divendres, 4 de juny de 2010

LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 31

Violències I (el Gòtic)

El barri Gòtic va ser durant molts anys el lloc de totes les batusses de Barcelona. No estava sol en aquesta geografia de la destrucció i de l’horror, el barri xinès, el districte cinquè, li guanyava la partida per mà, però s’ha de reconèixer que allà on hi ha putes hi ha violència però menys, i en canvi allà on hi ha droga hi ha violència però més. I al barri gòtic hi ha hagut, hi ha, i sembla que hi haurà molta droga i molta violència. És curiós veure com es realitzen els processos de degradació de les ciutats. Vaig anar a viure en ple cor del Gòtic, al carrer de la Palma de Sant Just, el 2006, a l’estiu. Va ser l’únic tranquil. Supòs que la ciutat vivia encara en la bonança econòmica, el preu dels immobles continuava essent molt car o hi havia més vigilància policíaca al carrer, però durant tot aquell any mai no vaig tenir cap sensació d’inseguretat ni de violència. Però en el 2008, el darrer any complet que hi vaig viure les coses es varen començar a posar dures de veritat. Va començar la boja. La boja és una senyora d’uns quaranta anys que sempre es posava al pedrís de sota de casa i que té el cervell del tot devastat per les drogues –i pel que es veu en el seu cos devien ser intravenoses-. Té converses imaginàries amb moltes persones a la vegada a crits, la qual cosa li ha costat més d’una vegada una bona poalada d’aigua gelada fins i tot en ple hivern per part de veïns més bèsties que jo. No censuraré l’efectivitat dels seus mètodes davant de la impassibilitat de la Guàrdia Urbana, que només reaccionava quan la trucava dient-li que estava fent una foguera a la porta d’una fusteria i que sortiríem tots volant si allò s’escampava de cap al serradís. Però al cap d’una setmana ella tornava perquè ja se sap que els problemes socials de les ciutats se solucionen deixant les persones malaltes vagarejar soles pels carrers.

Després van venir els adolescents que se saltaven les classes per venir a fumar porros al meu carrer. No és que em molestin els porros ni els adolescents, sinó que em molesta que cridin. Mentre es facin les revolucions silencioses tendran tot el meu suport, però els crits és quelcom que em posen frenètic. Pel meu carrer hi passava i hi passa un butaner que proclama la mercaderia com si fos un muetzí. Llavors, els fidels i adictes a la seva mercaderia obrim les portes de la finestra i el cridam perquè ens pugi ampolles per escales estretes i petites on la seva feina és una heroïcitat per la qual cobren una misèria, però aquest tampoc és un dels temes que preocupin massa els nostres periodistes d’investigació, molt més encaparrats en descobrir misteris històrics que no en esbrinar com funciona el present del dia a dia en un país que camina a tota màquina de cap a l’abisme. El dia que els adolescents van començar a ficar-se amb el butaner i a escarnir-lo se’m van inflar els collons. Ja havia trucat la guàrdia urbana nombroses vegades i havien passat de mi. Aquesta és la protecció que té el ciutadà a Barcelona, per a això serveixen els impostos que es paguen, perquè t’enviïn a la merda educadament per telèfon. Amb els mossos d’esquadra la cosa va anar un poc millor, els vaig dir que o hi anaven ells o hi anava jo i que si en deu minuts no havien arribat ja baixava jo a arreglar l’assumpte. Els adolescents no tornaren fins dues setmanes després i es tornaren a ficar amb el butaner i amb el meu veí, un senyor gran. No vaig esperar a que vinguéssin els mossos. De vegades les coses s’han d’arreglar a les braves. Vaig davallar les escales d’una revolada, em vaig acarar al gallet que semblava que era el cap i li vaig dir que si no volia haver de menjar sopa amb una cullereta tota la vida deixàs de ficar-se amb la gent gran. Va entendre el missatge. Li vaig dir que per mi collonut si llançaven la seva vida a la merda sempre i quan ho fessin en silenci i recordant que si ells tenien la llibertat d’estar al puta carrer era perquè senyors com aquell al qual agredien o el butaner que ens servia s’hi havien escarrassat al llarg de la vida. Ho va entendre. Les lliçons, quan te les explica un tipus com jo disposat a fer-te la cara nova s’entenen molt millor. Encara ara de tant en tant ens saludem pel barri. Novament constato que tenim un problema de seguretat i de violències de primer ordre. No entenc per què la Guàrdia Urbana es dedica a posar multes de cotxes i no envia aquests nois a classe o a casa. Be, de fet no entenc com és que hi ha pares que no varen emprar el preservatiu quan era l’hora. D’un mal polvo surten aquests llots. I moltes vegades la culpa no és dels xavals, sinó del fracàs de tots plegats. Però val més no entrar ara a discutir les misèries i les grandeses dels enseyaments secundaris del país. Seria per fer un suïcidi col·lectiu en pla secta satànica i acabaríem abans la llista de les desgràcies.

Les violències han anat en augment, de fet la violència sempre va en augment, i ara els del pedrís ja en són uns quants que no paren cada dia de torturar amb música horrible a tota llet i la violència ja es cobra les seves víctimes de sang als mateixos llocs de sempre i com sempre: a la cruïlla del carrer Avinyó amb el carrer de la comtessa de Sobrediel, a una passa de la plaça George Orwell (que mira per on quines ironies va ser la primera plaça de Barcelona vigilada amb càmeres de seguretat, com si tot fos una premonició, com si aquell home que sí que va ser a Barcelona i va combatre a la nostra Guerra Civil amb els tipus del POUM, que aquell tipus que va escriure l’Homenatge a Catalunya i de qui se sap que va ser-hi perquè hi ha una foto del Centelles que ho demostra, una foto que vés a saber si anirà a parar a Salamanca perquè les nostres administracions no saben protegir els seus artistes de la voracitat dels fills i perquè els fills dels genis no saben aturar la voracitat de les institucions, com si aquell home, deia, sabés del cert que algun dia ens matarien amb míssils que ens localitzen a través del telèfon mòbil, i que hi hauria centenars de grans germans controlant-nos en la ciutat amb l’excusa que ho fan per la nostra seguretat). Allà, a la cantonada a dues passes de l’Ajuntament i a vint metres d’un cotxe estàtic de la Guàrdia Urbana es mercadeja al menut amb tota mena de substàncies. Fins ara no hi havia moltes violències, però ara la crisi ha duit també una violència ferotge de nou a la ciutat i es barallen els immigrants subsaharians amb botelles de vidre que busquen jugulars i ambulàncies per la comissió de la venda d’una dosi de calç amb una mica d’heroïna o cocaïna, una comissió que per ventura és de un o dos euros i per dos euros són capaços de matar-se amb les ampolles i mentre els envolten corrues de gent assedegades de la sang del primer que caigui, que no faran res per parar aquesta orgia d’instints primaris perquè la sang que es vessa no és la seva, és la dels altres i veure-ho des de la tanca, des del cercle, suposa ser un guanyador perquè avui no seràs tu qui embrutis ciutat vella amb tot de glòbuls rojos escampant-se sense aturador.

L’escena l’he vista en dimarts i en dissabte, el juny del 2009, a les onze de la nit, amb el carrer ple de gent que o fugia o mirava exposant-se a trobar el camí de la navalla o de la botella i amb la guàrdia urbana tan quieta i tan immòbil com sempre, tanmateix només són dos negres que es maten entre ells i amb una mica de sort ni tan sols tendran la documentació a sobre i no caldrà ni identificar-los. Tranquils, ja som aquí per a recollir els cadàvers i cridar els de la BCNeta. Barcelona, posa’t guapa i reforma la puta Diagonal mentre deixes que el teu cor es podreixi i mori com un dels dos fills de l’Àfrica, dos mil quilòmetres a peu per venir a convertir-se en gladiadors moderns de suburbi d’Europa. Som uns putes miserables i mentre aquesta ciutat es va podrint a les esquenes de la Plaça de Sant Jaume.

2 comentaris:

Salvador Iborra ha dit...

Joder, Tià, quan et poses et poses. I van dos. Només que els llegesc de dalt cap avall. Sí, estimat 'Tià, i no ha canviat d'ençà que vas marxar. Però ara tenen a un valencià per veí, van a flipar, poals d'aigua? a Barcelona els yonkies i els crios no saben que significa un masclet, ni coneixen el soroll de la batalla de Waterloo. La venjança serà terrible. Els tinc a tir.

Tià ha dit...

Bona mascletà!