dilluns, 29 de març de 2010

Unió i Traducció

Món i política

Shakespeare arracona Molière

L’anglès escombra el francès a la UE i ja s’imposa en el 73% dels documents oficials. Tretze portaveus de la Comissió són anglòfons nadius i només tres són francòfons

Albert Segura

Brussel·les


El francès com a llengua diplomàtica i de relacions internacionals per excel·lència ha mort. L’anglès l’ha arraconat i a Brussel·les ja no el parla ni la superministra d’Exteriors. Catherine Ashton ha hagut de prometre que s’hi esforçarà i que abans de l’estiu es tancarà en un curs d’immersió per a adults a la Provença per acontentar París i aprendre a dir alguna cosa més que bonjour. Però això només és la punta de l’iceberg. Des de la massiva ampliació a l’Est de la Unió Europea, l’anglès s’ha convertit en l’esperanto comunitari.

Fa quatre dies, la de Molière era lingua franca a Brussel·les, però ara el 73% dels documents de la Comissió Europea s’escriuen originalment en la de Shakespeare. El francès ha quedat relegat al 12% i l’alemany, que en teoria també és llengua de treball, a un irrisori 3%. El Banc Central Europeu, amb seu a Frankfurt i amb president de Lió, només treballa en anglès, tot i que el Regne Unit no forma part de l’euro.

En la nova Comissió Barroso la majoria d’anglòfons nadius és aclaparadora: ho són 13 dels 34 portaveus –fins i tot s’ha fitxat un nord-americà–, mentre que només n’hi ha tres de francòfons. Paradoxalment, dos dels 34 són catalans, Amadeu Altafaj i Ferran Tarradellas, tot i que la seva llengua no és oficial i no la poden fer servir en les rodes de premsa.

El 1992 el francès s’imposava en el 47% dels documents oficials i només el 35% es redactaven en anglès i el 6% en alemany. Però tres ampliacions a l’Est i 15 socis nous després, als diplomàtics i funcionaris que els governs envien a Brussel·les ja no els cal saber francès. Fins i tot les cambreres dels bars de la plaça Luxemburg els responen en anglès quan s’ennueguen pronunciant un verre de bon vin blanc, i el mateix passa, posem per cas, als supermercats Delhaize. Bèlgica, de fet, utilitza sovint l’anglès com a llengua neutra, per esquivar el conflicte entre valons i flamencs.

Les traduccions a les 23 llengües oficials –hi ha 506 combinacions lingüístiques possibles– costa uns seixanta cèntims d’euro a l’any a cada europeu.

A la Comissió hi treballen 2.500 traductors i la factura puja a 300 milions d’euros anuals. Al Parlament Europeu, una tercera part dels seus 6.200 treballadors són intèrprets, la qual cosa representa 167 milions en sous cada any. D’aquests, només un es dedica a traduir al català i la Comissió el farà fora aquest 31 de juliol.

Malta, de només 400.000 habitants, té fins a 48 traductors a la Comissió Europea: un per cada 8.333 parlants. Si se seguís aquesta mateixa proporcionalitat, la llengua catalana, amb deu milions de parlants, hauria de tenir 1.200 intèrprets a Brussel·les. Eslovènia, amb dos milions d’habitants, disposa de 53 traductors a l’executiu comunitari. França és el soci que més en té: 142. Espanya disposa d’un centenar d’intèrprets a la Comissió, dotze dels quals són catalans que tradueixen al castellà.

La baronessa Ahston d’Upholland també ha escombrat cap a casa col·locant britànics en posicions claus del nou servei diplomàtic europeu. Quatre dels dotze membres dels seu staff són britànics, des del seu cap de gabinet fins a la seva secretària personal, tot i que una llei no escrita obliga els comissaris a mantenir l’equilibri territorial en els seus equips. De fet, dels 27 caps de gabinet que té la Comissió, sis són anglòfons nadius.

Barroso, el més poliglot

Als euroministeris de Competència o Afers Econòmics i Monetaris només es treballa en anglès ja –el francès només es parla amb les secretàries, que sovint són belgues–. El president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, en canvi, és un poliglot convençut: se sent igual de còmode en anglès i francès que en portuguès, sovint parla castellà i a Barcelona fins i tot ho va intentar amb el català.