en prejudici dels representants gremials?".