L'article de mallorca progrés

Vint anys després de la no història

Sebastià Bennasar. Acaben de passar vint anys del final de la història i és un bon moment per fer balanç. En l’any i mig llarg que va des de la desaparició del mur de Berlín a la dissolució de la Unió Soviètica com a forma de govern, foren moltes les coses que varen canviar al món i es va posar fi a la tradicional concepció de la política mundial com a enfrontament entre dos blocs antagonistes i la lluita per l’extensió de les seves progressives àrees d’influència.

Rússia, l’hereva d’aquella extinta URSS d’abast multicontinental, va haver de començar a aprendre a viure amb la certesa que havia perdut una batalla importantíssima i que s’havia de refer ràpidament si volia continuar essent la medalla de plata del tauler d’escacs mundial i no quedar desfasada. Evidentment, avui per avui, ningú no pot posar en dubte que la transició russa al capitalisme salvatge ha estat brutal i que la seva posició en el tauler d’escacs internacional és importantíssima.

La tesis del final de la història la va defensar Francis Fukuyama en un llibre publicat el 1992, però que s’havia anat editant des del 1989 en el diari The National Interest. Durant molts anys va ser de referència i ell defensava que la història humana com a lluita d’ideologies havia acabat, amb un món final basat en una democràcia liberal que s’ha imposat després de la Guerra Freda i es constitueix així el pensament únic, on les ideologies no són necessàries i han estat substituïdes per l’economia. Segons Fukuyama “el final de la història significaria la fi de les guerres i les revolucions sagnants, els homes satisfan les seves necessitats a través de l’activitat econòmica sense haver d’arriscar les seves vides en aquest tipus de batalles”, a banda de propugnar un humanisme que superi d’una vegada per totes el fanatisme religiós.

Jo tenia 13 anys quan va caure el mur de Berlín i una de les imatges més impactants de la meva adolescència fou veure les cues de milenars de russos sobre la neu esperant per poder entrar en un Mc Donald’s. Jo som un nen de la no història, una de les teories més fracassades de la humanitat. També som una persona –com els de tota la meva generació- que varem viure durant una dotzena d’anys (decisius, adolescència i primera joventut) en el llimb del no segle, perquè bona part dels historiadors deien que el segle XX acabava el 89-91 i que el XXI comença amb la catàstrofe de les Torres Bessones.

Puc dir que a la no història es va viure bastant bé: vàrem tenir REM i els Cranberries, internet, la societat de la informació i la teoria dels no llocs, el moviment antiglobalització i hem estat més o menys feliços. Hi ha hagut guerra fins i tot a Europa –la ingenuïtat de Fukuyama és flagrant- i la cultura no ha substituït cap religió. I per sort no hi ha hagut pensament únic i continuam tenint ideologies. Han passat vint anys i resulta que fins i tot hem tengut història.