LLIBRE DE BONS PROPÒSITS 29

Pensar i actuar

En aquests pocs dies que som a Barcelona em conviden a través del facebook a dos actes diferents molt similars i que organitzen diferents entitats d’això que ara s’anomena societat civil, que és aquest eufemisme que serveix per definir tot allò que no és governamental ni de l’àmbit dels partits polítics. Els dos tenen com a objectiu principal parlar, reflexionar i pensar el nacionalisme avui. Només canvien els ponents, però es pot dir que pràcticament hi estan representants tots els sectors que envolten el fet nacional: des de les grans entitats en defensa de la llengua i la cultura del país fins als grups polítics de diferents tendències parlamentàries passant pels estudiants. No aniré a cap dels dos actes, no perquè no els trobi interessants, sinó perquè un coincideix amb la presentació del llibre que he de fer jo i perquè l’altre el fan a fora de Barcelona en dissabte i ja tenia els plans fets. Crec que és molt important que tots els col·lectius independentistes i nacionalistes –que no és la mateixa cosa però que comparteixen el punt de partida encara que distin en el punt d’arribada- continuïn fent tasques de pedagogia i de conscienciació sobre la necessitat d’avançar en una altra relació envers l’estat espanyol. El que cal demanar-se és a quina gent, a quins col·lectius estan adreçades aquestes accions? Què s’està fent per arribar a un públic com més ampli millor? I és que de vegades sembla com si els actes de reflexió a l’entorn nacional estiguin pensats per a persones que ja tenen aquesta sensibilitat i que l’única cosa que realment interessa és poder posar sobre la taula les diferents maneres d’articular el país per veure qui i com es reparteix el suport popular a l’hora de les eleccions, sense preocupar-se massa d’estendre el nombre total d’electors d’aquestes forces.

Les discussions i disputes internes dels darrers temps –que les xarxes socials i les noves tecnologies ajuden a difondre encara més- continuen inserides en els processos intestins de sempre: qui i com ha de concórrer a les següents eleccions i amb quina fórmula i a qui s’exclou i a qui s’integra. Independentment que a Catalunya les eleccions seran abans que a les Balears, sembla ser que és a les Illes on s’estan fent les disputes més aferrissades entre el PSM i ERC per veure qui té o no la legitimitat per ocupar un espai polític que molts voldríem veure integrats en un sol pacte nacional més o manco d’esquerres i que podria quedar format pel PSM, Entesa per Mallorca, Esquerra Republicana i els membres escindits d’Esquerra Unida a més a més de totes les formacions locals d’esquerres (més o manco) i nacionalistes que hi ha a les Illes. És a dir, un gran pacte nacional i excloent de la fórmula Bloc que es va presentar a les darreres eleccions al partit Izquierda Unida amb tots els seus representants polítics de caire més espanyol. I cal no oblidar que Unió Mallorquina també participarà a les eleccions. I que tothom hauria de treure el percentatge necessari per entrar al parlament, cosa que no sé fins a quin punt s’aconseguirà si cadascú fa la guerra pel seu compte.

A Catalunya la cosa no està molt millor. Sembla que dins Esquerra les coses comencen a estar una mica més definides i s’hauria de veure què faran les CUP i Reagrupament, a més a més dels ja clàssics partits de l’Esquerra Revolucionària, i també tenim la incògnita Joan Laporta. Sense oblidar que avui per avui les enquestes donen una majoria còmoda però no absoluta a Convergència i Unió, que ja sabem que no té problemes per pactar amb el PP si fos necessari.

Mentre els nacionalistes-independentistes ens dediquem a pensar i a repensar-nos i mentre continuam amb les nostres lluites internes (diuen que el món anava molt bé mentre hi havia un taxista, però el dia que va aparèixer el segon ja es varen muntar dues associacions diferenciades per defensar el gremi) estem perdent un temps i unes forces precioses per intentar convèncer tots els altres de la necessitat de votar les diferents sigles polítiques del nostre espectre es presentin com es presentin –a banda d’oferir un pèssim espectacle polític que fa que ningú amb dos dits de seny que no estigui molt convençut que aquesta és la millor opció política trobi estimulant qualsevol de les propostes que sembla que només tenguin com a objectiu destrossar els altres partits companys o germans o cosins o com cony se’ls vulgui anomenar-. Mentre en els diferents actes públics tothom de molt bon rotllo –i en bona lògica- intenta apropar els vots de la sala de cap a les seves sigles, a fora el món continua movent-se i per desgràcia les maquinàries no nacionalistes continuen fent la seva feina i fregant-se les mans mentre veuen fins a quin punt el canibalisme s’està imposant en la nostra contradeta.

Per ventura fóra bo que invertíssim una petita part del temps que gastam debatent propostes i fent fòrums on només hi participam els ja convençuts del nacionalisme-idependentisme en sortir fora a guanyar més votants i més adeptes per a la causa. Ha fet molt més per la independència en Justo Molinero sumant-se a la consulta de Sabadell o l’actriu porno Maria La Piedra a Mollerussa, que no els milenars de missatges de facebook que tots ens hem intercanviat posant-nos a parir, amb ironia i salero però posant-nos a parir, en els darrers temps. No ho sé, però crec que ens hi jugam quelcom bastant important. Potser que en lloc de tant de repensar-nos per una vegada actuem.